29 de desembre 2009

Nova etapa audiovisual


Aquest any 2010 comença amb forces novetats en el panorama audiovisual espanyol. En primer terme, s'està acabant de tramitar la llei audiovisual de l'estat, una norma que duu dècades de retard. A més a més, a partir del proper divendres RTVE deixarà d'emetre publicitat, mesura que s'acompanyarà d'una nova programació més cultural i menys comercial. Sembla que tot son bones notícies, però no és ben bé així, sobretot per a la nostra llengua. La implantació de la TDT ha suposat un seriós retrocés de la llengua i cultura catalanes a nivell audiovisual. La proliferació de canals no s'ha traduït en un augment del número de canals en català. Ans al contrari, la política duta a terme des de els responsables de IB3, amb la aquiescència dels de TV3, ha provocat que s'aprofités el canvi tecnològic per impedir-nos veure la TV3 que s'emet a Catalunya, enviant-nos a nosaltres una senyal "per estrangers" (TV3cat). El retrocés és, doncs, notable i s'ha traduït, per posar un exemple concret i recent, en què els aficionats al futbol no haguem pogut veure aquest Nadal l'històric partit de Catalunya contra l'Argentina de Maradona. La regionalització del senyals televisius s'ha de combatre i hem de defensar que els drets que tenim els 7 milions de catalanoparlants residents a l'Estat espanyol de veure tots els canals que s'emeten en la nostra llengua. A més de reivindicar, entre moltes altres coses, el dret de què RTVE emeti en català de forma proporciona al nostre pes poblacional dins el conjunt de l'estat. Hem de tenir en compte, per posar un exemple vergonyós, que la única presència del català a RTVE que rebem els illencs és una desconnexió de 25 minuts cada migdia en forma de "informativo territorial". I tant de bo del ben aprofitats que són aquests 25 minuts gràcies a la gran tasca que fan, sense gairebé mitjans, els periodistes de l'Informatiu Balear.

16 de desembre 2009

Juguetes de Nadal

El Nadal s'ha convertit en l'etapa més consumista de l'any. És una de les èpoques en què el materialisme es manifesta de forma més clara en forma de compres. Així, es produeix anualment per aquestes dates un increment espectacular de la demanda de juguetes, producte de la visita dels Reis d'Orient o del Pare Noel. És convenient, com cada any, recordar que les juguetes que es regalen als nostres nins no han de tenir, en cap cas, connotacions sexistes o de foment de la violència. El joc lúdic és una de les principals eines educatives de què disposam en el procés d'aprenentatge dels infants i, per tant, no s'ha de fer servir per a què els menors aprenguin comportaments que puguin resultar-lis perjudicials. Afortunadament, de cada pic es veuen menys nins amb juguetes bèl·liques pels carrers. A pesar d'aquesta dada positiva, s'ha de dir que, en moltes d'ocasions, les juguetes bèl·líuques s'han substituït per videojocs violents que són emprats pels nins en els seus ordinadors o videoconsoles. Així, de cada pic més, s'ha de fer esment en requerir especial cura als pares per a què els menors no facin ús de videojocs que no són adequats a la seva edat. Els videojocs adopten una classificació per edats similar a la de les pel·lícules de cinema i és molt fàcil saber a quin tipus públic van orientats. Per tant, ara només queda confiar en que els Reis d'Orient miraran sempre l'esmentada classificació a l'hora de fer regals electrònics als nins d'aquestes Illes.

10 de desembre 2009

Lluís Sitjar, una mala opció

Poc a poc es van sabent més dades del projecte, impulsat per l'Ajuntament, de construir el nou recinte firal a l'Estadi Lluís Sitjar. És un projecte que no m'agrada i que desaprovo des de un començament. I, com que me supòs que més d'un pensarà que la meva postura es deriva de la meva condició de balearico confés, posaré una sèrie d'arguments, d'entre els molts que tenc, que fan que consideri poc apropiat la construcció del recinte firal a l'antiga seu dels hereus dels alfonsins.

Avui mateix, el Diario de Mallorca publica els primer informes que maneja l'Ajuntament de cara a defensar que la Conselleria de Comerç construeixi al Lluís Sitjar la seu del recinte firal. L'espai del recinte firal, sense capacitat d'expansió degut a què romandrà inserit dins una trama urbana, és de 10.000 metres quadrats i sembla que està previst que pugui acollir unes 6.000 persones com a màxim. Si feim una comparativa ràpida, podem veure que el principal recinte firal de l'Estat, IFEMA, a Madrid, té unes dimensions de 200.000 metres. La diferència amb Palma és òbvia. Més d'un em dirà que no compari Palma amb la capital de l'Estat, i no ho faré. Ho compararé, en tot cas, amb una petita ciutat mediterrània que està executant un projecte de recinte firal: Alacant. El recinte de IFA 2011 ocuparà quasi 320.000 metres quadrats i tindrà 18 espais d'exposició distints. A més, el cost total del projecte alicantí és de 18 milions d'euros, molt menys que el que costa la compra del Lluís Sitjar. Jo crec que el solar impulsat per l'equip municipal queda petit molt abans de començar, però tot són opinions.

En quant a accessos, algú de l'Ajuntament ha pensat en fer un projecte de mobilitat global? I d'interconnectar-ho amb el tramvia de l'aereoport? La notícia del DM parla de les línies de bus, però consider il·lògic construir una infraestructura que hauria d'anar destinada a dur turisme de congressos i fires i que no estigui connectada directament amb l'aereoport amb un tramvia que ens costarà 350 milions d'euros i que arriba a les portes de Via Alemanya (bastant enfora del recinte firal). El model de IFEMA a Madrid, i la línia 8 del metro, és ideal. Botes de l'avio a Barajas i en menys de 3 minuts et plantes davall de IFEMA. Ho tendrem a n'això mai a Palma amb la ubicació que defensa Cort?

Una altra qüestió són els costos dels enderrocs que sorgiran de l'ensorrament del Lluís Sitjar: es parla de més de 8 milions d'euros. Qui ho pagarà a n'això? la propietat? l'Ajuntament? la Conselleria? Esper que com a mínim s'hagi tingut en compte aquest extrem i serveixi per minusvalorar la taxació del sòl.

I de qui és el Lluís Sitjar? Idò de 666 copropietaris. El número de la bèstia serveix per definir una propietat dividida entre aquells que sufragaren, ja fa anys, la construcció de l'Estadi del Real Mallorca. Idò bé, ara la major concentració de títols de propietat o accions (unes 200) estan en mans de Mateu Alemany, propietari del RCD Mallorca SAD. I com ha aconseguit aquestes accions? Idò permutant-les als seus propietaris a canvi d'un passe per 30 anys a Son Moix (un Estadi municipal, per a més inri). I la majoria de propietaris que efectuaren la permuta (en conec més d'un així) ho feren ja que el Club les va dir que el Lluís Sitjar s'integraria dins de la falca verda i el valor dels terrenys seria ridícul quan s'executés l'operació urbanística. És a dir, i en resum, el senyor Alemany ha adquirit els títols de propietat del Lluís Sitjar a canvi de deixar entrar als seus ex-propietaris a un recinte públic pagat amb els impostos de tots els ciutadans de Palma i regalat, en el seu moment, en usdefruit al Real Mallorca SAD. I jo em deman, si l'Ajuntament va pagar Son Moix, i sempre ha volgut el solar del Lluís Sitjar, per quin motiu no va oferir a tots els propietaris del Lluís Sitjar un passe vitalici a Son Moix a canvi del seu títol enlloc de regalar un estadi de 40 milions d'euros,lliure de càrregues i gravàmens, a una empresa privada amb ànim de lucre tal i com és el Real Mallorca SAD?

Ara el Real Mallorca SAD, propietat del Mateu Alemany, està negociant no sé ben bé què amb aquestes accions. I no sé com ho pensa fer jurídicament l'Ajuntament, ja que pot comprar les 200 accions d'Alemany, però basta que un sol propietari dels 666 no vulgui vendre per aturar l'operació. I si opta per una expropiació, tampoc em quadra, ja que difícilment podrà al·legar interès general i necessitat d'expropiació, quan s'han anat desestimant per part del propi Ajuntament tots els solars que s'havien presentat en lliure competència al concurs públics d'adquisició de sòl. En tot cas, i segons la premsa, Mateu Alemany ha nomenat per negociar l'operació a un integrant del consell d'administració que, a més de constructor, és membre de l'executiva d'un determinat partit polític. Molt enrevessat tot plegat.

09 de desembre 2009

Hipocresia amb el CO2

Llegesc al diari Público que la cimera contra el canvi climàtic emetrà tant de diòxid de carboni com emet la ciutat de Cadis durant tot un any. La causa de tanta emissió? el transport privat i luxós dels caps d'estat i de govern assistents. Hi haurà 1.200 limusines i 140 avions privats que mantindran l'status quo i la "comoditat"dels dirigents mundials. Aquesta dada és significativa i exemplar d'un món que està mal repartit i que actua amb molta d'hipocresia. Aquells que van a decidir sobre el canvi climàtic són uns dels màxims contaminants del món, degut al luxe dins el quan volen viure. Tenim molt a canviar si volem salvar el planeta i hauríem de començar pels nostres dirigents i les seves mentalitats. A partir d'aquí tot són propostes, però no estaria gens malament, per posar un exemple, la penalització fiscal per emissió de CO2. Així, hem de tenir present que un sol 4x4 o una limusina emeten i consumeixen tant com 3 o 4 cotxes utilitaris de cilindrada moderada. Facem els impostos progressius ecològicament i apliquen la màxima de qui més contamini, que més pagui.

