"Por imperativo", també mentir?

Un recordatori de Dret Constitucional pels membres de l'executiva del PSOE de Pedro Sánchez que amb el seu vot es sumaren a l'elecció de Mariano Rajoy Brey  dient que ho feien "por imperativo"...

Constitució Espanyola, art. 67.2:

"Los miembros de las Cortes Generales no estarán ligados por mandato imperativo".

PD. Deixau d'enganar a la gent!

Partit Únic

Empegueït de veure com un partit amb 137 anys d'història, el PSOE, s'ha llevat la careta, i, a les ordres de l'IBEX-35, ha oficialitzat la gran coalició duent al poder a la dreta hereva del franquisme. Els morts del partit, inclosos els que encara a dia d'avui romanent enterrats a les cunetes, s'estan capgirant dins les seves tombes. Ara ja queda clar qui es qui, que PP i PSOE conformen un sol partit i que l'oposició al règim que avui s'instaura ha d'estar en el carrer i en els partits que hem votat "no" i que, forçosament hem de mirar de fer un front comú davant del PPOE per evitar que el nou partit sorgit avui es converteixi en un "movimiento nacional" esdevingut en un partit únic que és el que pretenen (amb la comparsa, en tot cas, graciosa de Ciudadanos). El lamentable espectacle de la dimissió d'avui dematí de Pedro Sánchez Pérez-Castejón, ha estat el darrer punt d'una farsa patètica, i ha permès que els seus afins avui poguessin sumar-se a l'"espantada" del seu cap i abstenir-se "por imperativo del partido". L'únic favorable d'avui ha estat veure com el PSIB ha mantingut la dignitat i els seus dos diputats han votat en contra de la dreta i de l'IBEX-35. Ara, a resistir, des de les institucions, des del carrer, i junts, tots a les barricades i NO PASSARAN!

Operación Triunfo

Escoltar el meravellós pop espanyol del '80, i pensar que Operación Triunfo fou el símbol metafòric de la degradació cultural espanyola sorgida de l'aznarisme. 

"Tengo una casa sin ventanas 

y una tristeza enamorada, 

tengo un disfraz pero no es carnaval 

y esta locura que no puedo parar. 

Todos me dicen "¿qué te pasa?" 

y yo no sé qué contestar..."

X? Crònica personal d'una generació

Article publicat al Diario de Mallorca de dijous 20 d'octubre de 2016, pàgina 33:

X? Crònica personal d'una generació

Antoni Bennàssar Moyà*

Fórem una generació de nins i nines que els dissabtes dematins miràvem una bolla de cristall en la que una bruixa dolenta ens alliçonava que "el mal era el capital", frase que anys després entendríem i descobriríem que era ben certa. Ens enamoràrem de la música de La movida escoltant-la a Tocata. Cridàrem jugant pels carrers allò de "OTAN no, bases fuera", i vérem, ja des de nins, com Felipe González traïa progressivament als seus votants a mesura que l'infestava la corrupció ideològica i econòmica del seu partit. Fórem una generació que aprengué que el "cavall" no era un animal, sinó la mort en forma de xeringa. L'heroïna se'n dugué molts dels que eren joves quan nosaltres érem nins, de la mateixa manera que es perderen moltes de vides als volants d'aquells taüts amb rodes que eren els R-5 Copa Turbo. SIDA era una paraula que generava un pànic tan gros que va plastificar la sexualitat i la vida. La televisió tenia dos canals, i gràcies al tercer, TV3, que va arribar volant com un voltor, molts descobrírem que es podien fer anuncis publicitaris en català i que la nostra nació no s'acabava a la Serra de Tramuntana, sinó que abastava de Salses a Guardamar, i de Fraga fins a Maó. Arribàrem a l'adolescència amb una plaça Gomila que començava la seva degradació, però era un lloc a on encara es podien trobar xopets a cent pessetes. Hi havia una fàbrica de música anomenada Factory i, ni que fos de tant en tant, Tito's encara mantenia la porta mig oberta a El Terreno. Luna no estava en el cel, sinó en el Passeig Marítim, i patírem l'arribada de les metamfetamines i la degradació de la nit a ritme de bakalao i d'una subcultura que després es denominaria poligonera. Vérem com un polític baixet i sense carisma que portava un ridícul bigoti, arribava a president, a força de repetir una frase estúpida: "Váyase, señor González".

