31 de desembre 2013

Bon 2014

Molts d’anys, i que el 2014, per a tots els lectors d'aquest humil blog, segueixi les passes de la següent lletra del gran Sabina…

“Que el corazón no se pase de moda,
que los otoños te doren la piel,
que cada noche sea noche de bodas,
que no se ponga la luna de miel…”

“Que no se ocupe de ti el desamparo,
que cada cena sea tu última cena,
que ser valiente no salga tan caro,
que ser cobarde no valga la pena.

Que no te compren por menos de nada,
que no te vendan amor sin espinas,
que no te duerman con cuentos de hadas,
que no te cierren el bar de la esquina”.

30 de desembre 2013

Viva la cultura, y olé!

Wert ha otorgat un premi de 30.000 euros a un torero per la seva contribució a la “cultura”. Es premia la gran trajectòria "artística" del torero retirat Paco Ojeda. Afortunadament, els doblers retallats de les beques, com es veu, van a bon fi… Tota una declaració d'intencions de les prioritats culturals i intel·lectuals d'aquest govern.

27 de desembre 2013

"Sense descans", contra la democràcia

Rajoy ha dit que "treballarà sense descans" contra la consulta sobre el futur de Catalunya. Valdria més que treballàs "sense descans" contra l'atur, la pobresa, la corrupció del seu partit o l'oligarquia econòmica que ens han dut a l'ofeg col·lectiu. Però aquest govern de Rajoy té prioritats, i la primera és reprimir la democràcia i les llibertats públiques. En cap cas permetrà el PP (que no ja Rajoy) que un poble voti en llibertat. I si els dirigents que promouen les urnes no estan ja a la presó, és, molt probablement, per la pertinença d'Espanya la Unió Europea. La prioritat política és el liberalisme ultra en l'aspecte econòmic, deixant que els grans es mengin als petits, i la reacció conservadora, ultra també, en l'aspecte de les llibertats públiques. La Llei de Seguretat Ciutadana, la nova Llei d'Enjudiciament Criminal, la reforma del Codi Penal, o la reforma de l'avortament en són bons exemples a nivell estatal; la Llei de símbols o el TIL ho són a nivell illenc. Presagis que em duen a pensar que la suspensió de l'autonomia de Catalunya n'és un fet.

26 de desembre 2013

El temps passarà - As time goes by

Els clàssics, mai passen de moda...


You must remember this 
A kiss is still a kiss 
A sigh is just a sigh 
The fundamental things apply 

As time goes by 
And when two lovers woo 
They still say: "I love you" 
On that you can rely 
No matter what the future brings 
As time goes by 

Moonlight and love songs 
Never out of date 
Hearts full of passion 
Jealousy and hate 
Woman needs man 
And man must have his mate 
That, no one can deny 

It's still the same old story 
A fight for love and glory 
A case of do or die 
The world will always 
Welcome lovers 
As time goes by




21 de desembre 2013

Nadala "popular"

Coincidint amb el projecte de Llei de Seguretat Ciutadana, s'ha fet una nova versió d'una nadala, ben "popular":

"Porrazo sobre porrazo
y sobre porrazo puño
asómate a la ventana
que están los antidisturbios
joder, que vienen otra vez,
lanzando pelotazos,
que huevos que tenéis"



20 de desembre 2013

The Conjuring



"El conte de fades és veritat. El dimoni existeix. Déu realment existeix. I per a nosaltres, com persones, el nostre destí es mou depenent de a quin dels dos elegim seguir"

Ed Warren, demoniòleg (1926-2006)


Frase que final de l'epíleg de The Conjuring (estrenada a España com "Expediente Warren"), James Wan, 2013.

17 de desembre 2013

Amor blanc-i-blau


Baleàrica fins que me mori; i vull que me posin una bandera del Baleares, quan me mori, a n'el bagul”. 

I després hi ha gent que no entén que suposa tenir el cor blanc-i-blau.


Indults populars

Rajoy-Gallardón han indultat en un sol dia a 12 condemnats en sentències penals fermes. Tot amb una Llei de 1870 que no admet recurs i no té cap tipus de control. En definitiva, crec que el corrupte Matas i l'homicida Ortega Cano deuen dormir ben tranquils a l'espera que el govern els indulti. 


15 de desembre 2013

Amor vs Diners



"Qui canvia l'amor pels diners, arribarà un dia en què no podrà canviar els diners per l'amor"

 Reflexió filosòfica dominical matutina.


13 de desembre 2013

Cuba vs Catalunya






"Cuba no será nunca independiente. La unidad de España es incuestionable"

Cánovas del Castillo, president espanyol, 1896. 

10 de desembre 2013

Comunisme i alliberament nacional segons Mandela

"Els comunistes han de jugar sempre un paper actiu en la lluita dels Països colonitzats per la seva llibertat, perquè els objectius a curt termini del comunisme es correspondran sempre amb els objectius a llarg termini dels moviments d'alliberament"

Nelson Mandela (1918-2013)


09 de desembre 2013

Pasionaria, un mite

Tal dia com avui de l’any 1895 naixia un mite: Dolores Ibárruri Gómez, “Pasionaria”. Només una dada per a què es vegi com eren les condicions de vida d'una dona en els anys 20-30: Pasionaria, tingué 6 fills, dels quals, per la fam i la guerra, només n'hi sobrevisqué una, Amaya. La fam i la malaltia n'hi mataren quatre, les bales nazis, el cinquè. Pasionaria sabia bé que era la fam, i també sabia que era sentir el rebuig; primer pels seus orígens humils; segon pel seu gènere; i, tercer, per, sent dona, desafiar el sistema imperant tenint una ideologia igualitària. A més, Dolores, es va atrevir a enamor-se d'un home disset anys més jove que ella, Francisco Antón; cometent a la llarga, amb aquella relació que s'entremesclà nepòticament amb la política del Partit, un dels seus pocs errors públics en la seva llarga carrera. Pel demés, Dolores, fou, i ha estat, un mite per tots aquells que creim en la igualtat entre els éssers humans.




06 de desembre 2013

Madiba ha mort

Nelson Mandela ha mort. Les TVs ocultaran una dada en la retransmissió de la seva vida i mort: fou, fins als seus darrers dies, un ferme marxista. Admirador del Che, amic íntim de Fidel Castro, guerriller revolucionari en la seva joventut, Premi Lenin de la Pau (1962), detingut per la CIA… La història que intentaran ocultar és la d'un home que veia la lluita entre races una extensió de la lluita de classes. L'apartheid era racisme, però també era capitalisme. Per tant, el Partit Comunista Sud-africà, s'integrà, des de el començament, en el govern Mandela, governant en coalició amb Congrés Nacional Africà, partit de Mandela, que té, a l'hora, una facció obertament marxista revolucionària. Que no us ocultin la història, d'un gran comunista.


