26 de febrer 2020

Raja

Són aficionats del Raja Casablanca1949, l'equip de la classe obrera marroquina cantant després d'haver guanyat el derbi per 1 a 0 al seu etern rival del Wyhad, l'equip monàrquic, nacionalista i de les classes altes del Marroc. Hi ha una altra manera d'entendre el futbol més enllà de l'egocentrisme mercenari del futbol europeu. I aquests aficionats ho fan, en plena dictadura... d'admirar. 

"Ells (Wyhad) gastaren milions en el seu equip 
i viuran amb nosaltres una cosa que no oblidaran 
no t'involucris Govern 
arribarem fins a la final amb ells 
anit passarem comptes 
no ens importen les conseqüències 
només Déu sap que passarà 
Okacha (la presó de Casablanca) o l'ambulància 
la vida per nosaltres ja és un cementiri 

Sr. policia escolti'm que li contaré tot això 
és una vella rivalitat des de temps de la colonització francesa 

Ells, traïdors, feren del futbol un negoci 
i els seguidors del Raja som cavallers però perillosos 
no ens importen les conseqüències 
només Déu sap què passarà... 

LA VIDA PER NOSALTRES JA ÉS UN CEMENTIRI!"



"Ooh Ooh Ohh
a qui m'he de queixar
em queix al Déu Suprem
Ooh Ooh Ohh
només ell sap del meu sufriment
passam moments durs al nostre País
demanant misericòrdia
que Déu ens protegeixi
Ells, el Govern, ens drogaren amb el haixixs de ktama
ens deixaren com a orfes
sereu jutjats el dia del Judici
talents que heu destruït per culpa de les drogues
com voleu que brillin?
Heu robat tots els diners del País
i li heu donat als estrangers
heu destruït a tota una generació
heu matat la passió
heu començat la provocació..."




13 de febrer 2020

Mediocràcia



"La mediocridad en nuestro tiempo ya no es deplorada, sino promovida. Se ha convertido en un sistema".

"La mediocridad está en la naturaleza de casi todos los políticos actuales y el régimen que dibuja su ensayo se sostiene sobre esa nueva política convertida en una «cultura de gestión», en la que nuestros dirigentes se limitan a manejar los problemas de ayer y en la que se desprecia cualquier pensamiento crítico o cualquier reflexión a largo plazo, porque sólo se autoriza lo normativo, la reproducción, las afirmaciones mecánicas de lo evidente".

«Los mediocres se organizarán para adularse unos a otros, se asegurarán de devolverse los favores e irán cimentando el poder de un clan que irá creciendo atrayendo a sus semejantes: Es un círculo vicioso».

"El sistema no quiere a un maestro que no sepa ni usar la fotocopiadora, pero menos aún aceptará a un maestro que cuestione el programa educativo tratando de mejorar la media".


09 de febrer 2020

Sant Crist dels Hortolans

Sant Crist dels Hortolans. Església de Sant Miquel de Palma. Cada un dels gremis de Ciutat tenia el seu propi Crist, el dels hortolans (pagesos) estava a una Sala de Juntes ubicada al mateix Carrer de Sant Miquel. Quan es varen abolir per part dels Borbons els gremis tradicionals (1834-1836) el gremi d'hortolans va haver de desaparèixer, i els seus bens foren requisats. El Crist dels Hortolans va passar a l'església veïnada de Sant Miquel i encara hi perdura amb gran devoció popular, tot i que molt poca gent en sap el seu origen. Recentment ha estat restaurat. Cada gremi tenia el seu Sant Crist, a qui prestaven especial devoció els treballadors del gremi, al temps que presidia assemblees i actes públics gremials. Algunes d'aquestes imatges religioses centenàries, després de la prohibició borbònica dels gremis, encara es conserven. El Sant Crist dels Blanquers es conserva a l'església de Santa Fe; el Sant Crist dels Boters, a l'església de Sant Joan de Malta (molt aprop de La Llotja); el Sant Crist dels Gerrers, a l'església del Socorr; el Sant Crist dels picapedres, a la de Sant Sebastià; el Sant Crist dels Pescadors, roman ara a l'església de Santa Creu; el Sant Crist dels Traginers, primer va romandre a l'església de Sant Antoni, i, un cop derruïda aquesta, va acabar a Son Roca. Altres Sant Crists, curiosament, i és una cosa que hauria d'investigar, anaren a parar a la Part Forana: per exemple, el Sant Crist dels Fusters, a l'oratori de Sant Blai de Campos; o el Sant Crist dels Sabaters, que va acabar a Santa Maria del Camí. Són, tots ells, una mostra d'una Mallorca arrelada en l'Edat Mitjana que fou víctima del liberalisme econòmic amiguista i mal entès que aplicaren els Borbons durant el segle XIX acabant amb les nostres tradicions seculars.


