L’assemblea de IU

Ahir es va celebrar a Madrid l’assemblea federal de Izquierda Unida. Em semblà que era l’assemblea de la seva desaparició. Les disputes internes entre el sector PCE i el sector Llamazares són més que evidents. D’aquell deu per cent dels vots, i vint diputats que aconseguir en Julio Anguita, al dia d’avui, ha plogut molt. Ara, el debat està en seguir la línea «ecopacifista» d’Iniciativa per Catalunya, o, pel contrari, mantenir-se fidels a un model de partit d’esquerra radical tradicional. La decisió no es fàcil, però l’esquerra, en el sentit general del terme, crec que necessita que Izquierda Unida es recuperi.

El valencià, bé gràcies

L'estupida qüestió de la denominació de la llengua catalana torna a estar sobre la taula. El motiu ha estat la traducció de la mal nomenada Constitució europea. Aquesta polèmica ha servit, no obstant, per deixar veure l'estupidesa demagògica d'alguns. Davant l'acte d'enginy del Govern català, acceptant com a seva la versió "valenciana" presentana per la Generalitat "de baix", les primeres respostes feren riure. El senyor Camps, president dels valencians, digué que havien guanyat ja que a Europa hi hauria dues versions en valencià i cap en català. Tot seguit, el to anar augmentant: en un míting,i parlant en castellà (of course) Camps va dir que els catalans els hi havien robat l'aigua i ara els volien robar la llengua. Ara, dins d'aquest "sainete",ahir, a València, es va fer una manifestació blavera. Els lemes organtizatius foren «acabar con las agresiones de los Gobiernos de España y de Cataluña», y la «lucha contra la intromisión catalana».Segons l'ABC (font de tota solvència) en la manifestació:

se leyeron pancartas como «Carod terrorista, Zapatero su marioneta» o «Zapatero: respeta la Constitución», y se escucharon toda clase de insultos contra ambos líderes.

En resum, que encara patim les conseqüències d'una transició política mal feta i mal acabada. I d'un PSOE que en els anys vuitanta fou, com sembla que tornarà a ser ara, covard. El problema de València es deu, segons la meva opinió, a un senyor que presidí la Generalitat com a cap de llista del PSPV-PSOE des de 1982 fins a 1991:Joan Lerma

Els pressupostos de la Comunitat Autònoma

A les Illes Balears s’està tramitant la Llei de Pressupostos Generals de la Comunitat. D’aquesta Llei m’agradaria destacar una sèrie de coses. En primer lloc, hauríem de fer constar que tenen una principal característica: l’endeutament. Si una cosa havia destacat als comptes de la CAIB, des de la època de Gabriel Cañellas, havia estat l’equilibri pressupostari. Ara, sembla que és coherent que el País s’hipotequi pels segles dels segles. Això és, des de tots els punts de vista, una política negligent. S’estan condicionant polítiques futures amb dobles malbaratats avui. I amb què es gasten els doblers demanats a crèdit? En despeses totalment supèrflues: autopistes que hem de pagar degut a d’incompliment del Govern Balear del conveni de carreteres, un equip ciclista que és el hobby del senyor Rajoy, una televisió «publica» que serà un pou sense fons (un mínim de 60 milions d’euros per any)... I, front a n’aquesta tudada de fons públics, hi ha altres àmbits, com per exemple l’educació, allà on diuen els seus responsables que no hi doblers ni per afrontar els rebuts d’aigua i llum del mes de novembre. Segur que «don Biel», anys enrere, no hauria arribat a n’aquests extrems!

Vint-i-quatre d’octubre

Avui és vint-i-quatre d’octubre. Pels despistats hem de recordar que, tal dia com avui, va començar la Revolució bolxevic russa. Així, en un país de les mides d’un continent, s’iniciava un experiment polític que havia de canviar la història de la humanitat. Si Marx fou la teoria al socialisme, Lenin fou la praxis, i la Revolució d’octubre l’experiment. És cert que trobam experiments revolucionaris ja en el segle XIX (v. gr. les revolucions de 1848 o la Comuna de 1871) però la Revolució russa tindria un significat especial per a tots els socialistes. Així, amb el naixement de la URSS (CCCP en rus), es consolidava una experiència de transformació social que s’estendria durant més de setanta anys. Maldament que, segons molts d’autors, el socialisme es va limitar als primers anys de la revolució derivant, tot seguit, en un capitalisme d’Estat igualment opressor per les classes treballadores. Això és, no obstant, una altra llarga història...

Bono i la División Azul

José Bono perdé el XXXV Congrés del PSOE, contra tot pronòstic, davant José Luís Rodríguez Zapatero. Això, a ben segur, l’ha marcat de per vida. Després, Zapatero guanyà, també contra tot pronòstic, les eleccions generals. Una de les primeres decisions del nou president fou el nomenament de l’altre hora rival, José Bono, com ministre de defensa. Aquesta iniciativa fou molt polèmica entre les pròpies bases del PSOE. Bono, en una de les primeres tasques assignades pel President, actuà amb diligència retirant amb prestesa i eficàcia les tropes espanyoles destinades a Irak. No obstant, i des de els seus inicis, la seva actuació ministerial ha estat caracteritzada per una afany de protagonisme desmesurat. Ara, torna a ser primera plana. El motiu? La desfilada militar del 12 d’octubre, antic «día de la raza». José Bono ha tingut la «gran» idea de fer desfilar junts a un veterà republicà, membre de la divisió Leclerc (la que va alliberar París del jou nazi), i un veterà de la «División Azul». Bé doncs, això, segons el meu parer, ha estat un gran error. Equiparar als lluitadors per la democràcia i per la llibertat, tal i com foren els republicans espanyols que moriren a la Segona Guerra Mundial lluitant contra els feixistes, amb els propis feixistes, és una aberració. La «División Azul», creada per Serrano Suñer i dirigida per Agustín Muñoz Grandes, fou un cos de voluntaris feixistes que, creient amb el principis del nazisme, acudiren joiosos a combatre la democràcia i el socialisme (tal i com ja havien fet a Espanya de 1936 a 1939). Crec, sincerament, que aquesta gent no mereix cap homenatge i manco, quan encara no han demanat públicament perdó.

PD S’imaginen que el ministre de defensa alemany fes desfilar a antics membres de les SS com a símbol de «reconciliació»...