04 de desembre 2013

Política penal

Espanya, durant els darrers anys, ha dut a terme un enduriment impressionant del seu Dret Penal. Ara s'està produint una reforma netament reaccionària. Per posar un exemple, es reintrodueix, abolida des de el final del franquisme, la cadena perpetua. Així, la població reclusa espanyola ha augmentat de forma exponencial en els darrers anys, sense que s'hagin reduït els índex de criminalitat. L'any 1995, quan es va aprovar el nou Codi Penal, hi havia 44.956 presos. L'any 2012, hi havia 68.597  presos, i s'arribà, l'any 2009, als 76.079 presos. En canvi, hi ha models alternatius. Aquests mateixos dies s'ha fet públic que Suècia ha tancat 4 presons per manca de presos. La solució sueca ha estat substituir les penes de presó per les denominades "criminal probation" o llibertats vigilades. Aquí, anam pel camí contrari, el de la llei del talió...

30 de novembre 2013

Impunitat feixista

20 de novembre de 2013. No sé si del segle XXI. Grups de feixistes commemoren la mort de Franco i José Antonio al centre de Madrid, en actes autoritzats per Delegació del Govern. Espanya és un oasis pel feixisme internacional. A altres Estats això seria impensable. Aquí és el més normal del món. No entenc que estigui greument penalitzat amb anys de presó l'apologia del terrorisme i que estigui emparat el feixisme, el nazisme i el racisme a Espanya. La transició, ni de bon tros, està acabada. 


29 de novembre 2013

Trepitjant l'educació

Tenim una Consellera d’educació que no sap què és l’informe PISA. I uns assessors que li tradueixen al google traductor unes intervencions parlamentàries que, probablement, ni una ni altres entenen. Veure que l'educació de tota una generació està en mans de gent així escarrufa. És la ineptitud duita al poder. Ara entenc que aquest executiu hagi estat capaç d’aprovar una aberració com és el TIL: 

La sorpresa dels diputats va ser majúscula quan sentiren parlar a la consellera d'un informe nou, al seu parer, l'informe Trepitja . Camps hi va fer al·lusió no només una vegada, cosa que indica que no va ser una confusió, sinó una paraula fruit del traductor automàtic amb què els seus assessors li havien baratat el discurs del castellà al català. Només així s'explica el disbarat de referir-se més d'una vegada a l'Informe del Programa Internacional per a l'Avaluació d'Estudiants -PISA per les seves sigles en anglès (Program for International Student Assessment)- com a informe ' Trepitja ", tal com recull el diari de sessions del Parlament de les Illes Balears del 21 de novembre”.

24 de novembre 2013

De biblioteques i casinos

A Palma, es tanquen biblioteques i s’obrin casinos. L’any que ve tindrem a Ciutat dos casinos i cap FNAC. Si vius a Palma, és més bo de fer que siguis ludòpata que no lector.

L'exemple màxim de la degradació cultural de Palma ha estat el Teatre Balear. Primer hi feren un bingo i ara un casino. Fa 50 anys era un espai per fer cultura. A partir d’ara, l'han convertit en un niu de vici i una escola ludòpates. Metàfora decadent d'una ciutat.

Palma, #pelboncamí ?





23 de novembre 2013

Passivitat popular

Davant la nova llei de seguretat ciutadana, una reflexió: "No li tem a la repressió de l'Estat. Li tem al silenci del meu poble".


20 de novembre 2013

MIchael Collins

Veient la pel·lícula Michael Collins (1996) sobre la vida de l’independentista irlandés, he quedat impressionat per la matança del diumenge sagnant (produïda un 21 de novembre de 1920, avui fa 93 anys). Els soldats anglesos entraren a un estadi de futbol gaèlic i obriren foc contra el públic innocent. Mataren 14 persones (entre ells 2 nins) i en feriren 65. Tots els imperis són genocides. Tots sense excepció. 


La Infanta, no és una "mujer cualquiera"

"Cualquier mujer española en estas circunstancias habría sido imputada desde el primer día. Si posteriormente se demuestra que no ha tenido una participación directa en los hechos, se anulan las faltas, pero el que no haya imputación, e incluso acusación, parece sorprendente".

Ángel Dolado Pérez, Jutge Degà de Saragossa i portaveu del Foro Judicial Independiente, declaracions a Ràdio Saragossa.


19 de novembre 2013

Camila Vallejo, esperança llatinoamericana



Camila Vallejo té 25 anys. És arquitecta; mare; líder estudiantil en defensa de l'educació pública. Des de els 19 anys milita en el mític Partit Comunista de Xile; el partit de Pablo Neruda. I, des de diumenge, és diputada nacional. Ha esdevingut en una esperança femenina per a tota l’esquerra llatinoamericana. En canvi, a Anglaterra, el diari The Guardian la va triar com el personatge de l'any 2012. Espanya se'n parla poc; com és lògic. 

17 de novembre 2013

Costosa IB3

En 8 anys IB3 ens ha costat 650 milions d'euros als illencs. Fa uns mesos, un home, immigrant sense tarja sanitària, va morir degut a què no li feren una radiografia a un hospital públic que costa un poc més de 65 euros. Pot semblar demagògic aquest comentari, però és demostratiu d'una realitat molt greu que patim. IB3 ens ha sortit molt cara en determinats aspectes. Jo sóc partidari de l'existència d'una televisió pública i en català a l'àmbit illenc que sigui instrument de normalització lingüística. El que no vull, ni compartesc, és que els doblers que es neguen a la sanitat i a l'educació es destinin a mantenir una televisió que emet pel·lícules de les "majors" nord-americanes en castellà tal i com fa qualsevol privada espanyola. I el que no té cap sentit tampoc és que altres Comunitats Autònomes sense llengua pròpia mantinguin milionàries televisions autonòmiques (un exemple és Canal Sur o TeleMadrid). Com tampoc no ho és que mantinguem una RTVE sense publicitat que menysprea l'emissió en llengües no oficials. El sector audiovisual necessita fer un replantejament molt profund, i, especialment, IB3. Vull una IB3 en català, i 100% amb producció pròpia, sense pel·lícules o sèries estrangeres, de la mateixa matera que somiï amb una TV3 que deixi de ser una televisió del Principat i que s'acabi convertint en un eix de vertebració nacional, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

11 de novembre 2013

Real Madrid, o un exemple de mala gestió

El Madrid fa 12 anys que no guanya un títol europeu. En els darrers 10 anys s'ha gastat 994.500.000  euros en fitxatges. 994 milions d'euros, són molts de milions d'euros. Aquest estiu mateix, s'ha gastat 163.500.000 euros en fitxatges. Florentino Pérez passarà de la història com un dels pitjors gestors empresarials i futbolístics a nivell europeu. Com es obvi, els "socis" del Club, l'elegeixen un pic i un altre per unanimitat. Supòs que, amb aquests mèrits, s'entén que estigui al capdavant de una de les principals empreses constructores (ACS), d'un Estat que està en la completa ruïna. Espanya fa bandera de la mediocritat, la mala gestió, i el malbaratament de recursos, i el Real Madrid n'és un perfecte exemple. Supòs que per això porta amb orgull la bandera espanyola a la seva samarreta.

