08 de setembre 2020

Eleccions sindicals

1 any després d'haver deixat el càrrec, torn a ser membre del comitè d'empresa de la UIB (i per tercera vegada ja!) en representació del STEI-i, sindicat en el que milit des de fa 16 anys. 



 

05 de setembre 2020

Dades i policia

Segons la meva modesta opinió jurídica, cedir les dades dels malalts de COVID19 a la policia sense consentiment exprés del malalt, autorització judicial o prèvia declaració de l'estat d'alarma, és una actuació inconstitucional, il·legal, conculcadora dels drets fonamentals dels ciutadans i que, fins i tot, podria arribar a ser delictiva. 

PS. Em gast una doblerada anualment per complir la normativa de protecció de dades al meu despatx professional i m'indigna veure després que el Govern fa el que vol passant-se pel forro el que diu la Constitució, la llei, i els reglaments europeus en matèria de protecció de dades...






27 d’agost 2020

Pacheta destituït

 José Rojo, "Pacheta" va agafar l'Elx a 2ªB, després de substituir al destituït ex-balearico Josico, i, en 3 temporades, ha dut l'equip a Primera Divisió. 


Ahir, l'Elx el va acomiadar després de l'ascens, al·legant el Club que la manera d'entrenar i ser del burgalès no entra en "los nuevos parámetros del Club" a 1ª Divisió. 


Entrenadors que diuen el que pensen i són honrats tenen molt difícil sobreviure a aquest odiós futbol modern dominat per les màfies de representants que ens toca patir. 


"Quiero enviar un mensaje a todo el futbol base: volvemos locos al futbolista... ¿Te quieres ir? Vete. De un millón de jugadores, llega uno o dos. Por estadística, no voy a fallar. ¿Qué prisa hay? Paz, quietos, quietos en casa. Estudia, crece... Se van, no estudian, y con 22 años ¿qué? No son ni futbolistas, ni ingenieros. Yo tengo hijos también..."




24 d’agost 2020

Bayern i Elx

 Ahir va ser un gran dia pels apassionants del futbol. En un mateix vespre, final de Champions i final d'ascens a Primera Divisió. I, la veritat, és que estic molt content amb els dos resultats. 


Els petrodólars de les monarquies àrabs del PSG - Paris Saint-Germain no pogueren amb el FC Bayern München, una de les millors fàbriques de futbol del món. La reacció de l'afició del PSG ho diu tot, i es mereixerien, només per això, esser exclosos una bona temporada de les competicions europees.  


Dir que el  paper del Bayern és doblement meritori, ja que ha fet campió d'Europa, entrenat per un entrenador (Hans-Dieter Flick) que va arribar sense fer renou l'any 2019, per assumir l'equip de forma interina, després de la destitució de Kovac, fins que es trobés un entrenador de "nom"; i, en menys d'un any, Flick va aprofitar la oportunitat i ho ha guanyat tot. 


Ah, i suposo també, que els aficionats del Barça, i en particular, Bartomeu, estaran contents pel resultat d'ahir: un jugador culé Philippe Coutinho, que va costar 160 milions d'euros a l'equip català, ahir vespre va fer campió d'Europa amb el Bayern, tenint  fitxa amb el Club barcelonés i ficant dos gols al Barça en quarts el dia de la major golejada històrica que ha rebut mai el Barça en competicions europees (8 a 2). Tot un exemple de gran gestió esportiva, la de Bartomeu... 


En quant a la final d'ascens, enhorabona al Elche CF per l'ascens davant el Girona FC. Pacheta com entrenador, i Nino com jugador, representen el futbol que a mi m'apassiona. Les he vist als dos competir contra el meu CD Atlético Baleares, i, els dos, en tres anys han passat de Segona B a Primera. En canvi, em sap greu, però a Francisco, l'entrenador del Girona, sempre l'he vist a la banqueta, amb una xuleria que detest.


De Pacheta li dedicaré un altre post, que s'ho mereix. Tot somiant en què un dia pogués veure'l assegut a la banqueta local de l'Estadi Balear...

22 d’agost 2020

Montoro

Duc anys dient que per mi és vergonyosa, i jurídicament molt discutible, la utilització que es ve fent de la imatge del menor Miquel Montoro tant per part de la seva família en les publicacions a youtube i xarxes, com per part de les institucions i els mitjans de comunicació públics de les Illes en campanyes i programes audiovisuals en els que apareix de forma gairebé permanent. Per dir simplement això, he rebut múltiples atacs a les xarxes socials, i m'han acusat des de "esnob", a elitista, fins a antimallorquí, ja que, segons alguns, Montoro representa l'essència de la mallorquinitat. 


