Poema de Nadal 2010

Després de posar poemes d'altres autors al bloc des de fa temps he decidit, per aquestes festes, publicar uns versos escrits del meu puny i lletra. Sé que les meves línies fan riure al costat dels grans poetes als que admir, però m'he decidit, des de la modèstia, començar a publicar els meus experiments amb els mots i les lletres. Les paraules les se’n duu el vent, i les meves són molt poca cosa, però darrera elles hi ha un temps de reflexió i creació que he dedicat, aquest Nadal, als meus amics. El gran diccionari Alcover-Moll defineix l'amistat com aquell "sentiment afectuós envers d'altri, independent dels lligams de parentiu i de l'atractiu del sexe". L'afectuositat autèntica, l'amistat en definitiva, és de les poques coses coses que no es poden comprar amb doblers i, per tant, crec que s'han de valorar en extrem en aquest món materialista que vivim (o patim) tots plegats.  

Poema de Nadal 2010

En les llars es passa gana

en els cors hi ha dol

en l’any que ara s’acaba

mai clar ha brillat el sol

La solidaritat està mal ferida

els mercats ens estan comandant

i els treballadors acabam pagant

com sempre, perdent la partida

L’esperit del Nadal ens acompanya

el temps ens imposa el compromís

de superar la mala anyada

i fer front al desencís

En èpoques de desesperança

quan ja ens ha superat el neguit

una petita espira pot fer encendre la flama

que fa reviscolar l’esperit

Preguem tots per l’arribada

d’una època molt millor

que la primavera superi a la tardor

i la negror es vegi derrotada

Afrontem l’ensopegada

deixem enrrera els plors

que una nova època sigui engegada

sorgint d’entre les cendres flors

Amics, un desig us vull fer arribar:

que l’any que ve us sigui molt millor

que de la feblesa en faceu fortor

i mai us deixeu derrotar

Memòria ODDM 2009

Avui hem lliurat al Parlament de les Illes Balears la memòria 2009 de l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor que dirigesc. En total, durant l'any 2009, hem dut a terme 300 actuacions de defensa dels drets del menor, a més d'instruir 172 expedients de defensa, que han suposat un seguiment detallat del cas per part de diferents professionals i institucions. La majoria d'actuacions de defensa han anat referides a la desprotecció jurídica del menor (un 46 % del total d'actuacions de l'oficina). En quant a altres àmbits significatius, destaca un 19 % d'actuacions referides a l'àmbit educatiu. A aquesta xifra li segueix un 13 % d'actuacions referides a maltractaments de menors. Aquests casos són els més dramàtics. Quan hom ha de tractar a menors que han patit maltractament, viu situacions que el marquen per a la resta de la seva existència. Així, en el marc d'aquest 13% s'inclouen els casos d'abusos sexuals (un 2,5 % del total d'actuacions de l'Oficina). Els abusos sexual són d'un dramatisme màxim, ja que no tan sols marquen de forma desgraciada el present dels menors, sinó que determinen de forma decisiva el seu futur. En quant a altres actuacions destacades, m'agradaria referir-me al paper de l'ODDM en el món de les noves tecnologies. Així, s'han dut a terme 18 actuacions de defensa del menor a internet, així com la tramitació de 13 expedients de protecció en el mateix àmbit. Durant l'any 2009 s'ha elaborat un estudi exhaustiu en matèria de pornografia infantil a la xarxa que serà pròximament presentat. A més, l'ODDM és part activa del consorci Xarxa Segura, que ha donat més de 30 conferències a diferents centres educatius per formar a pares, professors i alumnes en un ús responsable de les noves tecnologies. En resum, crec que llegint la memòria ens podem sentir orgullosos de la tasca realitzada i continuar el camí que començarem a dibuixar l'any 2007.     

Acte de lliurament de la memòria 2009 de l'ODDM

A on és l'esquerra?

"La recuperación de la cultura es la primera premisa para recuperar la política de izquierda. Todos dicen que se debe mirar al centro, yo creo que se debe empezar por recuperar la izquierda". 

Stefano Rodotà, professor emèrit de la Universitat de La Sapienza i coautor de la Carta Fonamental de Drets de la Unió Europea a El País de 12 de desembre dixit.

N'estic fart que la resposta a una crisi econòmica espectacular que ha provocat la dreta siguin solucions d'extrema dreta. Els drets socials que han costat segles aconseguir ara seran eliminats sota la premissa de la necessària recuperació. Els que ens ho recepten són els mateixos que propugnaven la privatització dels beneficis de les grans empreses en èpoques de bonança. Aquest és el capitalisme del segle XXI, un capitalisme que privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues amb fons públics. I jo em deman: a on és l'esquerra davant tot això? Ja no em referesc a l'esquerra partidista, en bona mesura aburgesada i convertida en multinacionals els socialdemòcrates o en sopa de lletres els socialistes, sinó a l'esquerra social. És necessari vertebrar, ara més que mai, a la intel·lectualitat crítica i que es faci una passi cap endavant reivindicant el llegat de l'esquerra, el seu passat gloriós, i, sobretot, el seu futur, un futur que hem de construir entre tots per aspirar a forjar una societat més justa. 

Sobre l'èxit vital

"La vida és allò que et va passant mentre estàs ocupat fent altres plans"

John Lennon, en la lletra de la cançó Beautiful Boy (Darling Boy). 

El dia de la nostra societat ens impedeix veure les coses amb la suficient perspectiva. Tothom es troba immers en una espiral laboral i social que dificulta plantejar-nos els gran temes vitals. L'espai d'introspecció personal és pràcticament inexistent i la gent es troba immersa en una gran fuita de cap endavant, sense aturall ni destí. S'ha arribat a un extrem a on la pròpia paraula filosofia o intel·lectual tenen un to despreciatiu en determinats àmbits. La nostra societat marca que l'individu s'ha de dedicar a fer coses "productives", a aconseguir grans objectius professionals, a tenir millors cotxes i millors cases, a fer grans viatges de luxe i a cremar la targeta de crèdit en les millors tendes de roba. Són aquests paràmetres mesurables econòmicament els que  s'empren, a dia d'avui, per reconèixer l'"èxit" social d'una persona. Jo em deman, totes aquestes coses materialistes, fan feliç, veritablement a les persones? D'acord amb la publicitat i els paràmetres socials establerts, sí. Crec,  no obstant, que en el fons el que són és una font constant d'infelicitat. Així, per aconseguir aquest pretès èxit social i econòmic, en moltes ocasions, es deixa passar la vida, mirant sempre de cap a un suposat futur , brillant i millor, i deixant a un costat el present, el dia a dia, que es sol omplir d'infelicitat. I és  precisament en el present allà a on es pot computar la felicitat, sens dubte. En aquest sentit, sempre m'ha agradat una frase de Juan de Mairena (Antonio Machado), que un dia comentaré amb calma al blog, i que diu "confunde todo necio valor y precio". Les coses que autènticament valen a la vida no tenen preu, i no són mesurables en paràmetres econòmics. Així, el somriure d'un nin de cap als seus pares, l'abraçada d'un amic en un moment difícil, o el gest carinyós d'una persona que t'estima, són impagables i no computables en termes materialistes. Malauradament, precisament per aquesta impossibilitat de còmput econòmic (preu),  no solen ser valorades.  Crec que hauríem de reflexionar profundament sobre un sistema social que ens duu a no valorar allò que veritablement val i a sobrestimar allò que en termes absoluts i de felicitat personal no val, en el fons, absolutament res. I mentres, life is just what happens to you, while your busy making other plans.