09 de novembre 2013

Oportunitats educatives


"Si has nacido en una familia adecuada, podrías prescindir de la escuela. Si no, la escuela es tu única salvación"

Mario Fernández Enguita, catedràtic de sociologia de la Universitat de Saragossa dixit.

31 d’octubre 2013

Nacionalisme i vigília de Tots Sants

Avui vespre és la vigília de Tots Sants. La celebració de Tots Sants és una de les més antigues del cristianisme. L'u de novembre, dia de Tots Sants, és costum a n'aquestes terres visitar el cementiris. El dia de Difunts és el dos de novembre. Així, algú es demanarà: si el dia de difunts és el dos, per quin motiu la visita al cementiri es fa l'u i no el dos de novembre? La tradició diu, curiosament, que el dia de Tots Sants els vius visiten als morts, portant-lis flors; i que el dia dels Difunts, els morts visiten als vius. Així que, la nit de presumpte contingut sobrenatural hauria de ser, forçosament als territoris de tradició llatina, la nit de l'u al dos de novembre, no la vigília de Tots Sants, tal i com es celebra darrerament per aquestes contrades fent un calc de l'anglosaxó Halloween (nit del 31 d'octubre). Sobre Halloween se n'ha parlat molt darrerament, i sobre de quina manera afecta a les nostres tradicions també. Aquesta setmana vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una conversa d'un nin d'uns 4 - 5 anys d'edat amb el seu pare: 

Fill: "Papá, papá, cómprame una calabaza de Halloween
Pare: "Si quieres una calabaza vete a América. Estamos en España. Tu eres español. En España celebramos la noche de difuntos. ¿No me saldrás un mal español?"

Em va cridar l'atenció pel fet que és una mostra que el nacionalisme espanyol no tan sols ataca la identitat catalana, cosa habitual en ell, sinó que també ataca l'anglosaxona, si veu perillar, d'alguna manera, el seu "status quo". És curiós que es facin actes de rebel·lia d'aquest tipus, quan tothom té perfectament assumit la pràctica de tradicions d'origen anglosaxó, o nord-americà. Així des de la pràctica de jocs com el football o el tennis, fins al fast food, o conceptes com la honeymoon, són tradicions que han estat internacionalitzades per països d'arrels anglosaxona, i, en especial, pels Estats Units. Alguna d'aquestes tradicions m'agraden, i d'altres no, però no en faig tampoc gran bandera d'això, ni em sent amenaçat per elles. Per exemple, no jo sóc ni de llengua ni de cultura castellana, i, en canvi, m'encanta el Don Juan Tenorio de Zorrilla, típic d'aquests dies, i una peça meravellosa de la literatura universal...



¡Ah! ¿No es cierto, ángel de amor,
que en esta apartada orilla
más pura la luna brilla
y se respira mejor?
Esta aura que vaga llena
de los sencillos olores
de las campesinas flores
que brota esa orilla amena;
esa agua limpia y serena
que atraviesa sin temor
la barca del pescador
que espera cantando el día,
¿no es cierto, paloma mía,
que está respirando amor?
Esa armonía que el viento
recoge entre esos millares
de floridos olivares,
que agita con manso aliento;
ese dulcísimo acento
con que trina el ruiseñor
de sus copas morador,
llamando al cercano día,
¿no es verdad, gacela mía,
que están respirando amor?
Y estas palabras que están
filtrando insensiblemente
tu corazón, ya pendiente
de los labios de don Juan,
y cuyas ideas van
inflamando en su interior
un fuego germinador
no encendido todavía,
¿no es verdad, estrella mía,
que están respirando amor?
Y esas dos líquidas perlas
que se desprenden tranquilas
de tus radiantes pupilas
convidándome a beberlas,
evaporarse a no verlas
de sí mismas al calor,
y ese encendido rubor
que en tu semblante no había,
¿no es verdad, hermosa mía,
que están respirando amor?
¡ Oh ! Sí, bellísima Inés,
espejo y luz de mis ojos,
escucharme sin enojos
como lo haces, amor es;
mira aquí a tus plantas, pues,
todo el altivo rigor
de este corazón traidor
que rendirse no creía,
adorando, vida mía,
la esclavitud de tu amor. 


Els millors advocats 2013

Una revista nord-americana ha publicat una llista amb els millors advocats de l'any 2013. No ha posat un criteri objectiu per determinar que fa que siguin millors o pitjors aquests lletrats. El més curiós de tot és que, de la llista, amb 82 noms, només hi ha 7 dones, el 8,5% del total. Hi hauria per fer un bon estudi universitari de sociologia jurídica, aquesta ciència tan oblidada a l'Estat espanyol, per veure per quin motiu el percentatge de dones a les cúspides dels grans despatxos és tan baix, quan n'hi ha tantes que fan feina de "juniors", inclús de "seniors" (fent servir la seva pròpia nomenclatura), als mateixos.




20 d’octubre 2013

Limitacions genètiques i TIL

El metge forense dels jutjats de Palma, i destacat proselitista del PP, Javier Alarcón, ha dit a un pare via twitter que si el seu fill suspèn els exàmens en anglès del TIL és culpa de la seva "herència genètica" i a les "limitacions" del seu progenitor. Ja em sembla repugnat que una persona que està a una cort de justícia fent dictàmens que determinen el futur de les persones sigui, no sé si militant, però sí com a mínim proselitista públic a tots els mitjans de comunicació, del partit del govern. La imparcialitat no sé a on queda per part d'un funcionari de l'administració de justícia a qui se li hauria d'exigir, com a mínim, discreció, ja que les seves decisions han de ser imparcials i apolítiques. Si a n'això se li afegeix que sembla que ha vessat insults sobre les preteses "limitacions genètiques" de tots aquells que ens oposam a la imposició lingüística d'una llengua no oficial, esdevé, tot plegat, en una circumstància extremadament greu. Així, crec que el manifestat per part del funcionari és causa suficient per a què tots els advocats demòcrates (i directament també les víctimes), el recusem, ja que tenim dret a què no ens dictamini en seu judicial un metge forense que veu, en el marc de la seva praxis mèdica, que una opció política legítima es el producte de les "limitacions genètiques" de qui la formula. Per tant, i en conseqüència amb el manifestat, l'esmentat metge forense ha expressat una animadversió manifesta en contra de tots els que ens oposam al TIL i s'hauria d'abstenir de conèixer les causes judicials que ens afectin; i, en cas de què no ho faci, tenim dret a la recusació.


Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatre oficial del franquisme.
Quan he vist el tweet, no he pogut evitar que se m'hagi vingut al cap, tot d'una, la imatge d'un altre metge, Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatre oficial del franquisme, que defensava que s'eliminassin els "rojos" i que es separassin els fills dels "rojos" dels progenitors, degut a què ser marxista era una "malaltia mental", d'herència genètica, pròpia dels "dèbils mentals", i que es podia transmetre als infants si no es separaven dels seus pares "malalts". Va estar investigant durant anys a on es trobava el "gen rojo" que provocava aquesta "malaltia mental" que es desenvolupava convertint als malalts en persones d'esquerres. Sota el seu ideari "científic" es varen cometre centenars de milers de delictes de lesa humanitat. No podem permetre que, mai més, es repeteixin aquests fets.

