En Bloc cap a l'autodeterminació

Manifestació del 31 de desembre de 2006 a Palma. La gent del Bloc hi hem estats presents.

Som una nació!

Presumptes informacions privilegiades

Informa El País que molt probablement l'actual conseller d'interior del Govern Balear va informar al batlle d'Andratx Eugenio Hidalgo de què el detendrien fent ús d'informació privilegiada. Segons la notícia això hauria permès a Hidalgo destruir proves de presumptes fets delictius. Si aquest "chivatazo" fos cert, l'actuació del conseller seria prou greu per a què la causa passés al TSJIB. Veurem com es desenvolupen els esdeveniments però la ciutadania comença a estar molt preocupada davant determinades actuacions de fiscalia, adjudicatura i classe política illenca i espanyola.

Pinochet i el futbol

Tal i com sol ser darrerament habitual, Vilaweb televisió ha fet un gran reportatge sobre les implicacions futbolístiques del règim dictatorial xilè de Augusto Pinochet. Futbol i política són dos termes molt lligats. Un dia parlaré amb tranquil·litat de rivalitats que han anat històricament per damunt del simplement esportiu: Madrid vs Barcelona, RCD Mallorca vs Atlètic Balears (Club del qual en sóc secretari), Roma vs Lazio, Celtic vs Glasgow Rangers, etc.

Reunions amb el fiscal

Aquests dies ha estat notícia la reunió que han mantingut el fiscal general de l'Estat, òrgan depenent de l'executiu ZP, amb el president del Govern de les Illes Balears Jaume Matas. Pel que s'ha llegit a premsa el fiscal ha assegurat a Matas que no es produiran noves intervencions als ajuntaments mallorquins presumptament colpejats per la corrupció urbanística. Curiós que aquells que estan encarregat de perseguir delictes i salvaguardar la legalitat vigent es dediquin a tranquil·litzar a presidents autonòmics assegurant-los que no s'investigaran a curt termini presumptes irregularitats jurídiques i actes delictius. Es veu que PP i PSOE tenen en els grans assumptes molt bona sintonia.

Ha mort Pinochet

Avui horabaixa ha mort Augusto Pinochet. Sarcasme del destí, el vell dictador ha mort el dia en que es commemora la Declaració Universal dels Drets Humans. Malauradament els milers de víctimes de la dictadura militar xilena no han pogut arribar als noranta-un anys. Un record per totes elles i pel sempre President de Xile, Salvador Allende.

"Y volveré a pisar las calles nuevamente
de lo que fue Santiago ensangrentada
y en una nueva plaza liberada
me detendré a llorar por los ausentes"

Un euro pel català

Llegesc al Diario de Mallorca d'avui dia 7 de desembre la següent notícia:

CALVIÀ
El Ayuntamiento destina una partida de un solo euro al fomento del catalán.
Los presupuestos municipales para el próximo año 2007 aprobados por el ayuntamiento de Calvià el mes pasado, que ascienden a casi 103 millones de euros, destinan una partida de únicamente un euro para desarrollar políticas de normalización lingüística y de fomento de la lengua catalana durante el próximo ejercicio.

Els menyspreu a la llengua catalana i a la legislació vigent (llegiu Llei de Normalització Lingüística) ja no pot ser més clamorós.

Entrevista a Ona Mallorca

Avui dematí m'he aixecat prestet per anar a Ona Mallorca a una entrevista sobre l'origen del constitucionalisme. Aquí us la deixo per si a qualcú li pot interessar.

La internacional en català (i II)

Fa uns mesos vaig incloure al blog una versió en català de la internacional, l'himne socialista. Darrerament l'enllaç ha donat problemes i per intentar arreglar-ho he penjat directament l'arxiu al blog. Esper que ho pogueu gaudir damnats de la terra.

Dia de la Constitució

Avui, 6 de desembre, toca celebrar la promulgació de la Constitució espanyola de 1978. Per la majoria de ciutadans, es tracta de l'excusa perfecte per començar un aqüeducte vacacional. La Constitució presenta importants mancances, entre elles la reforma dels seus Títols II, III i VIII; i el més trist és que molt probablement arribem a l'any que ve sense que aquesta necessària reforma constitucional hagi estat abordada. Jo, per la meva part, demà aniré a xerrar sobre l'origen del constitucionalisme a l'emissora de ràdio Ona Mallorca. També m'havien convidat la gent de IB3 ràdio i televisió a participar a n'els seus programes, però les he comunicat que en tant en quant no rebi una disculpa pels insults que em va llençar el seu presentador Javier Alarcón he pres la decisió de no tornar a participar a cap programa d'aquesta companyia radiotelevisiva que pagam entre tots.

Problemes amb el vídeo

Degut a problemes amb els drets d'autor de la cançó del vídeo del Bloc m'he vist obligat a llevar-lo de la pública disposició. Amb la propietat privada, intel·lectual en aquest cas, hem topat.

Primer vídeo del Bloc per Mallorca

L'STEI-i força majoritària

L'STEI-i acaba de fer públics els resultats electorals i s'acaba de confirmar que ha tornat a ser la força majoritària al sistema educatiu públic primari i secundari. Ara ens queda la Universitat... pesi a qui pesi...

De 39 delegats l'STEI-i n'ha obtingut 23, UGT 7, CCOO 5 i ANPE 4. Els percentatges de participació ha estat d'un 61'58% amb un total de 6.628 vots. Volem resaltar que la participació ha augmentat un 2,19 punts percentuals respecte de les eleccions del 2002. L'STEI-i ha obtingut una representació del 58,97% de la Junta de personal docent no universitari.

Corrupció urbanística a Andratx

Llegesc que la guàrdia civil acaba de detenir al batle popular d'Andratx i al director general del territori del Govern de Jaume Matas. Sembla que el festival de les detencions vinculades a l'urbanisme mallorquí comença. Per ventura es veurà a la llarga que Mallorca i Marbella tenen bastantes més semblances que ser dos destins turístics de la mediterrània.

Festa del Bloc

Avui vespre hi ha hagut la festa de presentació del Bloc per Mallorca. Molta de gent, cares conegudes, i presència d'un nombre important de persones vinculades a la Universitat. El projecte comença a caminar.

Un pingüí comunista

Cercant per la web he trobat un curiós i original vídeo sobre un petit pingüí comunista. Supòs que quan va créixer aquest pingüí es va convertir amb en Tux, el símbol de linux ;-)

Ciudadanos molt populars

Llegesc a Vilaweb que el PP ha reconegut que el líder de Ciudadanos de Cataluña, Alberto Rivera, havia estat militant del seu partit fins no fa massa. Curiosament es va afiliar amb motiu del començament de la guerra d'Irak, em supòs que per donar suport a les mesures bèl·liques del president Aznar. A poc a poc es van aclarint les coses i la naturalesa ideològica d'aquesta formació.

Ha nascut el Bloc

Avui dematí, a les onze per ser més exactes, es signava l'acord de constitució del Bloc per Mallorca. S'inicia amb aquesta signatura un llarg procés polític que, a curt termini, ha d'afrontar les properes eleccions municipals i autonòmiques de dia 27 de maig de 2007. Les bases programàtiques del Bloc són l'esquerra política, el sobiranisme i l'ecologisme. El Bloc serà molt probablement la tercera força política d'aquesta terra, i esperem que força necessària pel canvi polític que s'hauria de produir al Consolat de Mar el proper mes de maig.

Qui són els "Ciudadanos"?

Un dels fenòmens estranys d'aquesta darrera campanya electoral ha estat l'aparició de Ciudadanos de Cataluña, un nou partit polític que ha entrat amb el 3% dels vots al Parlament Català i que, pel seu discurs, he dit en ocasions que em recorda al Lerrouxisme. Ara, Vilaweb TV ha publicat un interessant vídeo sobre els principals elements definidors d'aquest partit polític. Un vídeo que s'ha de veure i que conté dades certament interessants:

ERC juga fort

ERC acaba de fer públic que reeditarà l'acord tripartit i pactarà amb PSC i IC-EV-EU-A. La jugada dels republicans es molt forta i la justifiquen en la recerca de la cohesió social sense la qual no és possible la construcció nacional. Els desig el millor al nou govern tripartit que s'ha de constituir. Només esper que el PSC sigui un partit madur i no una sucursal de Madrid. Esper, en aquest sentit, que no faci dimitir a n'en Carod Rovira a la primera cridada des de Madrid; esper que no consenti un pacte d'esquenes als socis de govern entre CiU i Zapatero; i esper que no cessi als consellers d'ERC per defensar a un referèndum una postura coherent amb la seva ideologia. Ho esper sincerament.