01 de febrer 2020

Menors i TV

La televisió pública de les Illes Balears IB3 l'ha tengut i el té en nòmina des de fa anys. A una entrevista a Ultima Hora Mallorca els seus pares reconegueren que té l''infant uns ingressos fixos provinents d'IB3 que els hi gestionen els progenitors.

Ara ha pegat el gran bot a les TV estatals via youtube. Tot plegat serveix per a què, a canvi d'una mòdica quantitat me suposo, en facin negoci i befa tots plegats del menor; i, de pas, de la nostra llengua; de la nostra cultura; de la nostra pagesia; del nostre món rural; i, en definitiva, del nostre País.


Esper que Movistar+ i, especialment IB3 com a televisió pública que és, tinguin, per fer el que fan, la pertinent autorització de la Conselleria de Treball i de la Fiscalia de Menors, tal i com exigeix l'article 4 de la LO 1/1996 i l'article 3 de la LO 1/1982. Seria molt greu, i fins i tot podria ser delictiu, que emprassin l'imatge d'un menor amb finalitats comercials, sense l'autorització del Ministeri Públic i de l'autoritat laboral.





19 de gener 2020

Classes paràsitàries

Estic llegint l'obra mestra Capital i Ideologia de Thomas Piketty i he trobat unes dades impressionants: en el moment de començar la Revolució francesa el tant per cent de classes paràsites (clergat improductiu i nobles) era un 2% de la població a la França prerevolucionària. A la Corona espanyola, en el mateix període, les classes parasitàries suposaven un 11% de la població; un 9% més que a França. I aquí perduraren, alt clergat i noblesa parasitària, sense revolució, ni guillotina, fins el segle XXI...




11 de gener 2020

Negacionisme

A Fulgencio Coll se li han oblidat citar els més de 150.000 assassinats a sang freda que segons la historiografia va cometre el franquisme durant la repressió coetània o posterior a la Guerra Civil; d'aquestes víctimes, 143.353, segons dades de l'Audiència Nacional española, encara romanen a les cunetes sense haver-se exhumat les fosses a on foren enterrats pels seus botxins franquistes.

Si un polític alemany d'extrema dreta digués que Adolf Hitler va fer una xarxa impressionant d' "autobahns" acabaria automàticament en presó.


PD. Aquest senyor fou Cap de l'Estat Major de la Defensa, nomenat per un govern del PSOE presidit per un tal José Luís Rodríguez Zapatero.



21 de desembre 2019

Podemos cobrar

Podemos cobrar

Article publicat avui a les pàgines 22 i 23 del Diario de Mallorca :

