La crisi del capital

Article publicat al Diario de Mallorca de diumenge 12 de juliol de 2009, pàgina 46:

La crisi del capital

Semblava que l’època de bonança econòmica no s’havia d’acabar mai, que el capitalisme liberal no tenia aturall en el seu creixement i que l’expansió econòmica seria eterna. De cop i volta s’ha produït un daltabaix econòmic que poca gent podia preveure. La crisi econòmica ha colpejat de cop i amb força inusitada. Ha estat una crisi que ha començat en l’aspecte financer, vinculada a les denominades hipoteques d’alt risc, i que s’ha estès ràpidament a la resta de sectors productius. Com a simple observador, i sense ser economista, sembla clar que s’ha ajuntat una crisi financera amb l’increment del preu del petroli i dels tipus d’interès. En aquest sentit podem aplicar, una vegada més, la màxima de Karl Marx que afirmava que la història es tendia a repetir, una vegada com a tragèdia i l’altra com a farsa. Aquest pic la història s’ha repetit, i la humanitat a tornat a caure en els mateixos errors que dugueren a la desfeta econòmica dels anys setanta amb la coneguda crisi del petroli. El món, gairebé quaranta anys després, continua sotmès a la dependència de les energies no renovables i supeditat a un model de creixement depredador del territori i dels recursos naturals. Aquest pic, s’ha afegit a la crisi energètica una crisi financera vinculada al fet que es deixaven doblers a persones i empreses que manifestament no els podien tornar. Vivíem en una bombolla financera en la qual els doblers eren ficticis, i darrere les façanes econòmiques de moltes empreses no hi havia gairebé actius materials. En l’àmbit dels consumidors, es va fomentar un consumisme vergonyós i es va incentivar comprar a crèdit allò que no es podia pagar i que, en moltes ocasions, ni tan sols es necessitava.

La crisi econòmica s’ha d’afrontar atacant els seus orígens, que són inherents al sistema capitalista. L’economia no es pot sustentar en el crèdit i en l’espoliació de recursos naturals finits i contaminants. No es pot permetre tampoc que s’hagi globalitzat l’economia i no s’hagi fet el mateix amb els drets socials. Tot plegat provoca un fenomen del dúmping social caracteritzat pel fet que les grans multinacionals externalitzen la seva producció a països sense drets socials per als treballadors i amb sous de misèria. Mentre no s’abordi, de forma global, la injustícia del sistema econòmic capitalista, el màxim que podrem fer serà posar pegats a les ferides que es generaran de forma cíclica.
Darrere els números de la macroeconomia hi ha persones, això no s’ha d’oblidar mai. Aquesta crisi, generada en bona part per la gran banca, ha deixat com a grans damnificats milers de milions de famílies treballadores arreu del món. Sol passar sempre així. Hem de veure avergonyits, a més, com el sector bancari nega el pa i la sal als petits empresaris i als treballadors alhora que financen grans operacions especulatives. Mark Twain deia que un banquer era una persona que et deixa un paraigua quan fa sol i te’l pren quan comença a ploure. Trobam un Govern espanyol que suplica diàriament a la banca que deixi doblers per reactivar l’economia. Quina és la resposta bancària? Continuar el model especulatiu que ha duit a aquest fracàs col•lectiu i finançar, per posar un exemple, fixatges de jugadors de futbol que superen els centenars de milions d’euros. Quan hom observa aquestes actuacions se n’adona que el conjunt del sistema, tant a escala global com local, necessita mà de metge. Al meu parer, tot plegat fa que s’hagi de replantejar profundament la necessitat d’una banca pública forta i equitativa, amb presència de treballadors i societat civil als seus òrgans d’administració, i que actuï amb criteris d’equitat a l’hora de prendre les decisions. A pesar d’això, sembla que els xiu-xius que se senten a l’Estat espanyol van en sentit contrari. Així, proliferen darrerament els debats sobre la possible privatització de les caixes d’estalvi espanyoles, darrer reducte de la banca no capitalista en mans públiques. Lamentablement, liberals, neoconservadors i socialdemòcrates s’apunten a aquestes tesis. En aquestes grans decisions econòmiques, com en moltes altres, costa trobar discrepàncies entre els partits polítics majoritaris. Així, i per acabar, crec poder afirmar que l’actual situació global no tan sols es deriva de circumstàncies econòmiques objectives, sinó que també ho fa d’una profunda crisi ideològica. El problema més greu es troba en la manca de solucions alternatives, imaginatives i progressistes per afrontar les injustícies provocades pel capitalisme. En aquest sentit, l’actual crisi del capital és, en bona mesura, filla de la denominada mort de les ideologies que va predir Fukuyama.