Tendenciosa enquesta sobre la Presidenta del Consell

Un petit informador m'ha fet arribar una enquesta que li ha realitzat la prestigiosa empresa consultora Netquest. Es tracta d'una enquesta de clar contingut polític, i que, curiosament, té una sèrie de preguntes clarament tendencioses (vegeu sobretot les preguntes 13 i 14). No sé si és una enquesta institucional del Consell, si és de l'oposició o de qualque mitjà de comunicació, però la tendenciositat de les preguntes envers a la presidenta del Consell és clamorosa. La curiositat em pica per saber qui hi ha darrera de tot això... Podeu veure l'enquesta en PDF a n'aquest link (el link és inoperatiu des de el dia 11 de novembre de 2006 a petició de l'empresa Netquest ja que l'esmentada empresa considera que l'enquesta és propietat intel·lectual seva)

Eleccions a Catalunya

Ja tenim resultats electorals a Catalunya. El PSOE-Psc s'ha pegat una galtada majúscula. La seva estratègia de fer un discurs sucursalista i la seva esperança amb l'"efecto ZP" s'ha demostrat ridícula. Han perdut 5 escons, casi res, i han perdut també en percentatge de vots fins i tot a Barcelona, emblema històric del socialisme català. CiU ha guanyat, per vuitena vegada, les eleccions. Enhorabona per ells. Jo havia estat un ferme partidari del tripartit, però s'ha demostrat que el PSC no és una formació madura per governar per si mateixa. El sucursalisme respecte de Madrid ha fet que al crit del rei ZP es forcés la dimissió d'un Conseller en Cap de Catalunya, Josep Lluís Carod Rovira, i que es fes el mateix amb el President del País, Pasqual Maragall. Ara ja té ZP el que volia, un PSC que torna als seus orígens, i perd estrepitosament les eleccions. Veurem que passa ara. Jo apostaria per un pacte nacional CiU ERC que fes a Artur Mas President de la Generalitat i a Carod Rovira Conseller en Cap. L'altra possibilitat és un pacte entre CiU i PSOE que donés el govern de Catalunya als convergents i la governabilitat de l'Estat als socialdemòcrates. La reedició del tripartit, vist l'escaldament republicà després de la convivència amb el PSOE, no ho veig a hores d'ara factible. Ah, i per últim que se m'oblidava, l'entrada al Parlament del partit anticatanista "Ciudadanos de Cataluña". Quan les escoltava me semblava sentir els discursos polítics de Lerroux. No hi ha temps que no torn...

(Font del gràfic Vilaweb)

El Bloc arranca

No fa gaire he arribat d'una reunió amb la gent del PSM i Alternativa que tenia per objectiu engegar el projecte del Bloc per Mallorca. El paper que tendrem els independents sembla que serà destacat en aquesta nova organització política. Esperem que les coses surtin bé i que poguem obtenir un resultat electoral acceptable que serveixi per derrotar a la dreta política que està fent malbé aquest País. I també esperem que el dia de demà el Bloc sigui una estructura sòlida i forta que es configuri de manera federal esdevenint, com a mínim, en la tercera força política d'aquesta terra. Avui començam a fer camí amb aquest objectiu, el camí que serà llarg i difícil, en sóc conscient, però crec que assolirem els nostres objectius.

El President i Lecturas

Matías Vallés ha comentat aquest diumenge l'entrevista que ha concedit el President de la CAIB Jaume Matas a la revista del cor Lecturas. Mal assumpte quan un polític ha d'emprar les revistes que s'aprofiten de la intimitat personal per rellançar la seva imatge pública o per fer campanya electoral:

Como el buen islamista, también el correcto mallorquín se encamina directamente en el videoclub a la sección de DVDs de martirio. Esta semana la mortificación nos llega de Lecturas, donde posa Jaime Matas con una señora desconocida. Ella viste uno de esos modelos Heidi que le quitan diez años a cualquier mujer de menos de treinta, y le suman diez a cualquier señora por encima de esa edad. El presidente la llama "princesa", pese a que no es Maria Antònia Munar ni Kournikova, las principessas que tan caras nos salen.

En el gremio de la prensa ginecológica, Lecturas no es ¡Hola! -debe ser el escalón previo al posado de Matas para Pronto-, pero esta exclusiva habrá disparado sus ventas. Nos preguntamos qué tiene que ocurrir en un matrimonio para que el marido se vea obligado a declarar en papel couché que su esposa "es su princesa". La entrevista con Hillary de Mallorca y su marido recuerda al reportaje de Bono con su mujer, que todo el mundo supo interpretar inmediatamente.

Una conselleria sense papers

Article aparegut al Diario de Mallorca de dia 17 de novembre de 2006:

Una conselleria sense papers

Antoni Bennàssar Moyà

"Els sense papers" és una expressió que s´ha emprat per fer referència a una àmplia categoria social de persones que estan en un Estat sense tenir la situació jurídica regularitzada. Són estrangers, gent vinguda de manera irregular, que no es poden quedar legalment a la terra d´acollida, i que intenten sobreviure de la millor manera possible. Conformen una àmplia bossa "d´indocumentats" que generen el denominat "problema immigratori". El nostre Govern balear va emprendre fa aproximadament un any la tasca lloable d´intentar solucionar aquest "problema" creant una pionera conselleria específica d´immigració. Aquests dies, curiosament, la Conselleria en qüestió ha estat notícia.

Seguint les informacions de la premsa, sembla que la conselleria d´Immigració ha estat sancionada per la Inspecció de Treball per presumptes irregularitats en la contractació de la cap de gabinet, la immigrant argentina María Laura Giorgio. El primer que he de dir és que no sé si té la raó jurídica el Govern balear o la Delegació del Govern, ja que no tenc suficient coneixement del contingut de l´expedient sancionador tramitat per la inspecció de treball per poder fer-ne una anàlisi jurídica. No obstant això, i des d´una perspectiva d´anàlisi política i social, la notícia m´ha dut, com no podia ser d´altra manera, a la reflexió personal.

La creació d´una conselleria d´immigració a les Balears ha estat criticada des del primer moment per l´oposició. No se sap molt bé quines funcions específiques té aquesta conselleria, ja que la política immigratòria és una competència que exerceix en aquests moments a les Balears en exclusiva l´Estat. Així, tenim a les Illes una conselleria creada amb una estructura completa de funcionament que no disposa de competències estatutàries específicament assignades. La conselleria d´Immigració no pot participar, que jo sàpiga, ni en la regulació de fluxos migratoris, ni en l´establiment de contingents d´immigrants per sectors productius, ni en la regularització dels il·legals, ni en la realització executiva dels tràmits administratius bàsics que han de fer els immigrants que estan en aquesta terra.

Una de les grans discussions que ha tingut lloc durant els darrers processos de reforma dels estatuts d´autonomia al nivell estatal ha estat valorar si les comunitats autònomes havien o no d´assumir competències en matèria immigratòria. Així, Catalunya s´ha fet càrrec gràcies a l´article 138 del seu nou Estatut d´autonomia, i a pesar de l´oposició del Partit Popular, de competències immigratòries que van des de la possibilitat de dur a terme polítiques efectives d´integració fins a la competència executiva en matèria d´autoritzacions de treball als immigrants. A més, l´article 138 esmentat preveu la participació de la Generalitat en les decisions estatals sobre immigració que tinguin especial incidència sobre Catalunya i, en especial, en la determinació dels contingents immigratoris que ha de rebre el territori català.



Crec, des d´una perspectiva comparada, que més que una conselleria d´immigració amb unes competències que no se sap ben bé quines són el que necessitam en aquesta terra és un marc normatiu bàsic que permeti que puguem gestionar les allaus immigratòries que ens arriben. D´aquesta forma, el nou estatut d´autonomia de les Illes Balears, que actualment s´està tramitant al Congrés dels Diputats, hauria de ser l´eina necessària que possibilitàs administrar des de les Balears els tràmits bàsics en matèria immigratòria. El nou estatut hauria de permetre també que les institucions polítiques illenques poguessin coparticipar en les decisions transcendents en matèria de fluxos immigratoris. Només llavors una conselleria dels "sense papers" seria necessària i ostentaria una competència clara: atorgar administrativament "papers" als "sense papers" que reunissin els requisits de la legalitat estatal. Aquest marc competencial serviria per complir una funció de servei públic permetent a l´hora apropar necessàriament l´Administració autonòmica als nouvinguts. Els immigrants, aleshores sí, haurien de passar forçosament per aquesta conselleria si volguessin regularitzar la seva situació. A més, i per ventura, l´apropament de l´Administració al ciutadà impediria que es donassin casos paradoxals com el que presumptament ha esdevingut: que un alt càrrec d´una conselleria d´immigració no tingui la documentació adaptada a la feina que hi ha de desenvolupar.



Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional de la UIB.

La qualificació dels polítics

Avui el Diario de Mallorca publica una interessant entrevista a la consellera d'immigració del Govern de les Illes Balears, Encarnación Pastor, sobre la qualificació necessària per a ser polític i la seva tria discrecional. Sobren els comentaris:

-El artículo 40 también habla de la cualificación de los altos cargos. ¿Por qué a este diario se le le niega el currículum de Laura Giorgio cuando ocupa un cargo público por el que cobra 46.897 euros anuales?

-Son temas personales, que cada uno tiene derecho a guardarlos como quiera. Es una persona cualificada, tiene algún título que otro... Además, los cargos de confianza no lo necesitan. En España ha habido un ministro electricista, otro con Bachiller, como Almunia. Yo tengo un Bachiller y un poco de Magisterio.

-Pero ¿ha contratado a su sobrina?

-¿Qué pasa, que mi sobrina no puede trabajar?

-Sólo pregunto si la ha contratado.

-Sí, aquí tengo a un sobrina trabajando.

-¿Por qué la contrató?

-La contraté con todo mi derecho, ¡faltaba más! Porque está preparadísima para desempeñar el trabajo que hace.

El partit comunista i catalanista

Vicente Grande, el president del RCD Mallorca SAD, ha parlat al Diari de Balears del Bloc d'esquerres entre PSM i Alternativa. Sembla que som els únics que li podem posar inconvenients al seu projecte de torres i pelotazo urbanístic per Ciutat.

-Però si no hi ha consens...
-«El màxim consens possible», es va dir en aquella reunió, però ningú no parlà mai d'unanimitat. La situació ideal seria un consens del màxim nombre de partits que integren el nostre panorama polític. Ara bé, el partit comunista i catalanista, que s'ha format ara, del Bloc... és molt difícil aconseguir-ne un sí. Ho intentarem, però aquesta gent sempre comença amb un «no». Abans de conèixer la idea han mogut els seus grups de pressió per anar dient no... serà difícil.