16 d’octubre 2013

Lleis i homes

Un dels principals arguments unionistes darrerament és que la independència de Catalunya és una quimera ja que no ho permet la Constitució espanyola. És un argument que em recorda molt el que feien servir els franquistes al voltant dels anys 1970-1976 per oposar-se a la democràcia. Deien que com que la pluralitats de partits i la democràcia no estava permesa a les Lleis Fonamentals del "Movimiento" no es podria implantar mai la democràcia a Espanya. Ja sabem tots a on varen quedar les Lleis Fonamentals i les Corts franquistes a l'any 1977 amb la Llei de Reforma Política i a l'any 1978 amb la Constitució espanyola. Les lleis estan al servei de les persones, i no les persones de les lleis. I mai, cap llei, ha aturat la voluntat d'un poble (altra cosa ha estat la força de les armes).

14 d’octubre 2013

"Bilingüismo" i nous proletaris

"... el término 'bilingüismo' es un eufemismo que disfraza la intromisión abusiva de la lengua inglesa en la enseñanza, fruto de la admiración idolátrica y gilipollesca que nuestros politiquillos profesan a lo anglosajón (y, en especial, a lo yanqui) y de los intereses aviesos de la plutocracia internacional, que ha convertido el inglés en una especie de koiné o lengua franca universal que favorece -junto con unos conocimientos rudimentarios de informática- la creación de un nuevo proletariado (sin prole) al que puede desplazar geográficamente a su antojo, a cambio de cuatro monedillas".

Juan Manuel de Prada, escriptor, article publical a XLSemanal de dia 13 d'octubre de 2013.

Vaga verda, consideracions jurídiques

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 14 d'octubre de 2013, pàgina 23.

Vaga verda, consideracions jurídiques


Antoni Bennàssar Moyà 

El dret de vaga és un dret humà fonamental que, al llarg de la història del moviment obrer, sempre ha estat durament reprimit. En aquest sentit, recordem que la classe treballadora commemorem, cada primer de maig, des de l´any de 1889, el dia internacional dels treballadors, en record de vuit vaguistes (la majoria immigrants alemanys) que foren condemnats a mort, i posteriorment penjats, pel govern dels Estats Units, pel fet d´haver exercitat el dret a vaga en reclamació de millores laborals a la ciutat de Chicago durant l´any 1886. Convé recordar això a tots aquells que, encara a dia d´avui, qüestionen un dret que ha costat tants de màrtirs per esser aconseguit. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que es qüestioni el dret de vaga.

D´entre tots els drets fonamentals, l´únic dret fonamental que costa doblers als ciutadans quan s´exerceix, és el de vaga (article 28.2 de la Constitució espanyola, CE, en endavant). Els docents illencs han perdut milions d´euros en sous pel fet d´exercir el dret fonamental a la vaga, romanent, molts d´ells, en situacions personals molt precàries (hipoteques, fills, préstecs...). Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que se´ls tracti de "vagos" (sic) o de no voler fer feina. La democràcia representativa és una de les múltiples modalitats de democràcia que existeixen. I la democràcia, per molt representativa que sigui, no és un dret a exercir el vot que comporti una condemna a quatre anys d´esclavitud. Així, la pròpia CE recull el dret constitucional a participar directament (sí, sí, "directament") en els assumptes públics (article 23.1). A més, la CE reconeix (article 9.2) el dret fonamental dels ciutadans a participar en la vida política, econòmica, social i cultural de l´Estat. Els mecanismes de participació educativa (claustres, consells escolars, associacions de pares, sindicats de treballadors de l´ensenyament...) són un desenvolupament directe d´aquests drets constitucionals. Els docents, pares i alumnes tenen, a més, el dret constitucional a participar en les principals decisions dels centres sostinguts amb fons públics (article 27.7 CE); i, la lingüística, com és obvi, és una de les principals decisions que afecta a qualsevol centre educatiu. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que es digui que reclamar el dret constitucional a participar en les decisions escolars de fills i alumnes és "antidemocràtic".

Els pares tenen el dret, en exercici de la pàtria potestat, de decidir si els seus fills han d´anar o no a l´escola, si l´escola no funciona amb normalitat per culpa d´una vaga laboral (article 154 Codi Civil). Amenaçar-los en llevar-los els fills o posar-los multes coercitives si no duen els nins a l´escola és, a més d´una aberració jurídica, un exercici coactiu intolerable en un Estat de Dret. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que s´amenaci als pares coartant-los la seva llibertat d´aquesta forma.

El denominat habeas data és un dret fonamental (article 18 CE). No es poden fer bases de dades, amb vet a saber tu quina finalitat present o futura, dels professors vaguistes, ni, molt manco, dels nins. Per tant, des de la democràcia, no es pot tolerar que es facin llistes negres d´infants i docents.

El fracàs escolar és un fenomen complex. El fet de què les Illes Balears siguem líders de l´Estat espanyol en fracàs escolar s´ha d´analitzar amb detall. Per ventura, hi té a veure que estiguem a la coa en quants a inversions estatals (per posar un exemple, l´Estat, l´any 2014, invertirà a les Illes 66 euros per habitant; i, per comparança, invertirà a Castella-Lleó 547 euros per habitant); o el fet de tenir una economia productiva basada en l´esclavitud dels pares durant quatre mesos i la condemna a l´atur durant la resta de l´any; o la reducció de 1.000 places de professors a les Illes durant els dos darrers anys; etc. Els factors que contribueixen al fracàs són múltiples. Per posar un exemple, l´any passat, milers de nins hagueren de dur flassades de casa seva perquè no tenien calefacció a les aules ja que la Conselleria no pagava el gasoil. No sé, permeteu-me el sarcasme, de quina manera deu afectar el tremolar de fred i els constipats en el rendiment escolar i en que siguem líders en fracàs escolar. Per tant, dir, des de la presidència del País, que la culpa del fracàs escolar la té que s´ensenya en català és, a més d´una salvatjada i una aberració pedagògica, un atac intolerable a la llengua pròpia d´aquesta terra (sí, sí, "pròpia", article 4 de l´Estatut d´Autonomia), i, de retruc, a tots els que la parlam; ja que, en el fons, es pretén dir que el català és un patois de pagesos en el que no es pot ensenyar res seriós i que, si es fa, els nins acaben irremeiablement suspenent. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre un atac d´aquesta índole a la "llengua dels nostres padrins".

