Falsedats jurídiques per oposar-se a l´Estatut català

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 26 de gener de 2006 (pàgina 44):

Falsedats jurídiques per oposar-se a l´Estatut català

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

A les 14.30 hores del dia 24 de gener de 2006 vaig sentir unes declaracions del cap de l´oposició espanyola, el senyor Mariano Rajoy, efectuades al Fórum de Nueva Economía. La transcripció literal la reproduesc seguidament (font: Reuters): "Como aquí no estamos reformando un Estatuto de autonomía, sino cambiando el modelo de Estado, vamos a presentar una proposición de ley de iniciativa popular pidiendo un referéndum [...]. Creo que en un asunto de estas características la gente tiene derecho a opinar, porque no estamos hablando de un tema menor, ni de un tema de una comunidad autónoma, estamos hablando de un tema que le importa al conjunto de los ciudadanos españoles y de una reforma de la Constitución, y de esto tienen que opinar todos". Com a jurista i professor de Dret Constitucional que encara roman en estat de consternació intel·lectual, crec convenient exposar, de la manera més pedagògica possible i sense entrar en cap cas en el contingut polític de les declaracions, la profunda incorrecció jurídica d´aquestes:

Primer.- El referèndum consultiu a què presumptament fa referència el senyor Rajoy està regulat a l´article 92 de la Constitució espanyola (CE) i desenvolupat per la Llei orgànica 2/1980, de 18 de gener, que regula les diferents modalitats de referèndum. El referèndum consultiu a Espanya (com bé ha explicat el meu mestre, el doctor Oliver Araujo, en nombrosos treballs ja esdevinguts clàssics) només pot ser convocat pel rei, a proposta del president del Govern, prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats. Per tant, l´única persona que pot proposar un referèndum consultiu en relació amb l´Estatut d´autonomia de Catalunya és el senyor José Luis Rodríguez Zapatero. En cap cas no és constitucionalment possible convocar un referèndum consultiu mitjançant la recaptació de signatures.

Segon.- La recaptació de signatures per aprovar iniciatives legislatives està regulada a l´article 87.3 de la CE. S´exigeixen 500.000 signatures per presentar una proposició de llei davant el Congrés dels Diputats. Aquest article preveu, no obstant això, que no serà possible la iniciativa legislativa popular en matèries pròpies de llei orgànica. S´ha de tenir en compte que l´Estatut d´autonomia de Catalunya, com tots els estatuts d´autonomia, és una llei orgànica. Per tant, en cap cas no es poden recaptar signatures de manera jurídicament vàlida per intentar canviar, alterar, derogar o impedir la vigència de l´Estatut d´autonomia català.

Tercer.- En aquests moments no som davant un procés de reforma constitucional. A més, la recollida de signatures no pot iniciar el procés de reforma de la Constitució (art. 166 en relació amb l´art. 87 de la CE).

Quart.- La Constitució espanyola (art. 152.2) preveu l´obligatorietat de convocar un referèndum per reformar l´Estatut d´autonomia català. No obstant això, hem de fer la important precisió que aquest referèndum s´ha de fer citant a les urnes el poble català, no el conjunt del poble espanyol (això no és constitucionalment admissible).

Cinquè.- La via que té el Partit Popular per impugnar la constitucionalitat de l´Estatut d´autonomia de Catalunya és la següent: 1) Esperar que aprovin l´Estatut les Corts espanyoles i el poble de Catalunya en referèndum. 2) Presentar, una vegada aprovat i mitjançant la signatura de cinquanta diputats o senadors, recurs d´inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional (art. 161.1.a de la CE en relació amb l´art. 32 de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional).

Sisè.- La presentació del recurs d´inconstitucionalitat feta per cinquanta diputats o senadors no suspendria, en cap cas, l´entrada en vigor de l´Estatut d´autonomia de Catalunya.