Ara, la família demanda a una editorial i a l'autor Sebastià Bennàssar, per utilitzar la imatge del menor (sense haver passat prèviament per caixa) en un llibre publicat sobre el seu "fenomen" mediàtic... Tot i que no he llegit el llibre, i, per tant, desconec el seu contingut, recordar que, en una entrevista de 23 de gener de 2020 al diari Ultima Hora, la mare del menor reconeixia que ha vingut obtenint benefici econòmic per l'exhibició pública de la imatge del menor, tant a IB3, com al seu canal de youtube. 

Recordar, a més a més, que el Tribunal Suprem i Constitucional han configurat el concepte jurídic de de "personatge públic" que restringeix enormement el seu dret a la intimitat i pròpia imatge envers els particulars que no surten habitualment als mitjans de comunicació a l'hora de ponderar drets fonamentals. En aquest cas, és un "personatge públic", amb l'afegitó que és un menor (cosa que el sobreprotegeix) però del qual, la seva família, duu temps "venent" a canvi de doblers la seva pròpia imatge a tercers ( IB3, youtube, Consell de Mallorca, etc...i no sé si aquesta venta s'ha fet amb autorització de fiscalia, o no, tal i com exigeix la llei). Pos un enllaç amb un article científic molt interessant en pdf de la revista de Dret Polític sobre el concepte de personatge públic a la jurisprudència.


En fi, coses veurem. 




21 d’agost 2020

Actuació social d'emergència

 Vull manifestar el meu públic agraïment a Antoni Noguera com a responsable de serveis socials de l' Ajuntament de Palma per una actuació duta a terme durant aquesta aquesta setmana. 

Dilluns vaig contactar amb en Toni Noguera per una situació d'emergència social que detectàrem des de l'Associació Sa Creu Vermella : un home que feia mesos que vivia dormint al terra en un estable d'animals, sense aigua corrent i, gairebé sense aliments. Després de parlar amb en Toni, es varen posar en contacte immediatament, gràcies a les gestions del regidor, des dels SSSS de Palma; i durant aquesta setmana, hem treballat en xarxa (associació, UMES, Creu Roja, SSSS municipals...), aconseguint finalment ahir una plaça, ni que sigui provisional, al Centre d'Acollida Municipal per persones sense sostre.

Queda molta de feina a fer per a la completa reinserció social de la persona afectada, però com a mínim, en una època de tanta crítica destructiva, vull agrair avui la gestió del Tinent de Batle i del seu equip en aquesta ocasió. 

I també vull denunciar que hi ha un quart món entre nosaltres que està tan marginat que no és ni capaç d'arribar per ell mateix als serveis socials bàsics. I si no li donam una mà des de la societat civil no ho fa ningú. La lluita contra l'exclusió és feina de tots, i m'avergonyeix que molts de conciutadans coneguin situacions com aquesta i mirin de cap una altra banda fora donar una mà a qui ho necessita.



10 d’agost 2020

La Corona i el règim constitucional de 1978

 La Corona i el règim constitucional de 1978

 

 

Antoni Bennàssar Moyà[1]

 

Los españoles han echado al último Borbón no por Rey, sino por ladrón” va deixar dit l’escriptor Ramón María del Valle Inclán referint-se a la marxa forçada d’Alfonso XIII d’Espanya poc abans de què es proclamés la II República. Davant la inesperada notícia de la marxa el Rei emèrit espanyol em vengué tot d’una al cap l’oportuna frase de l’escriptor gallec; així com també, em vaig recordar de seguida al mateix temps, degut a la meva condició de fervorós creient en la dialèctica materialista històrica, d’una altra mítica frase que Karl Marx ens va deixar escrita en la seva obra “El 18è de Brumari de Louis Napoleon”. La història sempre s’acaba repetint, deia el pensador de Trèveris: "de primer com una tragèdia i després com una farsa". I la veritat és que el lamentable espectacle que estam veient darrerament en quant als assumptes reials és més propi d’una farsa barata que no d’una democràcia occidental. Vivim durant els darrers temps en un permanent show reial que sembla, en ocasions, tret de les millors escenes de la filmografia del gran Luís García Berlanga. 

 

Hem de recordar a nivell jurídic que la restauració monàrquica es va produir mitjançant la franquista Llei de Successió (1947) ; una llei que va donar lloc posteriorment a la “designació” de Juan Carlos de Borbón per part del dictador; una designació que fou posteriorment ratificada per les Corts franquistes el 22 de juliol de 1969 en un solemne acte en el qual el “designat” futur monarca jurava «fidelidad a los principios del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales del Reino». La Constitució espanyola de 1978, que va suposar continuïtat històrica i jurídica amb el règim dictatorial, fou redactada i aprovada d’acord amb les regles pautades per la Llei de Reforma Política (darrera Llei Fonamental de la dictadura, que havia estat votada per les Corts franquistes un 18 de novembre de 1976). Així, i de forma esquizofrènica, es va aprovar una nova Constitució democràtica seguint fil per randa el procediment jurídic que havia estat dibuixat per la normativa aprovada per les darreres Corts franquistes. Amb la promulgació de la Constitució de 1978 es donava legitimitat constitucional a la restauració monàrquica que havia estat implantada per la dictadura després de la Guerra Civil en substitució de la legalitat republicana. La nova Constitució aprovada blindà, a més a més, la institució monàrquica; determinant en el seu article 168 que qualsevol intent de reforma constitucional que pogués afectar a la Corona s’hauria de dur a terme mitjançant un procediment enrevessat i dificultós que fa impossible a la pràctica tocar ni una sola coma de la regulació constitucional de la Corona, vistes les actuals i possibles futures majories parlamentàries existents. En definitiva, tal i com va predir l’antic Cap d’Estat, difunt un 20 de novembre de 1975, havia quedat tot a la seva mort, tal i com ell volia, “atado y bien atado”. 