Un nou curs universitari

Article publicat al Diario de Mallorca el proppassat dilluns dia primer d'octubre de 2006:

Un nou curs universitari

Antoni Bennàssar Moyà

L’any 1995 ingressava per primera vegada a la Universitat de les Illes Balears en qualitat d’alumne. Han passat ja més d’onze anys, i durant aquest temps he tingut l’oportunitat d’anar passant per diferents fases de la vida universitària. En primer terme, alumne de la llicenciatura de Dret, seguidament, alumne de doctorat i becari d’investigació, i durant els darrers anys, professor a l’àrea de Dret Constitucional. Així, el darrer decenni de la meva vida, llevat d’una breu etapa en què em vaig veure obligat a guanyar-me les sopes fora de la UIB, ha estat marcat per la vinculació a la institució universitària. Una institució universitària que comença enguany un nou curs a les Illes Balears i a la resta de l’Estat espanyol amb la necessitat obligada de canviar importants elements del funcionament.

El nou curs universitari s’inicia amb una sèrie de reptes que haurem d’afrontar, en major o menor grau, tots els que estam a la nostra universitat. El nou any acadèmic vindrà marcat, segons la meva opinió, per quatre grans fites: la implantació de l’espai europeu d’educació superior, la reforma de la Llei orgànica d’universitats (LOU), i les eleccions al Rectorat de la UIB i a la comunitat autònoma de les Illes Balears. La implantació de l’espai europeu d’educació superior ja ha suposat i suposarà, sens dubte, canvis importants en la manera d’entendre les titulacions i la docència universitària. És un repte que hauran d’afrontar amb decisió professors, alumnes i gestors polítics universitaris. Així, entram en una nova etapa en la qual la manera tradicional d’entendre les classes i la docència és posada en dubte. A més, la implantació dels nous plans d’estudis i titulacions adaptats a les directrius de la Declaració de Bolonya va paral·lela al procés de reforma de la LOU que just ara s’ha començat a tramitar al Congrés dels Diputats. D’aquesta reforma, em centraré en un apartat que m’interessa especialment: l’accés a la carrera docent universitària. L’actual LOU, aprovada a finals de l’any 2001, canvià substancialment les formes d’accedir a la docència universitària. Es varen introduir les denominades «acreditacions», que eren necessàries per poder concursar a contractes laborals de docent, i per guanyar places funcionarials s’havia de passar prèviament per la denominada «habilitació nacional». Aquest sistema ha trasbalsat les universitats espanyoles; però no ha acabat, sinó que s’ha agreujat, un problema endèmic: la precarietat dels joves professors i investigadors. La trajectòria docent a Espanya d’un investigador en fase de formació es perfila a dia d’avui com una interminable carrera de resistència i obstacles que ve completada amb qualque mina antipersona deixada pel camí. El sistema actual marca un camí per als joves investigadors que passa per estar alguns anys de becari d’investigació i, si hi ha sort, poder passar a una etapa de vuit anys en la qual el professor en formació ocuparà dues figures contractuals: la de professor ajudant i la de professor ajudant doctor. Durant aquest període, que s’apropa als deu anys, els joves professors cobren uns sous que oscil·len entre els 900 i 1.200 euros al mes. Acabada la fase de formació, ningú no assegura un lloc de treball estable al docent. El professor haurà d’intentar accedir aleshores a una plaça laboral de contractat indefinit guanyant un concurs oposició després que una agència «de qualitat» li hagi «acreditat» el seu currículum. En tot cas, el concurs només es produirà a la seva universitat si hi ha necessitats docents, disponibilitat pressupostària i voluntat departamental de fer-lo. Tot plegat fa que quedar a la institució universitària esdevingui una opció laboral molt poc engrescadora per a un jove amb bon currículum. Aquesta situació, segons el meu punt de vista, s’ha de canviar, i la reforma de la LOU que s’afrontarà durant aquest any ha de ser necessàriament la primera passa.

S’ha de fer esment, finalment, que el nou curs vindrà marcat també pel calendari electoral. Durant el curs 2006-2007 viurem eleccions a la comunitat autònoma, al Rectorat de la Universitat de les Illes, i fins i tot eleccions sindicals. Aquests processos poden suposar canvis de persones i polítiques en els òrgans directius de les institucions esmentades. Seran els nous gestors, en tot cas, els que hauran d’administrar durant els propers quatre anys els difícils reptes que suposa una universitat en profund procés de canvi i que presenta a dia d’avui en determinats àmbits, com el del jove professorat, mancances importants.

---

[1] Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional de la UIB.

Uno de los nuestros

He pogut trobar un interessant i colpidor manifest sobre l'accés del professorat a les universitats espanyoles. Tots els que hem patit les injustícies vinculades a n'els fets que es denuncien al manifest ens sentim plenament idenfiticats amb la lletra i l'esperit d'aquest text:

"UNO DE LOS NUESTROS"… EL AMIGUISMO EN LA SELECCIÓN DEL PROFESORADO UNIVERSITARIO *

Madrid, 26/07/06.-

Aunque apenas despierta interés en la sociedad, pocas cosas tienen tanta trascendencia para nuestras expectativas de vida como la selección del profesorado universitario. Elegir mal nos hace perder el tren del desarrollo y la innovación, disminuye las oportunidades de nuestros hijos en una sociedad tecnificada y compleja y dilapida de forma absurda nuestro dinero: un profesor malo cobra lo mismo que uno bueno y, no lo olvidemos, ellos formarán a los futuros médicos, jueces, arquitectos, etc. Para que la Universidad cumpla con su papel como motor del desarrollo, debe seleccionar a los mejores profesores en base a criterios de excelencia docente e investigadora. Por desgracia, en nuestro país los profesores universitarios se seleccionan con demasiada frecuencia por procedimientos poco transparentes, donde "amiguismo" y "enchufe" pesan sustancialmente más que la investigación y la docencia.

En la Universidad los catedráticos deberían ser los máximos referentes en cuanto a excelencia. Por ello conviene seleccionarlos con sumo cuidado. Sin embargo, desde hace décadas la selección de catedráticos se ve, no pocas veces, alterada por un sistema de "padrinazgo", amparado en una estructura de áreas de conocimiento que establece una red de intercambio de favores entre catedráticos ("yo voto a tu candidato para que luego tu votes al mío"). Como resultado, a los aspirantes les sale más a cuenta "buscarse un padrino" que buscar la excelencia docente e investigadora. En un tímido intento, la LOU (2002) promovió el Examen Nacional de Habilitación para enmendar esta situación. Siete miembros, elegidos por sorteo, deciden qué candidatos pueden llegar a ser catedráticos. El funcionamiento del sistema está defraudando buena parte de las expectativas que algunos pusieron en él.

Si pretendemos, de una vez por todas, que la selección del profesorado de universidad se realice en función de los criterios de excelencia que caracterizan a una Universidad moderna, tenemos que asegurar, por un lado, que los tribunales de selección estén compuestos por los profesores más idóneos y, por otro, que sus decisiones sean totalmente transparentes.

En el proceso de selección de profesores en cuanto a su capacidad científica, existe un sistema aceptado internacionalmente que permite valorar la calidad de su trabajo. Los científicos tratan de publicar sus investigaciones en las mejores revistas internacionales de su especialidad. La calidad de una revista científica se mide por un número llamado "índice de impacto". Los editores sólo publican los mejores manuscritos que reciben, rechazando los demás tras un complicado proceso de evaluación en que el anonimato garantiza el juego limpio. Cuanto mayor impacto tiene una revista, mas difícil es publicar en ella. Los buenos científicos, capaces de publicar en las mejores revistas, tienen más "índice de impacto" –obtenido como la suma del impacto de todas sus publicaciones- que los malos. Dos agencias internacionales –Institute for Scientific Information (ISI) y SCOPUS- permiten hacer estas evaluaciones. Cualquier persona puede entrar en sus páginas web y averiguar la calidad de un científico. En consecuencia, hoy en día, no existe justificación alguna para que una comisión de selección no elija correctamente.

Sin embargo varias comisiones siguen saltándose "a la torera" todas las indicaciones objetivas de calidad. Sirva de ejemplo una reciente habilitación de catedrático de universidad (la nº 1/700/0904) celebrada en la Facultad de Veterinaria de la UCM. La plaza en cuestión era para un área de conocimiento muy delicada -la Producción Animal-, donde una mala selección puede tener graves consecuencias sobre la salud pública (recordemos las “vacas locas”, dióxinas, acumulación de pesticidas, metales pesados y otras conocidas intoxicaciones alimentarias, resultado de una mezcla de baja cualificación y mala praxis en la producción animal). La persona con mayor índice de impacto (119) fue la menos votada de los que pasaron el primer ejercicio (curriculum vitae). Sorprendentemente, el candidato mas votado sólo tiene un índice de impacto de 26 (casi 5 veces menor). El caso viene explicado en detalle en la revista Apuntes de Ciencia y Tecnología nº 19, paginas 17 y 18 (versión electrónica en http://www.aacte.es).