Els sis punts anteriors resumeixen les possibilitats d´actuació davant la hipotètica reforma de l´Estatut d´autonomia de Catalunya. Per contra, defensar que mitjançant la recollida de signatures es pot convocar un referèndum demostra un preocupant desconeixement jurídic del sistema constitucional espanyol o, el que encara és molt més greu, voler enganyar els ciutadans abusant dels seus escassos coneixements jurídics. A un alumne de primer de Dret no se li consentiria aquesta errada en un examen final, crec que al líder de l´oposició conservadora tampoc no se li ha de consentir.

Antoni Bennàssar és professor de Dret Constitucional de la UIB.

Del birret al comandament a distància

Article aparegut al Diario de Mallorca de dia 13 de gener de 2005, pàgina 36:

TRIBUNA

Del birret al comandament a distància

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

El començament de l´any sol servir per mirar els pressuposts públics i analitzar en profunditat on van a parar els nostres doblers. Així, aquests dies ha estat notícia el fet que el Govern de les Illes Balears hagi destinat més doblers (57,3 milions d´euros) a IB3 que a la Universitat de les Illes Balears (54 milions). Consideram necessari fer, baldament sigui de manera planera, una reflexió sobre l´ordre de prioritats que ha dut al fet que la televisió del Govern balear se´n dugui enguany més doblers públics que la Universitat de les Illes Balears.
L´ensenyament públic, universal i gratuït és una conquesta relativament recent que es remunta a menys de cent anys en el cas espanyol. D´aquesta forma, la possibilitat que les classes treballadores accedeixin a un sistema educatiu de qualitat ha estat una de les gran conquestes del darrer segle. Una conquesta aconseguida no gratuïtament sinó fruit de decennis de lluita, una lluita impulsada pels moviments socialista i republicà fonamentalment. Per republicans i socialistes educació representava cultura, i cultura representava democràcia i llibertat. En aquest sentit, m´agradaria recordar públicament el paper de la Institución Libre de Enseñanza, fundada l´any 1876 per catedràtics insignes que patiren les represàlies de la monarquia (Francisco Giner de los Ríos, Nicolás Salmerón, Gumersindo de Azcárate, etc.), en la formació del clima intel·lectual adient que conduí a l´aparició d´una brillant generació de pensadors, artistes i polítics que, gairebé seixanta anys més tard, proclamaria la República a Espanya. Només després de formar gent lliurepensadora era, i és possible, dur a terme avenços polítics i socials. Així, convé recordar les paraules de l´admirat batlle republicà Emili Darder: «només la cultura podrà fer ciutadans lliures».

Analitzar la despesa d´un govern en educació implica molt més que una anàlisi de fredes dades. Implica veure el seu ordre de prioritats, i el model de societat que es vol desenvolupar. En el cas illenc, les mancances en el nostre sistema educatiu són clamoroses. Tenim un índex de fracàs escolar impressionant (l´any 2003 la mitjana de l´Estat era del 23,6 per cent i a les Balears quedava fixada en el 38,6 per cent), la taxa d´estudiants universitaris més baixa de tot Espanya (amb 13.620 estudiants l´any 2004-2005), una llengua pròpia en retrocés i una arribada massiva d´immigració que desborda totes les previsions (segons les dades del Ministeri d´Educació, les Balears som al capdavant de tot l´Estat, amb un 11,1 per cent de població escolar immigrant). Si en qualsevol comunitat autònoma la necessitat d´invertir en educació és necessària, en el nostre cas és primordial, i d´aquesta inversió depèn el nostre futur. Referint-nos exclusivament a l´ensenyament superior, la inversió en la Universitat ha d´implicar molt més que una despesa en «formació», ha de suposar una inversió de futur en un focus de debat, opinió i avantguarda social. Així, la Universitat hauria d´esdevenir l´impulsor intel·lectual d´una societat avui letàrgica. Se´m pot rebatre que la Universitat no sols s´impulsa amb doblers; hi estic d´acord, però ningú no em negarà que aquest impuls es comença invertint-hi doblers. Així, per tenir una bona universitat és imprescindible, a títol d´exemple, implantar-hi programes d´investigació i instituts científics pagats amb doblers públics; un sistema de beques de postgrau ampli, extens i plurianual; plans d´estabilització laboral del professorat; i, que no s´oblidi, uns sous dignes per als professors i investigadors en fase de formació (precisament el contrari del que succeeix ara). La gent vàlida, si no s´adopten aquestes polítiques exposades, inexorablement se n´anirà a l´estranger o al sector privat. Per evitar que això esdevingui (si és que veritablement es vol evitar) es necessiten doblers.