Poc a poc, PP i PSOE començaren a tenir el mateix discurs, programa i praxis política, i la única dissidència, com una veu que clamava solitària en el desert, era la de Julio Anguita, "el califa rojo", que de forma humil però admirable administrava de la millor manera possible les restes esbocinades del que havia estat el temut Partit Comunista d'Espanya. Alguns anàrem a la mili, altres se'n lliuraren. Portant l'uniforme mimetitzat descobrírem que el saqueig del país havia començat per l'exèrcit, i que aquells que des del poder que donaven els galons i les estrelles s'envoltaven permanentment de la bandera i de la paraula pàtria aprofitaven, al mateix temps, qualsevol oportunitat per omplir el rebost de ca seva a costa de l'erari públic. Allà aprenguérem a manejar un CETME, a desfilar, i a llençar granades... férem quartelers i temérem tant als arrestos com a la tercera imaginària. Anàrem a la universitat, estudiàrem i férem feina, i ens feren creure que seríem la generació JASP ("jóvenes aunque sobradamente preparados"). Ens digueren que amb esforç el món seria nostre. Tot plegat fou una farsa publicitària, i ens emprenyàrem. Alguns escoltàrem a Ismael Serrano i traguérem les banderes plenes de pols dels nostres pares i avis. Generàrem el moviment "antiglobalització", a Gènova (Itàlia), tinguérem el nostre primer màrtir i aviat ens definiren a tots nosaltres com una banda de "antisistema", qualificatiu que hem portat orgullosament amb honor fins al dia d'avui. Altres companys de generació no s'oposaren al sistema, sinó que l'apuntalaren: fent dues feines i mil hores extraordinàries pogueren comprar un pis a costa de signar hipoteques a quaranta anys. Alguns es casaren i es divorciaren, altres no, però tots ens adonàrem que l'únic veritablement etern no és l'amor sinó els deutes amb les entitats bancàries. Uns bancs que robaren als nostres pares i padrins els estalvis de tota una vida mitjançant l'estafa de les participacions preferents, al temps que desnonaven a les famílies a les quals les havien abocat a l'endeutament deixant-los tots els doblers que havien volgut uns anys abans sense cap tipus de garantia. Vérem el saqueig d'un Estat i com la corrupció esdevenia en marca definitòria d'allò que els patriotes de saló, desfilada militar i compte corrent a Suïssa, en deien Espanya. Definitivament ens indignàrem, ocupàrem places i carrers i els d'adalt s'esglaiaren. "Presentau-vos a les eleccions", ens digueren... i anys després ho férem. Ara, molts, vist el que ha passat i els resultats obtinguts, tornam a estar indignats, amb tots i amb tot. Però aquesta, aquesta és una altra història!

* Advocat i doctor en Dret

SúperDepor!

El "O bruixo d'Arteixo" ja ha complit 85 anys... com enyor, en aquesta època de xuleria tatuada, aquella manera d'entendre el futbol!

“Es más humana la derrota... A veces oyes esas frases manidas: ‘A mí me gusta ganar hasta en los entrenamientos’. Al que le guste perder es tonto. Pero en toda disputa hay ganadores y perdedores. El mundo no se gobierna únicamente por los sentimientos de los que se dicen ganadores natos”.

Palau de Congressos

Si la política d'un Govern que es defineix d'"esquerres" es resumeix en regalar una inversió de 110 milions d'euros de doblers públics a un grup hoteler per a què hi faci negoci a canvi d'un canon, que, de bones a primeres i sense ser un expert en l'assumpte, sembla ridícul front a la inversió realitzada, crec que ens ho hem de fer mirar. A més, si qualsevol ciutadà dels que hem pagat amb els nostres impostos part d'aquests 110 milions d'euros volem realitzar-hi activitats, promogudes des de els moviments cívics, al Palau de Congressos, haurem de passar per caixa, i pagar al Grup Hoteler Melià per fer-lo servir. Em sap greu, però trob una vergonya tot plegat #algúhohaviadedir 

"No era això, companys, no era això

pel que varen morir tantes flors,

pel que vàrem plorar tants anhels.

Potser cal ser valents altre cop

i dir no, amics meus, no és això".

Ma-15

Circular per la Carretera de Manacor (MA-15) i que un percentatge molt alt dels cotxes que t'avancen duguin un adhesiu d'una empresa de lloguer, i pensar que tots els mallorquins pagam el peatge a l'ombra a la UTE constructora d'aquells cotxes sense que hi vegem cap benefici. Així, pagam els mallorquins residents per cada cotxe que passa per aquella carretera, quan els cotxes d'empreses de rent a car no paguen, en la seva majoria, ni un sou euro d'impostos a les Illes Balears, ja que la majoria de rent a cars paguen els impostos de societats; matriculació; IVA; hidrocarburs; o a l'Estat, o a municipis de la Península que mantenen un impost de circulació amb un tipus impositiu residual. En el dia de la "raza" hem de fer un pensament ja que el tractament colonial que patim només permet que altres es facin milionaris mentre els ciutadans d'aquesta illa pagam la festa amb uns serveis públics tercermundistes.