La pobresa infantil a Espanya

No fa gaire s'ha presentat l'informe Unicef 2010. Les xifres d'aquest informe donen per molt, però, d'entre elles, destacaria ara que el 24% dels nins espanyols entre 0 i 17 anys estan en risc greu de pobresa. En el marc europeu, la mitjana es situa en el 20% el risc de pobresa infantil. En aquest sentit, l'informe és clar a l'hora d'establir que els anys de bonança econòmica a l'Europa occidental no va servir per reduir el nombre de menors en risc de pobresa en la majoria de països, sinó que augmentaren. Ara, amb la crisi, s'ha incrementat encara més el número de menors en situació de risc d'exclusió social. Crec, per tot això, que és obvi que l'actual sistema capitalista no aprofita les etapes de creixement per beneficiar als més necessitats, mentre que, quan vénen mal dades, són aquests els primers en empitjorar, encara més, la seva situació. En quant a la comparativa entre països, les xifres fan empegueir, així, per posar un exemple esfereïdor, a Dinamarca només el 9% dels nins i adolescents estan en risc de pobresa, front al 24 % espanyol. Aquestes xifres fan especial mal en l'any 2010, que fou declarat l'any europeu de lluita en contra de la pobresa i l'exclusió social. Crec que tot plegat ens hauria de dur a reflexionar, ja que hi ha un quart món que no veim o no volem veure, amb menors que ho estan passant molt malament al voltar dels nostres carrers i places. Hem de intentar ser cada dia, per tant, la veu dels sense veu, denunciant les injustícies d'un món i un sistema que perjudica manifestament als més dèbils de la nostra societat, sent les primeres víctimes els nostres menors d'edat.

El somni comunista

"El mite intern que movia les desenes de milers de comunistes no era un altre que la seva rebel·lia davant la percepció d'injustícia i la seva voluntat de lluitar per una societat millor"

Carme Molinero i Pere Ysàs, en Els anys del PSUC. El partit de l'antifranquisme (1956-1981), pàgina 17.

Estic llegint en aquests moments el magnífic assaig històric d'aquests dos catedràtics d'història contemporània i he trobat una frase que resumeix el pensament comunista. Com a nét de comunista vaig entendre, des de ben petit, que la ideologia comunista, per damunt de sigles i estratègies de partit, era el fruit de la il·lusió de molta gent honrada i pobre que simplement aspirava, des de la base, a canviar les estructures d'una societat summament injusta. Aquest noble esperit fou posteriorment prostituït per múltiples dirigents que, partint de la nomenkatura estalinista i arribant a l'entreguisme monàrquic carrillista, varen acabar amb els nobles ideals de la militància. No obstant, continuam sent molts els que en el dia d'avui,  tal i com ahir, seguim lluitant, des de la rebel·lia davant la injustícia, per construir una societat millor. En aquest sentit, la lluita mai no mor, i sempre arribaran noves generacions que agafaran el relleu en la lluita contra la injustícia capitalista i la servitud imperialista, contribuint a construir, sobre la base del socialisme, una societat millor.   

Eleccions catalanes 2010

L'anàlisi d'un resultat electoral es pot fer de moltes òptiques distintes. En quant a les eleccions catalanes que es celebraren ahir, el primer que s'ha de destacar és l'aclaparadora victòria de CiU després de 7 anys a l'oposició. Una CiU que s'ha distanciat molt, en quant a la seva direcció, de la CiU de Jordi Pujol. Així, i de manera sorprenent per alguns, molts dels dirigents de CiU han incorporat sense vergonya el discurs independentista en el seu llenguatge polític. A pesar de tot, s'haurà de veure en el dia a dia cap a quin camí es pren, ja que, en moltes d'ocasions, el pragmatisme del govern i la llepolia del poder fan canviar de discurs a més d'un només arribar al càrrec. En quant al tripartit, dir que el PSC-PSOE s'ha pegat una paperina de proporcions històriques. Tal i com deia ahir en el seu esplèndid article previ a les eleccions Josep Ramoneda a El País, el PSC intentava agradar a tothom i no ha acabat agradant a ningú. A més, Montilla va jugar a ser més espanyol que ningú en la seva campanya electoral i el PSC va treure els pitjors resultats de tota la seva història, perdent 226.273 vots. En aquest sentit, molt probablement, el PSC ha estat el boc expiatori en el qual molts de catalans han visualitzat la sentència del TC sobre l'estatut català. La vida "federalista" i de "bon rollo" amb Espanya i el govern de Madrid no ha dut a res, i, per tant, els catalans han dit no de forma clamorosa al tàndem Montilla-Zapatero. El següent daltabaix se l'ha pegat ERC i, en especial, el seu candidat Joan Puigcercós. Si una cosa ha caracteritzat els darrers anys ERC han estat les divisions internes, les successives purgues i escissions. La fuita de Joan Carretero, o la condemna a l'ostracisme de Carod, es poden entendre en clau interna, però no, al meu entendre, per l'electorat republicà. En aquest sentit, s'ha de dit que ERC ha perdut 11 escons i 186.546 vots, una desfeta històrica. En el camp independentista, la gran sorpresa ha estat Solidaritat Catalana per la Independència (SI), una coalició que amb 4 mesos d'existència ha aconseguit 4 escons al Parlament. Veurem cap a on avança aquest moviment, però hauria de ser preocupant per partits més "tradicionals" que experiments con SI o les CUP treguin molts bons resultats, sense quasi mitjans d'inici, a costa d'altres formacions més implantades. Iniciativa per Catalunya ha estat la formació d'esquerres que ha obtingut millors resultats relatius envers els anteriors, superant a ERC en número de vots i convertint-se en la quarta força del Parlament català. L'ecosocialisme té un espai polític molt consolidat al Principat (a imatge i semblança del que passa a altres països europeus) i es sol mantenir estable en les diferents conteses electorals. En quant a la dreta espanyolista, ara els altaveus de Madrid parlen d'un resultat "espectacular" del PP. És cert que ha obtingut els millors resultats de la seva història, però també ho és que no s'ha produït un increment "espectacular". Així, en el pitjor moment polític de ZP,  fent bandera de la xenofòbia i amb una campanya electoral plantejada com unes primàries conduents a La Moncloa, el PP només ha aconseguit pujar un 1,68% dels vots, en concret 67.524 paperetes. Diguin el que diguin els seus acòlits no són resultats per tirar coets, ni molt manco. En quant a les opcions d'extrema dreta, dir que Ciudadanos s'ha mantingut, sent, no obstant superada en escons per SI, cosa que, sens dubte, és un cop moral. I, el més preocupant per jo, és que Plataforma por Cataluña, un partit obertament xenòfob i fomentador de l'odi contra la immigració, ha estat a 6 dècimes d'obtenir tres escons al Parlament català. La crisi, tal i com va passar als anys 30 dels segle XX, fomenta l'odi als vinguts de fora, i aquesta campanya ha estat marcada, precisament, pel discurs contrari a la immigració, dut a terme, en grau diferent, això és cert, però amb un mateix fons, tant per un partit gros com el PP, com per opcions minoritàries i més radicalitzades, com PxC.         