Como por desgracia estas situaciones son mucho más comunes de lo deseable en la selección del profesorado universitario, la pregunta clave es: ¿por qué muchos tribunales de habilitación seleccionan tan mal, máxime cuando un catedrático bueno cobra igual que uno malo y en las universidades españolas y OPIs hay excelentes científicos para seleccionar al profesorado? Existen 3 causas evidentes:

1ª) Falta de rigor en la selección de los miembros de las Comisiones Nacionales. Sigamos con el anterior ejemplo: el presidente de dicha Comisión Nacional de Habilitación (un catedrático del Departamento de Producción Animal de la Facultad de Veterinaria de la UCM), sólo tiene un impacto sumado de 4.4. Sin embargo, no tiene problema en juzgar (y rechazar) a candidatos con un currículo cuyo impacto objetivo es 29 veces mejor que el suyo. Desgraciadamente esta situación está más extendida de lo razonable: el currículo del presidente de la anterior Comisión Nacional de Habilitación de Producción Animal no es mejor que el del actual. Pero como a todo hay quien gane, la guinda la pone el que va a ser presidente de la próxima Comisión Nacional de Habilitación (un catedrático de la Escuela Superior de Ingenieros Agrónomos de Madrid). Gana por goleada: 0 artículos, 0 de impacto sumado. Que alguien pueda llegar a catedrático sin haber publicado ni un solo artículo en una revista internacional de impacto, ya es mas que sorprendente, pero que, además, vaya a presidir la siguiente comisión nacional de habilitación indica que algo muy grave está pasando en la Universidad española. Ver más detalles en Apuntes de Ciencia y Tecnología nº 19, paginas 17 y 18 (versión electrónica en http://www.aacte.es).

2ª) Total impunidad. Como un tribunal no tiene que dar cuentas ni explicaciones a ninguna instancia superior (en la práctica, sólo se les exige respeto a las formas del proceso, ya que son soberanos respecto al fondo de su decisión), puede elegir sin que la más descarada de las arbitrariedades tenga consecuencias. Como resultado los contribuyentes terminamos pagando de por vida el sueldo a quienes son hábiles para conseguir el favor del tribunal y no a los buenos investigadores y docentes. Asimismo, pagamos a un tribunal (dietas, hoteles, etc.) que representa al Estado -y, por tanto, a nosotros- para que al final haga lo que quiera y no lo que deba.

3ª) Amiguismo sistemático. En la Universidad española han accedido a catedráticos excelentes científicos. Sin embargo, en demasiados casos la adjudicación de plazas se rige por una ética perversa. El incompetente defiende su puesto manteniendo alejados a los profesionales de excelencia. Para ello mantiene un sistema de "padrinazgo" ("mi candidato es fulanito", "le debo un favor a menganito" …), aderezado por una retórica imposible de entender fuera de la universidad ("no da el perfil", "no es lo normal en el área"…). Fomenta siempre al protegido cuya virtud principal suele ser la servidumbre. Y sobre todo pretende convencer de que la selección del personal docente e investigador en la Universidad es una cosa tan compleja que la sociedad civil no está capacitada para opinar. La realidad es que cualquier jefe de recursos humanos de empresas competitivas seleccionaría mejor.

Lo queramos o no vivimos en una sociedad de ciencia, tecnología e innovación. Si seguimos "separando el grano de la paja para quedarnos con la paja" nuestro país perderá el tren del futuro. Hay que hacer que la sociedad exija una Universidad que se corresponda con nuestro nivel socioeconómico, en la que los criterios de excelencia científica y docente destierren a los sistemas de "padrinazgo-servidumbre". Recordemos que durante la transición española se demostró que buena parte del sector industrial estaba obsoleto y era inviable. Con gran sacrificio, la sociedad afrontó una reconversión industrial dolorosa, que afectó a miles de personas. Pese a sus grandes costes no perdimos el tren del progreso y la competitividad industrial. Quizás ahora ha llegado el momento de hacer una profunda reconversión en la Universidad, sin duda, difícil, pero necesaria y positiva para todos.


* Los abajo firmantes:


Miguel Delibes de Castro. Profesor de Investigación. CSIC. Premio Nacional de Investigación “Alejandro Malaspina” en el área de Ciencias y Tecnologías de los Recursos Naturales..
Fernando Hiraldo. Profesor de Investigación. CSIC. Director de la Estación Biológica de Doñana. Premio BBVA de Investigación en Biología de la Conservación.
Joaquín Tintoré Subirana Profesor de Investigación. CSIC. Director de IMEDEA. Premio Nacional de Investigación “Alejandro Malaspina” en el área de Ciencias y Tecnologías de los Recursos Naturales.
Manuel Toharia. Presidente de la Asociación Española para la Comunicación Científica.
José Antonio Donazar. Profesor de Investigación. CSIC.
Xim Cerdá. Vice-director de Investigación. EBD. CSIC.
Javier Juste. Ex Vice-director de Investigación. EBD. CSIC.
Antonio Delgado. Estación Experimental del Zaidín. CSIC.
Luis Rull. Catedrático. Universidad de Sevilla.
Juan Martinez Hernández. Jefe de Servicio de Medicina Preventiva y Salud Pública. Hospital Carlos III. Madrid.
José Luis Blanco. Profesor Titular. Universidad Complutense de Madrid
Antonio Rodríguez Artalejo. Catedrático. Universidad Complutense de Madrid
Eduardo Costas. Catedrático. Universidad Complutense de Madrid.

El nou feudalisme

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 18 de setembre de 2006:













TRIBUNA

El nou feudalisme


ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

L´Estat, nascut com a racionalització de la convivència pública, és un "invent" que es conforma durant l´edat moderna i que es consolida durant l´edat contemporània. La creació d´un instrument racional de coexistència humana ha estat un dels grans passos que ha fet l´home en el món de l´organització política. Amb l´Estat, les arbitrarietats havien de desaparèixer, l´home ja no hauria de dependre de la lliure voluntat i els desitjos del seu senyor feudal romanent sotmès a unes regles estrictes: les regles del Dret. Així, la seguretat jurídica és el primer gran element sobre el qual es va construir l´estat contemporani, el model productiu capitalista i la democràcia liberal burgesa.

El concepte d´Estat ha anat mutant al llarg del temps, això és evident, però sempre i en tot cas ha quedat en el si de l´organització estatal una reminiscència del passat feudal. Així, a l´Estat i a l´organització política del segle XXI encara hi perduren models, actituds i comportaments propis de la submissió feudal. El pacte de submissió, el foedus, de vegades és subtil, d´altres, explícit. Així, se sap que per no rebre les hostilitats del poder és necessari no estar-hi enemistat; i per obtenir-ne els favors, tampoc. Resulta curiós que tendeixin a coincidir les persones properes al poder amb aquelles que tenen més rellevància social i es veuen beneficiades pels negocis públics. Així, per exemple, en el món de l´esport professional hi coincideixen de manera recurrent l´esfera dels negocis i la de la política. Les llotges dels estadis de primera divisió aglutinen cada diumenge constructors i polítics, els que venen pisos i els que autoritzen que se´n construeixin, una combinació que, d´inici, resulta com a mínim curiosa. La separació entre un àmbit i l´altre és dificultosa, i més quan, en el fons, ambdós es necessiten. Així, el panem et circenses que ofereix "el sentiment" esportiu sol anar molt bé als discursos patriòtics i/o localistes de més d´un polític. Una mà renta l´altra, i les dues la cara.

Tant de bo les relacions personals, les submissions i els pactes negocials i de mútua protecció fossin exclusius del món de les altes esferes del diner. El món del treball pateix, en ple segle XXI, un renaixement del feudalisme. El feudalisme a l´empresa capitalista és una pràctica generalitzada i subtil. D´aquesta forma, els ideals igualitaris i democratitzadors del món del treball que varen marcar els somnis dels treballadors europeus del segle XX queden com a records del passat. Avui dia, la gran eina de submissió del treballador no és la repressió política institucionalitzada, ni la persecució pública per les seves idees, ni la prohibició de la llibertat sindical, ni la coartació de la llibertat d´expressió dels obrers amb codis disciplinaris, sinó que, al segle XXI, el treballador és perseguit per una guillotina que té de manera perenne sobre el seu cap: l´acomiadament i l´atur. El poder dels senyors feudals de l´empresa es manifesta, en l´època de la inestabilitat laboral i la precarització, amb un sol fet: la no renovació contractual o la resolució unilateral del contracte de treball. Així, les regles no escrites romanen clares: o la submissió al poder empresarial, acatant com a serfs de la gleva les arbitrarietats del poderós, o el camí cap a l´oficina d´ocupació. Un treballador amb contracte temporal és un treballador submís, i al poder li van bé els submisos. Si afegim a la precarització laboral altres dades, com poden ser les baixes taxes de sindicació que existeixen, de cada vegada més, al món capitalista, el panorama és decebedor per a la classe treballadora i encoratjador per a la patronal. A l´edat mitjana, una part dels treballadors, almenys, tenien la cobertura corporativa dels gremis. Avui dia, ni això.

Combatre el feudalisme industrial hauria de ser un compromís dels poders públics, però malauradament no és així. Les darreres reformes laborals rebaixen les indemnitzacions per acomiadament; les empreses de treball temporal continuen amb la seva activitat sense que se senti cap veu governamental que demani que es reformin o es clausurin; i el contracte laboral per a tota la vida sembla un nostàlgic record del passat. Així, i vist el panorama polític actual, sembla que la submissió feudal serà una característica definitòria del món del treball del segle XXI. I que ningú oblidi que un treballador esclau no pot arribar mai a ser un ciutadà plenament lliure.



Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional de la UIB.

La Catalunya de ZP

Estam començant la precampanya electoral catalana i sembla que la cosa està ben malament per l'esquerra catalanista. La jugada estratègica de Zapatero sacrificant a Maragall per posar una persona de perfil gris com és Montilla ha estat un dels episodis més tristos de la vida política catalana des de la transició. Sembla que pel PSOE l'únic important es llevar-se de davant a ERC i al projecte de tripartit, netejant davant l'electorat espanyol i espanyolista la seva imatge de soci de comunistes i independentistes. Per aconseguir aquest objectiu el PSOE ha pegat una ganivetada al PSC i a Pasqual Maragall, primer president no de dretes des de la mort de Companys. Estam, a més, davant una campanya en la qual el PSC sembla renunciar a la seva "C" per convertir-se en el partit dels immigrants espanyols, integrats o no integrats, a Catalunya. L'espectacle esdevé en folclorista i ridícul tenint en ocasions la impressió de viure un reviscolament d'un nou lerrouxisme avorrit i de disseny. Veurem com es desenvolupen els aconteixements però sembla que que CiU i la patronal catalana es deuen fregar les mans...

