Les detencions de Fuenlabrada

El proppassat 22 de maig va ser notícia la detenció de dos joves comunistes (germans per més senyes: Nayara y Eduardo) a la localitat madrilenya de Fuenlabrada degut als seus actes de protesta davant la visita dels Príncipes de Asturias. La cosa va començar amb una crida del Partit Comunista de Madrid amb els següents termes:

"El PCM hace un llamamiento a sus militantes para recibir a los principes con las banderas (y/o camisetas) republicanas a las 18’15 en el C. C Tomás y Valiente, c/ Leganés 51 de Fuenlabrada en su visita a esta localidad, según lo acordado con la dirección de la UJCE, promotores de las diferentes acciones reivindicativas que se desarrollarán durante ese día."

Les Joventuts Comunistes es sumaren al comunitat amb una advertència que es podia considerar premonitòria:

"Recordad que el Estado va a intentar vendernos como vándalos a los que hay que omitir. No podemos permitirlo, si pretendemos que nos tomen en serio; por ello es necesario que recalquemos y hagamos hincapié en el carácter PACÍFICO de las concentraciones; en absoluto hemos de caer en posibles provocaciones, ya que de ocurrir esto todo nuestro trabajo se vería sustancialmente devaluado."

Els fets foren descrits així pel diari El País:

La última parada de los Príncipes de Asturias- que ayer celebraban su segundo aniversario de boda- en su visita a Fuenlabrada fue en el centro cultural Tomás y Valiente. Miles de personas esperaban, pasadas las siete de la tarde, el saludo de la pareja en el balcón del centro que da a una inmensa explanada. Pero los gritos de "¡Felipe, Felipe!" quedaron ahogados por las proclamas antimonárquicas coreadas por un centenar de republicanos. "¡Fuera, fuera!", "¡Viva la República!", gritaron los manifestantes, convocados a través de Internet por las Juventudes Comunistas. Una decena de banderas republicanas ondeaban al viento y el centenar de personas corearon también "¡Letizia Ortiz, a currar al Burger King!" o "¡España mañana será republicana!".

Un grupo de adolescentes se enfrentaron a los republicanos con gritos de "¡Viva España!". Uno llegó a quemar incluso una pancarta antimonárquica, hubo empujones entre un bando y otro; y salpicones con botellas de agua. La cosa no llegó a más y la policía no intervino en la trifulca. La escena de protesta se repitió a las ocho de la tarde, a la salida de los Príncipes del edificio. Entonces, los simpatizantes de la República volvieron a gritar sus proclamas en el lado derecho de la plaza del centro cultural Tomás y Valiente. Los Príncipes comenzaron a saludar por el lado izquierdo y, cuando parecía que iban a enfilar hacia los coches, don Felipe se acercó hacia el lado donde dominaban los colores de la República. Los Príncipes sonreían. Entonces, las proclamas antimonárquicas volvieron a sonar.

El relat de l'advocada dels detinguts, Amanda Meyer, fou el següent:

Dos policías vestidos de paisano les pidieron que se identificaran y mientras estaban haciéndolo llegó un agente antidisturbios. Tras una discusión con Eduardo, el agente le propinó un fuerte golpe en la cabeza. Ayudado por otros agentes que se desplazaron al lugar, le redujeron en el suelo y le esposaron.

La hermana de Eduardo les pidió a los policías que le dejaran de agredir y a continuación, ella también "fue esposada con violencia", ha explicado la abogada. Los agentes trasladaron a ambos en furgón policial hasta la comisaría de Móstoles, donde fueron detenidos acusados de atentado, deshonor a la figura del Jefe del Estado y alteración del orden público.

Els fets provocaren la protesta de IU, PCE i de UJCE. El comunicat de UJCE fou força contundent:

Los jóvenes acudieron al acto con intención de reivindicar sus ideas republicanas, para lo cual exhibieron banderas y lanzaron vivas a la republica. En ese momento la policía nacional les pidió la documentación dándoles una paliza y esposándoles a continuación. En estos momentos se hayan retenidos en comisaría y no parece que les van a poner en libertad por lo menos hasta mañana.

Las recientes detenciones en Mostotes, las pasadas de Murcia u otras anteriores como las ocurridas en Torrejón muestran un alarmante incremento de la represión contra la juventud republicana.

Este aumento de la represión no es casual. La juventud de este país es mayoritariamente republicana, como demuestran las encuestas. Está a la vista de todos. Nosotros lo sabemos, ellos también.

Los jóvenes no nos creemos la democracia coronada ni la monarquía republicana, ni el juancarlismo ni el felipismo.

No entendemos cómo puede hablarse de democracia cuando la jefatura del estado es propiedad exclusiva de una familia, un titulo que se hereda y no se somete al control democrático.

No entendemos como el gobierno reivindica la segunda republica y reprime y detiene a los que luchan por la tercera.

Los jóvenes que apostamos por la tercera republica no vamos a detenernos, no vamos a arrugarnos ante la represión.

Hoy más que nunca:

¡VIVA LA TERCERA REPÚBLICA!

¡VIVA LA DEMOCRACIA PARTICIPATIVA!

¡BASTA DE REPRESIÓN!

Ara, s'ha publicat el vídeo amb la protesta de Fuenlabrada i els crits dels manifestant. Document força interessant:

Les disculpes de Catalina Cirer

Llegesc al Diari de Balears la següent notícia:

La batlessa es disculpa amb el rei per les obres

La batlessa de Palma demanà ahir les primeres disculpes conegudes per les obres i per l'estat en què manté la ciutat des de fa temps. El receptor del missatge va ser el rei Joan Carles, que passa les seves vacances d'estiu entre Marivent i el iot Fortuna, i que ahir rebé la presidenta de la Corporació en audiència. En sortir del palau, Catalina Cirer es dirigí als periodistes i els explicà que s'havia disculpat per les «molèsties».

La meva capacitat de sorpresa augmenta dia a dia. Resulta que Catalina Cirer, batlessa de Palma, ha hagut de demanar disculpes al Rei d'Espanya per les obres de Ciutat, un Rei que com a cap d'estat que és me supòs que deu viatjar amb cotxe oficial, aire acondicionat i un bon grapat d'escoltes. No ens mereixeriem les disculpes els ciutadans que patim, noltros sí, aquest infernal desig constructiu de l'equip municipal? Un ciutadans patidors que, no s'oblidi, som els que pagam amb els nostres impostos els sous de la senyora Cirer i del mateix cap d'estat...

L'Estat i el món de Tanos

Aquest dies que tenim les pantalles de televisió i les portades dels diaris plenes de víctimes innocents al Líban reflexion sobre el sentit que li dóna l'ordre social burgés a la repressió de la violència privada i a la cultura de la mort. Així, en la majoria d'estats, hi ha morts de primera, de segona i de tercera divisió. Evidentment, pel "dol nacional" no és el mateix que es mori una folklòrica que un picapedrer d'un cop de calor. I tampoc tracten igual els estats als "herois" que han mort en suposats acte de defensa de la pàtria (llegi una guerra inútil), que als morts que hi pugui haver víctimes del mal funcionament dels mecanismes de repressió estatal (llegiu maltractaments de les suposades "forces de seguretat" de determinats estats). Als primers se'ls publicita i als segons se'ls nega. A més, s'ha de dir que els poderosos i els estats solen tenir moltes formes subtils d'anar matant en vida a les persones més vàlides. Aquest fenòmen va ser molt ben poetitzat pel gran escriptor alemany Bertolt Brecht:

Diverses maneres de matar:

Hi ha diverses maneres de matar. A un home, pots clavar-li un ganivet a la panxa, o retirar-li el pa, o no tenir-ne cura quan està malalt, o entaforar-lo en una casa infecta, o fer-lo matar treballant, o incitar-lo al suïcidi, o fer-lo anar a la guerra, etc. Només unes quantes d´aquestes coses són prohibides al nostre Estat.

Bertolt Brecht

El mirall d'Europa

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 18 de juliol de 2006, pàgina 36:

TRIBUNA

El mirall d´Europa

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ
Aquests dies Brussel·les ha estat notícia a Espanya a causa de dues decisions polítiques de la Unió Europea d´una importància, com a mínim simbòlica, molt rellevant. D´una banda, el Parlament europeu ha aprovat que s´acceptin les comunicacions escrites en català, euskera i gallec presentades pels ciutadans davant la cambra. De l´altra, una majoria de partits del Parlament europeu han condemnat públicament, amb motiu del setantè aniversari del cop d´Estat conegut com a "alzamiento nacional", el règim franquista que va tenir sotmès els espanyols durant quaranta anys.

L´aprovació de l´ús escrit del català s´aconseguí, després d´una estreta votació a la mesa del parlament, gràcies al vot de qualitat del president de la cambra, el català Josep Borrell. Curiosament, aquesta decisió hagué de superar l´oposició ferma i el vot en contra del Partit Popular Europeu (PPE). A més, i en la decisiva votació final, es va comptabilitzar el vot en contra d´un vicepresident de la cambra del PPE catalanoparlant: Alejo Vidal Quadras. Per la seva part, la condemna del règim franquista fou assumida per tots els partits amb representació parlamentària amb l´excepció del PPE i grups d´extrema dreta. S´ha de fer esment que l´europarlamentari espanyol del PPE Jaime Mayor Oreja va realitzar una dura intervenció en la qual, a més de defensar la postura institucional contrària del PPE, va afirmar que era un error històric començar una "segona transició" a Espanya.

Les satisfactòries decisions del Parlament europeu en matèria de llengua i memòria històrica ens han de dur a reflexionar sobre la situació política i la regulació jurídica interna a l´Estat espanyol. A Espanya, en matèria lingüística, ens trobam que al Congrés dels Diputats se´ns impedeix als ciutadans espanyols que no tenim el castellà com a llengua pròpia d´emprar la nostra llengua davant la cambra. Així, hem hagut d´assistir durant aquesta legislatura al vergonyós espectacle d´un president del Congrés que, aplicant el reglament de la cambra, tallava els micròfons als diputats d´Esquerra Republicana que "s´atrevien" a fer les intervencions en la seva pròpia llengua. Qualcú s´imagina quin "escàndol" hi hauria si en un parlament autonòmic s´impedís a un diputat intervenir en castellà? Bé, doncs, com a mínim, els ciutadans de les realitats nacionals minoritzades de l´Estat espanyol hauríem d´exigir de la nostra cambra baixa un mínim de respecte i reciprocitat.

La majoria de grups parlamentaris del Parlament europeu han condemnat el cop d´Estat i posterior dictadura dretana de Francisco Franco. En relació amb aquest assumpte, quina és la situació a Espanya? Les posicions polítiques, aquí, són certament colpidores i decebedores. Després de més de trenta anys de la mort del dictador, hi ha encara milers de cossos enterrats a les cunetes de les carreteres sense que les autoritats públiques facin res per donar-los una sepultura digna. Hi ha centenars de carrers amb noms, escultures, efígies i plaques honorífiques a persones i fets del bàndol feixista. Hi ha desenes de milers de víctimes del franquisme que han mort en democràcia sense haver pogut veure un reconeixement públic del seu sofriment. A més, darrerament, s´està produint un procés preocupant de reescriptura de la història a càrrec de determinats sectors polítics i mediàtics que legitimen, justifiquen, enalteixen i fins i tot lloen el cop d´Estat i dictadura franquista posterior. Qualcú s´imagina que a Alemanya es justificàs públicament el règim nazi? O que a França es defensàs el govern de Vichy? Doncs a Espanya darrerament sembla normal fer apologia de l´alçament militar i d´uns valors antidemocràtics i feixistes que tenyiren la terra de sang i por durant dècades.

Sembla necessari, malauradament i una vegada més, tornar a mirar a començament del segle XXI cap a Europa i cap als seus valors democràtics per prendre consciència de les moltes mancances que encara presenta, en molts d´aspectes, el sistema constitucional espanyol. El reconeixement de la diversitat nacional i de les víctimes del franquisme són dues de les mancances més clamoroses: el mirall d´Europa ens hi hauria de fer reflexionar.



Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional a la UIB.

18 de juliol

En vísperes del 70 aniversari de l'aixecament feixista del 18 de juliol de 1936 crec convenient emetre un record per totes les víctimes de la dictadura i de la consegüent repressió franquista. En una època de rescriptura de la història per part dels sectors més reaccionaris de la nostra societat, emetem un crit, democràtic i republicà, per recordar a tots aquells que donaren la seva vida per defensar els valors de llibertat, igualtat i fraternitat en que creien.

Ono estadi

Segons llegesc a la premsa d'avui, el RCD Mallorca SAD, amb l'autorització de la mallorquinista - batlessa Catalina Cirer, ha venut el nom de l'estadi municipal de Son Moix. Ja ha desaparegut el topònim català i es passarà a dir el camp Ono Estadi. El RCD Mallorca SAD percebrà per aquesta cessió una petita quantitat de doblers: 4 milions d'euros per temporada. Un doblers cobrats per canviar el nom a un estadi municipal, pagat en doblers públics i que els ciutadans hen hagut de costejar i no podem gaudir. Aquests 4 milions, si les ha de cobrar qualcú és, segons el meu punt de vista, l'Ajuntament de Palma. No obstant això, com que a Palma no hi ha cap necessitat social i som un ajuntament molt ric en el qual la gent viu en el més absolut luxe, la nostra batlessa ha decidit regalar aquesta petita quantitat de doblers, 4 milions d'euros per any, a Vicente Grande. Enhorabona, hi ha gent que li toca la grossa en el mes de juliol.

De Dret i de dretes...

El Mundo ha dividit avui les carreres del a UIB en carreres de dretes i carreres d'esquerres. Així, i una vegada fet l'estudi "científic" de la ideologia dels alumnes de les carreres (l'estudi no és el fruit de cap enquesta, sinó "del sentir general en el campus"), el diari es vanagloria de què les carreres de dretes pugin en número d'alumnes i les d'esquerres no. Bé, afortunadament, jo sóc un professor d'una carrera de dretes en franca expansió...

Las carreras «de derechas», es decir, las de Derecho y diversas ciencias económicas, son las que tienen más nuevas matrículas en la Universitat de les Illes Balears (UIB). Por contra, las carreras de «izquierdas», de decir, las de Filosofía y Letras, especialmente la Filología Catalana, son las que registran menos nuevos alumnos.

Esta catalogación como carreras «de derechas» o «de izquierdas» no es, naturalmente, fruto de una encuesta exhaustiva hecha con criterio científico, pero sí que responde a un sentir generalizado en el Campus de la UIB, aunque sea más por posiciones maximalistas que por el hecho de que haya una otra ideología imperante.

Sóc un "mascachapas"

El meu article IB3: Per a què serveix? ha tingut uns efectes insospitats a l'ens públic radiotelevisiu. Ahir vespre vaig esser el protagonista d'un espai radiofònic de IB3 ràdio anomenat Sa Bocana. Durant més de quinze minuts vaig rebre, de manera monogràfica, els insults del seu presentador, el forense Javier Alarcón. Entre d'altres flors va dir aquest "senyor" les següents: segons ell jo era un "mascachapas", segons ell al departament de Dret Públic me deien "toniet afluixa con tus artículos", segons ell jo no sóc professor de Dret i per tant mentesc quan així sign els meus articles, segons ell jo simplement sóc "un tipo que se dedica a corregir los deberes de los niños de primero de Derecho", segons ell jo no he escrit mai una línea jurídica, ni monografies, ni articles ni res, segons ell ja que no tenc formació jurídica me dedic a escriure beneitures pels diaris per viure feliç de veure la meva foto "con la cara sonriente". Podria seguir amb la crònica però l'acta transcrita de 15 minuts d'insults i mentides seria massa llarga pel meu blog. Res, que estic satisfet que amb els meus imposts pugui finançar els sous d'individus com aquest locutor de ràdio que té per afició respectar l'honor dels seus conciutadans.

IB3: Per a què serveix?

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 5 de juliol de 2006:

TRIBUNA
IB3: Per a què serveix?

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Quan ja s´ha superat el primer any d´emissions d´IB3 comença a ser hora que la ciutadania faci un repàs meticulós del que ha estat la tasca de la televisió del Govern balear. Els començaments d´IB3 foren jurídicament convulsos. El Govern de la CAIB es va aprofitar d´una llei de pressuposts per rellançar una vella i mai aplicada norma cañellista de l´any 1985. A partir d´un marc legal ressuscitat, el director general fou nomenat a dit pel president Matas: ocupà el càrrec la seva exsecretària personal, María Umbert. Les acusacions de partidisme del nou ens televisiu no es feren esperar, i tothom romania expectant davant l´inici de les emissions i la línea editorial de la nova televisió. Les primeres decisions foren clares i mostraren el llautó de l´equip directiu. Els informatius, sant i senya de qualsevol mitjà, foren privatitzats, el "bilingüisme" seria la premissa idiomàtica i les pel·lícules s´emetrien en castellà. S´entraria a la FORTA, a costa de milers de milions de pessetes. Aquesta extraordinària despesa va servir perquè els ciutadans d´aquesta terra poguessin veure el futbol professional comentat en "mallorquí", "menorquí", "eivissenc" i "formenterenc", quan, abans d´existir IB3, el podien veure gratuïtament en "català" i "valencià". D´una altra banda, les pel·lícules, amb un cost extraordinari per a les arques públiques, eren les mateixes que es podien veure, també gratuïtament, als altres canals autonòmics rebuts a les Illes; això sí, les d´IB3 serien emeses en castellà.

IB3 és un ens públic que, teòricament, ha de servir els interessos generals de la ciutadania. Així, ens hem de fer davant la seva creació i el seu funcionament dues grans preguntes: per a què serveix IB3?, i què aporta IB3 a la ciutadania que no tingués abans que fos creada?

La moderna idea de servei públic (el que tocaria ser IB3) implica la intervenció activa dels poders públics en determinats àmbits de l´economia per suplir activitats deficients del sector privat o que, per qüestions d´interès general, es consideren que han de ser gestionades des de mans públiques. Respon, en aquest sentit, IB3 a la idea de servei públic? La resposta és evidentment negativa. L´emissió de programació d´IB3 que es pot veure en altres canals privats i públics d´àmbit estatal o autonòmic de manera gratuïta no té cap sentit. Què hauria de fer IB3 per diferenciar-se de la resta de canals i oferir un autèntic servei públic radiotelevisiu? Entre d´altres coses, exercir un compromís explícit amb la llengua catalana, pròpia d´aquesta comunitat, segons l´article 3 del nostre Estatut d´autonomia. Així, la radiotelevisió pública podria tenir una justificació si IB3 hagués esdevingut un instrument de normalització lingüística que emetés una programació íntegrament en català per intentar compensar un espai radioelèctric ple de canals castellanoparlants. Contràriament, emetre pel·lícules i sèries en castellà en horaris de màxima audiència, tal com fa ara habitualment IB3, desvirtua el sentit lingüístic que hauria de tenir l´emissora. Una altra possible justificació d´IB3 seria crear una gran indústria audiovisual pròpia. Resulta obvi que comprant massivament productes "enllaunats" a les multinacionals estrangeres no s´aconsegueix cap d´aquests objectius. Finalment, un altre hipotètic objectiu de servei públic seria que IB3 hagués aconseguit augmentar el sentiment de pertinença nacional dels ciutadans d´aquestes illes a la comunitat autònoma. Una mínima programació pròpia, fonamentada en tòpics folkloristes i provincians, i caracteritzada per un regionalisme insularista ple de tocs costumistes, no és el camí de reconstruir un país sobre la base de les ones hertzianes.

La crítica sempre pot resultar fàcil, i es demana sovint que es proposin alternatives a la situació vigent. Què hauria de fer IB3 per ser diferent de la resta de cadenes i convertir-se en un autèntic servei públic a la ciutadania illenca? En primer terme, ser paladí de la defensa idiomàtica del català, convertint la llengua pròpia d´aquesta terra en llengua vehicular de l´ens. En segon terme, crear un cos de professionals, seleccionats en oposicions realitzades amb criteris objectius, que formassin un planter rigorós i independent al nivell informatiu. En tercer lloc, IB3 hauria de ser la gran impulsora de la producció autòctona illenca; i d´una producció que no tingués en sèries costumistes i ridiculitzants el màxim exponent (l´exemple dels reportatges d´investigació de TV3 podria ser un bon mirall). Finalment, IB3 hauria de ser un instrument de reconstrucció nacional que intentàs vertebrar, informativament, un país actualment fragmentat en illes desconnectades. Esperam que, en un futur i presumiblement a causa d´un canvi de govern al Consolat de Mar, IB3 variarà el rumb i intentarà assolir algun d´aquests objectius.



(*) Professor de Dret Constitucional a la UIB

Alfonso XIII

Tal dia com ahir, dia 30 de de juny de 1916, el rei Alfonso XIII otorgava el títol de "reial" a la Real Sociedad Deportiva Alfonso XIII, club de futbol fundat a Palma per les classes benestants de la ciutat. Va començar, a partir d'aleshores, una llarga etapa d'identificació de l'actual RCD Mallorca amb la monarquia i la dreta política. S'hauria d'esperar fins al 14 d'abril de 1931, i degut a què masses republicanes volien atacar la seu dels "alfonsinos", per a què la RSD Alfonso XIII passàs a tenir l'actual denominació de "RCD Mallorca". Han passat molts d'anys de tot això, però el que és inalterable és la identificació del RCD Mallorca SAD amb el poder, ja sigui amb un poder reial o amb un poder més proper i urbanístic...