Menors i crisi de parella

Els proppassats 18 i 19 de novembre vàrem celebrar, organitzat per l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor, el ja III Congrés estatal sobre la defensa dels menors a les crisis de parella. En aquesta ocasió m'he de felicitat del número d'assistents, ja que es matricularen 335 persones quedant gairebé cent més sense possibilitat d'assistir-hi per manca d'aforament. Els temes tractats es basaren en dos grans blocs temàtics: la guàrdia i custòdia compartida i la violència en l'àmbit familiar. En quant a la guàrdia i custòdia compartida, s'ha de dir que vàrem triar el tema davant les darreres reformes de la legislació civil foral de Catalunya i Aragó que han prioritzat la guàrdia i custòdia compartida per davant de l'exclusiva. Aquest és un debat que s'hauria d'obrir al meu entendre a les Balears ja que tenim una compilació de Dret Civil propi infradesenvolupada. Crec que la propera legislatura s'hauria d'escometre la redacció d'un codi de família propi a les Illes Balears en el qual la guàrdia i custòdia fos un dels temes prioritaris en el seu desplegament. El Dret Civil propi és un gran desconegut per la gran majoria de població illenca, i es limita a saber-se que existeix pel sistema de separació de bens a l'àmbit matrimonial i per un sistema diferent de legítimes durant el procés successori. Hem perdut una oportunitat d'or, a l'hora de desenvolupar l'autogovern, renunciant a desplegar, tal i com sí han fet a Catalunya, un marc de Dret Civil foral i autònom. En reafirm, en aquest sentit, en la necessitat de redactar un nou Codi de Família durant la propera legislatura en el qual, sens dubte, la guàrdia i custòdia compartia hauria de ser un dels grans temes de debat parlamentari. 

Sobre la felicitat

"L'home que condiciona la seva felicitat al compliment d'un objectiu es fa esclau d'aquest"

Domenico Cieri

A molta de gent, els grans objectius els fan perdre la perspectiva. Aquell que sacrifica la seva vida per un gran objectiu està perdent la partida abans de començar-la. En primer lloc, perquè el camí és més important que la meta i qui s'omple d'infelicitat per arribar a la meta, quan l'aconsegueix, si és que ho fa, se n'adona que travessar la línia no valia tant d'esforç. En segon lloc, que s'ho juga tot a un únic objectiu està posant tot el seu futur en una sola carta, si aquesta li surt girada ho haurà perdut tot.

Crítics i enemics

"Es pot calcular el que val un home pel nombre dels seus enemics, i la importància d'una obra d'art pels atacs que rep"

Gustave Flaubert, en una carta a Louise Colet escrita el 14 de juny de 1853.

L'èxit sol generar enveges i, per tant, crítiques. Cadascú ha de generar es seus propis judicis davant les persones i les obres, amb el mínim d'interferències possibles. Escoltar a tercer a l'hora d'entrar a valorar a tercers sol dur a conclusions errònies.

Ells són la nostra terra

He vist uns homes
de sang afadigada,
ossos humiliats d'enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.
Aquests homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra

Memòria d'un viatge
Josep Maria Llompart

Parlar den Josep Maria Llompart sempre m'emociona. A més d'un gran poeta, amb una obra desconeguda pel gran públic, Llompart fou, sobretot, un patriota. Defensor acèrrim de la llengua i cultura catalanes a Mallorca, lluitador en contra del gonellisme, difusor dels valors materials i immaterials del nostre País, tots els ciutadans d'aquesta terra l'hauríem de tenir en la memòria. Llompart va passar els primers anys de la seva vida a Galícia, i la castellana fou la seva primera llengua. Aquest fet no fou obstacle, retornat a Mallorca, per conèixer i estimar, amb un enamorament instantani, el patrimoni cultural i històric de la nostra terra. Llompart, que hagués pogut triar dur una vida noble i desarrelada de classe alta, va optar per defensar el patrimoni ancestral de tots els mallorquins. Aquesta defensa divulgativa del que ens és propi, el portava a parlar allà a on se'l convidada, quedant per la memòria la fotografia den Llompart actuant inclús de conferenciant a un acte electoral del PSAN, amb la falç i el martell al seu darrera. Podria parlar durant hores de Llompart, home al que sempre he admirat, però em centraré en el fragment del poema que he publicat en l'entrada. Llompart va saber definir en els versos els autèntics patriotes de la nostra terra, gent de classe baixa, treballadors, pagesos, obrers i menestrals. Gent callada i sofrida que, des de l'anonimat i el dia a dia, són els que han mantingut viva la flama de la llengua, de la cultura i del país. En el passat Blanquerna vaig defensar aquesta tesi, que em va dur a dir que el nacionalisme a Mallorca serà d'esquerres o no serà. Evidentment, les discrepàncies sorgiren de cop amb el representant de UM a la mesa que defensà un regionalisme, dretà, burgés i conservador, que segons ell connectaria molt bé amb votants actuals del Partit Popular. Jo no entenc gaire d'estratègies electorals ni d'estudis de mercat, el que si que sé és de sentiments, i els homes que molt bé descriu en Llompart en el seu poema, de conservadors i burgesos no en tenen res. Superem l'autoodi, i construïm, tot plegats, l'alternativa d'una opció política que representi als homes que mai s'han vistos en la necessitat de dir "la nostra terra", dalt  d'un escenari, perquè ells són la nostra terra.     

Que tinguem sort

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses, sols
un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.


Que tinguem sort
Lluís Llach i Grande

A l'hora de parlar de poesia en català, Lluís Llach és, per la seva condició de cantautor, un dels grans oblidats. Lluís Llach és un dels mestres de la poesia musicada, de la lletra convertida en art per obra i gràcia de la música. En aquest sentit vull reivindicar el paper de Llach, a més de pel contingut de la seva poesia, per una trajectòria personal coherent i honrada. A Llach, l'èxit mai el va canviar, i va saber separar la seva trajectòria professional del seu espai íntim i personal. En aquest sentit, els seus silencis musicals, provocats per la retirada a la meditació i la introspecció, han estat una constant en la seva llarga carrera musical. A més, de Llach destacaria una cosa: en un món mercantilitzat, en el qual la persona és tinguda com una mercaderia i un factor de producció, mai ha actuat o s'ha venut a canvi de cobrar uns millors dret d'autor. En un món caracteritzat per l'alienació materialista, ens manquen Llachs, i ens sobra la fredor dels mercenaris dels sentiments.

UM i la llengua estàndard

"No hemos conseguido que nuestra habla sea reconocida. Debemos crear un estándard propio del catalán en Balears"

Marc González, secretari general de UM a Palma dixit (10/11/2010, Ultima Hora, pàg. 24),

Una de mel, i una de sal, com casi sempre a UM. A l'hora que s'oposa a la derogació del Decret de Mínims, UM es suma, per boca del seu màxim responsable a Palma, a les tesis secessionistes en contra de la llengua catalana. El més trist és que que fa vint-i-cinc anys en Jeroni Albertí tenia les coses més clares en matèria lingüística que no els actuals dirigents uemites. La llengua estàndard és un concepte lingüístic que serveix per designar a la varietat, coneguda per tots els parlants, que s'empra en els usos formals de l'idioma. Des de la normativa fabriana, a començaments del segle passat, l'estàndard del català està perfectament fixat. Ara, dins d'una tònica blaverista preocupant, sembla que a la dreta espanyolista del PP se li pot sumar la dreta regionalista de UM, ambdós amb unes tesis secessionistes que semblaven del tot superades, al manco per la ciutadania amb un mínim de cultura.