El nostre conseller

El nostre conseller d'educació, Francesc Fiol, ha concedit una sucosa entrevista al Diario de Mallorca. A la mateixa diu coses certament preocupants com que vol imposar el trilingüisme a tots es centres o que vol "importar" professors del British o l'Alianza Francesa.Però el més curiós és un petit fragment a n'el qual el nostre conseller es vanagloria (amb motiu de la separació de sexes a les escoles) de dues dades: que no té fills i per tant no s'ha de "complicar" amb la sa seva educació, i de que no en té ni idea de pedagogia. No comment...

-Pero, ¿qué opinión personal tiene?

-¿Qué opino yo? No tengo hijos, por lo tanto no tengo la complicación sobre cómo los voy a educar. A mí no me parece mal.



-Pero como responsable de Educación...

-Yo no soy pedagogo. Yo siempre he dicho que estoy aquí por no sé qué motivos. El presidente [Jaume Matas] tendría que explicarlos (ríe). Yo soy abogado de profesión, no he vivido el mundo de la pedagogía y por lo tanto no tengo criterios pedagógicos. Lo que sí sé es que hay muchos expertos que consideran que es contraproducente, pero muchos otros dicen que no es malo. Mientras sea legal, mi opinión es que está bien.

Matas-Grande ¿connection?

Darrerament hem estat parlant de les connexions entre el poder i el Real Mallorca SAD. Aquest diumenge, a la darrera pàgina del Diario de Mallorca, en Matias Vallés introdueix unes dades interessants a n'aquest debat:

Soy un militante ejemplar, por lo que consulto el nombre del gerente del PP en Balears. Responde por Fernando Areal Montesinos. Me detengo a continuación en el gerente de la Fundación Antonio Maura, que se llama igual que el anterior. Entre otras cosas, porque se trata en ambos casos de la misma persona, el cuñadísimo de Jaime Matas y ex apoderado de Bancaixa. A continuación, me dirijo al organigrama de la sociedad Binigabri S.A. Una vez más, Fernando Areal Montesinos me saluda desde allí como administrador, ¿Y quién es su presidente? Vicente Juan Grande Garau, de nombre artístico Vicenç Grande ¿Entienden ahora algunas de las cosas que suceden en la Mallorca Real?

Fue en Granada

Avui fa setanta anys que un escamot de falangistes assassinaven al gran poeta Federico García Lorca. Crec que el millor homenatge es posar aquell maco poema que Antonio Machado va escriure per a què es recordés sempre aquell crim. Un Antonio Machado, el meu poeta favorit juntament amb Miguel Hernández, que poc temps després moriria ell també a l'exili de França. Un cop d'estat feixista sen va dur a la tomba, d'una manera o l'altra, a bona part de la millor generació intel·lectual que havia donat Espanya en dècades.

El crimen fue en Granada
.
I
.
EL CRIMEN
.
Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas, de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico.
-sangre en la frente y plomo en las entrañas-.
...Que fue en Granada el crimen
sabed -¡pobre Granada!-, en su Granada...
.
II
.
EL POETA Y LA MUERTE
.
Se le vio caminar solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.
Ya el sol en torre y torre; los martillos
en yunque - yunque y yunque de las fraguas.
Hablaba Federico,
requebrando a la muerte. Ella escuchaba.
"Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el golpe de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban...
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!"
.
III
.
Se le vio caminar..
Labrad, amigos,
de piedra y sueño, en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!

Salmo al martiri

Oposar-se al poder sol tenir sempre males conseqüències. En aquest dies d'estiu, entre feina i feina, estic rellegint poesia. Així, avui he fet un repàs dels Salmos del teòleg, ex-capellà i revolucionari sandinista Ernesto Cardenal. N'hi ha hagut un que, una vegada rellegit, m'ha agradat especialment:




Hazme justicia Señor
porque soy inocente
Porque he confiado en ti
y no en los líderes
Defiéndeme en el Consejo de Guerra
defiéndeme en el Proceso de testigos falsos
y falsas pruebas

No me siento con ellos en sus mesas redondas
ni brindo en sus banquetes
No pertenezco a sus organizaciones
ni estoy en sus partidos
ni tengo acciones en sus compañías
ni son mis socios
Lavaré mis manos entre los inocentes
y estaré alrededor de tu altar Señor

No me pierdas con los políticos sanguinarios
en cuyos cartapacios no hay más que el crimen
y cuyas cuentas bancarias están hechas de sobornos

No me entregues al Partido de los hombres inicuos
¡Libértame Señor!
Y bendeciré en nuestra comunidad al Señor
en nuestras asambleas

La religió marxista

Avui dematí estava llegint una obra clàssica del pensament econòmic titulada Diez grandes economistas: de Marx a Keynes, de J.A. Schumpeter. Al capítol dedicat a Marx es va un interessant interpretació del sentit religiós i profètic de la ideologia marxista. Schumpeter no fou el primer en teoritzar sobre aquest aspecte, però el seu anàlisi l'he considerat força interessant:

"El marxismo es una religión. Para el creyente presenta, en primer lugar, un sistema de fines últimos que dan sentido a la vida y que tienen el carácter de normas absolutas mediante las cuales pueden juzgarse los acontecimientos y las acciones; ofrece, en segundo lugar, una guía para alcanzar tales fines, la cual implica un plan de salvación y denuncia de aquellos males que deben ser evitados a la humanidad o, al menos, a una parte elegida de ella. Podemos especificar más aún: el socialismo marxista pertenece a ese subgrupo de religiones que prometen el paraíso más acá de la muerte [...] pero Marx fue un profeta [...] el mensaje de Marx, que prometía el paraíso terrenal del socialismo, venía a representar para millones de corazones humanos una nueva esperanza y un nuevo sentido de la vida. Llámese, si se quiere, a la religión marxista -y habría mucho que decir a este respecto- un remedo o caricatura de la fe; pero no puede ignorarse su grandeza ni dejar de admirarla".

Schumpeter, Joseph A.: Diez grandes economistas: de Marx a Keynes, Alianza, Madrid, 1997, pàgines 33 i següents.

Roda de premsa del Bloc

Avui dematí hem presentat els primers punts de la línea programàtica del bloc progressista. La roda de premsa ha tingut lloc al Bar Pesquero del Passeig Marítim. Esperem que sigui una primera passa de cara a la creació d'un projecte engrescador per a tots...

 
 
  

Les detencions de Fuenlabrada

El proppassat 22 de maig va ser notícia la detenció de dos joves comunistes (germans per més senyes: Nayara y Eduardo) a la localitat madrilenya de Fuenlabrada degut als seus actes de protesta davant la visita dels Príncipes de Asturias. La cosa va començar amb una crida del Partit Comunista de Madrid amb els següents termes:

"El PCM hace un llamamiento a sus militantes para recibir a los principes con las banderas (y/o camisetas) republicanas a las 18’15 en el C. C Tomás y Valiente, c/ Leganés 51 de Fuenlabrada en su visita a esta localidad, según lo acordado con la dirección de la UJCE, promotores de las diferentes acciones reivindicativas que se desarrollarán durante ese día."

Les Joventuts Comunistes es sumaren al comunitat amb una advertència que es podia considerar premonitòria:

"Recordad que el Estado va a intentar vendernos como vándalos a los que hay que omitir. No podemos permitirlo, si pretendemos que nos tomen en serio; por ello es necesario que recalquemos y hagamos hincapié en el carácter PACÍFICO de las concentraciones; en absoluto hemos de caer en posibles provocaciones, ya que de ocurrir esto todo nuestro trabajo se vería sustancialmente devaluado."

Els fets foren descrits així pel diari El País:

La última parada de los Príncipes de Asturias- que ayer celebraban su segundo aniversario de boda- en su visita a Fuenlabrada fue en el centro cultural Tomás y Valiente. Miles de personas esperaban, pasadas las siete de la tarde, el saludo de la pareja en el balcón del centro que da a una inmensa explanada. Pero los gritos de "¡Felipe, Felipe!" quedaron ahogados por las proclamas antimonárquicas coreadas por un centenar de republicanos. "¡Fuera, fuera!", "¡Viva la República!", gritaron los manifestantes, convocados a través de Internet por las Juventudes Comunistas. Una decena de banderas republicanas ondeaban al viento y el centenar de personas corearon también "¡Letizia Ortiz, a currar al Burger King!" o "¡España mañana será republicana!".

Un grupo de adolescentes se enfrentaron a los republicanos con gritos de "¡Viva España!". Uno llegó a quemar incluso una pancarta antimonárquica, hubo empujones entre un bando y otro; y salpicones con botellas de agua. La cosa no llegó a más y la policía no intervino en la trifulca. La escena de protesta se repitió a las ocho de la tarde, a la salida de los Príncipes del edificio. Entonces, los simpatizantes de la República volvieron a gritar sus proclamas en el lado derecho de la plaza del centro cultural Tomás y Valiente. Los Príncipes comenzaron a saludar por el lado izquierdo y, cuando parecía que iban a enfilar hacia los coches, don Felipe se acercó hacia el lado donde dominaban los colores de la República. Los Príncipes sonreían. Entonces, las proclamas antimonárquicas volvieron a sonar.

El relat de l'advocada dels detinguts, Amanda Meyer, fou el següent:

Dos policías vestidos de paisano les pidieron que se identificaran y mientras estaban haciéndolo llegó un agente antidisturbios. Tras una discusión con Eduardo, el agente le propinó un fuerte golpe en la cabeza. Ayudado por otros agentes que se desplazaron al lugar, le redujeron en el suelo y le esposaron.