 

He tingut l’oportunitat de conèixer durant els darrers 40 anys a una espècie política molt curiosa. Eren individus que es definien suposadament d’”esquerres” o “progressistes”, al temps que repetien com un mantra una frase que esgrimien reiterativament de forma totèmica: “Yo no soy monárquico: yo soy juancarlista”. Aquests suposats republicans juancarlistes, per la meva experiència personal, eren o havien estat, gairebé sempre, alts càrrecs del PSOE. Ara, vista la defensa aferrissada que fa de la monarquia el govern estatal de coalició de PSOE – Unidas Podemos, la farsa que és en si mateixa la suposada esquerra espanyola, ha mostrat, més que mai, el llautó. En aquest sentit, s’ha de tenir en compte que si la monarquia només tingués el suport dels partits nacionalistes espanyols de dreta i extrema dreta (PP, Cs i VOX) no tindria possibilitats de supervivència a mig termini. Així, el PSOE ha estat, és, i continuarà sent ara més que mai, el gran puntal mantenidor de la monarquia a Espanya. El règim constitucional de 1978 implica una continuïtat, no només jurídica, sinó també política, econòmica i social, amb els quaranta anys de dictadura franquista. El franquisme no era només un dictador, o unes Corts “nacional catolicistes” i una xarxa de governadors provincials, sinó que era, fonamentalment, una manera corrupta d’entendre la vida pública. Aquesta manera corrupta d’entendre a tots els nivells la política fou magistralment descrita pel ja citat Luis García Berlanga en la seva genial pel·lícula “La Escopeta Nacional” (1978). La possibilitat d’una democràcia nova i regenerada, que fes net no només de les restes del franquisme a nivell d’estructures institucionals, sinó que també ho fes, i això era el més important, a nivell de les maneres corruptes del relacionar-se amb el poder polític, va quedar completament descartada, al meu entendre, en dos moments històrics. El primer, fou el 16 d’abril de 1977, dia en que el Santiago Carrillo compareixia anunciant que el PCE acceptava a la monarquia, renunciant a la bandera tricolor i fent seva com a pròpia la bandera monàrquica. Amb aquest gest simbòlic començava el compliment del vell somni del dictador que mai va veure complit en vida: fer desaparèixer al Partit Comunista d’Espanya. El segon moment històric fou el 29 de setembre  de 1979, data en què Felipe González, després d’un llarg pols a la militància del PSOE (amb una escenificada amenaça de dimissió inclosa), va aconseguir que el partit fundat un segle abans per Pablo Iglesias renunciés ideològicament al marxisme. El PSOE, acceptant el sistema monàrquic primer, i renunciant expressament al socialisme després, s’havia convertit en un partit del règim; cosa que li va dur a guanyar les eleccions generals, un 28 d’octubre 1982 i amb el beneplàcit dels poders fàctics de l’Estat, aconseguint aquell dia un històric resultat de 202 escons. El franquisme sociològic i econòmic aconseguia així, fagocitant el PSOE i fent desaparèixer l’amenaça del PCE, el seu objectiu: continuar controlant el poder, més enllà de la mort física del dictador, mutat però inalterable en quant a les seves estructures corruptes. El franquisme no va morir amb el dictador, sinó es va adaptar a partir de l’any 1978 de forma camaleònica com si d’un virus es tractés, amb la clara intenció de perdurar en quant al seu modus operandi de relacionar-se amb el poder polític quaranta anys més (tal i com efectivament ha acabat passant). Així que, sens dubte, el denominat “Cas Corinna” és un episodi més (només un més) d’una llarga sèrie històrica en la que podem incloure des de la MATESA dels tecnòcrates de l’Opus Dei; fins a la Gürtel successora de Filesa; passant pel despatx de Juan Guerra, un despatx al qual arribaríem conduint després d’haver travessat el túnel de Sóller, venint del Palma Arena, just després d’haver visitat l’Autoritat Portuària de Palma.  



[1] Antoni Bennàssar és doctor en Dret i advocat en exercici.