25 de novembre 2009

Violència domèstica i menors

Aquesta passada setmana tinguérem l'oportunitat d'organitzar, des de l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor, el II Congrés estatal sobre la defensa dels menors davant les crisi de parella. Del debat amb els professionals m'agradaria destacar una dada: els menors que afronten millor la separació dels seus pares són aquells que mantenen, amb posterioritat a la separació, contacte quotidià amb els dos progenitors, alhora que el progenitor no custodi paga de forma regular la seva pensió alimentària. Per tant, si els pares tenen present que l'interès superior del fill és el que ha de prevaldre no hi sol haver problemes.Diferent és si s'empra als nins com una eina per fer mal a l'altre pare o mare. A més, del congrés es va desprendre una dada preocupant: darrera la meitat de les separacions hi ha hagut episodis, esporàdics o continuats, de violència domèstica. Així, tenim que molts de nins han hagut de viure, en el seu àmbit familiar, episodis de violència, ja sigui contra ells o contra les seves mares. Aquests nins són des de el moment en què han estat espectadors d'actes violents, víctimes de la violència domèstica. En aquests casos, i sobretot en arribar a l'adolescència, molts d'aquests menors desenvolupen actituds greument perjudicials. D'aquesta manera, alguns d'aquests adolescents víctimes de la violència reprodueixen els esquemes vistos i es manifesten de forma violenta contra les seves mares, germanes o al·lotes. En el cas de les nines, moltes d'elles pateixen, en arribar a la pubertat, una greu manca d'autoestima que es pot traduir en que siguin maltractades, física o psiquicament, per les seves parelles adolescents.

23 de novembre 2009

UPD

Aquest cap de setmana un partit de nova creació, i que ha crescut molt electoralment en les darreres conteses electoral, ha celebrat el seu congrés. Unión Progreso y Democracia, liderat per l'ex dirigent del PSOE Rosa Díez, ha fixat els seus eixos programàtics, entre els quals destaca la revisió de la Constitució espanyola. Dins d'aquesta revisió, s'inclouria la reimplantació de la cadena perpetua i s'eliminaria de la mateixa l'article 3.3, que és la disposició que recull la "riquesa" cultural que implica l'existència de diverses llengües a l'Estat. A més, s'ha declarat que UPD no és un partit ni de dretes ni d'esquerres. L'amalgama ideològica sortida del congrés és, en tot cas, preocupant. Quan llegia l'exposició ideològica als diaris em recordava, en certa manera, una mescla de lerrouxisme i del discurs dels denominats "antipartits" que sorgiren en l'àmbit de la dreta durant els anys 30 del passat segle. En aquella època, un discurs d'aquest tipus, mesclat amb notables dosi de demagògia i una certa covardia per part de la dreta democràtica a l'hora de combatre determinats arguments provocaren unes conseqüències que tots hem de recordar. Crec que els demòcrates hem de replicar, des de la raó i les urnes, totes aquelles involucions que suposin retallades de llibertats. I sens dubte que, tornar a l'època de les cadenes perpètues, o preveure eliminar el reconeixement constitucional de les llengües minoritzades com un patrimoni cultural de tots és una involució democràtica de primer ordre. Com a colofó del congrés, de forma paradoxal i cínica, Rosa Díez s'envoltà d'una bandera polisària i demanà el dret d'autodeterminació pel Sahara. Per ventura ho feu en record de la seva època de consellera a les ordres d'un lehendakari abertzale que pertanyia a un partit que ha defensat i defensa el dret d'autodeterminació pel poble basc.

12 de novembre 2009

Legalització de la prostitució?


El debat sobre la prostitució i la seva possible legalització està molt de moda darrerament. Es parla de què hauria de ser una professió com qualsevol altre i que els i les seves professionals haurien de pagar impostos i cotitzar a la seguretat social. El tema de la prostitució és força delicat i implica moltes consideracions. Per un costat, s'ha de dir que la gran majoria de prostitutes no ho són de forma voluntària. Algunes d'elles ho fan per pura necessitat econòmica, però, moltes altres, són simples esclaves sexuals víctimes de la tracta de blanques. Aquestes màfies, que en ple segle XXI trafiquen amb persones com si fossin animals, estan darrera de bona part de l'oferta de prostitució que hi ha al nostre País. A més, cada tant, es detecten a menors que són obligades a prostituir-se per part dels mafiosos que les han comprades als seus països d'origen. És, per tant, el món de la prostitució, un món sòrdid, ple d'injustícia, esclavitud, droga i sofriment, i, en conseqüència, la possible legalització del mateix no pot ser afrontada des de una visió simplista i demagògica. Per últim, no s'ha d'oblidar que darrera cada prostituta, sigui aquesta menor o major d'edat, hi ha tot un seguit de clients que, sense escrúpols, en fan ús, de forma periòdica, dels seus serveis.

06 de novembre 2009

Los Secretos

Acab de tornar del concert de Los Secretos a la Sala Assaig de Palma. M'ha entrat nostàlgia dels anys vuitanta. Nostàlgia d'una època que vaig viure sent adolescent. Una època referenciada per la millor generació de músics que hi ha hagut a l'Estat espanyol en els darrers cinquanta anys. La movida va marcar la nostra infantesa i primera adolescència. Vàrem créixer escoltant a Los Secretos, Nacha Pop, Alaska, Loquillo, Mecano, La Unión, El Último de la Fila, Sabina, Miguel Rios, Celtas Cortos, Objetivo Birmania i tants d'altres. Fou una època inigualable amb cançons meravelloses com La chica de ayer, Ojos de Gata o Déjame. Els anys noranta marcaren una decaiguda de la música en castellà i passaren a primer pla el rock català amb Gossos o Els Pets. En tot cas, no hi ha hagut un relleu generacional digne d'aquella meravellosa generació de músics que integraren la movida. Quan sent la música pop actual i la compar amb aquells grans músics la veritat és que l'actual fa ganes de riure. Es sabia transmetre una manera de pensar i de veure el món que, malauradament, a dia d'avui s'ha perdut. Fou, no obstant, aquella, una generació perduda. Molts d'aquells grans músics acabaren malament, víctimes de les drogues i la mala vida. Aquest final es una metàfora d'una generació que es volia menjar el món i que, finalment, fou devorada pel mateix món. L'heroïna sen dugué moltes de vides i va crear moltes fortunes. Era l'època de Tierno Galván, el viejo profesor, de batle de Madrid. Era l'època de l'oposició a l'OTAN i les primeres grans desil·lusions per les tendències dretanes del govern González. Ara tot ha canviat força. Resulta depriment veure com les noves generacions tenen de referents musicals els "triunfitos" (aprenda a cantar en 15 días) o altres productes del marketing comercial musical. Supòs que la música va parella a una societat de cada cop més aburgesada i avesada a què la trepitgin i que veu en el triomf ràpid, fruit de la casualitat o de la sort, com a la única sortida. En definitiva, de Los Secretos a Operación Triunfo ha plogut força.

29 d’octubre 2009

El Parlament i les noves tecnologies

Durant aquest any 2009 ha tingut lloc en el si de la comissió de drets humans del Parlament de les Illes una ponència tècnica sobre els menors davant les tecnologies de la informació i la comunicació. Vaig tenir l'oportunitat de participar en aquesta ponència i ara se n'han publicat les conclusions globals. D'aquestes conclusions en destacaria una: no es pot difondre la versió alarmista de què internet és un cau de delictes i un perill pels menors. Internet és una oportunitat única i ha implicat una revolució cultural de primer ordre. Des de la invenció de la impremta, l'instrument que més ha contribuït a democratitzar l'accés al coneixement ha estat internet. No es pot dimonitzar, al·legant possibles perills, una eina educativa de primer ordre com és internet. Així, qualsevol restricció dels accessos a internet ha de ser reprovada des de la defensa de la llibertat d'expressió i de pensament. En tot cas, el que és necessari és adaptar la legislació vigent, que en molts de casos és decimonònica, als nous reptes del món digital. I, sobre tot, el que més es necessita, en el món de les noves tecnologies i en molts d'altres àmbits, és més educació a la ciutadania i menys repressió i discurs de la por.

23 d’octubre 2009

Depressió política

S'estan vivint moments molts durs a la política balear. El Parlament de les Illes Balears, màxim òrgan representatiu de la sobirania popular del País, té, a hores d'ara, 6 imputats asseguts als seus escons. Tres imputats són del PP: Jaume Font, Josep Juan Cardona i Antoni Serra; dos imputats són d'UM: la presidenta de la Cambra, Maria Antònia Munar, i Bartomeu Vicens; i, per últim, el PSOE també ha tengut el seu imputat, Xicu Tarrés. Al marge d'haver de respectar la presumpció d'innocència com un dret fonamental bàsic, s'ha de dir que, segon el meu parer, la situació present està generant a bona part de la ciutadania, i en especial entre la progressista, una apatia política sense precedents. Veig a gent altra-hora il·lusionada i esperançada amb l'activitat pública que es troba en una situació de depressió política davant el penós escenari que patim. Si computam alts càrrecs de la legislatura anterior, ens adonam que hi ha aprop de 30 persones imputades per delictes de corrupció política; i al capdavant de la llista hi ha l'ex-president del País, Jaume Matas. Des de l'operació "Mans Netes" (mani pulite) duta a terme a Italia pel jutge Antonio Di Pietro no s'havia produït a un territori europeu un daltabaix polític tan gros provocat per la corrupció. I recordem que a Itàlia l'operació judicial provocà la desaparició de tots els partits tradicionals, des de el demòcrata-cristià fins al socialista. I recordem també, que el resultat darrer d'aquella desfeta i del desencant de la població ha estat l'arribada al poder d'un personatge, corrupte, histrió i prepotent, anomenat Silvio Berlusconi.