La «ikastolización» de Jaume Matas

Acabo d’escoltar un fragment del discurs fet pel President Jaume Mates al debat sobre l’estat de la Comunitat. M’ha sobtat que fes servir el terme «ikastolización» per referir-se al model lingüístic escolar del qual s’ha de fugir segons la seva opinió. Amb aquesta referència a les ikastolas, el President ha volgut justificar els seus atacs a la llengua en l’àmbit educatiu. Bé, segons la meva opinió, aquestes declaracions només poden correspondre a la ignorància o a la mala fe del nostre President. El senyor Matas hauria de saber que a les Illes s’ha vingut adoptant, des de l’any 1984, un model antagònic al basc (el de les ikastolas). Així, a Euskadi, hi ha dues línees educatives: una en castellà, i l’altra en basc. Les ikastolas son el nom que reben les escoles que segueixen la línea basca d’ensenyament. Aquest model seria el que vol implantar el PP. Al•lots separats per raó de llengua. Així, amb les seves polítiques, el que vol crear el President Matas és, no sé si sense saber-ho, ikastolas a les Illes (serien les escoles que durien una línea d’ensenyament catalana front a la castellana). A n’aquesta escissió la dreta illenca li diu «fomento del bilingüismo» (sic). Pel contrari, a les Illes, només hi ha via (fins ara) una sola línea educativa. Aquesta línea compartia ambdues llengües a les aules en funció d’un sistema de percentatges lingüístics que venien prefixats pel PLC (Projecte Lingüístic de Centre). Al Principat, varen anar una passa més enllà, establint la immersió lingüística durant l’educació infantil i els primers cursos de primària.

Els primers pressupostos del PSOE

En aquests moments s’estan negociant els suports parlamentaris dels que podrien ser els primers pressupostos d’esquerres que s’aprovaran en els darrers vuit anys. S’ha de tenir present que la Llei de Pressupostos és, sense cap dubte, la llei més important que adopta el Congrés al cap de l’any en el terreny econòmic. Recordem que l’article 143 de la Constitució estableix, en el seu article 134, el següent:

Article134
1. Correspon al Govern d’elaborar els pressuposts generals de l'Estat, i a les Corts Generals d’examinar-los, esmenar-los i aprovar-los.
2. Els pressuposts generals de l'Estat tindran caràcter anual, inclouran la totalitat de les despeses i els ingressos del sector públic estatal i s'hi consignarà l'import dels beneficis fiscals que afectin els tributs de l'Estat.[...]

Així, tots els projectes polítics del pròxim any, passen per les partides que s’incloguin als comptes públics. Des de el possible tancament d’Izar, fins als doblers de què disposarà la Casa Reial pel Príncep i na Letizia. D’aquesta forma, la negociació d’aquestes setmanes serà cabdal pel futur de l’Estat. I es dóna una situació prou curiosa. Un polític neoliberal, com en Solbes, s’ha de seure amb forces d’esquerra alternativa com ERC i IU. Això, en més de vint-i-cinc anys de Constitució, no havia esdevingut mai. S’ha d’agrair enormement que el president Zapatero hagi actuat, prioritzant la negociació amb l’esquerra parlamentària, de manera antitètica del que fes l’expresident González fa dotze anys. Hem de recordar que Felipe preferí fer un pressupostos amb CiU durant quatre anys, que pactar-los amb IU. Una de les conseqüències d’aquest pacte de la dreta regionalista amb els socialdemòcrates encara les petim ara: la creació de les ETTs (Empreses de Traficants de Treballadors, en terminologia sindical).

El català a la nova Europa

Aquest dies hi ha hagut una forta polèmica en relació al no reconeixement del català a la Unió Europea. A més, i en un lloable intent d’oficialització duit a terme pel Govern del PSOE, s’ha generat una situació força curiosa en quant a la denominació de la llengua. Anem per parts. En primer lloc s’ha de dir que el no reconeixement del català a la Unió és una conseqüència lògica. Una conseqüència fruit d’un model d’Europa que s’ha construït sobre els Estats i no sobre els pobles i nacions. A més, hem de fer esment al fet que han conviscut al si de la Unió Europea Estats respectuosos amb les seves diverses realitats nacionals (v. gr. Bèlgica o Alemanya), amb altres centralistes, jacobins i totalitaris (v. gr. França i Gran Bretanya). És normal que, amb aquests precedents, l’actual Unió depreciï a catalans, bascos, bretons, gaèlics, i tants d’altres. Una altra qüestió és en relació a la polèmica català–valencià i la petició feta per Govern espanyol a la Unió. S’ha de dir que el PSOE ha actuat en aquest assumpte de manera correcta. Així, ara s’està pagant de manera molt cara una errada que prové dels anys setanta, de la transició i de la famosa batalla de València. Si s’ha reconegut i mantingut jurídicament una barbaritat com és la secessió lingüistica del català, o s’ha de canviar l’actual Estatut d’Autonomia valencià o s’ha de ser conseqüent i defensar, també a Europa, aquesta aberració científica.

Onze de setembre

Avui, és una efemèride especial en el si del pensament i de la història política. L’onze de setembre és una data destacada entre les destacades. Pels desmemoriats, recordem que cada onze de setembre es commemoren tres esdeveniments que, tenyits de sang, han marcat l’estructura política de la nostra societat. El primer onze de setembre al que hem de fer esment fou el de l’any 1714. Aquell dia, les trobes castellano–franceses de Felip d’Anjou entraren a Barcelona acabant amb les llibertats del poble català. El mallorquins, caparruts com sempre, aguantàrem fins a l’any 1715. L’altre onze de setembre fou el de 1973. Aquell any, a Xile, les tropes comandades per Augusto Pinochet i dirigides per la CIA i els Estats Units, acabaren amb l’esperança de construir el socialisme amb llibertat sobre una democràcia parlamentària burgesa. Salvador Allende fou la seva principal víctima, junt a més de vint-i-tres mil ajusticiats pels repressors feixistes. Per últim, el darrer «onze de setembre» és més recent. Fou el de l’any 2001. Un grup de terroristes islamistes atacaren les torres bessones de Nova York i el Pentàgon. Allà començava, pròpiament, el segle XXI. Un segle que ha partit marcat per la por, la repressió i la retallada de llibertats. La lluita antiterrorista ha servit d’excusa a la dreta neoconservadora per convertir els ciutadans en súbdits. Esperem que, com a darrera esperança, hi hagi qualque any un onze de setembre que serveixi per iniciar una nova etapa de llibertat, igualtat i justícia social entre els homes.

Homenatge republicà

Aquesta setmana passada es va fer, per part de l’ajuntament de París, un homenatge als republicans que varen alliberar la capital francesa del jou nazi el 24 d’agost de 1944. S’han hagut d’esperar poc més de cinquanta per aquest merescut reconeixement. Així, es de recordar l’oposició de la dreta gaullista francesa contra tot homenatge a uns soldats que, a més de republicans, eren majoritàriament comunistes. Bé, al marge del fet puntual de l’acte d’ofrena, vull destacar una anècdota que m’ha fet escriure aquestes línees. Vaig veure el Telediario del migdia (cosa no habitual amb jo) precisament el dia que era notícia l’homenatge dut a terme a París. A l’esmentat programa, el presentador, va donar la informació de la següent forma:

«Homenaje del Ayuntamiento de París a los españoles que liberaron la ciudad del dominio nazi [...]»