La hermana de Eduardo les pidió a los policías que le dejaran de agredir y a continuación, ella también "fue esposada con violencia", ha explicado la abogada. Los agentes trasladaron a ambos en furgón policial hasta la comisaría de Móstoles, donde fueron detenidos acusados de atentado, deshonor a la figura del Jefe del Estado y alteración del orden público.

Els fets provocaren la protesta de IU, PCE i de UJCE. El comunicat de UJCE fou força contundent:

Los jóvenes acudieron al acto con intención de reivindicar sus ideas republicanas, para lo cual exhibieron banderas y lanzaron vivas a la republica. En ese momento la policía nacional les pidió la documentación dándoles una paliza y esposándoles a continuación. En estos momentos se hayan retenidos en comisaría y no parece que les van a poner en libertad por lo menos hasta mañana.

Las recientes detenciones en Mostotes, las pasadas de Murcia u otras anteriores como las ocurridas en Torrejón muestran un alarmante incremento de la represión contra la juventud republicana.

Este aumento de la represión no es casual. La juventud de este país es mayoritariamente republicana, como demuestran las encuestas. Está a la vista de todos. Nosotros lo sabemos, ellos también.

Los jóvenes no nos creemos la democracia coronada ni la monarquía republicana, ni el juancarlismo ni el felipismo.

No entendemos cómo puede hablarse de democracia cuando la jefatura del estado es propiedad exclusiva de una familia, un titulo que se hereda y no se somete al control democrático.

No entendemos como el gobierno reivindica la segunda republica y reprime y detiene a los que luchan por la tercera.

Los jóvenes que apostamos por la tercera republica no vamos a detenernos, no vamos a arrugarnos ante la represión.

Hoy más que nunca:

¡VIVA LA TERCERA REPÚBLICA!

¡VIVA LA DEMOCRACIA PARTICIPATIVA!

¡BASTA DE REPRESIÓN!

Ara, s'ha publicat el vídeo amb la protesta de Fuenlabrada i els crits dels manifestant. Document força interessant:

Les disculpes de Catalina Cirer

Llegesc al Diari de Balears la següent notícia:

La batlessa es disculpa amb el rei per les obres

La batlessa de Palma demanà ahir les primeres disculpes conegudes per les obres i per l'estat en què manté la ciutat des de fa temps. El receptor del missatge va ser el rei Joan Carles, que passa les seves vacances d'estiu entre Marivent i el iot Fortuna, i que ahir rebé la presidenta de la Corporació en audiència. En sortir del palau, Catalina Cirer es dirigí als periodistes i els explicà que s'havia disculpat per les «molèsties».

La meva capacitat de sorpresa augmenta dia a dia. Resulta que Catalina Cirer, batlessa de Palma, ha hagut de demanar disculpes al Rei d'Espanya per les obres de Ciutat, un Rei que com a cap d'estat que és me supòs que deu viatjar amb cotxe oficial, aire acondicionat i un bon grapat d'escoltes. No ens mereixeriem les disculpes els ciutadans que patim, noltros sí, aquest infernal desig constructiu de l'equip municipal? Un ciutadans patidors que, no s'oblidi, som els que pagam amb els nostres impostos els sous de la senyora Cirer i del mateix cap d'estat...

L'Estat i el món de Tanos

Aquest dies que tenim les pantalles de televisió i les portades dels diaris plenes de víctimes innocents al Líban reflexion sobre el sentit que li dóna l'ordre social burgés a la repressió de la violència privada i a la cultura de la mort. Així, en la majoria d'estats, hi ha morts de primera, de segona i de tercera divisió. Evidentment, pel "dol nacional" no és el mateix que es mori una folklòrica que un picapedrer d'un cop de calor. I tampoc tracten igual els estats als "herois" que han mort en suposats acte de defensa de la pàtria (llegi una guerra inútil), que als morts que hi pugui haver víctimes del mal funcionament dels mecanismes de repressió estatal (llegiu maltractaments de les suposades "forces de seguretat" de determinats estats). Als primers se'ls publicita i als segons se'ls nega. A més, s'ha de dir que els poderosos i els estats solen tenir moltes formes subtils d'anar matant en vida a les persones més vàlides. Aquest fenòmen va ser molt ben poetitzat pel gran escriptor alemany Bertolt Brecht:

Diverses maneres de matar:

Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al nostre Estat.

Bertolt Brecht

El mirall d'Europa

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 18 de juliol de 2006, pàgina 36:

TRIBUNA

El mirall d´Europa

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ
Aquests dies Brussel·les ha estat notícia a Espanya a causa de dues decisions polítiques de la Unió Europea d´una importància, com a mínim simbòlica, molt rellevant. D´una banda, el Parlament europeu ha aprovat que s´acceptin les comunicacions escrites en català, euskera i gallec presentades pels ciutadans davant la cambra. De l´altra, una majoria de partits del Parlament europeu han condemnat públicament, amb motiu del setantè aniversari del cop d´Estat conegut com a "alzamiento nacional", el règim franquista que va tenir sotmès els espanyols durant quaranta anys.

L´aprovació de l´ús escrit del català s´aconseguí, després d´una estreta votació a la mesa del parlament, gràcies al vot de qualitat del president de la cambra, el català Josep Borrell. Curiosament, aquesta decisió hagué de superar l´oposició ferma i el vot en contra del Partit Popular Europeu (PPE). A més, i en la decisiva votació final, es va comptabilitzar el vot en contra d´un vicepresident de la cambra del PPE catalanoparlant: Alejo Vidal Quadras. Per la seva part, la condemna del règim franquista fou assumida per tots els partits amb representació parlamentària amb l´excepció del PPE i grups d´extrema dreta. S´ha de fer esment que l´europarlamentari espanyol del PPE Jaime Mayor Oreja va realitzar una dura intervenció en la qual, a més de defensar la postura institucional contrària del PPE, va afirmar que era un error històric començar una "segona transició" a Espanya.

Les satisfactòries decisions del Parlament europeu en matèria de llengua i memòria històrica ens han de dur a reflexionar sobre la situació política i la regulació jurídica interna a l´Estat espanyol. A Espanya, en matèria lingüística, ens trobam que al Congrés dels Diputats se´ns impedeix als ciutadans espanyols que no tenim el castellà com a llengua pròpia d´emprar la nostra llengua davant la cambra. Així, hem hagut d´assistir durant aquesta legislatura al vergonyós espectacle d´un president del Congrés que, aplicant el reglament de la cambra, tallava els micròfons als diputats d´Esquerra Republicana que "s´atrevien" a fer les intervencions en la seva pròpia llengua. Qualcú s´imagina quin "escàndol" hi hauria si en un parlament autonòmic s´impedís a un diputat intervenir en castellà? Bé, doncs, com a mínim, els ciutadans de les realitats nacionals minoritzades de l´Estat espanyol hauríem d´exigir de la nostra cambra baixa un mínim de respecte i reciprocitat.

La majoria de grups parlamentaris del Parlament europeu han condemnat el cop d´Estat i posterior dictadura dretana de Francisco Franco. En relació amb aquest assumpte, quina és la situació a Espanya? Les posicions polítiques, aquí, són certament colpidores i decebedores. Després de més de trenta anys de la mort del dictador, hi ha encara milers de cossos enterrats a les cunetes de les carreteres sense que les autoritats públiques facin res per donar-los una sepultura digna. Hi ha centenars de carrers amb noms, escultures, efígies i plaques honorífiques a persones i fets del bàndol feixista. Hi ha desenes de milers de víctimes del franquisme que han mort en democràcia sense haver pogut veure un reconeixement públic del seu sofriment. A més, darrerament, s´està produint un procés preocupant de reescriptura de la història a càrrec de determinats sectors polítics i mediàtics que legitimen, justifiquen, enalteixen i fins i tot lloen el cop d´Estat i dictadura franquista posterior. Qualcú s´imagina que a Alemanya es justificàs públicament el règim nazi? O que a França es defensàs el govern de Vichy? Doncs a Espanya darrerament sembla normal fer apologia de l´alçament militar i d´uns valors antidemocràtics i feixistes que tenyiren la terra de sang i por durant dècades.

Sembla necessari, malauradament i una vegada més, tornar a mirar a començament del segle XXI cap a Europa i cap als seus valors democràtics per prendre consciència de les moltes mancances que encara presenta, en molts d´aspectes, el sistema constitucional espanyol. El reconeixement de la diversitat nacional i de les víctimes del franquisme són dues de les mancances més clamoroses: el mirall d´Europa ens hi hauria de fer reflexionar.



Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional a la UIB.

18 de juliol

En vísperes del 70 aniversari de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936 crec convenient emetre un record per totes les víctimes de la dictadura i de la consegüent repressió franquista. En una època de rescriptura de la història per part dels sectors més reaccionaris de la nostra societat, emetem un crit, democràtic i republicà, per recordar a tots aquells que donaren la seva vida per defensar els valors de llibertat, igualtat i fraternitat en que creien.

Ono estadi

Segons llegesc a la premsa d'avui, el RCD Mallorca SAD, amb l'autorització de la mallorquinista - batlessa Catalina Cirer, ha venut el nom de l'estadi municipal de Son Moix. Ja ha desaparegut el topònim català i es passarà a dir el camp Ono Estadi. El RCD Mallorca SAD percebrà per aquesta cessió una petita quantitat de doblers: 4 milions d'euros per temporada. Un doblers cobrats per canviar el nom a un estadi municipal, pagat en doblers públics i que els ciutadans hen hagut de costejar i no podem gaudir. Aquests 4 milions, si les ha de cobrar qualcú és, segons el meu punt de vista, l'Ajuntament de Palma. No obstant això, com que a Palma no hi ha cap necessitat social i som un ajuntament molt ric en el qual la gent viu en el més absolut luxe, la nostra batlessa ha decidit regalar aquesta petita quantitat de doblers, 4 milions d'euros per any, a Vicente Grande. Enhorabona, hi ha gent que li toca la grossa en el mes de juliol.

