Vaga verda, consideracions jurídiques

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 14 d'octubre de 2013, pàgina 23.

Vaga verda, consideracions jurídiques

Antoni Bennàssar Moyà 

El dret de vaga és un dret humà fonamental que, al llarg de la història del moviment obrer, sempre ha estat durament reprimit. En aquest sentit, recordem que la classe treballadora commemorem, cada primer de maig, des de l´any de 1889, el dia internacional dels treballadors, en record de vuit vaguistes (la majoria immigrants alemanys) que foren condemnats a mort, i posteriorment penjats, pel govern dels Estats Units, pel fet d´haver exercitat el dret a vaga en reclamació de millores laborals a la ciutat de Chicago durant l´any 1886. Convé recordar això a tots aquells que, encara a dia d´avui, qüestionen un dret que ha costat tants de màrtirs per esser aconseguit. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que es qüestioni el dret de vaga.

D´entre tots els drets fonamentals, l´únic dret fonamental que costa doblers als ciutadans quan s´exerceix, és el de vaga (article 28.2 de la Constitució espanyola, CE, en endavant). Els docents illencs han perdut milions d´euros en sous pel fet d´exercir el dret fonamental a la vaga, romanent, molts d´ells, en situacions personals molt precàries (hipoteques, fills, préstecs...). Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que se´ls tracti de "vagos" (sic) o de no voler fer feina. La democràcia representativa és una de les múltiples modalitats de democràcia que existeixen. I la democràcia, per molt representativa que sigui, no és un dret a exercir el vot que comporti una condemna a quatre anys d´esclavitud. Així, la pròpia CE recull el dret constitucional a participar directament (sí, sí, "directament") en els assumptes públics (article 23.1). A més, la CE reconeix (article 9.2) el dret fonamental dels ciutadans a participar en la vida política, econòmica, social i cultural de l´Estat. Els mecanismes de participació educativa (claustres, consells escolars, associacions de pares, sindicats de treballadors de l´ensenyament...) són un desenvolupament directe d´aquests drets constitucionals. Els docents, pares i alumnes tenen, a més, el dret constitucional a participar en les principals decisions dels centres sostinguts amb fons públics (article 27.7 CE); i, la lingüística, com és obvi, és una de les principals decisions que afecta a qualsevol centre educatiu. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que es digui que reclamar el dret constitucional a participar en les decisions escolars de fills i alumnes és "antidemocràtic".

Els pares tenen el dret, en exercici de la pàtria potestat, de decidir si els seus fills han d´anar o no a l´escola, si l´escola no funciona amb normalitat per culpa d´una vaga laboral (article 154 Codi Civil). Amenaçar-los en llevar-los els fills o posar-los multes coercitives si no duen els nins a l´escola és, a més d´una aberració jurídica, un exercici coactiu intolerable en un Estat de Dret. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que s´amenaci als pares coartant-los la seva llibertat d´aquesta forma.

El denominat habeas data és un dret fonamental (article 18 CE). No es poden fer bases de dades, amb vet a saber tu quina finalitat present o futura, dels professors vaguistes, ni, molt manco, dels nins. Per tant, des de la democràcia, no es pot tolerar que es facin llistes negres d´infants i docents.

El fracàs escolar és un fenomen complex. El fet de què les Illes Balears siguem líders de l´Estat espanyol en fracàs escolar s´ha d´analitzar amb detall. Per ventura, hi té a veure que estiguem a la coa en quants a inversions estatals (per posar un exemple, l´Estat, l´any 2014, invertirà a les Illes 66 euros per habitant; i, per comparança, invertirà a Castella-Lleó 547 euros per habitant); o el fet de tenir una economia productiva basada en l´esclavitud dels pares durant quatre mesos i la condemna a l´atur durant la resta de l´any; o la reducció de 1.000 places de professors a les Illes durant els dos darrers anys; etc. Els factors que contribueixen al fracàs són múltiples. Per posar un exemple, l´any passat, milers de nins hagueren de dur flassades de casa seva perquè no tenien calefacció a les aules ja que la Conselleria no pagava el gasoil. No sé, permeteu-me el sarcasme, de quina manera deu afectar el tremolar de fred i els constipats en el rendiment escolar i en que siguem líders en fracàs escolar. Per tant, dir, des de la presidència del País, que la culpa del fracàs escolar la té que s´ensenya en català és, a més d´una salvatjada i una aberració pedagògica, un atac intolerable a la llengua pròpia d´aquesta terra (sí, sí, "pròpia", article 4 de l´Estatut d´Autonomia), i, de retruc, a tots els que la parlam; ja que, en el fons, es pretén dir que el català és un patois de pagesos en el que no es pot ensenyar res seriós i que, si es fa, els nins acaben irremeiablement suspenent. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre un atac d´aquesta índole a la "llengua dels nostres padrins".

Més de 100.000 persones sortírem al carrer diumenge dia 29 de setembre de 2013. Hi vaig veure persones de totes les classes socials; padrins amb crosses i cadires de rodes; dones amb el vel musulmà que hi duen els seus nins; gent, en definitiva, de tota casta i condició, molta d´ella monolingüe castellanoparlant. La gent que ens manifestàrem no érem quatre "rojos" i "catalanistas" radicals: érem gent que lluitàvem, no ja pel català, per l´escola de qualitat, o per la dignitat i drets laborals dels professors; érem gent que lluitàvem, en el fons, per la pervivència de la mateixa democràcia i dels drets fonamentals i les llibertat públiques que tant ens ha costat aconseguir; lluitàvem, i lluitarem, per un país, en definitiva, en el que ens poguem sentir segurs, lliures i iguals. Haver de lluitar per això en el segle XXI és el més trist de tot plegat.