Quan vaig sentir això em vaig quedar amb la boca oberta. Sabia que hi havia un desconeixement–manipulació de la història recent, però no m’esperava que s’arribés a n’aquests extrems. I perquè afirmo rotund això? Anem a veure; els que alliberaren París, no eren espanyols, eren republicans que havien nascut a l’Estat espanyol. Pel que no ho sàpiguen, uns dels primers decrets repressors que va aprovar en Franco i els feixistes després d’haver guanyat la guerra fou un que va llevar la nacionalitat espanyola als «rojos» que s’havien exiliat. Així, el republicans exiliats eren jurídicament apàtrides. I això no fou un fet baladí o anecdòtic ja que, a títol d’exemple, els nazis es justificaren en aquesta falta de nacionalitat per assassinar a milers de republicans als camps de concentració, Mathausen al cap davant. Si llavors l’Estat espanyol els va negar la nacionalitat, governés qui governés, ara no ha de pretendre reclamar la seva obra. Una tasca bèlica resistent que fou una contribució a la República i a la lluita antifeixista sense cap intenció d’espanyolitat (els nacionales eren els altres). A més, s’ha de recordar que el primer tanc que va entrar al París alliberat es deia Gernika, i estava pilotat per gudarris del Partit Nacionalista Basc, però això ja és una altra història.

La reforma del Senat

Aquesta setmana passada s’ha parlat força sobre els primers detalls que ha avançat el Govern, per boca del ministre Jordi Sevilla, de la reforma constitucional. Així, i en quant a la necessària reforma de la Cambra Alta, s’ha dit que està previst introduir un dret de veto del que disposaran les Comunitats Autònomes per impedir, o alentir (això encara no es sap), l’aprovació de determinades lleis. Es diu que aquelles Comunitats amb llengua pròpia i dret civil foral tindran el dret de vetar les lleis estatals que els puguin afectar. Per contra, s’ha filtrat que també es concedirà a les quinze Comunitats Autònomes, i a les dues Ciutats Autònomes africanes, el dret de vetar aquelles normes legislatives estatals que puguin rompre la «solidaritat» entre territoris. No fa falta dir que això es presenta força complicat. Quina llei no podrà afectar, potencialment al manco, a la suposada «solidaritat» entre territoris? Gairebé totes. Sembla que es vol tornar incórrer amb l’error del «café para todos» que va desnaturalitzar a principis dels anys vuitanta el procés autonòmic. A més, s’hauria de tenir present que a Alemanya, allà a on els Länders tenen al Bundesrat dret de veto davant determinades lleis federals, s’està duent a terme una reforma constitucional per eliminar precisament aquests vetos en matèria legislativa. El motiu és el col•lapse legislatiu que s’ha generat a l’Estat teutó. Els conservadors, majoritaris a molts de Länders, aturen de manera sistemàtica les lleis aprovades per la majoria socialdemòcrata del Bundestag. Aquí, com sempre, no s’aprèn del errors dels veïnats, i sembla que es vol copiar el dolent dels altres ordenaments jurídics.

Chávez, el referèndum i la revolució

Ahir es va celebrar a Venezuela el referèndum revocatori que hagués pogut acabar amb la presidència de n'Hugo Chávez. En primer lloc, s'ha de dir que és força curiosa i gairebé única la figura jurídica i constitucional del referèndum revocatori. Que un president pugui ser enviat a casa seva en qualsevol moment del seu mandat és una articulació de la democràcia directa que no s'ha dut a terme a cap Estat contemporani. En l'àmbit polític, la cosa també és certament interessant. La denominada "revolución bolivariana"és una experiència que seguim a nivell mundial, amb molt de deteniment i esperança, tota l'esquerra (o el que queda d'ella) . A jo, personalment, mai m'ha acabat de fer la figura d'Hugo Chávez. Sempre l'he trobat massa populista i un poc histrió. No obstant, les seves polítiques si que m'han convençut. Venezuela és un país amb la població escindida i allà on la lluita de classes es manifesta de manera clara i dramàtica. Un Estat riquíssim, el primer productor de petroli d'Amèrica Llatina, es troba amb una situació en la qual més del vuitanta per cent de la població està en la més absoluta pobresa. Una minoria, burgesa i descendent dels colonitzadors espanyols, s'ha repartit tota la riquesa que ha vingut generant el país. Chávez ho està intentant canviar. Esta engegant un repartiment dels beneficis petrolers, ha posat en marxa un procés d'alfabetització i d'assistència sanitària a les classes pobres, ha creat assemblees de base per dur a terme la revolució i per derrotar els intents reaccionaris, els "circulos bolivarianos", de clara inspiració soviètica. Quina ha estat la resposta de la dreta a n'aquestes polítiques de justícia social? La resposta és clara: cop d'Estat, lockouts empresarials, aliances de la patronal i els sindicats grocs i corruptes, terrorisme feixista, bombardeig informatiu amb el control de la majoria de mitjans de comunicació... en resum una clara involució democràtica. I com ha respost es poble? Donant suport al seu president. Amb el referèndum d'ahir, Chávez ha guanyat vuit eleccions seguides, entre d'elles una reforma constitucional inclosa. Ara, a la vuitena, la dreta ha contestat com sempre: qüestionant el resultats i fent un discurs totalitari i feixista. No obstant, i a pesar de les seves conspiracions ultradretanes, la revolució bolivariana continua, i esperem que per molts d'anys.

El capellà de Bailén

Antonio Baeza, capellà de Bailén, va oficià dia 20 de juliol una missa al seu poble. Així, i sent les festes patronals, va agafar una granera i des de dalt de la trona va citar a Sant Francesc tot fent una al·legat pacifista. Va defensar que els militars havien de deixar els fusells i agafar les graneres per netejar els mals del món. El problema era que a primera fila de l’ofici religiós hi eren les principals «autoritats» del poble, amb en José Manuel Moyá, General de Brigada, al capdavant. Justa acabada la missa, el general es dirigí al mossèn per recriminar-li el seu discurs. Dies després, la majoria absoluta de l’ajuntament, composada pel Partido Popular i una Agrupación Independiente, aprovaren una moció que sol·licitava al bisbat el ràpid trasllat del capellà a un altre poble.