La posada en marxa d´IB3 ha implicat una inversió milionària de doblers públics. Les crítiques a aquesta despesa i, sobretot, a la finalitat d´aquesta despesa han estat contundents. Ara, després de veure les xifres pressupostàries, no em queda més remei que sumar-me obertament i decidida al grup crític d´una televisió descaradament partidista. Que es destinin desenes de milions d´euros illencs a veure el que ja es veia de forma gratuïta i era de millor qualitat (gràcies a una iniciativa ciutadana en forma de «voltor») em sembla una tudada de doblers inacceptable. Aquesta societat necessita més doblers gastats en acadèmies i liceus i menys inversions en «panem et circenses». Encara que, no ho oblidem, ja en la república romana era «el pa i el circ» la via que havia de fer servir un magistrat que aspirava a ser cònsol. El poble sempre ha estat bo de conformar i convèncer.

La historia es así, y así se la hemos contado

La historia es así, y así se la hemos contado... (Publicat a EL Mundo de dia 2 de gener de 2006):

La Historia es así, colega Bennàssar

ROMAN PIÑA HOMS


Creo que a mi distinguido colega el profesor Antoni Bennàssar le ha traicionado su natural inclinación de filósofo, como le ha fallado a Antonio Alemany la suya de polemista consumado adelantándose en la faena, que era mía, y dejándome el miura, sino tocado, al menos muy paseado. Al Toni periodista y polemista le comprendo. Se lo pedía el cuerpo. Y al Toni profesor también, pero a este último le pido orden, puesto que o jugamos a constitucionalistas o a filósofos. Las reglas de juego del constitucionalista parten de un texto. Las del filósofo, de lo que sea, con tal de rizar el rizo. Y es que Toni Bennàssar, antes que profesor de Constitucional, lo fue de Filosofía del Derecho y se le nota.

Mi punto de partida en el debate ha estado en negar el odio a Cataluña de los españoles mesetarios denunciado por Bennàssar, y en rebatirle los tópicos de los que un intelectual como él debería estar vacunado. Le remití a la más reciente bibliografía y le advertí del peligro de las dicotomías, o sea de aquello de «malos malísimos» españolistas, y de los «buenos buenísimos» catalanistas. Temo que me ha hecho poco caso. En su artículo Catalunya triomfant, como si no me hubiese escuchado, insiste en la supuesta intransigencia de los españolistas, sin aceptar ni rebatir mis argumentos, y califica el debate sobre el Estatut en el Congreso de los Diputados -única instancia soberana del conjunto de los españoles- como uno más de los tremendos agravios históricos infligidos al pueblo catalán. Para rebatirme distingue tres partes en su escrito: Per un costat la pèrdua de les llibertats catalanes al segle XVIII; per un altre, las guerra civil i el conflicte nacional a l'Estat espanyol; i per últim, la dinàmica de confrontació anticatalanista que, des de la dreta espanyola, es duu a terme amb motiu del projecte de nou Estatut per a Catalunya. Pues vayamos a ello. No tengo inconveniente.