Més de 100.000 persones sortírem al carrer diumenge dia 29 de setembre de 2013. Hi vaig veure persones de totes les classes socials; padrins amb crosses i cadires de rodes; dones amb el vel musulmà que hi duen els seus nins; gent, en definitiva, de tota casta i condició, molta d´ella monolingüe castellanoparlant. La gent que ens manifestàrem no érem quatre "rojos" i "catalanistas" radicals: érem gent que lluitàvem, no ja pel català, per l´escola de qualitat, o per la dignitat i drets laborals dels professors; érem gent que lluitàvem, en el fons, per la pervivència de la mateixa democràcia i dels drets fonamentals i les llibertat públiques que tant ens ha costat aconseguir; lluitàvem, i lluitarem, per un país, en definitiva, en el que ens poguem sentir segurs, lliures i iguals. Haver de lluitar per això en el segle XXI és el més trist de tot plegat.



26 de setembre 2013

10 anys universitaris

Article publicat avui dia 26 de setembre a la pàgina 29 del Diario de Mallorca.

10 anys universitaris


Enguany, 2013, es compleixen 10 anys des de que vaig impartir la meva primera classe a la facultat de Dret de la Universitat de les Illes Balears. En concret, va ser el 3 d’octubre de l’any 2003 i tenc gravat perfectament a la ment cada un dels seus instants. Record, entre moltes altres coses, que vaig citar, a la presentació del curs, al meu estimat Jean-Paul Sartre i a la universitat del maig del 68. “L’home està condemnat a ser lliure” és una de les frases que més m’agraden del pare de l’existencialisme. I la llibertat, això ho intuïa en aquells moments i ho vaig aprendre a foc a la docència universitària, s’ha de guanyar dia a dia i, exercir-la, et sol dur serioses represàlies.   

La universitat espanyola ha vingut històricament marcada pel control realitzat per part de les càtedres. L’estructura universitària actual és hereva, en bona mesura, dels quaranta anys de dictadura franquista. Un franquisme que vingué caracteritzar per la depuració i represàlia de totes aquelles veus que fossin dissidents. El cas de les represàlies patides per centenars de docents, amb el doctor Enrique Tierno Galván com a símbol màxim, en són paradigmàtiques d’un període negre en el qual s’establiren molts dels mals vicis feudals que a dia d’avui pateix la universitat a l’Estat espanyol. Ni la Ley de Reforma Universitaria (LRU) a l’any 1983, que es limità, en bona mesura, a solucionar, obrint el grifó, el problema dels professors no numeraris, els “PNNs”; ni la contestada Ley Orgánica de Universidades (LOU), de Pilar del Castillo, a l’any 2001, acabaren amb els mals vicis de la universitat. El sistema d’acreditacions de l’actual LOU, reprodueix maquillat un sistema històric de la universitat espanyola, fonamentat amb el control catedralici, allà a on el petit conjunt de catedràtics cada àrea de coneixement són els que decideixen de facto per cooptació l’accés a la funció pública universitària primer, i l’accés a les càtedres després. I, que a ningú se li oblidi que, a la universitat, es pot aplicar especialment la famosa frase d’Alfonso Guerra “En España, quien se mueve, no sale en la foto...”. Per afegitó, la LOU ha precaritzat enormement la docència universitària, incrementant exponencialment el nombre de professors laborals en detriment dels funcionaris. Tot plegat ha contribuït a augmentar la inestabilitat contractual i les desigualtats salarials dins de la universitat. Així, per a què la gent se’n faci una idea, pel mateix nombre d’hores efectives de classe impartides a la setmana, un catedràtic pot arribar a cobrar mensualment 12 vegades més que un professor associat. Uns professors associats que, suposant més del cinquanta per cent de les plantilles a la majoria de les universitats, són, en bona mesura, els que sostenen de forma silenciosa la universitat pública espanyola amb sous que, en ben poques ocasions, superen els 300 euros mensuals.

A nivell personal, la universitat m’ha donat satisfaccions, però també moltes decepcions. Determinades persones m’han sorprès en positiu, donant la cara per mi en moments difícils, sense tenir-hi res a guanyar, el meu agraïment infinit per tots ells; i d’altres, m’han decebut també profundament, en l’aspecte professional i, sobretot, en el personal, mostrant la cara més negre de la mesquinesa humana. De totes maneres, tal i com deia Nietzsche, si no t’aconsegueixen matar, t’acaben fent més fort. Per tant, la desgràcia d’haver-me creuat al llarg de la meva vida universitària amb petits histrions despòtics, a la llarga, no m’ha fet defallir, ni molt manco, en la meva estima per la universitat com institució acadèmica. Així, les traïcions personals patides vénen compensades pels centenars d’alumnes que han passat per les meves aules i amb els que he pogut aplicar l’aforisme llatí “docendo discimus”. N’he après molt de tots ells, i si a qualcú he ofès, aprofit l’avinentesa per demanar-li disculpes. El professor, per titulació, no pot ser un “primus inter pares” amb els seus alumnes, però, tampoc, pot tractar des de una torre de marfil amb l’alumnat. I, sobretot, el professor ha de tenir una qualitat que, en els darrers temps, a la societat, no abunda: la humanitat. En resum, dir que, fins al dia d’avui, ha estat un honor vital per a mi ser professor universitari. Esperem que, si Déu ho vol, en pugui complir molts d’anys més a la docència universitària.       

  


23 de setembre 2013

Sanitat privatitzada, interessos creats


Aquest estiu IBSalut va tancar una planta de Son Espases (139 llits i 2 de UCI) per manca de recursos econòmics. Avui es fa públic que IBSalut concertarà per 6,5 milions d'euros llits a la privada Policlínica Miramar. Qualsevol pot entendre el que passa. Sobren els comentaris.



Malalts als passadissos de Son Espases aquest estiu (foto Diario de Mallorca)



20 de setembre 2013

Sancions als pares vaguistes

S'ha afirmat avui per part de l'actual defensora del menor de la CAIB que els pares que no duen els nins a escola "cometen una infracció", i que poden ser sancionats. No sé a què es refereix: posaran multes al pares que no duguin, donant suport a la vaga, els nins a escola? Si volen fer això, m'imagin que ho voldran fer a través del règim sancionador de la llei 17/2006, de 13 de novembre, de protecció de la infància i l'adolescència. Un règim sancionador de difícil encaix ja que es troba dins una llei, que fou impulsada pel Govern de Jaume Matas i que, de forma fàctica, mai s'ha aplicat, entre altres coses per l'inexistència d'un reglament de desplegament i pel caràcter sectorial de cadascuna de les sancions (l'han d'aplicar, segons els informes jurídics que es feren sobre la mateixa, cadascuna de les Conselleries en les quals s'hagi comès la infracció). Així, la pròpia defensora ja ha apuntat que seria Educació la que hauria de posar les multes al pares. Quin organ d'educació? Qui aixecaria les actes? Qui instruiria els processos? Sobre quina base?... Molts de dubtes jurídics em genera aquesta amenaça... En tot cas, recordar que està previst a la llei que per aplicar-se el règim sancionador primer s'ha de crear un fons per rebre l'import de les sancions que haurien de ser, en tot cas, finalistes i no podrien anar a la caixa general de la CAIB. 