Blanquerna 2010

Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de ser convidat a participar a una taula rodona sobre el futur del nacionalisme polític a les Illes Balears. Els meus contertulians eren els representants polítics de PSM, ERC-Illes, Entesa per Mallorca i UM. Jo hi anava en qualitat de persona independent que duu anys lluitant per la unitat de l'esquerra política del PSOE a les Illes Balears. Fent cinc cèntims de la meva intervenció, he de dir que el meu anàlisi partia d'una realitat inqüestionable i no és altre que l'actual fragmentació del nacionalisme progressista a les Illes Balears parteix de les successives escissions que ha patit el PSM. Fins als anys 90, el PSM era la força hegemònica de l'esquerra nacionalista illenca. En els anys 90, fruit d'una escissió del PSM, neix la secció local d'ERC a les Illes Balears. L'any 2005, fruit de l'enfrontament entre els dos sectors del PSM (denominats renovadors i oficialistes), neix Entesa per Mallorca, entitat política creada pels escindits del sector "renovador". ERC mai ha assolit, en solitari, un número de vots suficients per entrar a les institucions. Per la seva part, Entesa, a les passades municipals i autonòmiques, va acabar demanant el vot a Palma pel PSOE i el seu secretari general, Mateu Crespí, es va presentar dins les llistes de UM. Ara, que hem d'afrontar la contesa del 2011, en trobam amb una atomització de 3 partits que integren la denominada esquerra nacional: PSM, Entesa i ERC. Vaig defensar en el seminari Blanquerna que la història política demostra que sempre s'acaba superant l'atomització. Aquesta superació es pot fer per una doble via: o bé per la fusió dels àtoms (és el que va passar, per exemple, amb la creació del BNG, Batasuna, PSOE-PSP, Izquierda Unida, PSA, etc.) o per l'extraparlamentarisme d'aquells que no entren a les institucions. Quedar defora de les institucions implica quatre anys d'ostracisme pràcticament absolut davant la societat, i, després, es fa, sens dubte, molt difícil recuperar-se per futurs comicis. A dia d'avui la sopa de lletres que era l'esquerra política durant la transició ha desaparegut del mapa polític;  i no, no han desaparegut jurídicament ni el PTE, ni la LCR, ni la OIC ni les desenes d'organitzacions maoistes existents en aquells moment. Continuen existint, amb un número reduït de militants i una direcció nomenada, però, a la pràctica, no tenen cap incidència sobre la societat. Aquest és el perill que corren aquells que, des de el maximalisme, no se n'adonen d'una realitat política en la qual la llei electoral i la barrera del 5 %, sens dubte, poden tenir una incidència decisiva en el futur del nacionalisme polític de les Illes Balears en funció de com es tanquin els acords electorals de cara a 2011. Esperem, en aquest sentit, que la superació de l'atomització es pugui fer per un procés de fusió, enlloc de per l'efecte de l'extraparlamentarisme.

Vassallatge esportiu

Guardiola havia dit que no aniria ningú del Barça a recollir el Príncipe de Asturias concedit a "La Roja" ja que demà a les 18:00 h jugam partit de lliga. La directiva havia recolzat en públic i en privat aquesta decisió. Ahir el Rei d'Espanya va cridar a Sandro Rossell. El president del Barça, com a bon súbdit, es va posar a les ordres règies i es va desdir de la decisió tècnica i institucional. Avui Xavi Hernández serà a Oviedo i demà no podrà jugar contra el Saragossa. Per ser president del Barça no basta amb ser un bon gestor o tenir una bona imatge, es necessita molt més. Josep Suñol, membre d'ERC i president del Barça durant la guerra civil espanyola, fou detingut pels "nacionales" a Guadarrama i afusellat allà mateix. Narcís de Carreras, un dels millors presidents de la història del Barça, va proclamar el 17 de gener de 1968, en ple franquisme, allò de "El Barça és més que un Club". El seu successor, Agustí Montal, va contestar a la dona de Franco, acabada una final de copa del generalísimo, que la gent del Barça "somos lo que somos y representamos a lo que representamos". Es veu que aquesta junta, hereva del servilisme de Núnez y Navarro, no fa honor la història de resistència i rebel·lia del Barça. 

Els morritos i la pocavergonya masclista

"Cada vez que veo los morritos de Leire Pajín pienso lo mismo"

Francisco Javier León de la Riva, batlle de Valladolid dixit.

El batlle de Valladolid, el "popular" Francisco Javier León de la Riva, acaba d'insultar a la ministra de sanitat, igualtat i afers socials, Leire Pajín. Els greus insults sexistes no són insults exclusivament en contra d'una ministra, sinó que són per extensió insults a totes les dones, ja que l'atac misogin ha anat en contra de qui ha de vetllar pels drets de les dones a l'estat espanyol. A més, aquest senyor es veu que ja té un llarg historial de misogínia, amb perles tal i com "No creo en las paridades, me parecen paridas" o quan va denominar a la ministra de defensa, Carme Chacón, "señorita Pepis vestida de soldado". En un dia en el qual el president del govern espanyol ha decidit prescindir del Ministerio de Igualdad es veu que el masclisme institucional ha pres força. En aquests casos hem d'actuar igualment que feim en els casos de terrorisme o violència domèstica: hem de denunciar tant a l'agressor com a aquells companys seus que en són còmplices amb el seu silenci. 

Pagar per esterilitzar

Una ONG nord-americana, denominada Project Pevention ofereix 220 euros a cada drogoaddicte britànic que es decideixi fer una esterilització. La BBC ja ha entrevistat a un drogoaddicte, de nom John, que ha cobrat l'esmentada quantitat a canvi d'una vasectomia. Segons la presidenta de l'ONG, Barbara Harris, la finalitat de la mesura és evitar que es produeixin embarassos en els quals els fetus puguin patir malformacions fruit del consum de drogues per part de la mare. He de dir, en primer terme, que l'esterilització és per a mi una pràctica mèdica que em genera miraments inclús practicada en els animals. El fet que des de una ONG s'aprofiti de la situació de feblesa moral i econòmica d'un drogoaddicte per impulsar-lo a patir una intervenció quirúrgica irreversible em sembla una aberració moral de primer ordre. El que necessita tota persona addicte a les drogues és el màxim de suport mèdic i psicològic i no la presència de guardians de la raça que fomentin la seva esterilització per evitar que es reprodueixi. Pagar a canvi d'esterilitzar és una pràctica que atempta a les més bàsiques premisses de la bioètica. Aquest tipus d'actuacions són, des de el meu parer, molt perilloses, i més si es duen a terme impulsades des de la societat civil. Es veu que en aquest món del capitalisme feroç d'arrel nord-americana tot té un preu, inclús l'esterilització d'una persona considerada problemàtica socialment. Molt perillós tot plegat.        

La incultura a cultura

Avui el ministre Pérez Rubalcaba s'ha reunit amb un grup de "toreros". Es veu que aquesta genteta estava indignada pel fet que un país modern i europeu com Catalunya s'hagi atrevit a prohibir la "fiesta nacional". Per compensar el greuge, el ministre les ha promès que les competències  taurines deixarien d'estar al ministeri d'interior, que és el ministeri competent en regular els espectacles públics, i passarien al ministeri de cultura, donant la raó als toreros, que és consideren uns "artistes". La festa dels bous genera sempre posicions molt confrontades, però donar passes cap endarrera considerant que la tortura continuada d'un animal, per espai de vint-i-cinc minuts de mitjana, és una mostra d'art del segle XXI diu molt d'aquest estat que en diuen Espanya. Legitimar el maltractament animal, promocionar-lo amb doblers públics, i incloure-ho dins un ministeri de cultura diu molt de l'endarreriment espanyol en molts d'aspectes. Ara, la ministra González-Sinde ja tindrà dues ocupacions principals en la seva cartera: perseguir els internautes que es davallen cultura fora pagar a a les majors a través d'internet, i promocionar els toreros. Què us pareix?