28 de setembre 2009

Fotos de menors

La secretària general del PP, Dolores de Cospedal, ha qüestionat que es protegeixi la imatge dels menors d'edat a l'hora se'ls permetrà avortar, a partir dels 16 anys, sense consentiment patern. Les declaracions les ha fetes arran de la publicació, sense autorització, de les fotos de les filles del president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en una recepció amb Barack Obama. En concret, Cospedal es va demanar, en un míting, el següent: ¿es sostenible proteger a una menor para que no se le vea la cara y permitir, sin embargo, que pueda abortar sin que se entere su padre?. Des de el meu punt de vista, és molt perillós mesclar les coses. La imatge dels menors és protegible sempre i en tot cas, ja sigui la imatge de les filles de Zapatero, la de la filla de Belén Esteban, o la imatge de qualsevol adolescent irresponsable que penja fotografies compromeses al fotolog o al facebook. Intentar mesclar ous amb caragols, legitimant indirectament els atemptats contra la intimitat dels menors, amb la màxima de què els menors ja són madurs per fer altres coses, és, des de tots els punts de vista, reprobable.Ans al contrari, és necessari l'esforç de tots per protegir als nostres menors d'una societat audiovisual que té múltiples perills per la seva intimitat.

22 de setembre 2009

Empreses esportives

Els nous empresaris madrilenys que han comprat el RCD Mallorca SAD han anunciat que acomiadaran a una tercera part de la plantilla laboral de l'empresa. Cadascú fa amb els seus negocis el que vol, això és evident, però em crida enormement l'atenció una cosa: les dues úniques gran notícies, en l'apartat de gestió, que han sortit del nou consell d'administració de l'empresa són, per una part, aquest acomiadament massiu i, per l'altra, que, recent arribats, ja demanen fer un pelotazo urbanístic a l'estadi públic de Son Moix. Resulta curiosa aquesta combinació de demanar prebendes públiques en forma de requalificacions vergonyoses i després aplicar, al mateix temps, EREs sense miraments.

15 de setembre 2009

El capitalisme pot matar

El president de França haurà d'intervenir davant l'onada de suïcidis de treballadors de l'empresa privada France Telecom. En duim 23 enguany. L'estrès laboral, els continus cavis de feina i la mobilitat geogràfica en són les causes. Per una part important de les empreses capitalistes els treballadors són simples factors de producció que s'han d'exprimir al màxim. Després passa el que passa. Un treballador explotat, és un ciutadà al que se li nega el seu dret a la felicitat vital. La crisi econòmica ha aguditzat la situació i moltes empreses empren la mala situació financera global per impulsar més retallades de drets dels treballadors i, aprofitant-se de la inestabilitat laboral, solen fer servir la possibilitat d'un acomiadament com a excusa perfecte per destruir la voluntat i capacitat de rebel·lia dels seus empleats. Convé recordar això quan sentim a determinats partits defensar "una reforma laboral" que no és més que un eufemisme que es pot traduir en l'abaratiment l'acomiadament i un augment de la precarietat laboral. I, en quant a France Telecom, recordar als despistats (que també són consumidors) que la companyia de mòbils Orange és la filial de France Telecom a l'estat espanyol.

08 de setembre 2009

Els menors i els toros

Article publicat al Diario de Mallorca de dimarts 8 de setembre de 2009, pàgina 30:

Els menors i els toros

Els diferents espectacles taurins que s’han fet a l’illa de Mallorca durant aquest estiu han desfermat força polèmica. Així, les organitzacions de defensa dels drets dels animals i altres organitzacions contràries a les corregudes de bous han estat força actives quant a protestes en contra de les corregudes que s’han duit a terme la nostra terra. Sense entrar en l’eterna disputa entre els col•lectius antitaurins i els tauròfils, sí que em correspon aclarir una qüestió vinculada a les corregudes de bous i que m’afecta en la meva actual responsabilitat política: l’entrada dels menors a les corregudes de bous.

Per ser clars i directes, i començant per la conclusió, s’ha de dir de forma rotunda que els menors de 16 anys tenen prohibida, per llei, l’entrada a qualsevol correguda de bous. A més, es pot defensar amb arguments jurídics perfectament vàlids que els menors de 16 a 18 anys també tenen prohibida l’entrada als recintes on es duen a terme corregudes de bous.

La normativa bàsica sobre la qüestió es pot resumir en dues lleis autonòmiques. Per un costat, la Llei 1/1992, de 8 d’abril, de protecció dels animals que viuen en l’entorn humà, estableix de forma clara en l’article 4.3 que, en cap cas, s’ha de permetre l’entrada de menors de 16 anys a les corregudes de bous. A més, l’article 4.2 de la mateixa Llei estableix que no es pot donar cap tipus de subvenció o suport públic a les festes que impliquin un maltractament als animals. Per tant, i com a afegitó, queden prohibides, al meu entendre, les subvencions, directes o indirectes, per part dels ajuntaments o altres institucions a les corregudes de bous.

Al marge de la prohibició contundent d’entrada dels menors de 16 anys que fa la Llei 1/1992, en segon lloc s’ha de fer esment de la Llei 17/2006, de 13 de novembre, integral de l’atenció i dels drets de la infància i l’adolescència de les Illes Balears. Aquesta norma estableix, en l’article 48.1 a, que es prohibeix l’entrada i la permanència de persones menors d’edat als establiments, locals o recintes en què tinguin lloc activitats o espectacles violents, pornogràfics o de contingut perjudicial per al desenvolupament correcte de la seva personalitat. Així, si entenem les corregudes de bous com un espectacle violent, que crec que ho és, s’hi ha de prohibir l’entrada dels menors de 18 anys. Per tant, i en aplicació de la Llei 17/2006, no s’hauria de permetre l’entrada de menors de 18 anys a cap espectacle taurí.

Una vegada establert l’abast de la norma, hem de determinar quines són les autoritats competents per fer-la complir. En primer terme, s’ha de dir que d’acord amb la Llei 10/1991, de 14 d’abril, d’espectacles taurins, es competència dels “governadors civils” (actualment anomenats delegats del govern) executar el gruix de competències en matèria d’autorització i control de les corregudes de bous. Entre aquestes competències, hi ha el nomenament del “president” de la correguda, que té l’obligació d’aixecar una acta amb el que hi ha passat. Així, si el president detecta la presència de menors a la plaça, atès que és l’encarregat de vetlar pel compliment de la legalitat vigent tindria l’obligació d’impedir l’inici de l’espectacle fins que els menors haguessin estat desallotjats de la plaça o, si no i per evitar incidents entre el públic, hauria de fer-ho constar en l’acta i trametre’n una còpia a l’autoritat competent per poder sancionar administrativament l’empresa organitzadora de la correguda.

En resum, si la tasca preventiva d’impedir l’accés de menors a la correguda fracassa (i aquesta és una feina que correspon, en darrera instància, a les forces i cossos de seguretat de l’Estat i a la policia local), se n’ha sancionar, a posteriori, els organitzadors. Segons la meva interpretació, i d’acord amb el règim sancionador previst a la Llei 10/1991, aquesta seria una competència dels municipis allà on s’han duit a terme les corregudes i les sancions podrien arribar a 15.000 euros. Si acceptam, a més, que les corregudes són un espectacle violent i que no hi poden entrar menors de 18 anys d’acord amb la Llei 17/2006, la competència de la sanció seria autonòmica i la quantia podria arribar a 600.000 euros.

Per acabar, vull esmentar que des de l’Oficina que dirigesc s’han tramès de forma preventiva els oficis corresponents, adreçats a la Delegació del Govern a les Illes i als ajuntaments afectats per corregudes de bous, amb la intenció que s’evitàs l’entrada de menors d’edat a les corregudes i per demanar-los es posin en marxa els procediments sancionadors oportuns si aquesta entrada s’ha produït.


04 de setembre 2009

Afganistan

Encara m'enrecord, sent jo petit, del referèndum de l'OTAN. M'enrecord dels crits d'OTAN no, bases fuera, dels cartells, a favor i en contra, penjats pels carrers de Son Ferriol per part dels diferents partits polítics, m'enrecord també d'aquelles pintades que deien "Asesinos NATOS" que jo no entenia (molts anys després vaig saber que NATO eren les sigles de l'OTAN en anglès). També em record d'unes imatges, vistes pel Telediario (un informatiu que els meus padrins, amb molta saviesa, li deien "es parte"), d'Ana Belén cantant Sólo le pido a Dios a la Casa de Campo de Madrid en un míting anti OTAN organitzat pel PCE. El referèndum va anar malament i el "carisma" de Felipe González va fer que els espanyols votassin "sí" a la integració d'Espanya a una aliança militar sotmesa a les ordres dels Estats Units. Ara, avui, es portada dels diferents mitjans de comunicació que soldats espanyols abaten a 13 presumptes terroristes a l'Afganistan (així ho titula, de forma literal i referenrit-se a persones com si fossin peces de caça, l'ABC). Segons el mateix diari, els soldats espanyols comentaren després de l'accident que "les hemos dado bien". Ara sembla que el govern del pacifista Zapatero vol enviar a molt curt termini més tropes militars a Afganistan. D'aquella entrada a l'OTAN ara en pagam aquestes conseqüències. Una OTAN, de la qual en formam part, i que ahir mateix va matar a 90 persones en un atac aeri. 90 persones, d'entre les quals només ha reconegut l'OTAN que hi havia uns 45 talibans. Així, en números redons, resulta que un mínim de 45 civils han mort en l'atac "aliat". Un 50% d'efectivitat em suposo que és una bona ràtio per les intel·ligents màquines de matar occidentals.