És curiós que durant aquesta legislatura no s'hagi parlat en cap moment de l'aplicació del règim sancionador de la 17/2006 en aspectes tal i com pugui ser el consum d'alcohol per part dels menors; o l'assistència dels mateixos a "corridas" de toros o espectacles de boxa; o en matèria de consum; o de protecció audiovisual... que sí són aspectes molts clars i sancionables de la 17/2006, i que sí, en sentit contrari, ara es vulgui fer por amenaçant en sancionar als pares vaguistes. 

Durant el meu mandat com a defensor del menor mai vaig recórrer, ni fomentat que es recorregués, al règim sancionador administratiu de la 17/2006 per dos motius: 

Primer: considerava, i consider, que una defensoria ha de fer servir els seus instruments de comissionat parlamentari (recomanacions, informes i requeriments), i no els d'una vulguar administració recaptatòria. No es pot amenaçar i atendre, al temps, de forma independent i autònoma al ciutadà en els seus drets: És una esquizofrènia inadmissible.

Segon: Tots el temes greus, les derivava directament a fiscalia, així com a serveis socials i a policia. Creia, i seguesc creient, que són ells els que han d'actuar davant la possible comissió d'un il·lícit, civil o penal, i no la defensoria que està per vetllar, per damunt d'ells, per la imparcialitat i bon funcionament del conjunt del sistema.

Deixar ben clar, i a manera de resum, que, en cap cas, el fet de no portar els nins a l'escola en el marc d'una vaga laboral no és motiu d'intervenció de fiscalia de menors, al meu modest parer jurídic (que només té competències per intervenir si s'ha produït una situació de desprotecció del menor, que no n'és el cas). I, per una altra banda, l'aplicació d'eventuals sancions administratives, des de el meu punt de vista, seria perfectament recorrible en via contenciosa-administrativa, i molt probablement guanyaríem el litigi. En aquest sentit, oferir la meva modesta col·laboració, com a misser, per tots aquells que es vegin represaliats de qualsevol manera per aquesta vaga (mai me pensava que tornaríem a l'època del 1001, del TOP, i dels advocats d'Atocha, però, malauradament, hi anam de cap dia a dia...)


Per últim, jo em deman, si es sanciona als pares vaguistes, què no s'ha de fer amb els pares d'infants absentistes i no escolaritzats? Aquest és l'autèntic drama de la nostra educació, i contra el que vaig intentar lluitar, de forma silenciosa, amb totes les meves forces des de el meu càrrec: els milers de nins, dramàticament sense veu, que són absentistes del seu centre i que estan abocats per això al camí de la droga i la marginació. L'absentisme és una situació davant la qual en moltes d'ocasions els equips d'orientació no tenen recursos materials i humans suficients per atendre, i els serveis socials dels pobles no hi poden arribar. Aquesta hauria de ser l'autèntica preocupació dels serveis de menors, de la defensoria i dels responsables governamentals, no ficar por als pares responsables, que cuiden i estimen als seus fills, i que volen, legítimament, donar suport al professorat en vaga...


18 de setembre 2013

Nins, vaga, Circulo i TIL

He vist amb greu sorpresa com la Fundación Nacional Círculo Balear ha denunciat a fiscalia la suposada utilització de nins durant la vaga contrària al Decret de Tractament Integral de Llengües. Em sorpren, sobretot, que provengui aquesta denúncia d'una entitat, la FNCB, que l'any 2009 va fer una manifestació en contra de l'ensenyament en català sobre la base d'un infant eivissenc d'onze anys, Olav Boned, que fou emprat com a suposat símbol de la discriminació lingüística a Balears. Entre altres coses, es va dir a tots els mitjans de comunicació que el nin patia de dislexia, un transtorn de l'aprenentatge que, després, segons els informes psicopegògics del centre, no era veritat que tingués. Es va exposar el nin a tot tipus d'entrevistes, i se'l va fer parlar des de adalt d'una tarima de la Plaça d'Espanya de Palma, amb centenars de fotografies publicades del mateix. Quin mal no es va fer a un menor exposant al món el seu currículum de fracàs escolar i atribuint-li un transtorn de l'aprenentatge que no tenia? 

Per un altre costat, em sorprén que no es consideri per part de la Fundación una manipulació de la infància treure a nins i nines petits parlant en anglès per defensar el TIL en un anunci televisiu institucional que es paga amb els nostros impostos per intentar orientar a l'opinió pública en contra dels docents que legítimament exerciten el dret constitucional a la vaga.



Robar als pobres per donar als rics

El Govern ha anunciat que llevarà als nostres majors en 7 anys 33.000 milions d'euros en pensions. Només en 6 mesos n'ha tirat 23.500 milions d'euros en rescatar Bankia. Una Bankia que, entre altres coses, va fondre centenars de milions d'euros en operacions com el fitxatge de Cristiano Ronaldo o la construcció del nou estadi del València C.F. Això té un nom, robar als pobres, els nostres jubilats, per donar-lo als rics, els banquers. Aquesta és la dictadura dels mercats capitalistes que patim. I o acabam amb ella, o ella acabarà amb noltros.

16 de setembre 2013

"Justo es que España pierda a Cataluña" (1918)

.... Cataluña [sic] ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España y constituirse en Estado absolutamente independiente” 

En tiempos de Felipe IV se perdió Portugal conservando Cataluña, en tiempo de nuestro Habsburgo de hoy, Alfonso XIII, siendo su canciller Canalejas, se pensó en conquistar Portugal y del triunfo, descontado en el Palacio de Oriente, de Alemania se esperaba la anexión de Portugal y la formación del Imperio Ibérico, vulgarizándose España; justo es, pues, que al ser ésta derrotada con Alemania –la mentalidad neutral que dijo Romanones (el político que ve más claro y obra más turbio) era una alianza clandestina con aquel a quien se creía vencedor futuro– justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra"

Carta de D. Miguel de Unamuno, escriptor, filòsof i rector de la Universitat de Salamanca, dirigida a Manuel Azaña, futur president de la República Espanyola, la nit de Nadal de 1918.  

Unamuno, rector, surt escoltat de la Universitat de Salamanca entre falangistes que el volen linxar pel seu discurs a l'acte inagural del curs acadèmic de 1936.


11 de setembre 2013

Jutges i màfia

Al jutge Castro l'han amenaçat de totes les formes mafioses possibles, a més de ser seguit i espiat. No viu a Euskadi, no és notícia política… Una reivindicació per tots aquells jutges que, seguint l'estela de màrtirs com Giovanni Falcone, creuen en la justícia per damunt de la màfia.



06 de setembre 2013

Madrid 2020


Té nins malnodrits, no paga les nòmines compromeses als funcionaris, tanca escoles i hospitals, baixa les pensions, és políticament corrupte i ha tolerat el dóping... ah, se m'oblidava, vol organitzar, després de tres fracassos que ens han costat un dineral, uns Jocs Olímpics: És EspaÑa.