La que Bennàssar llama pèrdua de les llibertats catalanes es cosa cierta, pero hasta determinado punto. Exige matizaciones. Celebro que Bennàssar ya no nos hable de la soberanía perdida de los catalanes, una soberanía que nunca tuvieron. Pero no debe tampoco olvidar que las estructuras políticas catalanas, superada la Edad Moderna, eran puro medioevo, en el contexto de una sociedad estamental dominada por los sectores más inmovilistas, y llegado el XVIII exigían cambios ineludibles. Así lo reconoce Jaume Vicens Vives, para quien los catalanes no se dieron cuenta de que «sin un amplio margen de reformas en las leyes y fueros tradicionales, no era posible enderezar el país. Lucharon contra la corriente histórica y esto suele pagarse caro». Esto lo dice uno de los más señalados historiadores de Catalunya, no un mesetario de derechas. Que se hizo mal en las formas, estoy completamente de acuerdo, puesto que se impuso como venganza o castigo, a consecuencia de la pérdida de la guerra por unos catalanes rebeldes a su legítimo monarca Felipe V; un monarca, tampoco lo olvidemos, que al tiempo que imponía el centralismo borbónico en todos sus reinos por igual -excepto en Navarra y País Vasco que no se le habían rebelado- extendería los beneficios de la monarquía -el comercio con América- también a todos sus reinos sin excepción, haciendo que la castigada Cataluña duplicase su población y riqueza en los cien años siguientes -cosa inaudita- como muy bien lo ha señalado Jordi Nadal. ¿Fue esto anticatalanismo?

Vayamos a la segunda cuestión, sin duda más compleja, o sea lo de la guerra civil i el conflicte nacional català. Tiene razón Bennàssar. Efectivamente los políticos catalanes priorizaron su problema nacional al del asentamiento de la legalidad republicana en toda España. Y este fue su mayor problema y el del resto de los españoles, como me temo que lo está siendo ahora. Efectivamente, el llamado Pacto de San Sebastián hipotecó a los políticos del republicanismo, como ahora hipoteca al PSOE. Dicho pacto aseguraba a los catalanes, en su preámbulo, su derecho de autodeterminación. De ahí la proclamación por Francesc Macià de la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibérica el mismísimo 14 de abril de 1931, enorme barbaridad legal y de oportunidad política, de la que el propio Macià tuvo que hacer marcha atrás tres días después. Pese al disparate, al año siguiente, el 9 de septiembre de 1932, ya con la Constitución republicana aprobada, Catalunya alcanzó su Estatut en unas Cortes españolas democráticas, con 314 votos a favor y 24 en contra. ¿También esto fue odio españolista a Catalunya? Pero lo más grave sería que algo más de dos años después -el 4 de octubre de 1934- contra todo principio democrático, el presidente Lluís Companys volvería a ejercer el golpismo puro y duro, proclamando L'Estat català dins la República Federal Espanyola. ¿Motivo? No le gustaba la CEDA en el Gobierno central, cuando legítimamente, o sea mediante las urnas, la derecha española había ganado las elecciones. Bien ya sabemos lo que pasó. Estallada la guerra civil, cuando la legalidad republicana traslade a Cataluña el gobierno del Estado, en lugar de sumar fuerzas frente al adversario común, todo serán disputas. ¿Culpa de la maldita derecha? Para Juan Miguel Revilla, en los críticos dias de finales de 1937, «los dirigentes republicanos, incluido Manuel Azaña, llevaban tiempo preocupados por el fraccionamiento del Estado y la convivencia cada vez más difícil entre Gobierno y Generalitat». El mismísimo Indalecio Prieto sentenciaría: «Si la guerra se pierde, se perderá principalmente por la conducta insensata y egoísta de Cataluña».

Y nos queda la tercera cuestión, o sea el que Bennàssar llama atac despietat al text estatutari. Por favor, profesor Bennàssar, de ataque despiadado nada. Yo diría que de oposición firme y democrática del PP, mientras el PSOE en principio ha enmudecido por aquello de que andaba en un apaño con el tripartito, hasta que hoy sus propios líderes históricos se han plantado. ¡Que nos jugamos mucho! Está a la vista. Se están rompiendo las reglas del juego democrático y La Catalunya triumfant que todos deseamos, debería ser la del seny y del encuentro en la comunión de España y de Europa, sin descalificaciones per allò de que ens odien.