Jo només em deman, és aquesta la manera de posar la pau en el Món? Què punyetes pinten els soldats espanyols, a les ordres dels Estats Units, a milers de kilòmetres de distància i col·laborant, directa o indirectament en massacres de població civil? És aquesta la manera més eficaç de combatre l'integrisme islàmic que va provocar l'11S i l'11M? Sincerament, ho dubt.

03 de setembre 2009

Por a les urnes

Un jutge de la jurisdicció conteciosa-administrativa ha prohibit la consulta popular que s'havia de celebrar al municipi català d'Arenys d'Amunt sobre la independència de Catalunya. El batlle de la localitat sembla que ho vol tirar cap endavant passi el que passi i digui el que digui el jutge i , per tant, pot convertir-se fàcilment en un màrtir imputat per defensar la possibilitat de què una autoritat electe cridi a consulta als seus governats. El referèndum a celebrar no tenia cap valor jurídic, era merament simbòlic, a forma d'enquesta entre els ciutans d'una petita comunitat catalana. A pesar d'aquests caràcter simbòlic, tots els poders de l'Estat espanyol s'han posat en guàrdia i sembla que actuaran amb la màxima contundència contra la corporació municipal. Veurem el que passa, però la resposta estatal serà necessari estudiar-la amb detall. A més, si una cosa m'ha cridat sempre l'atenció és la por que tenem determinats "demòcrates" a cridar a les urnes al poble per a què decideixi lliurament el seu futur. Recordem, en aquest sentit, que en l`època de José Maria Aznar va arribar a ser un delicte penat amb 8 anys de presó convocar una consulta popular sense l'autorització del president del govern espanyol.

31 d’agost 2009

Canvis polítics a Japó i Alemanya

A Japó el Partit Liberal, que duia 50 anys governant, ha perdut les eleccions. Entren en el govern, amb una victòria històrica, el Partit Demòcrata, que ja ha anunciat que farà coalició (fora necessitar-ho) amb el més esquerranosos membres del Partit Socialdemòcrata. Els principals elements programàtics que han contribuït a una victòria del centre esquerra japonès són qüestions que a l'Europa occidental les tenim ja com a conquestes intocables. Així, la revolució dels demòcrates japonesos es basa en què els treballadors puguin tenir vacances, en una millora de les pensions, o en què els estudis de batxillerat siguin gratuïts (la vertebració d'una gran universitat pública gratuïta sembla una quimera impossible al Japó). Tot plegat ens hauria de fer pensar que som molt afortunats amb l'Estat social que tenim a Europa.

A Alemanya, a tres Estats federals la dreta d'Àngela Merkel ha patit un seriós retrocés. A més, el partit de l'Esquerra (Die Linke) de Lafontain i Els Verds alemanys han pujat com l'escuma, a l'hora que els socialdemòcrates del SPD s'han mantingut. Tot plegat apunta a què si hi ha voluntat socialdemòcrata hi pot haver un govern d'esquerres a aquests länders. En tot cas, també es pot donar un pacte SPD i CDU per excloure l'entrada dels postcomunistes de l'Esquerra i de Verds als govern federals. En aquest sentit, sempre m'ha cridat l'atenció aquesta "responsabilitat d'Estat" del que han fet gala els socialdemòcrates de tot el Món en múltiples ocasions per intentar excloure els seus rivals de més a l'esquerra de tasques governamentals. Sense anar més enfora, tenim a l'Estat espanyol una situació de la qual la gent no s'enrecorda: A Navarra governa el PP amb el suport tàcit del PSOE ja que els socialdemòcrates espanyols es negaren a governar amb l'esquerra nacionalista de Nafarroa Bai. Després, els populars espanyols els hi tornaren el favor fent a Patxi López president d'Euskadi.

26 d’agost 2009

El tren d'Alcúdia

Es veu que un dels temes de debat del mes de setembre serà el traçat del tren d'Alcúdia. L'Ajuntament defensa el traçat per l'Albufera d'Alcúdia, mentre que la Conselleria de Mobilitat proposa, després d'uns llargs estudis tècnics, construir la via aferrada a l'actual carretera d'Alcúdia. Fora ser expert en la matèria, i com a simple ciutadà ecologista, si me donen a triar entre que una nova infraestructura de transport passi al costat d'un parc natural o d'una via asfaltada, la resposta la tenc clara. En tot cas, sembla que si l'Ajuntament s'oposa de forma frontal al traçat es poden invertir el doblers en altres projectes. En aquest sentit, una ruta que es fa de cada cop més imprescindible és la construcció d'una nova via de tren que uneixi Palma amb Llucmajor-Campos-Santanyi, passant, si fos possible, per Son Llàtzer, Son Ferriol i Son Sant Joan. A ben segur que seria un línia fortament rentable si suman els usuaris dels transport regular interpobles i els de la línia 14-15 de l'EMT. A més, aquest tren cobriria una ruta completament alternativa al traçat dissenyat pel tramvia de la Badia de Palma, oferint una major velocitat degut al menor número d'aturades als usuaris que volguessin un servei express per anar a l'aeroport. Crec que, com a mínim, és una idea a pensar.

24 d’agost 2009

Sentència sobre l'Estatut de Catalunya

Segons les filtracions que surten del Tribunal Constitucional, sembla que l'alt tribunal espanyol es carregarà bona part de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. L'Estatut de Catalunya fou aprovat pel 88% del Parlament de Catalunya, ratificat per la majoria absoluta de les Corts espanyoles, i tornat a ratificar en referèndum pel 73,9% del poble català. Ara, anys després de què es vengui aplicant l'Estatut sense cap tipus de problema, ni jurídic ni institucional, sembla que 12 magistrats espanyols poden tomar l'Estatut i crear una greu crisi institucional. Aquests 12 magistrats han estat elegits, com no, pels grans partits polítics espanyols, el PP i el PSOE, repartint-se els nomenaments per quotes partidistes. A on queda la democràcia i el principi de separació de poders quan 12 persones, nomenades a dit políticament, són capaces de destruir la voluntat de tot un poble manifestada a través dels seus representants i ratificada per referèndum?

22 d’agost 2009

Divisa

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida,
i el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"

Divisa
Maria Mercè Marçal

PS. Començ un apartat d'entrades al blog amb poemes que, en certa manera, van vinculats a la meva vida. Aquest poema, de Maria Mercè Marçal, ho recordo imprès a un antic pòster del BEI penjat a la delegació d'estudiants de l'edifici Ramon Llull. Ha plogut ja d'aquella època meva d'estudiant en què, a mitjans dels anys noranta, deambulava pel campus, formant la meva ideologia, ple d'il·lusions i començant una militància que ja no he deixat mai.

18 d’agost 2009

Televisió a imitar?

Fernando Colomo està gravant una sèrie per Telecinco en la qual 7 nines de quart d'ESO decideixen quedar-se embarassades al mateix temps. La sèrie es basa en un fet real esdevingut als Estats Units no fa gaire. Vist l'efecte crida que sol fer la televisió, i la tendència que tenen els menors a imitar allò que veuen per ella, no sé si és la millor idea posar-se a donar idees a les nines de quart d'ESO sobre quedar-se embarassades. Un embaràs en menors d'edat sol ser sempre un autèntic drama i molt més si parlam d'edats tan primerenques. La televisió, que és per llei un servei públic (tant la de capital privat com la de titularitat pública) no hauria de cercar morbositat com a element bàsic per augmentar l'audiència. Ara passa tot el contrari i resulta trist veure com les sèries juvenils mostren comportaments de la joventut, interpretats per actors adults que es fan passar per adolescents, que no són, ni molt manco, patrons de comportament a imitar.

13 d’agost 2009

Justícia, 35 anys després

A Argentina, 35 anys després es comença, de forma tímida, a fer justícia. Cinc militars i un policia de la dictadura argentina dels anys setanta han estat condemnats a presó per haver matat a un al·lot de 15 anys, Floreal Avellaneda, ara en fa 35. Quin delicte havia comès aquest al·lot? Ser comunista. Han passat tres dècades i mitja per a què s'hagi pogut fer justícia. En el cas espanyol, i per fer una comparança, fa més temps que va morir el dictador Francisco Franco i no s'ha plantejat en cap moment jutjar als botxins d'aquella dictadura. Alguns d'ells inclús ostenten a dia d'avui càrrecs públics i mantenen cotxos oficials. Tot i això, els polítics i jutges espanyols es passegen per Amèrica llatina amb supèrbia, donant preteses lliçons de democràcia i defensa dels drets humans.

11 d’agost 2009

Real Mallorca Madrid

El Real Mallorca SAD ja torna a ser madrileny. Després de la primera etapa del Grupo Z, el Real Mallorca torna a ser propietat d'una empresa de la capital d'Espanya. Ho ha comprat un grup inversor i farà amb ell el que li vengui de gust d'ara cap endavant. No fa gaire els pocs que denunciàvem el tracte de favor que rebia aquesta empresa esportiva per part de les institucions balears érem contínuament criminalitzats i qualificat d'"antimallorquins". No negaré el meu caràcter de soci i directiu de l'Atlètic Balears, i és òbvia l'antipatia mútua que sempre hem tengut barralets i balearicos. No obstant això, crec que la crítica contra la manera de fer i actuar del futbol professional està per damunt de fílies i fòbies futbolístiques concretes. Així, trobo un escàndol el que s'està pagant dins el mercat futbolístic en una època de crisis, i trobo més escandalós els continus ajuts públics que reben tots els clubs de futbol professionals. El Real Mallorca SAD és una societat anònima com qualsevol altre i ha de rebre el mateix tracte administratiu que totes les empreses de les Illes, sense cap favoritisme per part de les Administracions Públiques. Així, i per posar un exemple, imaginau-vos com es fregarien les mans aquests madrilenys si s'hagués concedit per part de l'Ajuntament de Palma el pelotazo que suposava la construcció de les torres projectades per Vicente Grande i el seu consell d'administració a l'estadi municipal de Son Moix.