Casta d'universitat

L'any 2006, ara fa 10 anys, vaig denunciar des del sindicalisme universitari (era membre del comité d'empresa per l'STEI Ensenyament Públic a la UIB), les irregularitats en el procés d'acreditacions de professorat universitari, i com generava situacions d'injustícia i nepotisme manifest. Aquella denúncia em va costar la meva carrera docent i investigadora a la Universitat Pública. Els executors de la meva expulsió foren un parell de cretins que, ja aleshores, es passejaven (i ho continuen fent) amb carnets a la boca que duen el títol de "socialista" o "ecosobiranista" a les seves sigles. Uns carnets que els han dut, quan governen els seus respectius partits, a càrrecs institucionals i prebendes públiques. La "casta" més hipòcrita que m'he trobat al llarg de la meva vida professional, us ho puc assegurar, ha estat a la universitat pública. I el cinisme més vergonyant, també. El primer que se'm va ensenyar només arribar a la unversitat com a doctorand fou allò que, amb l'antiga LRU (Ley de Reforma Universitaria), "Catedrático es quien de cinco votos tiene tres". Simplement si sumaves 3 vots dels 5 catedràtics que conformaven el tribunal, ja tenies assegurada la titularitat universitària i/o la càtedra. La teva universitat proposava 2 candidats del tribunal, i el que necessitaves era que, com a mínim un tercer, fos de la teva "escola", és a dir de la mateixa "hermandad", "màfia", o "grupo de amiguetes catedráticos" i que, per tant, et votàs. Allò va dur a què molts fossin amb 30 anys catedràtics, sense gairebé més mèrit que tenir a un bon "padrí" acadèmic que les havia impulsat i avalat. Ràpidament es crearen "escoles" afins als dos grans partits: PP i PSOE, i es va institucionalitzar l'accés a les places universitàries per cooptació. La LOU (Ley Orgánica de Universidades) impulsada pel Partido Popular i avalada pel PSOE va substituir aquells tribunals per unes comissions, d'acreditació i habilitació, tant, o més obscures, que els processos de selecció per tribunal de la LRU. El resultat és el que és, i, tanta de sort que, de tant en tant, surt qualque article, com el que us penj, en el que es continua denunciant, quelcom vaig fer jo fa 10 anys, la màfia que és l'accés a la carrera universitària. Mentre, la "casta" universitària està consolidada, cobrant cada mes, donant alguns d'ells lliçons de suposat progressisme de carnet, i arruïnant carreres acadèmiques i trajectòries docents. El dia que facem la revolució, hem de començar, sens dubte, per la universitat... i, que a ningú se li oblidi, que la UIB, me la conec profundament i me cau ben aprop.

Violència escolar

Estic indignat de veure com "periodistes" madrilenys i polítics que s'omplen tot el dia la boca de les paraules "presumpció d'innocència" quan parlen dels presumptes autors de casos de corrupció política, ara duguin a terme un linxament públic contra un grup de nins menors d'edat, professors, i equip directiu d'un centre educatiu, en un cas, en el qual just s'acaba de posar en marxa la instrucció de l'expedient administratiu derivat d'un presumpte cas de violència escolar. STOP DEMAGÒGIA. Ah, i a un jutge que li agraden molt les pantalles de televisió, algú del Consejo General del Poder Judicial li hauria de recordar que la seva jurisdicció no va més enllà del partit judicial de Granada i que aquí tenim dos grans jutges de menors, i un ample equip de fiscals de menors que fan molt bé la seva feina.

Maternitat

Avui vespre a TV3 han emès un interessant reportatge sobre la maternitat. El 25 % de les dones nascudes entre 1970 i 1980 a l'Estat espanyol voldrien tenir fills i ja no en tendran mai, fonamentalment per les seves circumstàncies laborals i econòmiques. Les parelles espanyoles voldrien tenir, de mitja, 2,4 fills per parella, però les seves circumstàncies laborals i econòmiques les duen a tenir-ne només 1,4. Quan escolteu a determinats "patriotes" capitalistes omplir-se la boca de la paraula "família", "futur", "maternitat" i "infantesa" pensau en aquestes dades, i, si podeu, tapau-li la boca amb elles.