27 d’agost 2013

IU i la independència

Acostant-se l'11 de setembre, festa nacional de Catalunya, Cayo Lara, Secretari General d'Izquierda Unida, no ha desaprofitat l'oportunitat per tornar a dir que votaran en contra de la independència catalana arribat el moment ja que seria "mala para el resto de España". L'estalinisme, desviació pèrfida del marxisme, sempre ha reconegut el dret d'autodeterminació de forma retòrica, però l'ha menyspreat, trepitjat i represaliat quan ha arribat el moment d'exercir-la. La presó en què es va convertir la URSS i els seus satèl·lits n'és el millor exemple. I la primavera de Praga, el seu punt culminant. En el cas espanyol, podria parlar durant pàgines i pàgines de les relacions entre el PCE i Catalunya, des de l'extermini (en un sentit físic i literal) del POUM, fins els intents continuats d'esclafar el PSUC i la seva autonomia. Em fa gràcia, per no dir una altra cosa, tot l'estol de falsos progres, que defensen la independència de Palestina portant mocadors; del Sàhara o del Tibet i s'oposen a la de Catalunya i la resta de PPCC, al·legant la "indisoluble unidad de España". En el fons, els temps no canvien tant, i estam, com en l'època d'Andreu Nin.  Visca la IV Internacional!

25 d’agost 2013

Lorca

"El más terrible de los sentimientos es el sentimiento de tener la esperanza perdida" 

Federico García Lorca (1898-1936)


Foc i fum

Article publicat al Diario de Mallorca el diumenge dia 25 d'agost de 2013, pàgina 31.


Foc i fum

Antoni Bennàssar Moyà

Aquests estiu les Illes hem estat portada de tots els mitjans informatius degut als dos grans incendis que s’han produït a Mallorca: el d’Andratx i el d’Artà. El d’Andratx ha estat una autèntica catàstrofe ecològica havent-se cremat 2.335 hectàrees de la Serra de Tramuntana. Una Serra que vérem, plens d’orgull, com fou declarada, el mes de juny de 2011, patrimoni de la humanitat. El d’Artà, en menys de 24 hores, ja havia cremat prop de 500 hectàrees. Aquest estiu serà, sens dubte, un estiu marcat pel gris de la cendra dels incendis forestals.

L’incendi d’Andratx sembla que, per les primeres investigacions policials, fou provocat per les restes d’una torrada feta al bosc, produint-se, gairebé tot d’una després de l’incendi, una detenció policial d’un presumpte responsable dels fets. En el cas d’Artà, es desconeixen les causes de l’incendi (tot i que sembla que ha estat intencionat) però és de destacar que segons les primeres informacions, l’incendi ha afectat majoritàriament als terrenys privats que fins a l’any 2003 formaren part del Parc de Llevant (aquell any l’executiu de Jaume Matas, a petició de la Asociación de Propietarios de Fincas Rústicas de Baleares, va excloure els terrenys privats del Parc, avui en bona mesura cremats, i va restringir els límits del Parc als terrenys públics). No fa gaire, durant l’any 2011, hi va tornar a haver fortes discrepàncies, coincidint amb la declaració de la Serra com a patrimoni de la humanitat,  entre els propietaris de les finques rústiques i la Conselleria de Medi Ambient sobre la gestió dels espais protegits de la Serra de Tramuntana, i, sobretot, envers el lliure pas dels ciutadans pels camins de la Serra que creuen per finques de titularitat privada. Tot plegat ens ha de dur a reflexionar, al meu entendre, sobre la confrontació de la propietat privada i l’interès públic en els boscos mallorquins.

En aquest País, s’ha apel·lat, una i mil vegades, al dret a la propietat privada, constitucionalment sacralitzar quan es parla de finques rústiques. S’obliden, els que ho fan, que el mateix article de la Constitució que preserva la propietat privada, el 33.1, preveu la funció social propietat (33.2), l’expropiació forçosa i la limitació de la propietat en bé de la utilitat pública (33.3). La conservació dels boscos no és, ni ha de ser, una funció exclusiva dels propietaris de les terres, això és obvi. No ho ha de ser tampoc, com també és obvi des de el meu punt de vista, la seva gestió. Així, la Constitució preveu el dret de tots els ciutadans al medi ambient (art. 45.1) i preveu també la denominada “solidaritat col·lectiva” en la gestió i preservació del medi ambient. En aquest sentit, crec necessari fer una reflexió profunda en com s’ha de gestionar el patrimoni natural de les Illes que roman en mans privades. Així, molt probablement s’hauria d’acudir, al meu parer, a una major intervenció pública en les finques privades, acompanyada d’una major inversió pública en el manteniment de les mateixes, que s’hauria de derivar de la imposició de tributs finalistes ambientals aplicats al sector turístic, gran beneficiat indirecte del patrimoni natural de les Illes.  

Com a fill i nét de pagesos, i profund coneixedor del camp mallorquí, he de dir que hi ha un element del qual ningú en parla quan es produeixen els incendis: la urbanització progressiva del rústic de Mallorca. Les parcel·lacions il·legals han omplert fora vila d’urbanites que es compraren 2.000 metres de terra, sense cap coneixement del camp, per anar-hi els diumenges i períodes de vacances a fer-hi barbacoes, no mantenint, molts d’ells, la més mínima cura precautòria en la gestió de la terra. Fa cinquanta anys, els únics que trepitjaven la Tramuntana eren els garriguers, sitgers, llenyaters, pastors, porquers i caçadors. Tots ells coneixien, pam a pam, el camp i els seus perills. Esdevenien, en si mateixos, en un element més de l’ecosistema. El pagès mallorquí res té a veure amb els “senyors”, els seus antagònics enemics de classe: botiflers propietaris de la terra, avui entremesclats amb estrangers milionaris compradors de possessions. El pagès autòcton s’ha anat extingint; i, amb ell, una manera d’entendre i conservar el camp. Aquests pagesos, tal i com deien els meravellosos versos den Josep Maria Llompart, són homes “...de sang afadigada, ossos humiliats d'enllà dels segles; uns homes amb els ulls com ganivetes; per fitar el cel amarg. Aquests homes no diuen mai: “la nostra terra”, perquè ells són, la nostra terra”.




Antoni Bennàssar és advocat i doctor en Dret.





23 d’agost 2013

L'exèrcit no té crisi

En una època de retallades en tots els sectors, i en què ens ofeguen sistemàticament a les autonomies, enguany, el Ministerio de Defensa espanyol s'ha gastat un 24% més del que tenia presupostat. La cuantía inicial del pressupost militar, 5.937 mlions d'euros (una animalada des de el meu punt de vista), se ha vist incrementada amb dos crèdits extraordinaris de 1.459 milions d'euros per comprar armament. Els crèdits s'han justificat per raons d'"extraordinària i urgent necessitat". O es preparen per invair Gibraltar, o ens prenen a tots per per beneits. 