04 d’agost 2009

Sous de vergonya

En una època en la qual la immensa majoria de la població ho està passant malament surt la notícia que els directius de telefònica es repartiran 9,2 milions d'euros en accions, ingressos afegits als seus ja milionaris sous. Aquestes coses han de fer obrir els ulls a la ciutadania davant la injustícia innata del sistema capitalista. Es pot permetre un Estat amb quatre milions d'aturats aquest insult a la intel·ligència col·lectiva? A més, aquests ingressos addicionals es sumen a un sou "base" del president de la companyia que pot superar d'"inici" els vuit milions d'euros anuals. I recordem que aquests doblers surten, entre d'altres coses, d'unes tarifes de manteniment de línia de les quals no ens podem escapar i de tenir un dels ADSL més car d'Europa.

El capitalisme necessita ser controlat i l'interès social de la propietat, reconegut a l'article 33 de la Constitució espanyola, ha de prevaldre sobre l'avarícia de vuit o nou privilegiats. S'ha de lluitar per fer perdre els privilegis d'aquells que viuen a costa de l'esquena dels que ho passen econòmicament malament.


Una parte significativa (9,4 millones, el 8,4% del total), se la reparten nueve personas: los tres consejeros ejecutivos y seis altos directivos.
Alierta, uno de los ejecutivos mejor pagados de España, aunque su sueldo no es público (algunas estimaciones lo cifran en casi 8 millones al año)

13 de juliol 2009

La crisi del capital

Article publicat al Diario de Mallorca de diumenge 12 de juliol de 2009, pàgina 46:

La crisi del capital

Semblava que l’època de bonança econòmica no s’havia d’acabar mai, que el capitalisme liberal no tenia aturall en el seu creixement i que l’expansió econòmica seria eterna. De cop i volta s’ha produït un daltabaix econòmic que poca gent podia preveure. La crisi econòmica ha colpejat de cop i amb força inusitada. Ha estat una crisi que ha començat en l’aspecte financer, vinculada a les denominades hipoteques d’alt risc, i que s’ha estès ràpidament a la resta de sectors productius. Com a simple observador, i sense ser economista, sembla clar que s’ha ajuntat una crisi financera amb l’increment del preu del petroli i dels tipus d’interès. En aquest sentit podem aplicar, una vegada més, la màxima de Karl Marx que afirmava que la història es tendia a repetir, una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa. Aquest pic la història s’ha repetit, i la humanitat a tornat a caure en els mateixos errors que dugueren a la desfeta econòmica dels anys setanta amb la coneguda crisi del petroli. El món, gairebé quaranta anys després, continua sotmès a la dependència de les energies no renovables i supeditat a un model de creixement depredador del territori i dels recursos naturals. Aquest pic, s’ha afegit a la crisi energètica una crisi financera vinculada al fet que es deixaven doblers a persones i empreses que manifestament no els podien tornar. Vivíem en una bombolla financera en la qual els doblers eren ficticis, i darrere les façanes econòmiques de moltes empreses no hi havia gairebé actius materials. En l’àmbit dels consumidors, es va fomentar un consumisme vergonyós i es va incentivar comprar a crèdit allò que no es podia pagar i que, en moltes ocasions, ni tan sols es necessitava.

La crisi econòmica s’ha d’afrontar atacant els seus orígens, que són inherents al sistema capitalista. L’economia no es pot sustentar en el crèdit i en l’espoliació de recursos naturals finits i contaminants. No es pot permetre tampoc que s’hagi globalitzat l’economia i no s’hagi fet el mateix amb els drets socials. Tot plegat provoca un fenomen del dúmping social caracteritzat pel fet que les grans multinacionals externalitzen la seva producció a països sense drets socials per als treballadors i amb sous de misèria. Mentre no s’abordi, de forma global, la injustícia del sistema econòmic capitalista, el màxim que podrem fer serà posar pegats a les ferides que es generaran de forma cíclica.
Darrere els números de la macroeconomia hi ha persones, això no s’ha d’oblidar mai. Aquesta crisi, generada en bona part per la gran banca, ha deixat com a grans damnificats milers de milions de famílies treballadores arreu del món. Sol passar sempre així. Hem de veure avergonyits, a més, com el sector bancari nega el pa i la sal als petits empresaris i als treballadors alhora que financen grans operacions especulatives. Mark Twain deia que un banquer era una persona que et deixa un paraigua quan fa sol i te’l pren quan comença a ploure. Trobam un Govern espanyol que suplica diàriament a la banca que deixi doblers per reactivar l’economia. Quina és la resposta bancària? Continuar el model especulatiu que ha duit a aquest fracàs col•lectiu i finançar, per posar un exemple, fixatges de jugadors de futbol que superen els centenars de milions d’euros. Quan hom observa aquestes actuacions se n’adona que el conjunt del sistema, tant a escala global com local, necessita mà de metge. Al meu parer, tot plegat fa que s’hagi de replantejar profundament la necessitat d’una banca pública forta i equitativa, amb presència de treballadors i societat civil als seus òrgans d’administració, i que actuï amb criteris d’equitat a l’hora de prendre les decisions. A pesar d’això, sembla que els xiu-xius que se senten a l’Estat espanyol van en sentit contrari. Així, proliferen darrerament els debats sobre la possible privatització de les caixes d’estalvi espanyoles, darrer reducte de la banca no capitalista en mans públiques. Lamentablement, liberals, neoconservadors i socialdemòcrates s’apunten a aquestes tesis. En aquestes grans decisions econòmiques, com en moltes altres, costa trobar discrepàncies entre els partits polítics majoritaris. Així, i per acabar, crec poder afirmar que l’actual situació global no tan sols es deriva de circumstàncies econòmiques objectives, sinó que també ho fa d’una profunda crisi ideològica. El problema més greu es troba en la manca de solucions alternatives, imaginatives i progressistes per afrontar les injustícies provocades pel capitalisme. En aquest sentit, l’actual crisi del capital és, en bona mesura, filla de la denominada mort de les ideologies que va predir Fukuyama.

03 de juliol 2009

Decisions progressistes

A l'Estat Espanyol s'han pres avui tres grans decisions progressistes. En primer terme, s'ha decidit continuar amb la central nuclear de Garoña oberta, incomplint així la promesa electoral de Zapatero durant la passada campanya electoral. Aquest fet m'ha fet recordar aquells adhesius que proliferaven als cotxes de la meva infantesa i que deien "Nuclear? No gràcies!". El 2 cavalls amb un adhesiu d'aquest tipus era tot un clàssic. Uns records d'infantesa que també mesclen el crit de guerra "Otan no, bases fuera" amb la imatge de Felipe González suplicant el "sí" de la ciutadania una vegada convocat un referéndum sobre l'entrada d'España a l'organització militarista. La segona decisió progressista d'avui ha estat cessar al director del CNI, un civil, i nomenar en el seu lloc a un militar. Feia gairebé 9 anys que un militar no dirigia l'espionatge espanyol. Tot plegat m'ha fet recordar la frase de Grouxo Marx que deia que el terme "intel·ligència militar" es componia de dues paraules incompatibles. Per últim, la darrera decisió progressista ha estat la del fiscal general de l'Estat, Cándido Pumpido, alt càrrec nomenat pel Govern Zapatero, que ha decidit donar l'ordre als seus fiscals subordinats mallorquins de què deixin d'investigar a l'ex-president Matas, tot i haver-hi, pel que informa la premsa, de cada cop informes policials més preocupants sobre el patrimoni de l'ex-president. Els progressistes podem estar d'enhorabona, per tot plegat, en el dia d'avui, i donar les gràcies, una vegada més, a la bona tasca del govern "progressista" de l'Estat.

01 de juliol 2009

Els hotelers, en peu de guerra

Els hotelers de la Platja de Palma han tret la destral de guerra. S'han torbat molt trob. Diuen que estan en contra del tramvia en primera línia, en contra de que s'expropiïn els establiments hotelers obsolets i de què es disminueixin el número de places de baixa qualitat. Tot això em fa recordar la dura batalla que va plantar tot el sector hoteler contra el primer govern d'esquerra que va tenir el País i, en especial, encontra el primer Conseller de Turisme que no havien nomenat ells, Celestí Alomar. Em supòs que de cara a 2011 intentaran escalfar l'ambient al màxim i començar una campanya d'atac als governs progressistes com feren en el seu moment a les eleccions autonòmiques de 2003. Es parla sovint del poder de mobilització i pressió dels sindicats, però la gent es tendeix a oblidar del paper que desenvolupen els lobbys empresarials. Així, fou paradigma històric de colpisme empresarial el conjunt de vagues patronals que dugueren a terme els empresaris xilens contra el govern d'unitat popular de Salvador Allende. Foren ells, escalfant l'ambient, els que posaren l'estora vermella per a què arribés fins al palau presidencial l'assassí Augusto Pinochet. Els servidors de la cosa pública hem de saber a quins interessos servim, els generals, i, si bé hem de dialogar sempre amb tothom, hem de fer prevaldre l'interés general per damunt del particular de col·lectius concrets. La Badia de Palma necessita un tramvia, que passi per primera línia, i que es converteixi, per si mateix, en un atractiu turístic. Els turistes que agafin el tramvia a l'aeroport han d'anar, el màxim possible, per vorera de mar, i no per una tercera línia en la qual contemplin blocs de ciment dels anys seixanta. I en quant a les places hoteleres, estam en una cruïlla històrica en la qual la Badia de Palma o es reconverteix, apostant per la qualitat, o camina cap a convertir-se en una destinació de tercer nivell. Només des de la qualitat hotelera podem aconseguir turisme de qualitat, i la planta hotelera de la Badia necessita mà de metge. S'ha d'esponjar el terreny, s'han de crear grans espais públics verds, i, sobretot, s'han d'augmentar el número d'estrelles dels establiments hotelers. I això s'ha d'impulsar, sí o sí , des de els poders públics.