Fang i estores

Llegir que Susana Díaz ha ordenat "llevar al barro" a Podemos i pensar en les paraules del gran Periko Solabarria quan va dir allò de: 

"Hay que pisar barro y no alfombras, pues el barro deja huella" 

Mostrant-me profundament orgullós de ser dels que estam en el fang, i no en les estores, com ella... sent el vermell de les estores que trepitgen quan boten del cotxe oficial l'únic un poc roig que queda en el PSOE. Deixem petjada, i, des de el fang, aixequem una autèntica transformació socialista; "podem", sens dubte, aconseguir-lo!

Toros

I ara també hem d’aturar les lleis pròpies de forma “preventiva”? He participat de forma molt activa amb el diputat Balti Picornell Llado en la redacció de la modificació de la Llei 1/1992, de 8 d'abril, de protecció dels animals que viuen a l'entorn humà en l'àmbit de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, modificació que prohibia, entre altres maltractes animals, les curses de toros a Balears. Aquesta modificació, té elements en comú (i altres no) amb la llei catalana però el que sí que tenc clar és que si ens han d’anul·lar les lleis, aprovem-les i que ho faci el polititzat TC arribat el moment, però el que no podem fer és que ens posem el pegat abans de la ferida.

Paciència lul·liana

«La paciència comença amb llàgrimes i, a la fi, somriu»

Fotografia d’un retrat de Ramon Llull* al monestir de Cura… 

PS. En el dia de Sant Francesc no podia oblidar al franciscà, de fe i fets, més universal…

Sa Dragognera*

Fotos que vaig fer ahir de Sa Dragonera*, en homenatge a tots els que, ara fa 30 anys, la salvaren de l'especulació.

 

Mà estesa

La mort del PSOE com a partit d'esquerres no és, ni molt manco, la mort del socialisme. Ara és l'hora de ser el suficientment intel·ligents per, des de la mà estesa, construir un moviment autèntic d'unitat popular que aglutini a l'esquerra transformadora, l'ecologisme polític, les forces sobiranistes que defensen el dret a decidir i a tots els socialistes de bona fe que ha obert o obriran els ulls a partir d'aquests dies. Només des de aquesta unitat es pot construir un procés constituent que acabi amb el corrupte règim del '78. Les paraules que vaig escoltar en directe de Íñigo Errejón, ara fa un  fa un any i mig, a la "Marcha por el Cambio" de Podemos, són més vives que mai: 

"Venimos a tender la mano. Hoy somos muchísimos aquí pero falta mucha gente; y a toda esa gente le tendemos la mano. Hayáis votado lo que hayáis votado; vengáis de donde vengáis; confiárais antes en los unos o en los otros; si os indignáis con lo que pasa en nuestro país; si sabéis que las cosas podrían ser diferentes; ... sois nuestra gente, vengáis de donde vengáis, mano tendida, mi mano tendida hoy y un agradecimiento a quiénes habéis marchado hoy y antes confiásteis en el PP, o antes confiásteis en el PSOE, o estábais en casa resignados; no importa de dónde vengáis; no importa de dónde vengamos, importa hacia dónde caminamos; y caminamos hacia un país justo..."

Desgràcia maoista

A la molt recomanable exposició del Caixafòrum de Palma sobre Baltasar Pòrcel s'hi poden veure els llibres rojos de Mao que va portar de Xina el gran escriptor andritxol en un dels seus viatges. Contemplant-los he pogut pensar en la desgràcia que ha estat sempre per mi el maoisme. I el més preocupant és que la gran majoria de maoistes ideològics amb els que m'he trobat, tenien tan gran menyspreu per la cultura i els intel·lectuals que, fruit del seu caràcter illetrat, no sabien ni qui era en Mao. I això és el pitjor que et pot passar: trobar-te amb maoistes hereus de la ideologia de la "revolució cultural" que ni saben que va existir un tal Mao que emparava en certa manera en els seus escrits i praxis política la seva visió del món i el seu odi a la gent formada. Aquests són els més perillosos, ja que acudeixen a la solució fàcil de qualificar de "casta" a tot aquell que hagi passat per una universitat. D'aquí a la "revolució cultural" i els camps d'reeducació n'hi ha un pas. El socialisme no es pot construir només des de la intel·lectualitat, però no es pot construir sense intel·lectuals. 

PD: He escoltat en ocasions a algun d'aquests "maoistes" emprar la paraula "intel·lectual", inclús contra mi, com si fos un insult. Només aquest gest, ja denota l'estúpid de la seva ideologia.