Bé, el cas mereix comentari apart i profund. Analitzem, seguidament, un grapat de consideracions sobre aquests fets:
Primer: Per quin motiu assistiren les autoritats militars i civils, amb caràcter oficial i fent ús i ostentació dels seus càrrecs, a una cerimònia religiosa?
Segon: Suposant que hi assistissin degut a la seva condició no de polítics i funcionaris de l’Estat, sinó amb caràcter de creients; per quin motiu s’ofenen de què un mossèn citi textos religiosos pacifistes? O no és el cristianisme, en totes les seves variants, una religió que s’ha fonamentat en la pau i en l’estima al pròxim? Per ventura és que tants de segles de corrupció al Vaticà han fet oblidar a alguns les ensenyances de Jesús de Natzarè.
Tercer: Qui és un ajuntament i un militar per dir a una associació religiosa com és l’església catòlica el que ha de fer amb els seus empleats?
Bé, podríem comentar moltíssimes més coses sobre aquest cas, emperò considero que es poden resumir en una: a veure quan aconseguirem tenir un Estat autènticament laic que separi, de manera radical, església i Estat. Donem a Déu el que és de Déu, i al Cèsar el que és del Cèsar...

El pacte vergonyant

El diari El País d’ahir va treure en portada una notícia que, de confirmar-se, seria molt greu. Segons sembla, el PSOE està pactant unes conclusions amb el Partido Popular per tancar en fals la Comissió d’investigació en relació als atemptats de l’onze de març. Així, el PSOE no inculparia cap tipus de responsabilitat política als «populares» a canvi que aquests acceptessin signar amb els socialdemòcrates un nou pacte antiterrorista. Això, si es dur a terme, seria un frau més al sistema democràtic. El que han de fer els parlamentaris és esbrinar i depurar les responsabilitats, de tot tipus, que provocaren o permeteren que s’executés un atemptat que provocà més de 190 morts. Tancar un pacte entre els dos grans partits, amagant la veritat, seria una prostitució més de la democràcia parlamentària.

La medalla

Aquesta setmana s'ha produït un nou escàndol en relació a l’expresident Aznar. Així, la Cadena Ser ha publicat les factures que demostren que s’han destinat a prop de 700.000 € de doblers públics per promocionar la medalla que, a títol individual, volia aconseguir el gran amic de George Bush el senyor Aznar. A més de consideracions morals i polítiques, prou òbvies, aquests fets també poden tenir serioses conseqüències jurídiques. D’aquesta forma, molt probablement, s’hauria pogut cometre un delicte de malversació de cabdals públics a més d’un delicte de falsedat documental. Con dic, fets prou greus i que necessiten una ràpida resposta per part de les autoritats judicials i polítiques.

Els papers del senyor Aznar

L’ex–president  del Govern espanyol, José María Aznar, ha fet unes importants declaracions a l’emissora colombiana Ràdio Caracol. Així, el dirigent popular ha insinuat que se n’havia  duit a casa seva documents secrets en relació als atemptats de dia onze de març. La notícia l’ha recollida en aquests termes el diari electrònic Vilaweb:

L'ex-president espanyol, José María Aznar, admet que es va endur documents del CNI: L'ex-president espanyol, José María Aznar, ha admès que es va endur documents del CNI referents a la investigació de l'11-M. Aznar ha fet aquestes declaracions en una emissora de ràdio colombiana, Radio Caracol.

De confirmar-se, això és un acte gravíssim. El senyor Aznar estaria cometent un delicte penal. Esperem que la fiscalia es posi en marxa i aclareixi els fets, processant, si es necessari, a  l’ex–president. Al marge de les conseqüències jurídiques que suposa un robatori de documentació oficial i secreta hi ha una qüestió ètica–política de major substància. De ser veres les seves declaracions, l’actuació del polític popular implica una visió patrimonialista del càrrec públic. Això és impensable en democràcies avançades. Però aquí, en assumptes de papers, ja en tenim tradició: qualcú se’n recorda ara de la vergonya del papers de la Fundación Francisco Franco? Per quin motiu els papers oficials d’un ex–cap d’Estat han d’estar en mans d’una fundació feixista? S’imaginen que el papers oficials d’Adolf Hitler estassin en mans d’una fundació neonazi? Bé, la resposta la va donar en Manuel Fraga fa quaranta anys en una campanya publicitària: Spain is different!

PS Pels despistats, posso l’article del Codi Penal del 1995 que seria d’aplicació al senyor Aznar si fos processat:

Artículo 413.

La autoridad o funcionario público que, a sabiendas, sustrajere, destruyere, inutilizare u ocultare, total o parcialmente, documentos cuya custodia le esté encomendada por razón de su cargo, incurrirá en las penas de prisión de uno a cuatro años, multa de siete a veinticuatro meses, e inhabilitación especial para empleo o cargo público por tiempo de tres a seis años.

Un govern i un bordell

Malauradament, i una vegada més, les Illes Balears han tornat a ser notícia a tots els mitjans de comunicació estatals. Fa uns mesos, una delegació de alts dirigents polítics balears (encapçalats per en Jaume Matas) anaren a Moscou de viatge oficial, teòricament per a potenciar el turisme balear. Després, es presentaren com a despeses derivades del viatge, a cobrir pels fons públics, set entrades a un conegut bordell de la capital russa. De confirmar-se els fets, i segons sembla estan més que confirmats, es un escàndol majúscul. Jurídicament es tracta d’un presumpte delicte de malversació de fons públics. Políticament es un acte que demostra la manca de respecte dels que ho cometeren en relació al càrrec que ocupen i la representació que ostenten. Moralment és un indecència. La prostitució, en la majoria de casos forçada, és la major denigració que pot patir un ésser humà. Normalment va acompanyada de bandes mafioses, de tracta de blanques, de drogues i negocis bruts. Bé doncs, molt probablement els nostres servidors públics anaren a gaudir d’aquest gran “món” i passaren la factura per a què la paguéssim nosaltres...

PS:

Enllaç al bordell
Llibre de visites del bordell (hi ha signat qualque mallorquí).

ERC-PSM

Avui, a Palma, Esquerra Republicana de Catalunya ha proposat al PSM constituir una federació que aglutinàs ambdos partits amb l’objectiu de poder plantar cara al bipartidisme PP-PSOE. ERC sap ben bé el que fa. El PSM es troba en un dels seus pitjors moments de la seva història. Així, duu tres eleccions seguides perdent una sagnia insuportable de vots. A més, la generació de dirigents (Sampol, Morro, Serra) que havien duit el partit als seus millors resultats electorals s’ha retirat de la vida pública. A tot això, els seus substituts (Muñoz, Nanda Ramon, Mascaró...) no donen, ni prop fer-s’hi, la talla política necessària. I per afegitó, es presenta a curt termini un Congrés amb tres sectors del partit confrontats (per motivacions personals) i amb una absència de debat ideològic notable. Dins d’aquest riu revolt, ERC ha emès una OPA (per fer servir termes borsaris) a les bases del PSM. Si la direcció del PSM rebutja l’oferta republicans, i no té una justificació coherent, es pot tornar a produir el mateix resultat que va esdevenir a les passades eleccions europees (un pas en massa de votants i militants d’un partit a l’altre). La situació, sobretot pel PSM, és ben difícil.