29 de juny 2009

El català no fa por

Aquest cap de setmana han començat les oposicions d'infermeria. Sembla que la "temuda" exigència de coneixements de llengua catalana, que ens havia de deixar sense metges ni infermers que volguessin fer feina al País, no ha tingut cap efecte i s'han presentat més aspirants que mai. Han estat gairebé 2.800 opositors que aspiren a places de infermer i comare. Tot plegat constata, una vegada més, el ridícul que fan alguns quan surten al carrer en contra de la nostra llengua. Aquells que estan en contra del català no ho fan per "intentar salvar" a qui no el coneix d'haver-ho d'aprendre, sinó que ho fan amb la clara intenció de, amb una excusa protectora de les llibertats individuals, intentar exterminar una llengua que consideren inculta i provinciana. Els professionals de la medicina, provenguin d'on provenguin, després d'anys de carrera universitària, de llegir i fer trobades científiques en anglès, no tenen cap problema, i es veu a les oposicions, en aprendre una llengua romànica com el català. El problema són aquells que aprofiten qualsevol oportunitat per contribuir a l'aniquilació lingüística i diuen als professionals de prestigi, obertament i darrera pancartes, que no perdin el temps en aprendre un patois de pagesos.

17 de juny 2009

16 de juny, doctor

El dia 16 de juny de 2009, vaig poder assolir, després de molts d'entrebancs, el títol de doctor. Els entrebancs, com la majoria dels meus amics saben, no han estat acadèmics, sinó d'un altre sentit. Sort que encara queden a la UIB persones valentes que s'han banyat per jo, fora aspirar a treure res més que problemes a canvi, m'han donat suport, i he pogut assolir finalment el títol de doctor. Supòs que per tots aquells que denigraren el meu treball i intentaren de totes les formes possibles que no arribàs a obtenir el màxim grau acadèmic es senten fracassats. Han estat anys durs, allà a on m'he sentit molt decepcionat per persones que vaig arribar a apreciar molt en el seu moment i per les quals m'havia deixat l'esquena fent-los favors. El temps, no obstant, posa a cadascú al seu lloc.

He d'agrair enormement al meu director de tesi, Gregorio Robles, que apostés per jo, cosa que ha permés assolir el grau de doctor. Els records de l'acte de defensa són bons, amb les crítiques habituals, i també elogis; un dels quals, que me va agradar especialment, fou quan em digueren que la meva manera d'escriure i exposar les idees els recordava molt l'obra de Marx. Sempre és un elogi que et comparin, baldament sigui de forma llunyana, amb el mestre del Capital. Ara ja he passat una pàgina de la meva vida, i intentaré gaudir-ho al màxim, sense renunciar a la investigació i a lluitar per a què casos com el meu no es repeteixin a la nostra estimada Universitat.

09 de juny 2009

Eleccions europees 2009 (II)

Analitzant amb detall les dades electorals al conjunt de l'Estat em crida l'atenció el resultat a Euskadi. Així, hi ha una dada molt significativa: Iniciativa Internacionalista, formació legalitzada a darrera hora pel Tribunal Constitucional en contra d'una sentència de la Sala Especial creada ad hoc al Tribunal Suprem, ha obtingut gairebé els mateixos resultats que el PP a Euskadi. El PP ha obtingut 115.911 vots front a 115.281 de Iniciativa Internacionalista. Tot plegat dóna molt que pensar ja que s'ha produït no fa gaire un canvi de govern al País Basc i està governant el PSOE en minoria després d'un acord de govern amb el PP. El PNV ha tingut una davallada molt important de vots, 207.040 (2009) front a 249.143 (2004). El nacionalisme conservador basc ha perdut més de 40.000 vots pel camí. S'ha de dir que UPD a Euskadi ha tret uns resultats testimonials amb només 10.818 vots. Pel contrari, UPD s'ha convertir en la tercera força a la Comunitat de Madrid, amb 155.696 vots, gairebé 50.000 vots més que Esquerra Unida. Un Madrid allà a on el PP supera el milió de vots i en treu més de 300.000 al PSOE. Des de la victòria de Simancas (derrocada pel transfuguisme i la corrupció) el PSOE va de mal en pitjor.

08 de juny 2009

Eleccions europees 2009

El PP perd 9.396 vots a Balears, el PSOE, més o manco es manté, EU puja 553 vots després d'una greu crisi del seu referent estatal, el PSM no s'ha pogut presentar, ERC+Entesa treuen 7641 vots (ERC en solitari, i presentant-se el PSM a la contesa, n'havia tret 7.498 fa 5 anys). UM ha tret 1615 vots més que fa 5 anys, tot i l'espectacle que dóna a diari amb la seva crisi interna. Iniciativa Internacionalista ha obtingut 1.562 vots. Ara ve el temps de reflexionar sobre tot plegat. El PP continua amb la tendència a la baixa que el ve caracteritzant a les Illes. El PSOE es manté i això és positiu pel progressisme del País. El PP, presentant a la seva presidenta (i no un desconegut "cunero" com López Isturiz) ha perdut quasi 10.000 vots. El fracàs ha estat gros. Ah, i els peperos han enviat a IB3 a Juan Ramón Bauzá, que, en perfecte castellà, comentava la jugada. Ell és el futur del PP me supòs, i que consti ara ja que el seu pèl engominat, el seu tarannà i la seva diglòssia me recorden molt a Carlos Delgado. UM ha crescut, tot i les seves crisis, i demostra que té un electoral molt "disciplinat" i "organitzat" passi el que passi. L'estratègia d'excloure al PSM i vetar-lo s'ha demostrat com un error ja que els quasi 10.000 vots del PSM han desaparegut, i ERC conjuntament amb Entesa ha tret únicament quasi dos-cents vots més que ERC en solitari fa 5 anys (7.641 vots ara front a 7.498 l'any 2004). Esquerra Unida s'ha mantingut i ha pujat una mica, dada positiva si veim tot el que ha passat en el seu referent estatal durant els darrers anys i, en especial, mesos. És molt positiu, i quasi miraculós, que IU-IC mantengui els dos eurodiputats, cosa que demostra que, si no empitjoren les coses, IU ha tocat fons i manté una quota d'electorat fidel. El nacionalisme espanyol radical d'UPD ha obtingut un eurodiputat, però no ha pogut superar a IU com a tercera força de l'Estat. Ah, i els valencians han premiat a la corrupció i el PP ha arrassat obtinguent uns resultats històrics, la imatge de Rita Barberá emesa per Canal 9 cridant "bye bye ZP", pegant bots, i diguent que "se prepare quien vuelva a atacar a Valencia" (assimilant, d'aquesta forma, a Camps i al PP amb tot el País Valencià i tots el valencians), la recordaré molt de temps.

En resum, i en clau autonòmica, sóc relativament optimista de cara a 2011. La base es fer fórmules unitàries de cara a autonòmiques i municipals (BLOC i Eivissa pel Canvi són imprescindibles per mantenir el governs), que el PSOE no pateixi cap debacle i que UM continuï amb una direcció política propícia a fer governs progressistes.

30 de maig 2009

L'espanyolisme surt al carrer

El nacionalisme espanyol ha sortit als carrers de Palma avui horabaixa en manifestació. No hi ha faltat ningú, fins i tot han vengut batles espanyolistes d'Euskadi que no havien estat mai a Mallorca i els líders del partits ultra espanyolistes UPD i Ciudadanos, sense que hi faltàs, com no, els líders polític del PP. A més, s'hi ha afegit, de forma vergonyosa al meu parer, el sindicat USO. El motiu de la manifestació és una suposada "imposición del catalán". La imposición es deu, segons ells, a què hi ha un decret de mínims de català que determina que els centres escolars d'educació obligatòria hagin de donar el 50% de les classes en català. Això és una imposició pels espanyolistes. No és una imposició, en canvi, que haguem de soportar els catalanoparlants viure en una societat en que la nostra llengua i cultura està relegada a un recó. Així, per exemple, quan vaig a comprar la premsa local, només puc comprar un diari en català d'entre tota l'oferta possible. O quan vaig al cinema, que no puc veure en tot l'any cap pel·lícula en català (llevat de qualque infantil per Nadal). O quan amoll la televisió, que veig com l'Estat ha donat 4 o 5 canals de TDT a cadenes que emeten tot lo dia en anglès o teletiendas i, en canvi, quasi no tenc oferta en català. O quan veig que els meus representants polítics tenen prohibit parlar en català a les Corts Generals i a la resta de poders estatals. Tot això, pels espanyolistes, no són imposicions. Clar, tot depèn de la perspectiva des de la qual es mira. I ells veuen les coses des de la perspectiva dels conqueridors, des de el poder que els dona tenir un Estat, amb la seva hisenda, exèrcit, lleis i policies, al darrera donant-los costat. No ens queda d'altre als pobres indígenes que resistir, sent conscients de qui som, i vegent qui tenim davant. Esper que, com a mínim, aquest tipus d'actes serveixin per mobilitzar la nostra gent en la defensa de la llengua dels nostres padrins davant dels successius intents d'aniquilació.