Aquests dies ha estat notícia el cobrament d’un plus addicional de residència de 22.000 euros que perceben els alts càrrecs provinents de la península “fitxats” per part del Govern de les Illes Balears a proposta de Podemos. Així, els directors generals importats provinents de la península per part del partit morat sumen, a la seva retribució bàsica de 56.317,46 euros anuals, 22.000 euros més cada any, diners destinats, teòricament, a compensar el seu desplaçament de la península a les Illes Balears. La gran majoria d’aquests càrrecs no havien trepitjat mai les Illes abans del seu nomenament; tenen coneixements nuls de llengua catalana (la llengua pròpia de l’Administració que han de governar); desconeixen l’Administració que han de dirigir; el Dret autonòmic que han d’aplicar; i han arribat aquí després de què els seus propis votants les hagin tret de les institucions d’on provenen havent perdut estrepitosament les eleccions als seus respectius territoris d’origen. Pel que es veu, sembla que la cúpula madrilenya del partit dels cercles ha intentat “recol·locar” al màxim possible de membres del partit com alts càrrecs en la província insular que actualment governa després de la desfeta electoral patida a nivell autonòmic i estatal. La indignació de la ciutadania davant aquest plus destinat a “compensar” l’origen peninsular dels alts càrrecs nomenats pel partit morat ha anat en augment, i molt més quan, intentant justificar l’injustificable, el vicepresident del Govern de Podemos ha dit que el pagament del plus es fonamentava en el fet que l’habitatge i el transport són "enormemente caros" a les Illes (com si transport i habitatge no fossin igual de cars pels aborígens que no cobram aquest plus públic a final de mes). Al temps, el vicepresident va reconduir la polèmica a una qüestió “etnicista” i a una disputa entre “mallorquines y forasteros”. En aquest sentit, s’ha de recordar que la igualtat davant la llei que preconitza la Constitució, no tan sols prohibeix les discriminacions per raons d’origen, sinó que implica també, de fet, una proscripció de l’existència de privilegis que no estiguin objectivament justificats i que es basin en l’origen territorial del destinatari de l’ajut. Així, poca justificació té que el fet de nomenar a dit a un alt càrrec amb residència a una altra Comunitat Autònoma li doni automàticament dret a cobrar 88.000 euros més a final de legislatura que els que cobrarà un director general indígena que tingui la residència a Sencelles, per posar un exemple, en el moment del ser nomenament. A la defensa del plus efectuada pel vicepresident del govern, es va sumar la consellera d’agricultura, també de Podemos, que ha manifestat, per tal de defensar el cobrament del plus que cobren els directors generals del seu partit, que, ella mateixa: "si tuviera que prescindir del plus de residencia no podría seguir en el cargo" (la consellera cobra un plus semblant al dels directors generals peninsulars per compensar, en el seu cas, el seu desplaçament des de l’illa de Menorca a on tenia la residència fixada abans d’accedir al càrrec, a la de Mallorca, seu de la seva Conselleria). És a dir, pel que sembla i segons ha declarat, si a la Consellera se li llevàs el sobresou de 22.000 euros anuals que cobra per ser menorquina; amb els 60.971,26 euros anuals de cobra de nòmina ordinària, no podria arribar a final de mes, i hauria de deixar el càrrec. Així, la Consellera necessita d’un mínim de 82.971,26 euros anuals per poder sobreviure a Mallorca; al mateix temps que els directors generals “podemitas” han de cobrar, en igual mesura, un total de 78.317,46 euros anuals per compensar l’enorme sacrifici vital que és haver-se vist desplaçats des de la confortable metròpoli peninsular a les colònies espanyoles d’ultramar. No entraré en el sempitern debat de les retribucions dels polítics; però sí que he de dir alt i fort que Podemos és un partit que, des dels seus orígens, ha fet demagògia constant amb el tema de les retribucions dels servidors públics. Així, es va cansar de proclamar en els seus orígens que els seus càrrecs viurien sempre cobrant 3 salaris mínims interprofessionals (SMI) com a màxim (1.965 euros mensuals aleshores) i que renunciarien a qualsevol excés de retribució, privilegi salarial o pagament en espècia que els hi pogués correspondre. Al temps, repetien com un mantra que, els polítics que no els imitessin en quant a la limitació salarial eren “casta” i que explotaven al poble. En menys de 4 anys s’ha passat d’aquest discurs que era altament demagog i populista, a defensar plusos salarials de 22.000 euros anuals per alts càrrecs que en guanyen més de 50.000 de salari ordinari anual. La mudança ideològica del partit ha anat paral·lela a la mudança vital dels seus dirigents madrilenys (i provincials); i, en especial, del seu líder suprem; que han passat de viure a un piset a Vallecas, a fer-ho a una casa unifamiliar amb piscina a Galapagar; una residència familiar típicament petit burgesa, que, difícilment, es pot comprar (i mantenir) cobrant 3 SMI. A Balears, a l’hora de defensar el privilegi dels 22.000 euros anuals addicionals s’ha complert la frase, atribuïda a Winston Churchill i parafrasejada freqüentment per Groucho Marx, de què: “la política fa estranys companys de llit”; així, tant en el debat parlamentari, com en les votacions, hem vist a Podemos i VOX anant de la mà, defensant-se mútuament i compartint espanyolíssim argumentari, ben col·ligats amb el ciment del PSOE. Entre els tres, s’ha salvat finalment el cobrament plus per l’any vinent, suposant una bona pessigada econòmica addicional a final de mes que engreixarà les nòmines d’aquest grapat de càrrecs d’origen residencial peninsular; una pessigada que pagam, no ho oblidem, tots els contribuents i que demostra que la denominada “nova política” (Podemos; Ciudadanos i VOX) no és més que una farsa i una estafa pròpia de Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: s’han creat nous partits que prometien canviar-ho tot, amb la intenció darrera d’apuntalar el règim del ’78; i que, en el fons, no canviï mai res.