La corrupció de Wall Street

Segons un estudi publicat pel prestigiós diari econòmic The Wall Street Journal enguany es batrà un rècord en quant a les retribucions dels directius de les grans companyies nord-americanes. Així, les 35 principals empreses de Wall Street repartiran entre els seus directrius 144.000 milions de dòlars. És autènticament escandalós que aquells que han provocat, amb l'especulació i l'artifici financer, la crisi actual, siguin els grans beneficiats de la mateixa. Per quin motiu hem de pagar sempre els treballadors les crisis i se n'han de dur els beneficis, tant en època de bonança com de recessió, els capitalistes? El sistema capitalista està corrupte fins abaix i serà molt difícil reformar-lo sobre criteris d'eficiència i justícia social. Dades com les retribucions dels directius així ho demostren. Aquest passat cap de setmana he vist les dues pel·lícules sobre Wall Street de n'Oliver Stone, la de 1987 i la 2010. En els dos films es veu el caràcter despiadat dels especuladors financers, i les mangarrufes que es duen amb les grans autoritats econòmiques del món. Malauradament, des de 1987 fins a 2010, entre la primera i la segona pel·lícula, no han canviat gens les coses, i es demostra amb la notícia del diari The Wall Street Journal que la realitat, com gairebé sempre, supera a qualsevol ficció. 

José Antonio Labordeta, referent d'esquerres

El passat diumenge 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta. Ara que veig que tothom es vol posar medalles dient que era "su amigo" i anant a fer-se fotos a les exèquies, me n'he recordat d'una de les seves darreres entrevistes, concedides a El País. En aquella entrevista Labordeta es queixava que els socialistes l'acusaven de "ser de derechas" i que Marcelino Iglesias, president d'Aragó, no l'havia convidat a la seva presa de possessió. Sí, sí, el mateix Marcelino que, una vegada mort, surt a totes les fotos proclamant-se orgullós i, en certa manera hereu, de Labordeta. Mirau que deia el gran cantautor finat no fa gaire "A mí ya no me invitan ni a la toma de posesión del presidente. Igual se ponen contentos con mi marcha, pero sigo escribiendo y lo haré con libertad". Quanta hipocresia que genera, en ocasions, la política entesa de forma electoralista. Vull reivindicar, al marge d'aquestes misèries, la figura i l'herència ideològica de Labordeta. Labordeta, llevat del seu pas pel PCE, va defensar sempre una manera d'entendre l'esquerra profundament arrelada a la pertinença nacional i d'arrels inequívocament marxistes. Ho va fer des de ben prest, l'any 1977, militant en un projecte interessant de socialisme alternatiu i antiestatalista tal i com fou Unidad Socialista (coalició en la qual estava integrat, en el seu moment, l'actual PSM). Labordeta, denunciant les contradiccions socialdemòcrates, sempre des de Aragó, i  amb la llibertat que genera el no estar supeditat a cap força amb seu Madrid, va dir al Congrés el que ningú s'havia atrevit a dir. La llibertat de la seva maduresa, unida al fet que era candidat per una força nacionalista, ecologista i d'esquerres (la Xunta), va aportar una veu valenta a l'hemicicle que contrastava amb l'automatisme d'aquells diputats que voten el que li marca amb el dit el seu cap de grup amb la finalitat única de cobrar una bona nòmina a final de mes. En definitiva, la imatge de Labordeta ens ha de fer seguir pel camí de la llibertat, una llibertat que només es pot aconseguir des de projectes d'esquerra autèntica, no subjectes al centralisme, bipartidista i dretà, madrileny.   

El toro de la vega

El dia 14 de setembre, a Tordesilla (província de Valladolid), han matat a cops de llança a "Platanito", un toro de 3 anys. Abans de matar-lo l'havien perseguit 200 homes a cavall acorralant-lo fins a l'extenuació per "la vega". Aquest "espectacle" és impulsat, pagat i patrocinat pel propi Ajuntament, que ho considera una "tradició". L'heroi del poble d'enguany ha estat un jovenet, vestit amb un polo de Ralf Lauren, que ha tingut l'honor clavar-li la llança definitiva. Televisión de Castilla y León ho ha retransmet tot per a què quedi constància gràfica d'aquesta "mostra cultural". Als informatius de la televisió  castellana digueren que "Platanito ha sido un digno toro de la vega". Sí, es va portar molt bé mentre li clavaven les llances i els punyals.  La batllessa de la localitat, María del Milagro Zarzuelo, ha qualificat la persecució de "Platanito" com un "torneo fantástico". A més, la batllessa ha respost a les protestes dels col·lectius en defensa dels animals dient que "El torneo no se puede suavizar más, porque eso significaría no matar al toro, y eso ya no sería la fiesta". Em perdonareu, però no puc admetre pràctiques bàrbares sota la justificació de la tradició i l'antiguitat. Si aquest fos el criteri supòs que també seria defensable una tradició tan espanyola com fou la Santa Inquisició i la crema d'infidels a les places públiques. Afortunadament l'evolució dels drets humans va fer proscriure aquests tipus de pràctiques primitives i salvatge; esperem que, de la mateixa manera, l'educació i la cultura acabin eliminant aquest tipus de maltractaments injustificables als animals que es segueixen practicant a les terres castellanes.

Català i universitat

El Govern català, en un gest valent, està estudiant exigir als professors universitaris uns mínims coneixements de català per poder impartir docència. És lògic que es demani que els professors d'un país coneguin la llengua dels seus alumnes. I és molt més lògic que si aquesta exigència s'aplica als professors de més baix nivell educatiu (primària i secundària), també s'hagi de demanar el mateix als professors i catedràtics d'universitat. La lògica, com sol passar sempre, no acompanya a la universitat i davant aquesta possibilitat tan raonable ja ha sortit la caverna mediàtica espanyolista atacant la mesura, afirmant que això impedirà que els bons professors donin classes a les universitats catalanes. Permeteu-me la llicència de dir que és surrealista afirmar que "un bon professor" universitari, que, per ser-ho ha de dominar forçosament més d'una llengua, deixarà una universitat a la que estigui còmode per no haver d'aprendre la llengua dels seus alumnes, en aquest cas el català. Altra cosa és que es consideri al català com un patois pagès, i que, per tant, no mereix l'atenció i dedicació necessàries pel seu aprenentatge. El més curiós, no obstant, és que els atacs no han provingut només dels espanyolistes de tota la vida, sinó que fins i tot pretesos "catalanistes" liberals, com l'ex vicepresident del Barça i catedràtic d'economia Xavier Sala i Martí. ha atacat durament la hipotètica mesura. L'esmentat professor ha anunciat que deixaria la seva plaça a la Universitat Pompeu Fabra si l'obligaven a examinar-se de català. Mira que és trist que per no voler acreditar, una persona tan intel·ligent com ell, que coneix suposadament una llengua, estigui disposat a deixar la institució universitària. Tot plegat està servint per llevar més d'una careta convergent i per saber qui és qui en quant a la defensa de la llengua i la cultura. Tant de bo que a les Illes Balears en prenguessin exemple del model català i es començàs un debat seriós sobre l'exigència de coneixença de la llengua del país per poder impartir docència a la seva universitat.

I sens parar de lluitar...

Jo vull esser capità
dels desheredats del món
i amb els morts de fam anar
pertot... No m'importa a on.

Despertar amb els meus crits,
tremolant a la serena,
tots els que estan adormits
conformats i panxa plena.

I vull que sia ma llança
el llamp que en tots els combats,
il·lumini l'esperança
de tots els desesperats.

I sens parar de lluitar,
cercant ales pel meu vol,
morir sense doblegar
els genolls, mirant el sol.