29 de maig 2009

Llenguagirats, esquerres i drets

Hi ha declaracions que queden per la història. El candidat del PP a les europees, Mayor Oreja, ha declarat que es sent molt orgullós que el seu padrí prohibís als seus fills parlar en euskera, la seva llengua materna. A n'això li diu que és propi de "mentes abiertas". A més, segons ell, aquesta decisió va permetre que els seus pares no es tancassin dins un graner. Tot plegat demostra una manera de pensar, la pròpia de la dreta, que ha intentat (sense èxit per ara) exterminar les nostres llengües autòctones des de una pretesa i alliçonadora superioritat intel·lectual. El català, com l'euskera a Euskadi o el gallec a Galícia, era vist pels botifarres com una llengua de pagesos i criades. Era la llengua dels pobres, dels que havien de doblegar l'esquena per guanyar-se el pa. En canvi, el castellà, era la llengua del poder, la llengua que parlaven els militars, els polítics, els Reis, els jutges i, fins i tot, la Guàrdia Civil. La decisió fou fàcil, i les classes altes mallorquines (i basques, i catalanes, i gallegues) ràpidament es passaren al bàndol dels traïdors a la seva llengua i al seu país. A més, a Mallorca fou molt més dramàtic ja que no tinguerem mai a una burgesia nacionalment conscienciada tal i com sí succeí a Catalunya i a Euskadi. Tot això ho haurien de recordar aquells que ara pretenen desvincular la lluita nacional de la lluita social, i pensen en l'existència un "tercer espai" allà a on no hi hagi ni esquerres ni dretes i un eteri regionalisme localista i aclassista sigui la única bandera agermanadora front als partits estatal.

25 de maig 2009

Els enemics d'Unitat

El líder (?) d'UM Miquel Nadal va celebrar una gran paellada "popular" el passat diumenge. En ella, es va referir al PSM com "els seus enemics". No sé si faria aquestes mateixes declaracions en relació amb el PP, partit amb el que es reuneix de manera periòdica i amigable. Les hemeroteques es solen oblidar, però s'haurien de consultar i recordar de tant en tant. Així, convendria que reflexionassin sobre aquestes declaracions els gurús "nacionalistes" que fa un any i mig preconitzaven la unitat de tots els "nacionalistes" mallorquins en una candidatura "unitària" al Congrés. Es va fer, sota aquesta premisa de "germanor nacionalista", "unitat" amb UM, la mateixa UM que ara qualifica d'"enemics" als seus ex-socis de cartell electoral i socis actuals de govern a totes les institucions illenques. Ja es veu es fracàs d'Unitat i l'errada històrica que va cometre el PSM en la seva decisió. Per un costat, un dels socis d'Unitat el qualifiquen ara d'"enemic" i, per l'altre, els altres socis d'Unitat, el veten a entrar a la candidatura de l'Europa dels Pobles. L'important és que dels errors també se n'aprengui i que tot això hagi servit per generar anticossos front al regionalisme conservador. La unitat s'ha de fer des de l'esquerra, agermanant a l'esquerra anticapitalista, l'ecologisme polític i els moviments progressistes d'alliberament nacional. Tot el que no sigui això, i més si suposa mesclar a UM, són coalicions antinatura a les quals castiga severament l'electorat.

Por fin estamos en la coalición en la que debemos estar (con Convergència i Unió y el PNV), y no como hace cinco años cuando nos vetaron quienes siguen siendo nuestros enemigos, el PSM

16 de maig 2009

Patriotes per Decret

La final de la Copa del Rei vengué marcada per una sonora pitada contra l'himne espanyol. El fet no hauria tingut més transcendència si no hagués estat pel fet que TVE espanyola, la radio i televisió pública que pagam entre tots, va censurar les imatges, repetint-les, manipulades, al descans del partit. Tot plegat em va recordar els millors temps del NODO. A més, el fet de la pitada ha despertat a l'Espanya més "autèntica" i profunda. Així, el monàrquic diari ABC, ha publicat un editorial el dia 15 de maig de 2009 que és per emmarcar. Es titula El himno como sintonía y parla del patriotisme entès des de la perspectiva espanyola. Aquest editorial té frases que poden passar a la història de l'espanyolisme:

Tal vez, convenga mirar a Francia y reflexionar sobre la norma impulsada por Sarkozy que impone la suspensión de cualquier acontecimiento deportivo si se produce algún tipo de ofensa a la Marsellesa.

Sin embargo, los hechos acaecidos en Mestalla son un pésimo síntoma del desapego hacia el fondo común de sentimientos compartidos que configuran una sociedad democrática

Es cierto, no obstante, que una gran mayoría disfrutó del espectáculo al margen de unos hechos profundamente antidemocráticos

En este contexto, la política permisiva hacia los nacionalistas radicales crea un caldo de cultivo que solo favorece a los extremistas dispuestos a negar la evidencia de la España democrática y constitucional.

És molt curiós com s'identifica, de forma malintencionada per part de l'editorial, Espanya (o, millor dit, el seu particular model d'Espanya) amb democràcia i es qualifica d'antidemocràtic qualsevol manifestació contrària als elements propis del nacionalisme espanyol. Sent autèntica por del patriotisme per decret i, molt més, quan el "patriotes" s'escuden en la suposada democràcia que ells diuen defensar i que s'hauria de traduir, segons el seu parer, en la "democràtica" decisió suspendre qualsevol acte en el que la gent xiulàs o es manifestés, de forma democràtica, contra un símbol espanyol. Visca la democràcia doncs, i la llibertat d'expressió i d'opinió que els hi són conseqüents. I que Déu ens salvi dels patriotismes imposats per Decret que hem patit al nostre país durant els darrers 300 anys.

07 de maig 2009

Ciutats de dretes

El diari El País treu avui un molt interessant estudi de ciències polítiques en el qual queda clar que el vot urbà és clarament dretà. Resulta que les classes baixes i mitges progressistes han anat emigrant cap a barriades perifèriques i repoblant pobles de l'extraradi mentre que els centres urbans estan en mans de classes mitges amb marcada ideologia neoconservadora. De tot l'estudi destacaria un fet: el votant de dretes tendeix a ser fidel i disciplinat a l'hora d'anar a votar mentre que, pel seu costat, el votant d'esquerres, i més si viu a la ciutat, és molt volàtil i inestable, caient fàcilment en l'abstenció. Aquest fet duu a fer preveure per part dels analistes una victòria clara del PP a les properes europees. A més, l'estudi remarca que el fenomen de la por s'ha de tenir en cada elecció molt present. Ja fa molt que el sociòlieg Ulrich Beck va dir que vivíem en una societat del risc en la qual les pors, moltes elles creades intencionadament, condicionaven la nostra vida. Tot plegat fa que el discurs de la seguretat ciutadana sigui un element polític bàsic que no es pot deixar que quedi apropiat en mans de la dreta.

A favor de la derecha juega una doble abstención: la de los extranjeros, que, aunque puedan votar, se sienten todavía muy poco implicados en la política, y la de los tradicionales votantes de la izquierda, que en la ciudad suelen ser más sensibles al contexto de cada elección y cada candidato y se abstienen de forma mucho más pronunciada que el votante de derechas. Algunos autores han acuñado el término de "votante exquisito". Es un elector de izquierdas que jamás girará a la derecha pero que, afectado por escándalos y por las crisis, opta por otras opciones distintas a la socialista y se decanta, sobre todo, por la abstención.

Los analistas consideran que los electores críticos y exquisitos de las ciudades son los que dieron la espalda a los socialistas en las europeas de 1994. Wert considera que también esta vez ganará claramente el PP porque los votantes de izquierdas no van a encontrar razones para ir a las urnas, salvo que percibieran que una derrota pondría en peligro al Gobierno de Zapatero.

Aunque la gente no se deja arrastrar por el pánico, lo cierto es que el 90% de los habitantes metropolitanos declara que sufre al menos algún tipo de miedo y que éste es más acusado entre las mujeres y, sobre todo, entre los que tienen menos medios, menos cultura y más años [...] El tipo de miedos no es similar en todas las ciudades, pero la inseguridad de los ciudadanos viene, en general, dada por la tecnología, el terrorismo, la muerte, la violencia física, la exclusión, la marginalidad o la pérdida de la posición social.




01 de maig 2009

Primer de maig

Tornam a ser al primer de maig. Un refredat gripós molt inoportú, combinat amb el mal temps d'avui matí, m'ha impedit anar a la manifestació del primer de maig tal i com venia fent els darrers anys. El primer de maig és una data de les marcades en el calendari, juntament amb el 31 de desembre, a les quals no m'agrada faltar-hi. És ben cert que el sindicalisme està molt professionalitzat en les grans organitzacions, i es cert que hi ha una gran diferència i distància sindical entre els treballadors fixes i els eventuals. A pesar de tots aquests problemes, la unió del treballadors és bàsica per fer front al capitalisme salvatge que patim. En temps de crisi, ha de sortir la revolta, i davant les lliçons dels neolliberals, que són els que han provocat la fallida econòmica, hem de fer propostes valentes i progressistes. Només des de la unitat de les esquerres, i contruint el sindicalisme nacional i de classe, podrem plantar cara a un sistema, el capitalista, injust i insolidari.

26 d’abril 2009

Ara més que mai, BLOC per Mallorca


Les generals de l'any passat foren una primera ganivetada pel BLOC. Es va voler inventar un pacte contranatura de la dreta regionalista amb el PSM i ERC. Els resultats foren penosos. Ara, amb les europees veim que s'ha volgut pegar una segona ganivetada a tot allò que representa el BLOC. L'exclusió del PSM de les llistes europees d'esquerra nacionalista a l'Estat espanyol crec que és una errada de dimensions històriques. I molt més quan el PSM és membre de ple dret de l'ALE (Aliança Lliure Europea). Els hi agradi o no a molts que tenen afany de protagonisme, no es pot entendre la història del País sense el PSM, de la mateixa manera que no es pot entendre la història de la lluita per la democràcia a aquesta terra sense el paper desenvolupat pel Partit Comunista. Uns i altres han lluitat durant dècades per la defensa del territori, de la llengua, de la cultura, i dels drets dels més pobres, i ho han fet rebent sempre pals, amb una militància abnegada i amb la condició de "idealistes minoritaris".