De Dret i de dretes...

El Mundo ha dividit avui les carreres del a UIB en carreres de dretes i carreres d'esquerres. Així, i una vegada fet l'estudi "científic" de la ideologia dels alumnes de les carreres (l'estudi no és el fruit de cap enquesta, sinó "del sentir general en el campus"), el diari es vanagloria de què les carreres de dretes pugin en número d'alumnes i les d'esquerres no. Bé, afortunadament, jo sóc un professor d'una carrera de dretes en franca expansió...

Las carreras «de derechas», es decir, las de Derecho y diversas ciencias económicas, son las que tienen más nuevas matrículas en la Universitat de les Illes Balears (UIB). Por contra, las carreras de «izquierdas», de decir, las de Filosofía y Letras, especialmente la Filología Catalana, son las que registran menos nuevos alumnos.

Esta catalogación como carreras «de derechas» o «de izquierdas» no es, naturalmente, fruto de una encuesta exhaustiva hecha con criterio científico, pero sí que responde a un sentir generalizado en el Campus de la UIB, aunque sea más por posiciones maximalistas que por el hecho de que haya una otra ideología imperante.

Sóc un "mascachapas"

El meu article IB3: Per a què serveix? ha tingut uns efectes insospitats a l'ens públic radiotelevisiu. Ahir vespre vaig esser el protagonista d'un espai radiofònic de IB3 ràdio anomenat Sa Bocana. Durant més de quinze minuts vaig rebre, de manera monogràfica, els insults del seu presentador, el forense Javier Alarcón. Entre d'altres flors va dir aquest "senyor" les següents: segons ell jo era un "mascachapas", segons ell al departament de Dret Públic me deien "toniet afluixa con tus artículos", segons ell jo no sóc professor de Dret i per tant mentesc quan així sign els meus articles, segons ell jo simplement sóc "un tipo que se dedica a corregir los deberes de los niños de primero de Derecho", segons ell jo no he escrit mai una línea jurídica, ni monografies, ni articles ni res, segons ell ja que no tenc formació jurídica me dedic a escriure beneitures pels diaris per viure feliç de veure la meva foto "con la cara sonriente". Podria seguir amb la crònica però l'acta transcrita de 15 minuts d'insults i mentides seria massa llarga pel meu blog. Res, que estic satisfet que amb els meus imposts pugui finançar els sous d'individus com aquest locutor de ràdio que té per afició respectar l'honor dels seus conciutadans.

IB3: Per a què serveix?

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 5 de juliol de 2006:

TRIBUNA
IB3: Per a què serveix?

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Quan ja s´ha superat el primer any d´emissions d´IB3 comença a ser hora que la ciutadania faci un repàs meticulós del que ha estat la tasca de la televisió del Govern balear. Els començaments d´IB3 foren jurídicament convulsos. El Govern de la CAIB es va aprofitar d´una llei de pressuposts per rellançar una vella i mai aplicada norma cañellista de l´any 1985. A partir d´un marc legal ressuscitat, el director general fou nomenat a dit pel president Matas: ocupà el càrrec la seva exsecretària personal, María Umbert. Les acusacions de partidisme del nou ens televisiu no es feren esperar, i tothom romania expectant davant l´inici de les emissions i la línea editorial de la nova televisió. Les primeres decisions foren clares i mostraren el llautó de l´equip directiu. Els informatius, sant i senya de qualsevol mitjà, foren privatitzats, el "bilingüisme" seria la premissa idiomàtica i les pel·lícules s´emetrien en castellà. S´entraria a la FORTA, a costa de milers de milions de pessetes. Aquesta extraordinària despesa va servir perquè els ciutadans d´aquesta terra poguessin veure el futbol professional comentat en "mallorquí", "menorquí", "eivissenc" i "formenterenc", quan, abans d´existir IB3, el podien veure gratuïtament en "català" i "valencià". D´una altra banda, les pel·lícules, amb un cost extraordinari per a les arques públiques, eren les mateixes que es podien veure, també gratuïtament, als altres canals autonòmics rebuts a les Illes; això sí, les d´IB3 serien emeses en castellà.

IB3 és un ens públic que, teòricament, ha de servir els interessos generals de la ciutadania. Així, ens hem de fer davant la seva creació i el seu funcionament dues grans preguntes: per a què serveix IB3?, i què aporta IB3 a la ciutadania que no tingués abans que fos creada?

La moderna idea de servei públic (el que tocaria ser IB3) implica la intervenció activa dels poders públics en determinats àmbits de l´economia per suplir activitats deficients del sector privat o que, per qüestions d´interès general, es consideren que han de ser gestionades des de mans públiques. Respon, en aquest sentit, IB3 a la idea de servei públic? La resposta és evidentment negativa. L´emissió de programació d´IB3 que es pot veure en altres canals privats i públics d´àmbit estatal o autonòmic de manera gratuïta no té cap sentit. Què hauria de fer IB3 per diferenciar-se de la resta de canals i oferir un autèntic servei públic radiotelevisiu? Entre d´altres coses, exercir un compromís explícit amb la llengua catalana, pròpia d´aquesta comunitat, segons l´article 3 del nostre Estatut d´autonomia. Així, la radiotelevisió pública podria tenir una justificació si IB3 hagués esdevingut un instrument de normalització lingüística que emetés una programació íntegrament en català per intentar compensar un espai radioelèctric ple de canals castellanoparlants. Contràriament, emetre pel·lícules i sèries en castellà en horaris de màxima audiència, tal com fa ara habitualment IB3, desvirtua el sentit lingüístic que hauria de tenir l´emissora. Una altra possible justificació d´IB3 seria crear una gran indústria audiovisual pròpia. Resulta obvi que comprant massivament productes "enllaunats" a les multinacionals estrangeres no s´aconsegueix cap d´aquests objectius. Finalment, un altre hipotètic objectiu de servei públic seria que IB3 hagués aconseguit augmentar el sentiment de pertinença nacional dels ciutadans d´aquestes illes a la comunitat autònoma. Una mínima programació pròpia, fonamentada en tòpics folkloristes i provincians, i caracteritzada per un regionalisme insularista ple de tocs costumistes, no és el camí de reconstruir un país sobre la base de les ones hertzianes.

La crítica sempre pot resultar fàcil, i es demana sovint que es proposin alternatives a la situació vigent. Què hauria de fer IB3 per ser diferent de la resta de cadenes i convertir-se en un autèntic servei públic a la ciutadania illenca? En primer terme, ser paladí de la defensa idiomàtica del català, convertint la llengua pròpia d´aquesta terra en llengua vehicular de l´ens. En segon terme, crear un cos de professionals, seleccionats en oposicions realitzades amb criteris objectius, que formassin un planter rigorós i independent al nivell informatiu. En tercer lloc, IB3 hauria de ser la gran impulsora de la producció autòctona illenca; i d´una producció que no tingués en sèries costumistes i ridiculitzants el màxim exponent (l´exemple dels reportatges d´investigació de TV3 podria ser un bon mirall). Finalment, IB3 hauria de ser un instrument de reconstrucció nacional que intentàs vertebrar, informativament, un país actualment fragmentat en illes desconnectades. Esperam que, en un futur i presumiblement a causa d´un canvi de govern al Consolat de Mar, IB3 variarà el rumb i intentarà assolir algun d´aquests objectius.



(*) Professor de Dret Constitucional a la UIB

Alfonso XIII

Tal dia com ahir, dia 30 de de juny de 1916, el rei Alfonso XIII otorgava el títol de "reial" a la Real Sociedad Deportiva Alfonso XIII, club de futbol fundat a Palma per les classes benestants de la ciutat. Va començar, a partir d'aleshores, una llarga etapa d'identificació de l'actual RCD Mallorca amb la monarquia i la dreta política. S'hauria d'esperar fins al 14 d'abril de 1931, i degut a què masses republicanes volien atacar la seu dels "alfonsinos", per a què la RSD Alfonso XIII passàs a tenir l'actual denominació de "RCD Mallorca". Han passat molts d'anys de tot això, però el que és inalterable és la identificació del RCD Mallorca SAD amb el poder, ja sigui amb un poder reial o amb un poder més proper i urbanístic...

I obrirà solcs...

Avui, el president Zapatero ha anunciat al Congrés dels Diputats que començaria les negociacions amb ETA. Fa poc més de 2 anys, per una simple entrevista de Josep Lluís Carod Rovira amb ETA, es va iniciar una campanya d'atacs continuats per part del PSOE i del PP contra el tripartit català que fou la primera ganivetada que rebé el govern d'esquerres i catalanista. La segona, i definitiva, fou la foto de ZP amb Mas signant la reforma de l'estatut català d'esquenes a ERC i a Maragall. Bona part dels mateixos fariseus que es trencaven les vestidures fa dos anys ara aplaudeixen al president espanyol. No sé perquè m'ha vingut amb tot això a la ment un maco poema de Joan Brossa:

"No oblidarem les coses que hem après
en aquests anys de fosca tramuntana
les ribes uniran homes de pes
i obrirà solcs l'esquerra catalana"

Joan Brossa
Fragment de l'"Oda al President Companys"
1971

El catalanisme a la UIB

En uns dies en què esteim rebent forts atacs des de determinats col·lectius i mitjans de comunicació sobre la suposada catalanització del sistema educatiu illenc m'agradaria recordar unes dades que va publicar, fa quatre anys, el meu amic i col·lega Bartomeu Colom, professor de Dret Administratiu, a la Revista Llengua i Dret (número 38, 2002, pàgines 19 i següents). El professor Colom fa un repàs, en un interessant article científic titulat La llengua catalana en l'adminstracio de justícia de les Illes Balears, de la situació lingüística de la Facultat de Dret de la UIB. Les dades són certament colpidores. Professors que donin les classes en català, dividits per àrees, són els següents: Departament de Dret Públic (Dret Administratiu, 4 professors; Dret Constitucional, 5 professors; Dret Internacional Públic, 3 professors; Dret Financer, 1 professor) Departament de Dret Privat, dos únics professors a l'area de coneixement de Dret Mercantil. En total, només hi ha 5 àrees de les 15 que composen la Facultat que ofertin classes en català. El número de professors sobre el total que donen les classes en català és d'un 17 %. A Catalunya, a les facultats de Dret, l'ús de la llengua oscila entre un 45% i un 78 %. A més, i des de una perspectiva històrica, entre 1986, any d'aprovació de la Llei de Normalització Lingüística, i 1993, any en què es començaren a donar classes en català a la Facultat, no hi va haver ni un sol professor que donés classes en la llengua pròpia. Con es veu, la UIB, i en concret la Facultat de Dret, és un focus de catalanisme i normalització molt perillós...

El luchador

El passat diumenge aparegué al Diario de Mallorca un interessant reportatge de l'historiador Joan Mas sobre un diari de dretes, publicat a Palma durant la Segona República, titulat El luchador. Algunes frases no desmereixen segons quines línees editorials actuals:

“La ignorancia religiosa es la causa
del malestar obrero, de su mediatización por
parte de los partidos políticos, del cautiverio
que padece del lado de las organizaciones societarias, de que estén los obreros amedrentados por el paro o por la pistola, de su
explotación y engaño por los que acaudillan
y se dicen sus redentores”.

Verbalmente, se enfrentó a las publicaciones
progresistas o nacionalistas editadas en
Mallorca. Las calificaba de “periodiquillos
de provincias que tienen un séquito de lectores
menguadísimo y hablan como si fueran
ellos los oprimidos, los únicos republicanos
que tienen derecho a vivir y gobernar. Para
ellos, para su pobrísima mentalidad política,
no hay en la nación más que izquierda. Azañas,
prietos, sectarismo, masonería y persecución
de todo lo que no sea su causa. Lo demás
en España no cuenta… Las izquierdas
deben callarse por mucho tiempo. Los socialistas
necesariamente deberían esconderse
bajo tierra durante una temporada larga, muy larga. No se deberían ni atrever a respirar”.

El diari, per últim, celebrà efusivament la victòria de les dretes al 1934:

“El 19 de noviembre (el día que
se celebraron las elecciones) fue barrido todo
lo ficticio, todo lo antiespañol, todo lo
que estaba podrido y era gangrena moral que
nos corrompía. Acción Republicana, Radicales-
Socialistas y todas las abigarradas combinaciones
de la izquierda que arruinaban a
la pobre España han desaparecido... Han caído
las izquierdas masónicas y han triunfado
las Derechas católicas. Forzosamente tenía
que suceder. En las pasadas elecciones se defendían
la Religión Católica, el hogar cristiano,
el derecho de los padres a la educación
de los hijos, los fueros de la propiedad y todo
eso alcanza de un modo directo al espíritu y
al corazón del baleárico que es profundamente
católico. ¡Bien! pues por los electores
de Baleares. El enemigo quería burlarse de
vosotros y ha recibido su merecido. No debemos
descuidar, empero que en esta batalla
tienen también parte muy principal las mujeres
isleñas, quienes, acudiendo en masa a los comicios, han sabido dar ejemplo de la ciudadanía
más elevada y de la dignidad más
firme… La fe mallorquina salta a la vista y
cuantos españoles la visitan sienten la inmensa
satisfacción de respirar aquí una atmósfera
de paz y de bienestar que no encuentran
hoy en otras provincias españolas,
tranquilas antes y envenenadas ahora por los
hombres nefastos que inoculan en el alma
del nuevo régimen todo el virus anticatólico
de sus mezquinos corazones. Mallorca es un
delicioso oasis en la revuelta de los modernos
tiempos, precisamente por el influjo moderador
y altamente educativo de su profunda
religiosidad”.

Editorials que duen a què pensar...

Reflexions filosòfiques den Matias Vallés

En Matias Vallés, el gran articulista del Diario de Mallorca, ha publicat un seguit de reflexions filosòfiques al periòdic. N'he triades un grapat i les he classificat en tres categories: màximes vitals-religioses, polítiques, i de relacions de parella:

Màximes vitals-religioses:

"Decía que no creía en Dios como si a Dios le importara"
"Quien no crea, cree"
"Es más difícil creer en Dios que creer que Dios eres tú"
"Persona es el ser vivo que desea estar en otra parte"

Política:

"Libertad es quedarse sin amos y sin esclavos"
"La democracia iguala el acceso a la aristocracia"
"Hay doctrinas aceptables, hasta que escuchas a sus defensores"
"Hay políticos que son corruptos aunque lo parezcan"

Relacions de parella:

"El secreto del amor no es poseer a alguien, sino pertenecer a alguien"
"Le creí, hasta que se explicó"
"Engañar siempre es engañarse"
"Olvidar exige dedicación exclusiva"
"No puedes odiar a quien ves con cierta frecuencia, ni amar a quien ves con demasiada frecuencia"
"No podía conquistar a cualquier mujer, pero podía conseguir que cualquier mujer le abandonara"
"Que ella no te quiera también es un milagro"

Versos de Pere Capellà

Avui, cercant reculls de poesia, he trobat uns versos lluitadors i de resistència del gran poeta algaidí Pere Capellà. En moltes ocasions, tal i com va dir Dolores Ibarruri per les ones de ràdio Madrid, val més morir de dret que passar-se la vida agenollat.

"I sens parar de lluitar
cercant ales pel meu vol
morir sense doblegar
els genolls, mirant el sol"

Pere Capellà

Desacreditadors desacreditats

Aquest dies he tengut una bona notícia provinent de Madrid. L'agència estatal de referència d'acreditació del professorat, coneguda amb l'acrònim d'ANECA, m'ha donat l'acreditació positiva per ser contractat com a professor col·laborador. Feia poc menys de tres mesos que l'AQUIB, l'agència depenent del Govern Matas, me l'havia denegada. Ho trob significatiu. Així, public al blog la carta general que he enviat al professorat de la UIB explicant la situació i el modus operandi de l'AQUIB:

Benvolguts companys;

Com tot sabreu jo personalment, i des de l'STEI-i com a organització sindical, hem dut a terme des de el passat nadal una tasca de denúncia de les irregularitats del procés d'acreditació (o desacreditació, permeteu-me la broma) del professorat universitari executat per l'agència autonòmica AQUIB. Ara, en el meu cas, crec que s'ha demostrat, pel pes dels fets, que s'havia comès per part de l'agència una manifesta injusticia en el moment que l'AQUIB va desacreditar el meu currículum per ser professor col·laborador. Així, un currículum que amb documents adjunts sumava 253 pàgines fou desacreditat amb una sola línia i sense que hi hagués a l'agència cap document de baremació del mateix. Davant aquesta, segons el meu punt de vista, arbitrarietat, vaig fer tres coses.

Primer, presentar recurs de reposició davant l'agència, que fou desestimat.
Segon, presentar recurs contenciós-administratiu davant els jutjats, que continua en marxa.
Tercer, presentar sol·licitud davant l'agència estatal ANECA.

Ara, i per alegria meva, l'ANECA m'ha acreditat per ser professor col·laborador. La situació, des de el meu punt de vista, és molt greu. Que l'AQUIB, un simple consorci administratiu de la CAIB, me digui que no estic capacitat per ser professor col·laborador a la UIB, i que, 3 mesos després, amb el mateix currículum, l'ANECA, agència espanyola de referència, m'acrediti per ser professor col·laborador a qualsevol universitat de l'estat espanyol (a la UIB, universitat espanyola, m'imagin que també) vol dir qualque cosa. El sistema d'acreditacions de l'AQUIB ha fallat estrepitosament en el meu cas i me supòs que en molts d'altres casos. L'AQUIB sembla que no es conscient que està jugant, acreditant i desacreditant sense to ni so, amb el futur professional de la gent i això no és pot permetre de l'administració pública.

Jo continuaré a títol personal, molt probablement, la demanda que tenc interposada contra l'AQUIB (demanda que tirar-la cap endavant, per un simple professor ajudant, vos podeu imaginar que ha suposat un desgast personal, anímic i econòmic considerable). Incorporaré en el moment processal oportú l'acreditació ANECA i veurem com justifica l'AQUIB davant la justícia que exigeixi unilateralment i sense motivació molt més (no es sap quant) que el que demana la Dirección General de Universidades.

Adjunt us enviï un pdf amb la desacreditació AQUIB i l'acreditació ANECA, que quedi com a prova pública d'una injustícia flagrant. Demanar-vos que si coneixeu més casos com el meu les fageu públics fent una rèplica col·lectiva a n'aquest correu electrònic. Oferir-vos el meu ajut desinteressat, com a jurista i sindicalista de la casa, pels problemes que tengueu amb l'AQUIB. Animar-vos a que tots els desacreditats per l'AQUIB exerciteu els vostres drets davant l'administració de justícia i que no us quedeu mans plegades davant situacions que considereu injustes. I, per últim, donar les gràcies a tots aquells que m'han donat suport en els moment durs en que se qüestionava la meva capacitat professional.

Salut companys!

Toni Bennàssar