ERC i l’assemblearisme

Una de les gran diferències que històricament han existit entre els partits de dreta i els d’esquerra s’havia situat en el sistema de participació de la militància en les decisions del partit. Així, l’esquerra havia vingut fonamentada en un esquema assembleari i participatiu de les bases del partit en les decisions de transcendència que poguessin afectar a la formació. Així, l’història socialista s’ha forjat sobre interessants i conflictius congressos. Podríem recordar, en el segle XIX, el Congrés d’Efurt que marcaria el futur del l’SPD alemany i del socialisme en general. També hem de citar el II Congrés del Partit Socialdemòcrata Rus, celebrat l’any 1903, que culminaria en l’escissió del partit en bolxevics i menxevics. El PSOE tingué en el Congrés de Suresnes una renovació essencial que possibilità la seva renaixença després de quaranta anys d’ofuscació.

Bé doncs, aquest cap de setmana ERC ha celebrat el seu congrés i ha estat força polèmic. El caporals del partit volien imposar que a partir d’aquest congrés els pròxims que es celebressin no fossin per un sistema assembleari, sinó que estassin conformats per delegats. Això suposaria que no hi poguessin participar al congrés tots els militants que ho volguessin, sinó que només tinguessin accés, veu i vot els delegats triats prèviament en eleccions o assemblees primàries. Dissabte, contra tot pronòstic i després d’un profund debat, les bases del partit han tomat la iniciativa de la cúpula directiva. Així, per 628 vots front a 498, els pròxims congressos continuaran sent conformats per assemblees de militants. Com element simbòlic, l’esmena de rebuig als delegats la va defensar un militant anònim i sense cap sou ni càrrec: Marc Marsal. A més, i com instrument d’aprofundiment democràtic, s’ha establert que els càrrecs de president i secretari general seran elegits mitjançant sufragi universal. I com afegit, un 10 per cent dels afiliats podran convocar referèndums sobre els grans temes que afectin al partit. D’aquest forma, i en una època en què les direccions dels partits fan el que volen, ERC continua, seguint la seva vella tradició esquerrana, en una actitud anormalment democràtica i partitipativa.

El Gran Germà als USA

Els Estats Units han posat en marxa un programa per a què els ciutadans s’espiïn i denunciïn mútuament. L'espionatge va vinculat a la conducció i es pot veure l’inici del projecte a n'aquesta web. La revista Time se n'ha fet resò. Tot això m’ha recordat la novel•la d’Orwell 1984. Així, anem cap una societat totalment vigilada. Vigilada per mitjans tècnics (l’informàtica és una gran eina) i vigilant-nos uns als altres sota el un gran germà tuïtiu. Es veu que Bush és un gran deixeble de n’Stalin. Qui ho havia de dir!

El franquisme a Mallorca

Hi ha un cert mite que justifica els grans crims de la dictadura franquista fonamentant-se en el desconeixement i/o impossibilitat d’actuar de la majoria de la població de l’Espanya “nacional”. Aquesta asseveració jo sempre l’he posada en dubte. Justament, aquest cap de setmana, apareix una interessant entrevista dins de la secció «Republicanas del 36». L’entrevista es fa a Maria Ripoll Garau (Porreres, 1928) neboda d’en Joan Garau, fuster, i del seu germà Climent, batle de Porreres, ambdós militants d’Esquerra Republicana Balear. Fragments de l’entrevista són prou aclaridors sobre l’actitud de bona part del poble porrerenc en relació amb la repressió feixista. Aquesta actitud crec que, a més, es podria estendre analògicament a bona part de la societat del mallorquina del 36. Transcric part de l’entrevista:

- Y desde que los detuvieron hasta que los asesinaron ¿Qué pasó?
- Primero los llevaron a Falange y les dieron de beber aceite de ricino. Luego, al conco Joan se lo llevaron a lo que llamábamos «Hospital», que era una especie de hospicio. Y al conco Climent al cuartel de la Guardia Civil.
- ¿Y qué pasó?
- Al conco en Climent le obligaron a borrar con la nariz, con las mejillas y con la boca, una hoz y un martillo que habían pintado en la pared cuando las últimas elecciones […] mientras, había mujeres que saltaban de alegría: «Matau-los, matau-los». Por la noche mi madre fue a visitarlos […]
- ¿Fueron ustedes a despedirlos?
- Mi madre, con la esposa del conco en Climent, su hijo y su cuñado, estuvieron en la estación, que estaba abarrotada. «Hi havia tot el poble: matau-los, matau-los». Esto ocurría el 22. Y el 23 ya estaban en el cementerio de Palma.
- ¿Y dónde hallaron ustedes un poco de consuelo?
- En la iglesia, no. Don Lluís Crespí, el rector, encrespó más los ánimos. En los vecinos, tampoco. Delante de mi casa vivía una mujer que tenía una nietecita de dos meses y a voz en grito le hacía mimaduras: «Marieta, digues “Arriba España”. Esta es la consideración que nos tenían. A los diez días de la muerte de mis tíos el ayuntamiento convocó al pueblo para derribar lo poco que se había construido de la plaza de abastos. La gente acudió en masa. Y trasladó en carro los escombros hasta el solar en donde se habían iniciado las obras del grupo escolar.

El Dominical de Ultima Hora; diumenge 27 de juny de 2004; pàgina VI.

Per una Llei de violència domèstica

Aquest proppassat divendres el Govern espanyol ha aprovat el projecte de “Ley de Violencia de Género”. Aquesta norma ha desfet posicions força contraposades. Segons la meva opinió, i tal i com està plantejada la norma, és manifestament inconstitucional. Que uns mateixos fets siguin qualificat com a delicte enlloc de falta, venint això únicament motivat pel sexe de l’autor del delicte, és una aberració. Així, hi haurà un manifest agreujament de la pena si un home mata a la seva dona; i pel contrari, si una dona mata al seu home en una brega familiar, la seva pena serà minorada. La justificació de la Vice-presidenta Teresa Fernández de la Vega és una aplicació de la igualtat material prevista a l’article 9.2 de la Constitució. Jo ho poso en dubte. Aquest article, l’article roig de la Constitució, parla de l’obligació dels Poders Públics de dur a terme polítiques que possibilitin la igualtat real i efectiva dels ciutadans. Es pot enquadrar una regulació parcial i discriminatòria en l’aplicació de penes privatives de llibertat pels homes dins d’aquest article? Jo crec que no. Fernández de la Vega diu que això suposa un cas de “discriminación positiva”. No és així. Es una discriminació negativa en l'àmbit penal que s'aplica, sense distincions, a tots els homes en relació a les dones per un mateix fet (p.ex. un homicidi).
Qualcú pensarà: idò, quina solució hi cap? Jo proposo una regulació integral que combati tota la violència domèstica; no tant sols allò que el Govern espanyol diu “violencia de genero”. S’hauria de tractar de manera conjunta: la violència home-dona; la violència dona-home; i la violència, en seu familiar, contra els nins, ancians i minusvàlids. Fugir d’aquesta solució és, segons la meva opinió, incórrer en una demagògia populista totalment inapropiada (a més de ser molt probablement inconstitucional).

El futbol i l'opi del poble

Ahir varen eliminar la Selección Española de Fútbol. Això ha copsat tots els mitjans de comunicació. Titulars com “Catastrofe” o “Desastre nacional” han estat habituals. La Selección ha tornat a ser eliminada, com casi sempre, i què? Què suposa això per a qualsevol ciutadà mitjà? Li afecta de manera directa en la seva vida? Servirà la victòria o la derrota de la Selección per augmentar o davallar el que paga d’hipoteca un treballador? Donarà la Selección feina als aturats? Ajudarà la Selección a protegir els drets dels menors i de la gent major? Contribuirà la Selección a augmentar el nivell de cultura de l’Estat?
La resposta a les preguntes anteriorment formulades em sembla que és negativa. Idò bé, per quin motiu els principals problemes del vuitanta per cent de la població són obviats als mitjans de comunicació? Per quin motiu està tot emmascarat per una qüestió intranscendent com és el futbol mercenari i professional? La solució està, com casi sempre, està a l’antiguitat clàssica. A la República i l’Imperi Romà, per mantenir tranquils i dòcils als proletarii, els Edils pagaven el panem et circenses. Blat i circ un temps; ara subsidis i futbol. I tots contents.

PS M’encanta el futbol, un espectacle èpic esplendorós. No obstant, sé distingir bé l’esport d’un negoci que permet a 22 mercenaris cobrar en un dia el que guanyarà un treballador en tota la seva vida.

PS2 Quan s’investigaran les fortunes produïdes arran de la droga i de l’especulació immobiliària i que ara estan invertides a les SAD?

Un Constitució per Europa

La Constitució europea fou aprovada el passat dissabte. Teòricament hauria de ser un gran dia per Europa. Jo ho poso en dubte. Es tracta d’una Constitució que segueix la dinàmica pròpia del que ha estat el procés de construcció europea. Una construcció d’esquena als ciutadans. Una construcció feta a mida dels mercaders del gran capital. Una construcció que no ha pensat ni pensa amb els treballadors. Una construcció sobre la base dels Estats. Una construcció que ha obviat els pobles i els ciutadans.

Al marge de qüestions ideològic–polítiques ara comença una època jurídicament complicada en el procés d’entrada en vigor de la Constitució. Aquest període, que a ben segur durarà més de dos anys, vindrà marcat per les ratificacions que s’han de dur a terme per part dels parlaments o pobles de cada un dels Estats de la Unió. El problema irresolt és el següent: què passarà si hi ha qualque Estat que no ratifiqui la Constitució? El dubte està pendent. Hi ha Estats, com per exemple Gran Bretanya, allà a on es veu a priori ben difícil la ratificació pel poble anglès en referèndum. No obstant, tota aquesta problemàtica és producte de les dificultats inherents del procés de construcció europea tal i com s’ha plantejat. Si s’hagués dut a terme el procés constituent per part dels pobles d’Europa, sobre la base dels ciutadans, el que hagués estat ideal hauria sigut un referèndum unitari a tota la Unió per ratificar d’un sol cop el nou text constitucional. Pel contrari, ja que s’ha construït una Unió estatista, ara hem de patir les dificultats de seguir la burocràcia estatal multiplicada per vint-i-cinc.

El transvasament aturat

El transvasament de l’Ebre previst al Plan Hidrológico Nacional ha estat aturat avui pel Govern espanyol mitjançant la figura d’un Decret Llei. Això ha estat el compliment d’una de les gran promeses del PSOE i dels seus socis de governabilitat: IU i ERC. El PHN i les seves faraòniques obres implicaven dues coses. En primer lloc, era la base de grans projectes especuladors i depredadors del territori al sud de la Península (que tothom se’n recordi ara de Terra Mítica). Per un altre costat, i això sí que té una major dimensió política, el PHN era una qüestió de confrontació nacional i partidista. Es tractava, segons la visió del PP, de dur l’aigua des de territoris hostils a altres territoris afins. Així, Catalunya i Aragó, socialistes i/o nacionalistes ambdues, havien de veure com se n’anava la seva aigua cap a les populars Múrcia i Comunidad Valenciana. Com afegitó, les manifestacions antitransvasament foren emprades de manera demagògica per poder despertar, més si cap, el sentiment nacional–espanyolista a la meseta castellana. Ara, la situació sembla que ha canviat. El despropòsit ecològic i nacional que suposava el PHN ha quedat aturat. Esperem que les coses continuïn així per molt temps.

PS Que tothom se’n recordi de les declaracions que va fer el ministre d’agricultura, el popular Arias Cañete, a Jumilla (Murcia) l’any 2000:

"No, salir, sale por cojones... Porque el Plan Hidrológico o sale en esta legislatura o no sale nunca. Porque pasan dos cosas: que tenemos mayoría y hemos perdido en Aragón. Yo se lo digo ahora que va a ser así. Esta vez sale por narices...En diciembre sale de las Cortes y entra a tramitarse la ley, que va a ser un paseo militar. Tenga usted la seguridad que el presidente ha dicho en el Consejo de Ministros .-estando yo- que esto salía por huevos."

30 diputats al Congrés

Ahir, en sessió plenària, acudiren 30 diputats al Ple del Congrés dels Diputats. Recordem que la Cambra està composta per 350 diputats que pagam amb els nostres sous. L'ordre del dia no es pogué complir. El motiu? Que jugava la Selección Española de Fútbol. Ses Senyories s'estimaren més veure córrer pilotes que complir amb els seus deures laborals i representatius. Si un treballador s'excusa sense justificar del seu lloc de feina, maldament siguin deu minuts, s'en va automàticament al carrer. Ses Senyories no tenen aquest problema: l'acta de diputat els garanteix 4 anys de sou. Esperem que, com a mal menor, la selecció espanyola sigui aviat eliminada de l'Eurocopa (així, al manco, els diputats no tindran excusa per no fer feina).

Emilia Casas, nova presidenta del Constitucional

La Catedràtica de Dret del Treball de la Universidad Complutense de Madrid Emilia Casas ha estat elegida nova presidenta del Tribunal Constitucional. S'ha convertit així en la primera dona que arriba a la més alta magistratura judicial de l'Estat.A més, la seva trajectòria al Tribunal Constitucional és força esperançadora. Així, ha estat la magistrada que en els darrers anys s'ha mostrat més valenta i progressista. He llegit vots particulars redactats per ella que són magistrals. Mai es pot dir a priori , però sembla que el canvi en relació amb en Jiménez de Parga serà dràstic i radical.