A pesar de la decepció europea, s'han de posar, a partir de demà mateix, les bases per fer un bon paper al 2011, no ens queda més remei, i s'ha de fer sobre el fonament que ha representat el BLOC per Mallorca i Eivissa pel Canvi. És imprescindible la unió de l'esquerra del PSOE fent camí cap al federalisme de les organitzacions i la creació d'un nou subjecte polític. I aquest subjecte ha de ser el BLOC, sumant l'esquerra transformadora, el nacionalisme d'esquerres i l'ecologisme polític. És el moment de fer passes valentes després de les europees, i aclarir a un electorat desconcertat qui i com es presentarà a les urnes d'aquí dos anys. Crec que la reedició del BLOC per Mallorca, i per què no, la creació d'un nou BLOC per Eivissa, renascut de les cendres d'ExC, és possible, i hem de treballar per a què així esdevingui. S'ha de construir un BLOC fort i ferme, amb els socis que hi vulguin participar, que aspiri a obtenir el màxim de vots possibles sobre tres premisses ideològiques clares: esquerra, nacionalisme i ecologisme. I amb l'advertència implícita clara que qui quedi defora del BLOC per voluntat pròpia quedarà sense representació parlamentària i governamental a partir del 2011 (la llei del 5% dels vots serà en aquest sentit, sens dubte, implacable).

25 d'abril de 1974: 35 anys de la revolució dels clavells

21 d’abril 2009

Eliminació dels Afers Socials

El Partit Popular ha presentat les seves propostes contra la crisi. Es fonamenten en llevar Administració i, en concret, en llevar aquella Administració que més ajuda a qui més ho necessita. La gran proposta del PP illenc és, en temps de crisi econòmica i social, eliminar la Conselleria d'Afers Socials i unificar la Conselleria d'Interior amb la de Treball. S'eliminaria, d'aquesta forma, la part del Govern que es dedica a ajudar als que més pateixen la crisi econòmica (Afers Socials), a l'hora que es desdibuixaria la identitat pròpia de la Conselleria dedicada a ajudar a cercar feina a qui no en té, a més de vetllar per la seguretat i la higiene al treball. La proposta de reestructuració del Govern s'acompanya de la eliminació de la Conselleria d'Habitatge, ja que, com es ben sabut (perdoneu el meu cinisme), a n'aquest País no hi ha problemes de manca d'accés a la vivenda. Crec que el tarannà dretà de la proposta és ben obvi, i, esperem, que mai es pugui dur a terme.

14 d’abril 2009

14 d'abril


Avui es 14 d'abril. Fa anys es va procalamar la II República espanyola. És una data per recordar. A dia d'avui, els republicans hem d'adaptar de forma pragmàtica el debat i la reivindicació política si volem superar la propaganda continuada dels mitjans de comunicació en favor de la monarquia. República és democràcia, i democràcia és llibertat. La màxima de que tots els càrrecs s'han d'elegir democràticament i què cada homo és igual que l'altre i que cadascú té, amb el seu vot, el mateix poder que l'altre, són les bases del pensament republicà, un pensament que compartesc. Sobre aquesta base s'ha de contruir el model social, que segons la meva particular visió de la filosofia política s'ha de fer sobre el principi de què a cadascú se l'ha d'exigir segons les seves possibilitats i se li ha de donar segons les seves necessitats. A n'això se'n diu socialisme des de el segle XIX. A més, i des de la perspectiva nacional, la igualtat entre els homes s'ha d'extrapolar a la igualtat entre nacions, i s'ha de partir del principi de lliure decisió democràtica de tots els pobles que conformen el Món. Només des de la lliure elecció col·lectiva es pot construir la democràcia. Desideratums, tots els exposats, als quals no renunciaré, recordant, en el dia d'avui, als caiguts per aquestes nobles causes.

09 d’abril 2009

Recordant misèries universitàries

Els blogs esdevenen en quaderns de bitàcoles que permeten reviure les experiències passades. Sempre em recordaré del Dimecres Sant de fa dos anys. Aquell dia, en un consell de departament extraordinari, s'acordava que no em renovassin el contracte laboral de professor de la UIB i que se me fotés defora de la Facultat de Dret. La causa? haver demanat justícia i clamat, per via judicial, contra el caciquisme i el nepotisme de determinats individus. La no renovació del contracte era el resultat d'un llarg procés d'aïllament que crec que es podia qualificar, vist en perspectiva, de mobbing. Un procés dut a terme per individus que després es passegen per Palma amb traje car i donant lliçons de progressisme. Aquell mateix dia, no obstant, tenia l'alegria de què es presentessin les llistes del BLOC per Mallorca, anant jo a elles per primera vegada. Ho contava així en una entrada de l'any 2007. Vist amb perspectiva, en els dos darrers anys he millorat moltíssim en tots els nivells, se m'han obert possibilitats noves, i faig una feina que m'encanta. Curiosament, va esdevenir per casualitat que ahir (també Dimecres Sant) vaig poder enviar els exemplars de la meva tesi als futuribles membres del tribunal que l'ha de jutjar. Dos anys després de tenir-la acabada a un calaix, ja que el boicot contra meva també va afectar a l'aspecte acadèmic, he aconseguit posar en marxa els tràmits per intentar ser doctor. I tot gràcies a gent valenta i honrada (que també n'hi ha i molta) que m'ha ajudat a tirar cap endavant des de dins de la mateixa Facultat. Aquesta gent és la que s'ha de potenciar des de el meu punt de vista. La gent que creu en la investigació i la universitat, que es passa hores tancada a un despatx fora cap reconeixement públic, i que es dedica en cos i ànima a n'el noble art d'ensenyar. Aquell Dimecres Sant de l'any 2007 se me va tancar una porta i se me ne va obrir una altra. Com sol passar sempre a la vida. I tal i com diu un refrany castellà, "no hay mal que por bien no venga". Deia Nietzsche de forma recurrent que allò que no et mata et fa fort, i de l'experiència se n'aprén sens dubte. S'han d'aprofitar les ocasions i agafar les adversitats i els moments tristos i difícils per sortir de l'ofuscació i veure amb perspectiva que hi ha un gran bosc darrera l'únic arbre que ens tapa la vista.

Al marge d'experiències personals, dir que, segons el meu punt de vista (i de molts d'altres), la Universitat necessita mà de metge. I ho necessita al marge de Bolònia. L'oposició a Bolònia no és només dels estudiants, sinó que molts de professors també hi estan en contra degut a què els implicarà més feina. Sense entrar en qüestions docents, la veritat és que, segons la meva opinió, la universitat necessita una remodelació molt i molt profunda que acabi amb el regne de taifes que han creat determinats catedràtics. El catedràtic és un funcionari de grup A. Punt. No es poden permetre els manejos de contractacions laborals que es duen amb doblers públics per part de determinades càtedres, ni es pot permetre, en un Estat de Dret, que es reprodueixin els esquemes feudals en ple segle XXI. Aquest canvi de la universitat pública, que és una autèntica revolució, no es pot fer des de dins. L´ha de fer el poder públic imparcial, l'ha de fer l'Estat i les Comunitats Autònomes. Només d'aquesta manera podrem aconseguir una Universitat moderna, democràtica i eficient. I de tot això ningú en parla, ofuscats com estan en un arbre anomenat Bolònia.

05 d’abril 2009

Llengües de segona

Avui, al Diari de Balears, apareix una interessant entrevista a la líder del PP illenc, Rosa Estaràs. Amb una frase ha explicat a la perfecció la necessitat d'aconseguir que el coneixement del català vengui equiparat, a l'Estatut d'Autonomia, al castellà. La frase per a la història, en una clara mostra de diglòssia, ha estat pronunciada bilingüe (la mitat en castellà, la mitat en català, tal i com "toca" segons la seva particular visió de la sociolingüística). Aquesta frase, no obstant, esper que contribueixi paradoxalment a la normalització lingüística del País, ja què durà a molts a entendre el perquè de la ferme oposició PP, secundada amb la anuència tàcita del PSOE, durant la tramitació de l'Estatut d'autonomia a l'equiparació del nivell d'exigència de llengües. Quan es parla de drets i deures, no són cabòries de juristes, sinó que les lletres estatutàries es redueixen a coses tan clares com aquestes. Ja ho sabeu tots i en resum de la tesi exposada a l'entrevista, hi ha llengües bones, que sí que es poden exigir aquí i a Madrid (el castellà), i d'altres d'anar per casa, la nostra, la catalana, que tenen una consideració de segona divisió, i, per tant, en relació amb aquestes llengües patois "el deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano". Per aquesta visió, trista i preocupant, les llengües de segona divisió no es mereixen ni tan sols reconeixement d'exigència estatutària.

El dret de parlar-lo no dóna el de ser atès en català?
No. Tu tens el dret d’utilitzar la llengua que vulguis, però no hi ha cap deure de fer-ho [atendre en català]. Tu et pots dirigir a l’Administració en la llengua que vulguis, però l’Estatut no reconoce el deber. Durant la negociació de l’Estatut hi va haver un debat molt intens sobre això, sobre si amb el dret anava equiparat el deber a aprender la lengua catalana. I a diferència de l’Estatut català, el nostre no recoge el deber. El deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano.