26 de setembre 2013

10 anys universitaris

Article publicat avui dia 26 de setembre a la pàgina 29 del Diario de Mallorca.

10 anys universitaris


Enguany, 2013, es compleixen 10 anys des de que vaig impartir la meva primera classe a la facultat de Dret de la Universitat de les Illes Balears. En concret, va ser el 3 d’octubre de l’any 2003 i tenc gravat perfectament a la ment cada un dels seus instants. Record, entre moltes altres coses, que vaig citar, a la presentació del curs, al meu estimat Jean-Paul Sartre i a la universitat del maig del 68. “L’home està condemnat a ser lliure” és una de les frases que més m’agraden del pare de l’existencialisme. I la llibertat, això ho intuïa en aquells moments i ho vaig aprendre a foc a la docència universitària, s’ha de guanyar dia a dia i, exercir-la, et sol dur serioses represàlies.   

La universitat espanyola ha vingut històricament marcada pel control realitzat per part de les càtedres. L’estructura universitària actual és hereva, en bona mesura, dels quaranta anys de dictadura franquista. Un franquisme que vingué caracteritzar per la depuració i represàlia de totes aquelles veus que fossin dissidents. El cas de les represàlies patides per centenars de docents, amb el doctor Enrique Tierno Galván com a símbol màxim, en són paradigmàtiques d’un període negre en el qual s’establiren molts dels mals vicis feudals que a dia d’avui pateix la universitat a l’Estat espanyol. Ni la Ley de Reforma Universitaria (LRU) a l’any 1983, que es limità, en bona mesura, a solucionar, obrint el grifó, el problema dels professors no numeraris, els “PNNs”; ni la contestada Ley Orgánica de Universidades (LOU), de Pilar del Castillo, a l’any 2001, acabaren amb els mals vicis de la universitat. El sistema d’acreditacions de l’actual LOU, reprodueix maquillat un sistema històric de la universitat espanyola, fonamentat amb el control catedralici, allà a on el petit conjunt de catedràtics cada àrea de coneixement són els que decideixen de facto per cooptació l’accés a la funció pública universitària primer, i l’accés a les càtedres després. I, que a ningú se li oblidi que, a la universitat, es pot aplicar especialment la famosa frase d’Alfonso Guerra “En España, quien se mueve, no sale en la foto...”. Per afegitó, la LOU ha precaritzat enormement la docència universitària, incrementant exponencialment el nombre de professors laborals en detriment dels funcionaris. Tot plegat ha contribuït a augmentar la inestabilitat contractual i les desigualtats salarials dins de la universitat. Així, per a què la gent se’n faci una idea, pel mateix nombre d’hores efectives de classe impartides a la setmana, un catedràtic pot arribar a cobrar mensualment 12 vegades més que un professor associat. Uns professors associats que, suposant més del cinquanta per cent de les plantilles a la majoria de les universitats, són, en bona mesura, els que sostenen de forma silenciosa la universitat pública espanyola amb sous que, en ben poques ocasions, superen els 300 euros mensuals.

A nivell personal, la universitat m’ha donat satisfaccions, però també moltes decepcions. Determinades persones m’han sorprès en positiu, donant la cara per mi en moments difícils, sense tenir-hi res a guanyar, el meu agraïment infinit per tots ells; i d’altres, m’han decebut també profundament, en l’aspecte professional i, sobretot, en el personal, mostrant la cara més negre de la mesquinesa humana. De totes maneres, tal i com deia Nietzsche, si no t’aconsegueixen matar, t’acaben fent més fort. Per tant, la desgràcia d’haver-me creuat al llarg de la meva vida universitària amb petits histrions despòtics, a la llarga, no m’ha fet defallir, ni molt manco, en la meva estima per la universitat com institució acadèmica. Així, les traïcions personals patides vénen compensades pels centenars d’alumnes que han passat per les meves aules i amb els que he pogut aplicar l’aforisme llatí “docendo discimus”. N’he après molt de tots ells, i si a qualcú he ofès, aprofit l’avinentesa per demanar-li disculpes. El professor, per titulació, no pot ser un “primus inter pares” amb els seus alumnes, però, tampoc, pot tractar des de una torre de marfil amb l’alumnat. I, sobretot, el professor ha de tenir una qualitat que, en els darrers temps, a la societat, no abunda: la humanitat. En resum, dir que, fins al dia d’avui, ha estat un honor vital per a mi ser professor universitari. Esperem que, si Déu ho vol, en pugui complir molts d’anys més a la docència universitària.       

  


23 de setembre 2013

Sanitat privatitzada, interessos creats


Aquest estiu IBSalut va tancar una planta de Son Espases (139 llits i 2 de UCI) per manca de recursos econòmics. Avui es fa públic que IBSalut concertarà per 6,5 milions d'euros llits a la privada Policlínica Miramar. Qualsevol pot entendre el que passa. Sobren els comentaris.



Malalts als passadissos de Son Espases aquest estiu (foto Diario de Mallorca)



20 de setembre 2013

Sancions als pares vaguistes

S'ha afirmat avui per part de l'actual defensora del menor de la CAIB que els pares que no duen els nins a escola "cometen una infracció", i que poden ser sancionats. No sé a què es refereix: posaran multes al pares que no duguin, donant suport a la vaga, els nins a escola? Si volen fer això, m'imagin que ho voldran fer a través del règim sancionador de la llei 17/2006, de 13 de novembre, de protecció de la infància i l'adolescència. Un règim sancionador de difícil encaix ja que es troba dins una llei, que fou impulsada pel Govern de Jaume Matas i que, de forma fàctica, mai s'ha aplicat, entre altres coses per l'inexistència d'un reglament de desplegament i pel caràcter sectorial de cadascuna de les sancions (l'han d'aplicar, segons els informes jurídics que es feren sobre la mateixa, cadascuna de les Conselleries en les quals s'hagi comès la infracció). Així, la pròpia defensora ja ha apuntat que seria Educació la que hauria de posar les multes al pares. Quin organ d'educació? Qui aixecaria les actes? Qui instruiria els processos? Sobre quina base?... Molts de dubtes jurídics em genera aquesta amenaça... En tot cas, recordar que està previst a la llei que per aplicar-se el règim sancionador primer s'ha de crear un fons per rebre l'import de les sancions que haurien de ser, en tot cas, finalistes i no podrien anar a la caixa general de la CAIB. 

És curiós que durant aquesta legislatura no s'hagi parlat en cap moment de l'aplicació del règim sancionador de la 17/2006 en aspectes tal i com pugui ser el consum d'alcohol per part dels menors; o l'assistència dels mateixos a "corridas" de toros o espectacles de boxa; o en matèria de consum; o de protecció audiovisual... que sí són aspectes molts clars i sancionables de la 17/2006, i que sí, en sentit contrari, ara es vulgui fer por amenaçant en sancionar als pares vaguistes. 

Durant el meu mandat com a defensor del menor mai vaig recórrer, ni fomentat que es recorregués, al règim sancionador administratiu de la 17/2006 per dos motius: 

Primer: considerava, i consider, que una defensoria ha de fer servir els seus instruments de comissionat parlamentari (recomanacions, informes i requeriments), i no els d'una vulguar administració recaptatòria. No es pot amenaçar i atendre, al temps, de forma independent i autònoma al ciutadà en els seus drets: És una esquizofrènia inadmissible.

Segon: Tots el temes greus, les derivava directament a fiscalia, així com a serveis socials i a policia. Creia, i seguesc creient, que són ells els que han d'actuar davant la possible comissió d'un il·lícit, civil o penal, i no la defensoria que està per vetllar, per damunt d'ells, per la imparcialitat i bon funcionament del conjunt del sistema.

Deixar ben clar, i a manera de resum, que, en cap cas, el fet de no portar els nins a l'escola en el marc d'una vaga laboral no és motiu d'intervenció de fiscalia de menors, al meu modest parer jurídic (que només té competències per intervenir si s'ha produït una situació de desprotecció del menor, que no n'és el cas). I, per una altra banda, l'aplicació d'eventuals sancions administratives, des de el meu punt de vista, seria perfectament recorrible en via contenciosa-administrativa, i molt probablement guanyaríem el litigi. En aquest sentit, oferir la meva modesta col·laboració, com a misser, per tots aquells que es vegin represaliats de qualsevol manera per aquesta vaga (mai me pensava que tornaríem a l'època del 1001, del TOP, i dels advocats d'Atocha, però, malauradament, hi anam de cap dia a dia...)


Per últim, jo em deman, si es sanciona als pares vaguistes, què no s'ha de fer amb els pares d'infants absentistes i no escolaritzats? Aquest és l'autèntic drama de la nostra educació, i contra el que vaig intentar lluitar, de forma silenciosa, amb totes les meves forces des de el meu càrrec: els milers de nins, dramàticament sense veu, que són absentistes del seu centre i que estan abocats per això al camí de la droga i la marginació. L'absentisme és una situació davant la qual en moltes d'ocasions els equips d'orientació no tenen recursos materials i humans suficients per atendre, i els serveis socials dels pobles no hi poden arribar. Aquesta hauria de ser l'autèntica preocupació dels serveis de menors, de la defensoria i dels responsables governamentals, no ficar por als pares responsables, que cuiden i estimen als seus fills, i que volen, legítimament, donar suport al professorat en vaga...


18 de setembre 2013

Nins, vaga, Circulo i TIL

He vist amb greu sorpresa com la Fundación Nacional Círculo Balear ha denunciat a fiscalia la suposada utilització de nins durant la vaga contrària al Decret de Tractament Integral de Llengües. Em sorpren, sobretot, que provengui aquesta denúncia d'una entitat, la FNCB, que l'any 2009 va fer una manifestació en contra de l'ensenyament en català sobre la base d'un infant eivissenc d'onze anys, Olav Boned, que fou emprat com a suposat símbol de la discriminació lingüística a Balears. Entre altres coses, es va dir a tots els mitjans de comunicació que el nin patia de dislexia, un transtorn de l'aprenentatge que, després, segons els informes psicopegògics del centre, no era veritat que tingués. Es va exposar el nin a tot tipus d'entrevistes, i se'l va fer parlar des de adalt d'una tarima de la Plaça d'Espanya de Palma, amb centenars de fotografies publicades del mateix. Quin mal no es va fer a un menor exposant al món el seu currículum de fracàs escolar i atribuint-li un transtorn de l'aprenentatge que no tenia? 

Per un altre costat, em sorprén que no es consideri per part de la Fundación una manipulació de la infància treure a nins i nines petits parlant en anglès per defensar el TIL en un anunci televisiu institucional que es paga amb els nostros impostos per intentar orientar a l'opinió pública en contra dels docents que legítimament exerciten el dret constitucional a la vaga.



Robar als pobres per donar als rics

El Govern ha anunciat que llevarà als nostres majors en 7 anys 33.000 milions d'euros en pensions. Només en 6 mesos n'ha tirat 23.500 milions d'euros en rescatar Bankia. Una Bankia que, entre altres coses, va fondre centenars de milions d'euros en operacions com el fitxatge de Cristiano Ronaldo o la construcció del nou estadi del València C.F. Això té un nom, robar als pobres, els nostres jubilats, per donar-lo als rics, els banquers. Aquesta és la dictadura dels mercats capitalistes que patim. I o acabam amb ella, o ella acabarà amb noltros.

16 de setembre 2013

"Justo es que España pierda a Cataluña" (1918)

.... Cataluña [sic] ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España y constituirse en Estado absolutamente independiente” 

En tiempos de Felipe IV se perdió Portugal conservando Cataluña, en tiempo de nuestro Habsburgo de hoy, Alfonso XIII, siendo su canciller Canalejas, se pensó en conquistar Portugal y del triunfo, descontado en el Palacio de Oriente, de Alemania se esperaba la anexión de Portugal y la formación del Imperio Ibérico, vulgarizándose España; justo es, pues, que al ser ésta derrotada con Alemania –la mentalidad neutral que dijo Romanones (el político que ve más claro y obra más turbio) era una alianza clandestina con aquel a quien se creía vencedor futuro– justo es, pues, que España pierda ahora Cataluña. Y la perderá, no me cabe la menor duda que la perderá. La federación no es más que una hoja de parra"

Carta de D. Miguel de Unamuno, escriptor, filòsof i rector de la Universitat de Salamanca, dirigida a Manuel Azaña, futur president de la República Espanyola, la nit de Nadal de 1918.  

Unamuno, rector, surt escoltat de la Universitat de Salamanca entre falangistes que el volen linxar pel seu discurs a l'acte inagural del curs acadèmic de 1936.


11 de setembre 2013

Jutges i màfia

Al jutge Castro l'han amenaçat de totes les formes mafioses possibles, a més de ser seguit i espiat. No viu a Euskadi, no és notícia política… Una reivindicació per tots aquells jutges que, seguint l'estela de màrtirs com Giovanni Falcone, creuen en la justícia per damunt de la màfia.



06 de setembre 2013

Madrid 2020


Té nins malnodrits, no paga les nòmines compromeses als funcionaris, tanca escoles i hospitals, baixa les pensions, és políticament corrupte i ha tolerat el dóping... ah, se m'oblidava, vol organitzar, després de tres fracassos que ens han costat un dineral, uns Jocs Olímpics: És EspaÑa.