Resultats al País: Revolució

Els resultats a les Illes són impressionants. En primer lloc, el PP ha perdut 50.000 vots (121.025 front a 170.083). El PSOE ha mantingut els resultats (100.229 front 100.023). El PSM s'ha enfonsat de manera espectacular (9.375 front 33.295). UM ha perdut 13.000 vots (7.997 front a 20.155). La sorpresa agradable per l'esquerra ha estat ERC. ERC ha passat de no tenir quasi cap vot a obtenir 7.564 vots. Els millors resultats del Partit republicà des de 1936. Les coses, a les Illes, avui han començat a canviar. El PSM s'ho ha de pensar bé. Ha fracassat de manera estrepitosa. Jo ja ho havia apuntat aquesta setmana en l'article Quo vadis PSM. Que continuïn (no sé si per molts d'anys) amb CiU, UM i el PP (governaren junts Maria i Alaró, que ningú se n'oblidi) i desapareixeran en poc temps. I per últim, també serà la primera vegada que un illenc, no difuminat en un grup parlamentari estatal-europeu, tindrà veu pròpia a Brussel•les per defensar els interessos de les Illes. A més, podrà defensar la nostra llengua d'una vegada per totes a les altes institucions europees. Felicitats Bernat Joan.

Resultats electorals a l'Estat

El PSOE ha guanyat, per poca distància, les eleccions. El PP ha quedat com a segona força. Això suposa un reforçament notable del Govern Zapatero. S'haurà d'haver acabat les excuses dels atemptats, del comando Rubalcaba, del contubernium Prisa, etc. S'ha demostrat que el PP va perdre les eleccions generals perquè el poble va volgué. Punt.

Els capellans i la jornada de reflexió

Un grup de bisbes, encapçalats pel president de la Conferència Episcopal, el Sr. Rouco Varela, han fet pública avui Pastoral allà a on es diu de manera literal: "que no se vote a los partidos que hacen del laicismo una bandera". Això és impresentable. Es demostra una vegada més la pretesa patent de cors que es creuen tenir els bisbes espanyols. Què vol dir això de intentar condicionar el vot dels ciutadans des de la jerarquia eclessiàstica el mateix dia de les eleccions? no es pot ser catòlic i laic? Que llegeixin els evangelis: donau a Déu el que és de Déu, i al César al que és del César.

Jornada de reflexió

24 hores per anar a votar. Iniciam una jornada de reflexió prèvia a unes eleccions un tant especials. Eleccions europees, eleccions per elegir un representants que s'integraran en una institució que no serveix per a res: el Parlament europeu. La Unió Europea s´ha contruït d'esquena a la democràcia i a la ciutadania. Comanden veritablement la Unió una sèrie de institucions, el Consell i la Comissió, que només tenen una representació democràtica de segon i tercer grau. Això es tradueix en un Parlament simbòlic i que no pinta res en les polítiques efectives de la Unió. Totes aquestes qüestions es reflexen en les properes eleccions. Així, hi ha una passivitat absoluta entre la ciutadania, l'abstenció serà altíssima. A més, els grans partits presenten de candidats a dos cadàvers polítics. El PP a un perdedor basc. El PSOE a un que no va arribar a perdre unes eleccions generals (tal i com es presumia)degut a que el seu partit no el deixà presentar-se. Depriment. De Geleusca ja n'hem parlat. IU plena de bregues internes entre el Frutos i en Llamazares. I l'Europa dels Pobles , amb un eivissenc de cap de llista, que veurem com respon i si es capaç de sumar els grans resultats que darrerament ha tret ERC.

Au idò, a reflexionar i diumenge eleccions...

Derrota estrepitosa del laborisme

A Anglaterra s'han celebrat les eleccions europees de manera paral•lela a les eleccions municipals. El laborisme, liderat per en Tony Blair, ha sofert una derrota estrepitosa. Per primera vegada ha quedat tercer en el resultat electoral, per darrera dels conservadors Torys y del Partit Liberal. La foto de les Açores comença a fer efecte. Després de la jubilació de n’Aznar i els seus hereus, ara només ens queda la mort política d’en Blair i que en George Bush perdi les properes eleccions presidencials.

El paper que té ara el Partit Laborista és difícil. Blair ha traït la tradició històrica del laborisme britànic. El Primer Ministre britànic es fonamentà en l’obra d’Anthony Guiddens per articular una pretesa «tercera via» que no era més que un liberalisme pur i dur. A més, ha adoptat una postura imperialista i antidemocràtica en la guerra iraquiana. L’única possibilitat pels laboristes és la dimissió d’en Blair de cara a les pròximes eleccions generals de l’any que ve. Esperem que així esdevengui. Per últim,i com a darrer desideratum, el seu substitut hauria de ser un poc social i un poc demòcrata.

Quo vadis PSM?

El partit polític que va treure uns pitjors resultats a les passades eleccions autonòmiques fou el PSM. Bona part de cupa de la derrota del Pacte de Progrés es degué a què el PSM no aconseguí mantenir els seus minsos resultats que havia obtingut l'any 1999. Després, sota l'escut de la coalició "Progressistes" s'amagà el que semblava un dur cop electoral a les generals. Ara ens trobam les properes eleccions europees. Bé doncs, què ha fet el PSM davant la pròxima contenda electoral? La resposta és coneguda: ha pactat amb la coalició Galeusca. I qui són els de Galeusca? Fonamentalment CiU, PNV i BNG. Anem a analitzar aquestes formacions per pams:

CiU: Un lobby d'interessos que va arribar a confondre el País amb ells. El seu líder és un tecnòcrata que té per ideologia la seva pròpia carrera personal. A més, son una força dretana que sempre ha servit als interessos del gran capital català i espanyol. Així, han governat Catalunya 8 anys amb els vots del PP, i el PP ha governat 8 anys amb els seus vots. Són els que ens cauen geogràficament més aprop.

PNV: El hereus dels carlins bascos. Ja es sap: Por Dios y por los Fueros... Han passat de ser els socis del PP a ser (nominalment) els seus enemics més acèrrims (per la qüestió nacional, que no per la social). El penevistes progressistes i nacionalistes se n'anaren fa anys a Eusko Alkartasuna.

BNG: Han perdut el nord fa temps. D'ença que s'ha retirat el gran Joxe Manuel Beiras no saben per on van. A n'Antxo Quintana l'he sentit un grapat de vegades i... magre, magre.

Au idò, aquests són els socis fraternals del PSM (sobretot CiU). Ahhh que ni ningú se n'oblidi de què els vots del PSM van "regalats" a CiU ja que no hi ha cap possibilitat de què un representant del PSM surti elegit diputat europeu. Bon regal, suposo que ho pagaran bé els convergents...