I sens parar de lluitar
Pere Capellà i Roca

PS. Aquest és un dels meus poemes preferits del gran poeta algaidí Pere Capellà. Tot un símbol de rebel·lia d'una generació que vegé com els somnis de cultura i llibertat que havia representat la República s'estroncaven sota les urpes des feixisme. Mestre d'escola represaliat, tinent de l'exèrcit republicà, presoner polític, dramaturg i poeta, la biografia de Pere Capellà és, en certa manera, un reflex del que fou la vida de molts d'altres  mallorquins anònims, patriotes i socialistes, que patiren la llarga nit franquista.

Càrrecs eterns?

A l'Estat espanyol passen coses ben estranyes. Així, les principals institucions de l'Estat viuen el curiós fenomen de tenir una bona part dels seus membres en situació  de caducitat del seu mandat Així, la manca d'acord entre PP i PSOE impedeix renovar les magistratures del constitucional i veurem que passa també amb el defensor del poble (càrrec que ara, després de la finalització del mandat de Enrique Múgica, ocupa interinament l'ex-diputada eivissenca del PP María Luisa Cava de Llano). El cas més greu, no obstant, és el del Tribunal Constitucional. El TC està composat per 12 membres. D'aquest membres, un, el conservador Roberto García-Calvo, va morir el mes de maig de 2008, fora que s'hagi ocupat des de aquell moment la seva vacant. Així, des de l'any 2008 són 11 els membres del TC. D'aquests 11, 4, tenen el seu mandat caducat des de el mes de desembre de l'any 2007. És a dir, la presidenta María Emilia Casas Baamonde (progressista) i els magistrats conservadors Vicente Conde Martín, Jorge Rodríguez-Zapata y Guillermo Jiménez Sánchez, fa tres anys que finalitzaren el seu mandat, continuant des de aleshores, no obstant, exercitant el seu poder jurisdiccional com si res passés. A més, ara es dóna la situació que pel mes de novembre d'enguany (2010) tres magistrats més acaben el seu mandat: Eugeni Gay i Elisa Pérez Vera (progressistes), i el conservador Javier Delgado Barrio. Es pot donar la situació que d'un òrgan de 12 magistrats, un estigui mort, i dels 11 que queden, 7 exerceixin el poder jurisdiccional tenint caducat el seu mandat. Si així fos, dels 12 magistrats, només 4 (Ramon Rodríguez, Manuel Aragón, Pascual Sala i Pablo Pérez Tremps) exercirien les seves funcions dins el període pel qual han estat elegits. I aquests magistrats del TC, no ho oblidem, són els que han decidit, entre d'altres, coses el futur de Catalunya en forma de sentència estatutària, i són també el mateixos que s'hauran de pronunciar a partir d'ara sobre coses com la llei catalana d'acolliment dels immigrants, la reforma del codi penal o la llei estatal en matèria d'avortament. Resulta clar que la situació de bloqueig institucional que duen a terme PSOE i PP no pot continuar i que és penós per una democràcia que càrrecs amb el seu mandat caducat exerceixin funcions tan importants. En aquest sentit proposaria que  es reformés la LOTC per a què quedessin vacants automàticament les places a mesura que s'extingís el mandat pel qual han estat triades les magistratures, cosa que obligaria a què els partits espavilassin en la renovació si no volien arribar a un dia en que l'òrgan quedés desert. Ara, l'estratègia partidista de bloqueig ens duu a situacions com l'actual, provocant tot plegat, al meu parer, un greu mal a la democràcia i al sistema general de justícia.

Merci M. Platini?

Veig amb grata sorpresa com el passat dissabte aparegué a l'Estadi de Son Moix una pancarta que posava "Platini Balearico". Seria un honor que Michel Platini, un dels millors jugadors dels darrers quaranta anys, fos seguidor blanc-i-blau, cosa que ens hauria de fer  dir-li "Merci M. Platini", en agraïment per tenir, un club tan modest, un seguidor tan il·lustre. Com que pos en dubte, a pesar de les pancartes mallorquinistes, les suposades dèries baleàriques del dirigent de la UEFA, he començat a cercar altres hipòtesis, i he arribat a la conclusió que determinats aficionats mallorquinistes empren l'adjectiu "balearico" com un suposat insult per dejectar a qui, en aplicació de la normativa internacional, els ha retirat la llicència UEFA per insolvència econòmica. En tot cas, crec que és per tots els balearicos un honor que haguem estat  també capaços d'atreure l'atenció de l'afició barralet i que s'apliqui a la grada mallorquinista la denominació de "balearico" com si fos un dels pitjors insults en contra del màxim dirigent del futbol europeu. Si mal no record, des de aquella pancarta que posaren ja fa molts anys, i que deia "Es ferreret s'ha estrellat" (sic) amb motiu de la fallida del nostre principal espònsor d'aquells moments, la companyia aèria Centenial, no havíem tingut l'honor d'ocupar cap gloriosa pancarta al coliseu mallorquinista. Tot plegat és bon senyal, ja que implica que l'Atlètic Balears ha sortit d'un llarg estadi d'hibernació i que, al manco, és motiu d'atenció i pretès insult per part dels barralets. La rivalitat entre balearicos i alfonsins ve de molt endarrere i parteix de començaments del segle XX. Seria molt difícil resumir en poques línies dècades de rivalitat. El Balears va néixer l'any 1903 format per obrers de Transmediterranea, estibadors i mecànics, mentre que, el Mallorca, el fundaren monàrquics i alta burgesia de Palma, donant-li la denominació de RSD Alfonso XIII. Fou el RCD Mallorca, me pens, l'únic club espanyol que ha duit el nom d'un rei, mirau el fervor monàrquic dels seus seguidors. S'hagué d'esperar a l'adveniment de la república, evidentment, per a què el club de la Plaça de la Font de ses Tortugues agafés, per pura supervivència, el nom de la major de les Illes Balears. Podríem parlar de moltes altres coses, com de la participació del Balears a les Olimpiades Populars de Barcelona,  del paper polític de directius balearicos com els germans Peñaranda o Jaume Planes, o de les coaccions contra el Club blanc-i-blau per part del gobernador civil de Baleares y jefe provincial del Movimiento D. José Manuel Pardo de Santayana. Supòs que en successius posts tendré temps de parlar-ne de tot plegat. En tot cas, tots els seguidors del Balears sabem en certa manera, que a l'igual que el Barça, el Balears és qualque cosa més que un Club.    

Generació "ni ni"

Segons un informe de la UGT de Catalunya, el 23 % dels joves catalans ni estudia ni treballa. Són la generació "ni ni", no fan ni una cosa ni l'altra. 154.000 joves catalans es passen el dia sense fer res. Aquesta situació implica un fracàs majúscul del conjunt de las societat. El potencial de qualsevol poble es troba, sens dubte, en els seus joves. A partir del moment en el qual 1 de cada 4 joves ni té feina ni estudia per trobar-ne es genera un fracàs col·lectiu de molt difícil solució. Què pot pensar un jove que es passa el dia tombat jugant a la playstation o mirant televisió escombraria?Quins somnis pot tenir? Què aspira a fer durant la seva vida? Quins objectius marquen la seva existència? El capitalisme ha fomentat una societat de cérvols consumistes buits de valors i capacitat crítica. Aquest n'es un dels seus resultats. La manca d'esperit crític inoculat des de petits, i el bombardeig mediàtic de personatges públics, que esdevenen en  models socials, i que tenen com a únic mèrit a la seva vida el sortir en programes de xafardejos i fer gala de la seva ganduleria, en formen part del procés educatiu capitalista que ha generat la generació "ni ni". Esperem, amb esforç, canviar aquesta tendència generacional ja que la generació "ni ni" és, molt probablement, una generació perduda.     

Astúries

Acab de tornar de passar una setmana en terres asturianes. Sempre m'havia motivat poder conèixer la sociologia de la terra que va donar lloc a la revolució obrera de 1934, clar precedent dels esdeveniments que succeïren l'any 1936. Les sensacions han estat múltiples. He pogut observar reproduïdes les inhumanes condicions de vida dels miners asturians, amb una feina que implicava una mort en vida. En aquest sentit,  s'ha d'elogiar el museu de la mineria d'Entrego, que permet fer-se una idea del que era el dia a dia en l'obscuritat que genera fer feina a 600 metres de fondària, amb la mort silenciosa de la silicosi o el perill d'un esfondrament o explosió de grisú. Al marge de la mineria, la siderúrgia es un altre espectacle a Astúries, tot i que les dues gran siderúrgiques que hi ha a Avilés i Gijón han acomiadat, amb el procés de reestructuració, pagat per l'Estat, a més del 85 % de les seves plantilles. Un altre sector que impacta és el de la pesca. A tot els poblets mariners hi sol haver en un turó una petita capella, amb una imatge de la Mare de Déu de Guia, allà a on hi anaven les dones dels pescadors, els dies de tempesta, per pregar que els seus homes tornassin vius, cosa que no sempre aconseguien. Front a la resta del Principat, Oviedo és una altra història. Així, em va sorprendre especialment una dada donada pel guia oficial: de 220.000 habitants que viuen a la capital, més de 60.000 són funcionaris. L'arquitectura d'Oviedo és molt senyorial, es nota que és ha estat sempre una privilegiada capital de província. El caràcter conservador i un tant classista d'Oviedo front a la resta del Principat és mostra en múltiples detalls de la vida quotidiana, que seria molt difícil resumir. En tot cas, destacar, per posar un exemple d'un "gloriós" passat no superat, que encara hi ha en el centre d'Oviedo una important avinguda dedicada a la "División Azul". M'ha sorprès, a més, les grans inversions que fa l'Estat a la Comunitat Autònoma. Les autovies transcantàbriques, amb aqüeductes de més de 500 metres d'altària i kilòmetres de llargària, impliquen inversions multimilionàries de fons estatals. Tot això contrasta amb les penalitats que patim a les Balears cada cop que hem de suplicar a Madrid una petita inversió estatal en obra pública. Es nota, en aquest sentit, el "patriotisme" que tengueren els ministres asturians Álvarez Cascos i Rodrigo Rato. a l'hora de dur grans inversions al  seu territori. Per últim, i parlant d'Astúries, no em puc oblidar del bable. És una vergonya que una comunitat governada durant anys per PSOE i IU no hagi reconegut l'oficialitat de l'asturià. La llengua asturiana es manté viva als pobles, front a unes capitals majoritàriament castellanitzades. A les escoles públiques s'ensenya com una assignatura més el bable, sense que, en cap cas, sigui una llengua vehicular. A les privades, està completament absent en la majoria d'elles i, fins i tot, es va donar fa uns pocs anys el cas d'una escola de Villaviciosa que posava multes als seus alumnes per cada paraula que els sentia dir en asturià. I tot això, en ple segle XXI.   

Festes inventades

Avui surt publicat al BOE una llei basca. El pacte PP-PSOE que governa Euskadi ha decidit inventar-se el dia de l'autonomia basca i declarar-lo per llei festa. El dia del País Basc és, segons ells, el dia en que es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Guernika. Sembla, en aquest sentit, que pel pacte espanyolista que governa el País Basc, Euskadi neix el dia en què Espanya li va permetre, després del franquisme, tenir un altre cop autogovern. La finalitat clara d'aquesta llei és òbvia: intentar difuminar l'Aberri Eguna, festa  tradicional dels bascos, que es celebra cada any el diumenge de Pasqua en tots els territoris euskalduns. L'Aberri Eguna commemora la "conversió" de Sabino Arana, és a dir,  recorda el diumenge de Pasqua de 1882, dia que segons la seva biografia oficial el pare del nacionalisme basc se ne va adonar, després d'una discussió amb el seu germà, de què ell només era biscaí i no en tenia res d'espanyol. Es curiós, ja que el PSOE va celebrar a la clandestinitat, fins a l'any 1979, l'Aberri Eguna , i ho va tornar a fer durant un parell de convocatòries a començament dels anys 90 després de fagocitar a la gent d'Euskadiko Ezquerra. Ara s'han inventat per llei una festa que supòs que celebraran amb doblers oficials els espanyolistes  governamentals en oposició a l'Aberri Eguna abertzale. Com es veu, el govern PP-PSOE de Patxi López fa, una vegada més, de la divisió i la confrontació social interna entre espanyols i bascos el seu leitmotiv. Tot això de les festes inventades em fa recordar la invenció del 12 de setembre com a "festa de Mallorca", una decisió absurda des de tota perspectiva històrica, consensuada per PP, PSOE i els "nacionalistes" de UM, amb la única intenció de difuminar la festa nacional més antiga d'Europa, el 31 de desembre o festa de l'estandard.      

Exclusió europea

Mir amb força sorpresa com els dirigents dels Real Mallorca SAD es mostren "indignats"  amb la UEFA, ja que l'entitat federativa ha aplicat el seu reglament i ha exclòs al Mallorca de la propera edició  de la lliga Europa. Aquesta decisió ve motivada pel fet que l'empresa vermellenca es troba en concurs de creditors. La UEFA és una associació privada que té seu a Suïssa i, per tant, és lliure de decidir que participa o no a les seves competicions. A més, resulta clar que la ratio legis de la norma és doble. Per un costat, no es pot premiar amb la participació europea a entitats mercantils que han duit a terme una gestió econòmica desastrosa i que, per tant, estan en situació de suspensió de pagaments. Expulsant de la competició als mals gestors esportius s'intenta aconseguir desincentivar a aquells que malbaraten recursos que no tenen per assolir objectius esportius que no poden pagar. Per un altre costat, la finalitat de la norma és no incloure en competicions que mouen grans quantitats de doblers a entitats que estan en la UVI econòmica. Així, el concurs de creditors és una mesura jurídica desesperada per intentar evitar la desaparició de l'entitat mercantil. Els dirigents de la UEFA no es poden arriscar a que una entitat que participa en una competició d'aquest tipus desaparegui durant la disputa de la mateixa o romangui econòmicament intervenguda amb efectes sobre el conjunt d'ingressos de la competició esportiva. Per la seva banda, l'argument barralet de què no s'ha aplicat a altres casos semblants l'exclusió resulta rotundament fals, ja que, tal i com va publicar el Diario de Mallorca en un breu no fa molt, en els darrers 6 anys s'han expulsat de competicions europees a 40 equips pels mateixos motius que s'han aplicat al RCD Mallorca. Resulta curiós i cínic, en resum, que aquells que han dut a la ruïna econòmica una empresa amb sous multimilionaris, ara tirin les culpes a la UEFA pel fet de no haver estat capaços de complir amb els requisits d'accés que, des de fa lustres, exigeix l'associació del futbol europeu.    