09 d’agost 2013

Samarreta de Qatar

Fa empegueir que un Club com el Barça, que sempre "ha estat el que ha estat, i ha representat el que ha representat", porti publicitat a la camiseta d'una monarquia absolutista que no permet els partis polítics i que no respecta els drets humans. Encara m'enrecord quan l'Athletic de Bilbao i el FC Barcelona eren els únics clubs de Primera Divisió que no portaven publicitat a les samarretes per no vendre la seva imatge, i de retruc la seva identitat. Els dos han acabat venent la samarreta, però el Barça, enguany, ha estat el que ha caigut més baix. Primer es va imprimir el logo de Unicef per ensabonar al soci, després es va incorporar la Qatar Foundation, i ara ja és el "patrocinador", directament, Qatar Airways. Si el Barça s'ha identificat per molts amb Catalunya, i, en certa manera, amb tots els Països Catalans, veure com ara s'identifica, per la mateixa regla de tres, a Catalunya amb les monarquies absolutistes àrabs fa molt de mal. El mercantilisme ha destruït el poc que quedava de romanticisme en el futbol professional. 




04 d’agost 2013

Despesa militar

El BOE acaba de publicar un crèdit de 877 milions d'euros que ha demanat el govern espanyol per comprar armament. Fragates noves, avions de combat i tancs formen part d'aquesta despesa extraordinària. En una època en què es lleven les beques als estudiants, els malalts es moren als passadissos d'urgències perquè no tenen habitació disponible i en què es retallen sous i pensions que ja eren de misèria... veure que es gasta aquesta quantitat de doblers (sense tenir-los, és un crèdit!) per comprar màquines de matar és immoral i indecent. Fa empegueir pertànyer a un Estat, l'espanyol, que ens espolia els nostres impostos per comprar armes amb les qual matar-nos arribat el cas...

31 de juliol 2013

Espècies invasores

Avui s'ha produït la detenció d'un home acusat d'haver provocat la major catàstrofe ecològica de les darreres dècades: l'incendi d'Andratx que ha cremat aprop de 2.000 hectàrees de la Serra de Tramuntana. El presumpte autor del foc, Ignacio García Heredia, va fer una "barbacoa" amb els seus amics enmig de la muntanya, en un "terreno", dins d'una "carretilla", i va tirar el demà següent els calius sobre unes herbes seques que començaren el foc. Afirmà a la Ultima Hora, poc abans de ser detingut que estava molt afectat i que no pensava que s'hagués armat aquest "jaleo".

Tots els que ens hem criat a fora vila, i tenim sang pagesa, sabem que és el camp i que és el foc, entre altres coses degut a què ens ho ensenyaren de petit. Fa cinquanta anys, els únics que trepitjaven la Tramuntana eren garriguers, sitgers, llenyaters, pastors, porquers i caçadors. Tots ells coneixien, com a espècies autòctones, el camp i els seus perills. 

A partir dels anys 60 i 70 del segle anterior, arribaren les espècies invasores al camp en general i a la Tramuntana en particular. Les parcel·lacions il·legals ompliren el nostre camp amb trossets de 2.000 metres, i hi anaren els "domingueros" que, sortits de l'asfalt, es creien pagesos de tota la vida sense saber agafar una xapeta. Aquesta gent és la que sense saber com cuidar i estimar un hàbitat han fet les seves "casitas de aperos" amb actuacions, algunes d'elles totalment irresponsables com aquesta, que, un pagès de tota la vida, mai hagués dut a terme.

Avui, precisament, he pensat especialment amb els versos de Josep Maria Llompart dedicats als pagesos mallorquins:

He vist uns homes
de sang afadigada,
ossos humiliats d'enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes
per fitar el cel amarg.
Aquests homes
no diuen mai: la nostra terra,
perquè ells són
la nostra terra


28 de juliol 2013

Rajoy privatitza el sol i el vent

El capitalisme està desbocat. A Oregon, un home ha estat condemnat a 1 mes de presó i a pagar una multa de 1.500 dòlars per haver emmagatzemat aigua de pluja de la teulada de ca seva. Des de l'any 1925 l'aigua és propietat de l'Estat de Oregon i està prohibit fer-la servir sense pagar a l'Estat o, millor dit, a la concessionària del servei d'aigua. El fet d'emmagatzemar aigua de pluja s'equipara a un robatori a la concessionària i és castigat penalment amb presó tal i com ha passat en aquest cas. A Espanya, el PP va pel mateix camí. Aquesta setmana Rajoy ha presentat un Decret d'autoconsum d'energies renovables que privatitza l'energia solar i eòlica i farà pagar per tenir plaques solars o molins generadors a ca teva. Darrera d'aquest Decret estan les elèctriques que tenen "por" de què el seus beneficis es venguin abaix si la gent comença a generar la seva pròpia energia. Tal i com s'explica molt bé aquí, amb el Decret, podràs aprofitar l'energia solar, però hauràs de pagar una taxa a l'Estat que farà que et surti més car que si la compres a les elèctriques. Rajoy fa, justament, el contrari del que es fa a la resta d'Europa, allà a on es bonifica l'autoproducció. En definitiva, que els neocons (i els neocons espanyolistes són dels més radicals del món pel que es veu...), estan a les ordres dels interessos de les grans empreses, i ens volen explotar i esclavitzar. O acabam amb el capitalisme, o el capitalisme acabarà amb noltros.


26 de juliol 2013

Accident a Compostela i la "marca España"

Ahir, dia de la pàtria gallega, fou molt trist. Un greu accident amb més de 80 morts ha tenyit de sang tota Galícia. Queda molt per investigar, i molt de dolor per superar. Ahir, a més, me vaig indignar. Des de el Telediario digueren que la solidaritat mostrada era l'autèntica "marca España". Els manipulats informatius de RTVE aprofiten qualsevol cosa per fer nacionalisme espanyol, fins i tot els morts. S'ha de dir que, per ventura, en aquest tema, l'autèntica "marca España" és el copy-paste que va fer Rajoy, o el seu equip, d'un altre comunicat de condol, lamentant-se pels morts d'un "terratrèmol". Aquest comunicat, summum del cinisme, fou enviat per la Moncloa als familiars de les víctimes. Aquest tipus de "chapuzas" són, en definitiva, l'autèntica "marca España". La solidaritat de la gent, és, el que s'imposa a una sèrie de governants inútils i xupòpters que hem de patir i que fa, precisament, que la solidaritat de la gent del carrer adquireixi la importància que acaba tenint. Desenes d'infermers i metges en atur anaren a ajudar sense cobrar; els bombers que estaven en vaga davant de les retallades del govern "popular" abandonaren la vaga i les vacances per fer feina en el rescat fins a l'extenuació; milers de persones ho deixaren tot per ajudar i anaren a donar sang en massa als hospitals. I això no és una "marca" (concepte mercantil capitalista) sinó una gent que, per damunt de que es sentin gallegos, espanyols, europeus, o anarquites sense pàtria, es creixen davant la inutilitat de moltes coses que fallen en aquest Estat. Queda molt per investigar, i, sobretot, per quin motiu, sense doblers, s'estan implantant trens híbrids que van a més de dos-cents per hora per unes vies que, segons escolt als experts, són antigues i no preparades a nivell de seguretat per aquestes velocitats. Esperem que s'investigui i no es tanqui en fals com en el cas del metro de València. Uns tancament en fals, que sí que és una autèntica "marca España".