Llampegada

Després de molts de temps sense fer-ho, m'he decidit a publicar una petita glosa per no perdre el costum de la rima;

Llampegada

Ha començat a llampegar

i amb una forta arruixada

la dreta ha estat cridada

per durant quatre anys governar

Estimant enormement la democràcia

els resultats vull respectar

tot i que em fa molt emprenyar

que governin els amics de l'autocràcia

Quatre anys de retallades

haurem de suportar 

i ens podem començar a preparar

ja que aquesta gent no va de ninades

L'escola pública quedarà ben menuda

privatitzada la sanitat

diuen que l'Estat està embargat

i que d'ajudes socials no en quedarà ni una

El treballador serà ben venut

a una patronal engreixada

per una dreta que va ben estufada

i vol recuperar el temps perdut

La patronal és la que governa

maldament no ho volgueu escoltar

i a noltros només en queda acatar

el que la banca ens reclama 

I jo amb tot això em deman

a on queda la democràcia

i si tot sistema no és una falàcia

amb el poder que no sabem a on roman

Colt

"Abraham Lincoln va fer a tots els homes lliures, Sam Colt els va fer iguals"

Avui he sentit aquesta frase, que és anònima, pel que sé, i molt típica als Estats Units. Crec, en tot cas, que representa molt bé la idiosincràsia dels Estats Units, la seva segona esmena, i el dret de portar armes. Una frase per reflexionar...

Esperança i depressió col·lectiva

El sistema capitalista viu un dels seus pitjors moments en l'Europa occidental i els Estats Units. Altres economies (tal i com Rússia, Brasil o, sobretot, Xina) no en tenen gens de crisis, aposta no podem parlar d'una crisi global tal i com fan alguns. D'aquesta crisi el que més em preocupa és la manca d'esperança. Sembla que la societat en el seu conjunt viu una depressió continuada. Ens acostam a unes eleccions generals i jo not l'apatia electoral en tots els cantons. Això és un símptoma molt preocupant per a la salut democràtica de la nostra societat. No es veu la sortida i sembla que l'estat actual d'explotació laboral, retallades socials i inestabilitat econòmica serà permanent. La manca d'esperança implica el pitjor d'un estat depressiu que és, al meu entendre, el que viu la nostra societat. Sense il·lusió, res és possible, i d'il·lusió, jo, en veig ben poca a dia d'avui...

Examen d'espanyolitat

En Rajoy ha proposat fer un examen d'espanyolitat als estrangers que resideixin a Espanya i, sobretot, a aquells que vulguin accedir a la ciutadania espanyola. M'agrada la idea (mode sarcasme \ off). Idò bé, agafant la idea "popular" jo propòs, com a mallorquí, fer una examen de mallorquinitat a tots els que vénen de fora. L'examen hauria de començar per la part gastronòmica, exigint que l'immigrant (espanyol, comunitari o extracomunitari...) sàpiga degustar una bona sobrassada de porc negre, exigint també que li agradin les olives trencades, a més de saber fer cocarrois i panades, i que sigui capaç de clavar-se una bona copa d'herbes dolces i conegui perfectament que és el palo amb xifon i el rebentat d'amazona. Si supera aquesta prova hauríem de passar ja a majors, demanant-li a veure qui és "la moreneta", a on es situa (o es situava) es Güell, què és un rebosillo o la diferència entre un ruc, un ase i un gorà. Si supera això ja podríem passar a la següent fase, demanant-li que ballàs boleros, amollar-lo enmig de la Serra per a què trobi esclata-sangs o, sent un poc punyeteros, fer-li caçar mopis. Si supera totes aquestes proves ja podem anar per la matrícula, fent-li tomar ametles amb canya i teles, llaurar sense fer llobades, o, inclús, fent-li composar qualque glosa mallorquina o tocar les xeremies. I si no supera l'examen què feim amb els "mals mallorquins"?. En Rajoy, pels "mals espanyols" pensa castigar-los negant-los la nacionalitat, o inclús el permís de residència, pel que he sentit... no sé què podríem fer noltros amb aquells que no superin el test de mallorquinitat. S'admeten idees. 

De Tots Sants a Halloween

Mai havia vist tanta de gent, petits i grans, disfressats pels carrers de Son Ferriol, el meu poble, ahir vespre. Allò semblava una Rua anticipada, i, que jo sàpiga, la Rua sempre s'ha celebrat pel febrer. Aquí, des de sempre, hem celebrat Tots Sants, una celebració, que no festa, basada en el record callat i emotiu als difunts. La meva infància ve marcada pels rams d'estranys (crisantems), que construïa amb autèntica devoció el meu padrí matern, al cel sia, i que romanien disposats a la galania de ca meva, preparats per ser repartits als cementiris de Palma i Establiments l'on demà. Record també, com no, la tradició de regalar els padrins joves als fiols un rosari de confits (uns confits que confés que a mi no m'agradaven especialment de gust...) i també la tradició dels panellets d'ametla. 

Poc a poc Tots Sants ha passat a ser Halloween. Tanta televisió i tanta sèrie americana han provocat que s'omplin els carrers de l'horterisme del truco o trato, de la disfressa comprada al centre comercial i fabricada a la Xina, i de les carabasses de plàstic posades a l'entrada de la casa al costat del Gnomo de pedra o plàstic (una altra horterada, en la meva modesta opinió). Reconec que no sóc molt de disfresses, però bé, sóc encara menys de la importació de tradicions foranes pel simple fet que surten per televisió. Estam immersos en una cultura audiovisual, fonamentada en el tòtem televisiu, en la qual allò que surt per la televisió la societat ho calca ja que ho veu com bo. I així ens va, començant per Halloween i acabant amb na Belén Esteban. Oi de País.