Convergents per l'autodeterminació

A Catalunya estan canviant molt les coses en molt poc temps. A la sentència del TC sobre l'Estatut hi ha hagut una resposta social de primer ordre. L'efecte que tindrà l'espontaneïtat de més d'un milió de persones sortint al carrer, arraconant als polítics professionals, i cridant de forma quasi unànime "independència" s'haurà de veure amb el pas del temps. En tot cas, els efectes ja es comencen a notar. El primer d'ells ha estat el gir sobiranista de CiU. Així, ahir mateix, Artur Mas va anunciar que CiU apostarà, després de la sentència, per vies que duguin a l'autodeterminació. Pensar en declaracions d'aquests tipus per part d'un dirigent "convergent" fa uns anys eren inimaginables. Pujol va jugar a ser Cambó i va fracassar, com solen fracassar tots els "cambós" que pretenen canviar Espanya des de la perifèria. Ara, les bases de CiU són de cada cop més independentistes i això comença arribar a les burgeses elits de la federació. En tot cas, d'aquí no molt, hi haurà eleccions a Catalunya, i el que m'agradaria escoltar de la boca d'Artur Mas és que sota cap concepte pactarà o governarà amb el suport del PP. Un PP que ha estat l'instigador de l'atac brutal del TC contra l'autonomia catalana. Per contra, i a partir de l'exclusió del PP del joc parlamentari de pactes per la seva ideologia manifestament anticatalana, crec que s'haurien de començar a fer les passes per un compromís nacional (que no pacte de govern) de totes aquelles forces polítiques que defensen el dret de decidir de Catalunya (CiU, ERC i IC-EV). És necessari, de cada cop més, un front comú que reivindiqui davant Espanya la democràcia i la sobirania per Catalunya al marge de conjuntures partidistes concretes i els interessos derivats de repartir-se el poder autonòmic després de les eleccions d'octubre. S'hauria de tenir en compte, i crec que els actuals dirigents polítics catalans no ho tenen en ment, que el poble català comença a dir, en massa, "basta", plantant cara a Espanya i el seu centralisme. És un poble al que ja no l'alimenten molles, i reclama el pa sencer.

La realitat catalana

"Celebro que las calles catalanas se llenaran de banderas españolas y de personas con los colores de la selección, porque esta es la realidad catalana"


Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP a Catalunya, dixit (13/07/2010).

Ara resultarà que la realitat catalana són els milers que sortiren al carrer a celebrar la victòria de "la roja" i no el milió i mig de ciutadans que sortiren amb senyeres i estelades a defensar l'estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i el poble català en referèndum. Esper, en tot cas, que no sigui una realitat catalana els 21 detinguts, 74 ferits i 9 cotxes dels mossos d'esquadra destrossats que es varen produir durant les "celebracions" dels seguidors de "la roja" a Barcelona.

Gente sin complejos

"ya no nos intimidan las collonadas de un catalanismo de parásitos apoyados en un sistema electoral absurdo que les favorece y les convierte en bisagras".

Raúl del Pozo, periodista, a la contraportada de El Mundo (30/06/2010)

Els espanyolistes estan eufòrics, entre les sentències del "seu" tribunal i les victòries de la "roja". Les banderes espanyoles onegen als carrers i els espanyolistes es passegen orgullosos de la seva espanyolitat. Vivim, a ben segur, una de les pitjors ofensives de l'espanyolisme ideològic que jo pugui recordar. Durant anys, la dreta espanyola, víctima del complex que li reportava quaranta anys de dictadura dretana i espanyolista, havia moderat molt el seu discurs. Ara, ja ha superat els seus traumes d'infància i aplica l'espanyolisme, en forma de corró, intentant esclafar qualsevol cosa que no sigui castellana en el Reino Español. A aquesta tàctica se li suma, sense complexes també, el PSOE, que fonamenta el seu discurs polític diari en altes dosis d'espanyolisme (intentant mantenir així, sens dubte, el graner de vots subsidiats d'Andalusia i Extremadura). Gente sin complejos, gente española...

Model social i de família

Darrerament es parla molt de reformes econòmiques i laborals de forma freda i asèptica. Així, la macroeconomia es citada com grans números que s'han de complir sí o sí. Aquesta crisi econòmica està servint per acabar de destruir les restes de l'estat del benestar a Europa. No ens adonam tal volta que la inestabilitat laboral que s'està implantant arreu d'Europa i, en especial, a l'estat espanyol, duu implícit un dur atac contra el model de família que havíem intentat entre tots construir en les darreres dècades. A dia d'avui es fa molt difícil afrontar la paternitat i maternitat quan hi ha un clima creixent d'inseguretat laboral. S'ha de ser molt valent, molt ric o molt irresponsable per afrontar tenir fills tenint l'espasa de Damocles de l'acomiadament i l'atur sobre el teu cap. A més, l'accès a l'habitatge ens està vetat a tota una generació, amb uns preus desorbitats i especulatius que no es corresponen amb els nostres sous. La crisi i la inestabilitat afecta de forma especial a la dona jove treballadora ja que, de cada vegada més, s'empra la possibilitat d'un embaràs per no contractar o, directament, acomiadar a l'empleada embarassada. Gairebé només les dones amb plaça funcionarial no interina romanen salvaguardades de no veure-se represaliades laboralment per decidir tenir un fill. En resum, i de forma trista, podem dir que tot allò que havíem aconseguit avançar durant dècades s'està esvaint en un norrès.

Eusko Alkartasuna

El passat diumenge, al palau Euskalduna, va néixer el denominat "pol sobiranista" del País Basc. Es tracta d'un pacte entre Eusko Alkartasuna, l'històric partit de Carlos Garaikoetxea, i antics membres de l'esquerra abetzale. EA, des de la seva fundació ara fa 24 anys, i fins el pacte PP-PSOE al País Basc de fa poc més d'un any, ha ostentat àrees de govern a totes les institucions basques. Ara, arran de la creació del denominat "pol sibiranista", ja es parla obertament per part del PP de la il·legalització de EA, un partit membre de l'Aliança Lliure Europea i que manté relacions cordials i permanents amb partits tan propers com ERC, BNV, PSM o la Xunta Aragonesista. Així mateix, el ministre de justícia, el Sr. Caamaño, s'ha apuntat també a aquesta línia afirmant, en relació amb EA, que "Tenemos una Ley del Régimen electoral General que ya se ha aplicado varias veces". És ben vera aquesta afirmació, així, convé recordar que des de l'aprovació de la llei de partits s'ha il·legalitzat a Herri Batasuna, Euskal Herritarok, Batasuna, AuB, Herritaren Zerrenda, Aukera Guztiak, EHAK, ANV, D3M i Askatasuna, a més de centenar de llistes municipals independents. Al marge d'aquest seguit d'il·legalitzacions, crec que il·legalitzar un partit de la trajectòria política democràtica d'EA suposaria un bot qualitatiu de molt difícil pronòstic.

Sigles, i idees, dimitides

De "la roja" a "la azul"

El govern espanyol, de forma premeditada, ha anunciat la reforma del mercat de treball, atacant greument els drets de la classe treballadora de l'estat espanyol, el mateix dia que debutava al mundial la selecció espanyola, coneguda des de fa uns anys com "la roja". Els romans patricis que volien arribar al consulat sabien que havien de passar pel panem et circenses, i que havien d'organitzar grans espectacles de gladiadors per guanyar-se a les assemblees la voluntat dels proletarii. Francisco Franco s'ho va apuntar molt bé això de mantenir entretenir al poble i varen proliferar pels mitjans de comunicació els partits de futbol i les corregudes de bous. El govern de Zapatero es pensava que anunciant la reforma laboral el mateix dia que debutava "la roja" (i supòs que s'esperaven guanyar a la fluixa Suïssa, cosa que no ha estat així), passaria la reforma sense gaire enrenou pels mitjans de comunicació. La reforma dretana i neoliberal de l'Estatut dels Treballadors, "la azul" li podríem dir, ha estat aprovada avui i hem de contribuir entre tots que no hi hagi cap panem et circenses que permeti dissimular el greu atac a la classe treballadora que suposa. Supòs que la derrota de Espanya ha caigut en aquest sentit doblement malament a la Moncloa.