Decisions progressistes

A l'Estat Espanyol s'han pres avui tres grans decisions progressistes. En primer terme, s'ha decidit continuar amb la central nuclear de Garoña oberta, incomplint així la promesa electoral de Zapatero durant la passada campanya electoral. Aquest fet m'ha fet recordar aquells adhesius que proliferaven als cotxes de la meva infantesa i que deien "Nuclear? No gràcies!". El 2 cavalls amb un adhesiu d'aquest tipus era tot un clàssic. Uns records d'infantesa que també mesclen el crit de guerra "Otan no, bases fuera" amb la imatge de Felipe González suplicant el "sí" de la ciutadania una vegada convocat un referéndum sobre l'entrada d'España a l'organització militarista. La segona decisió progressista d'avui ha estat cessar al director del CNI, un civil, i nomenar en el seu lloc a un militar. Feia gairebé 9 anys que un militar no dirigia l'espionatge espanyol. Tot plegat m'ha fet recordar la frase de Grouxo Marx que deia que el terme "intel·ligència militar" es componia de dues paraules incompatibles. Per últim, la darrera decisió progressista ha estat la del fiscal general de l'Estat, Cándido Pumpido, alt càrrec nomenat pel Govern Zapatero, que ha decidit donar l'ordre als seus fiscals subordinats mallorquins de què deixin d'investigar a l'ex-president Matas, tot i haver-hi, pel que informa la premsa, de cada cop informes policials més preocupants sobre el patrimoni de l'ex-president. Els progressistes podem estar d'enhorabona, per tot plegat, en el dia d'avui, i donar les gràcies, una vegada més, a la bona tasca del govern "progressista" de l'Estat.

Els hotelers, en peu de guerra

Els hotelers de la Platja de Palma han tret la destral de guerra. S'han torbat molt trob. Diuen que estan en contra del tramvia en primera línia, en contra de que s'expropiïn els establiments hotelers obsolets i de què es disminueixin el número de places de baixa qualitat. Tot això em fa recordar la dura batalla que va plantar tot el sector hoteler contra el primer govern d'esquerra que va tenir el País i, en especial, encontra el primer Conseller de Turisme que no havien nomenat ells, Celestí Alomar. Em supòs que de cara a 2011 intentaran escalfar l'ambient al màxim i començar una campanya d'atac als governs progressistes com feren en el seu moment a les eleccions autonòmiques de 2003. Es parla sovint del poder de mobilització i pressió dels sindicats, però la gent es tendeix a oblidar del paper que desenvolupen els lobbys empresarials. Així, fou paradigma històric de colpisme empresarial el conjunt de vagues patronals que dugueren a terme els empresaris xilens contra el govern d'unitat popular de Salvador Allende. Foren ells, escalfant l'ambient, els que posaren l'estora vermella per a què arribés fins al palau presidencial l'assassí Augusto Pinochet. Els servidors de la cosa pública hem de saber a quins interessos servim, els generals, i, si bé hem de dialogar sempre amb tothom, hem de fer prevaldre l'interés general per damunt del particular de col·lectius concrets. La Badia de Palma necessita un tramvia, que passi per primera línia, i que es converteixi, per si mateix, en un atractiu turístic. Els turistes que agafin el tramvia a l'aeroport han d'anar, el màxim possible, per vorera de mar, i no per una tercera línia en la qual contemplin blocs de ciment dels anys seixanta. I en quant a les places hoteleres, estam en una cruïlla històrica en la qual la Badia de Palma o es reconverteix, apostant per la qualitat, o camina cap a convertir-se en una destinació de tercer nivell. Només des de la qualitat hotelera podem aconseguir turisme de qualitat, i la planta hotelera de la Badia necessita mà de metge. S'ha d'esponjar el terreny, s'han de crear grans espais públics verds, i, sobretot, s'han d'augmentar el número d'estrelles dels establiments hotelers. I això s'ha d'impulsar, sí o sí , des de els poders públics.