Papers per a tothom?

Aquests dies s'ha generat una forta polèmica en relació al desallotjament d'immigrants que s'havien tancat a la Catedral de Barcelona. En el tema de la immigració el paper que hem d'adoptar des de l'esquerra política és complicat. Així, darrerament els sectors "progres" han vingut defensant una política de portes obertes a la immigració que s'ha traduït en el ja famós "papers per a tothom". Jo discrepo profundament d'aquesta visió. Des de la perspectiva marxiana, de la qual jo partesc, la immigració suposa una expressió més del procés de desenvolupament capitalista. Basta llegir els Manuscrits Econòmics i Filosòfics, o El Capital per comprendre que el capitalisme sempre ha necessitat d'un exèrcit de reserva que li permetés mantenir baixos els sous i les condicions laborals del proletariat. Les polítiques de planificació familiar, exteses en els països occidentals, evitaren les famílies nombroses que condemnaven als seus fills a l'esclavatge industrial. Bé doncs, el sistema capitalista ha substituït la sobrepoblació autòctona per una política d'arribada de pàries que fan feina en règim de semiesclavitud per uns sous de misèria. I en quina situació queda la classe obrera nacional? Resposta: en una situació ben difícil. Evidentment un obrer nacional no pot competir amb els sous de misèria del proletariat forà, i de manera inexorable es veu abocat a un atur estructural. A més, hi ha una qüestió afegida. Els immigrants tendeixen a constituir-se en lumpenproletariat, en uns instruments que són fàcilment manejables pel capital en contra de les classes populars. Tot això provoca un rebuig dels obrers nacionals front als vinguts de fora. Això no és cap ficció ni es pot obviar. El Front Nacional francès (partit neofeixista) obté els seus millors resultats en les barriades obreres plenes d'immigrant que un temps votaven al Partit Comunista. Les solucions no són fàcils, però crec que una falsa solidaritat obrera amb la immigració pot conduir a donar més armes al capitalisme en el procés d'esclafament de les classes treballadores nacionals.

Una Universitat Privada a les Illes

Els meus temors sembla que es confirmen. L'empresari Javier Cabotá ha tornat engegar la idea de crear una universitat privada a les Illes Balears. Fa una sèrie d'anys aquesta possibilitat ja es va parlar i, sortosament, es va aturar la idea. Ara, i amb el Pepé al Govern Balear, les coses a ben segur que seran ben diferentes. A més, sembla que el cas de Madre Alberta i Periodisme ha fet encendre els ànims d'aquells que suspiren per la privatització completa de l'ensenyament a les Illes Balears. Què passarà doncs? A ben segur veurem a curt termini una Universitat privada a les illes, amb uns preus de matrícula impressionants, uns professors que faran un discurs "políticament correcte" (hauran estat contractats a dit per la direcció), i un alumnat integrat exclusivament per l'aristocràcia burgesa del nostre País...

La Facultat de Periodisme, la UIB i el laicisme educatiu

Avui hauria d'haver estat un gran dia per la UIB. Així, el Govern Balear ha aprovat la implantació d'una Facultat de Periodisme a la nostra terra. No obstant, l'alegria no és completa. La Facultat la crearà el Centre Privat i Religiós "Madre Alberta". Tot això demostra el caràcter mediocre del nostre sistema d'ensenyament superior. Que no es pugui posar en marxa una Facultat de la importància de Periodisme en el Campus i sota un règim totalment públic denota el caràcter profundament precari de la nostra Universitat. A més, estarà per veure quin sistema de contractació de professorat establiran les monges de "Madre Alberta", quines instal·lacions empraran, quin sistema de beques faran servir, quines relacions mantindran amb la UIB, quins plans d'estudis dissenyaran...

PS: Davant els indicis patents de privatització de la Universitat, cada cop més evidents, sempre n'hi haurà que continuarem lluitant per un model educatiu laic, públic, democràtic, gratuït, català, i de qualitat.

El català al Congrés dels Diputats

El diputat d'ERC a les Corts Espanyoles Joan Tardà ha formulat una pregunta al Govern en català. El President del Congrés, Manuel Marín, li ha hagut de prohibir que continuàs parlant en la llengua de Ramon Llull. En aquest cas s'han de distingir dues coses:
a) Manuel Marín ha fet bé. Ell és el President del Congrés, i el President del Congrés ha d'aplicar la legalitat vigent; i la legalitat vigent, en concret el Reglament del Congrés, estableix que només es pot fer servir el castellà a la Cambra Baixa.
b) Aquest Reglament, pel seu costat, és un norma totalment injusta que discrimina y ofèn a tots els ciutadans de l'Estat espanyol que no som parlants de llengua castellana. Per tant, i segons la meva opinió, hauria de ser canviat de manera immediata.

Així, i en resum, Manuel Marín ha fet el que havia de fer (valoració jurídica), maldament el seu deure hagi estat aplicar una norma injusta (valoració moral).

Seleccions esportives "autonòmiques" i Titol VIII de la Constitució

Ahir vespre, al Congrés del Diputats, s'aprovà una esmena transaccional que instava als Poders Públics a què promoguessin la presència de les seleccions esportives autonòmiques que així ho sol·licitessin a les competicions internacionals. L'esmena fou aprovada per 157 vots a favor i 119 en contra (els del PP). Això ha estat una autèntica revolució. D'aquesta forma, el camí que s'ha de seguir per veure la selecció "autonòmica" d'Euskadi o Catalunya als Mundials de Futbol o a les Olimpíades està més apropat. Aquesta qüestió m'ha despertat la curiositat jurídica en relació al paper de les Federacions Esportives en el si del Dret espanyol. Aquestes Federacions són organismes privats que desenvolupen funcions públiques. D'aquesta forma, la seva natura jurídica és un tant ambigua. A més, l'article 148.19 de la Constitució en relació a la totalitat dels Estatuts d'Autonomia, han atribuït a les CCAA competències exclusives en matèria esportiva. Així i tot, les Lleis de l'Esport de Catalunya i Euskadi (que possibiliten l'existència i participació de les seleccions esportives a àmbits internacionals) estan recorregudes al Tribunal Constitucional. Una qüestió certament apassionant des de un punt de vista polític i jurídic.

Jiménez de Parga i l'ensenyament

El President del Tribunal Constitucional, el senyor Jiménez de Parga, ha fet unes polèmiques declaracions. Així, ha manifestat de manera literal el següent:

"Estoy indignadísimo por toda esa basura de que si los colegios religiosos eran esto o lo otro [...] Es una canallada histórica que me produce mucho dolor y no pienso tolerar"

Si hi va haver un article polèmic al llarg del procés de redacció de la Constitució aquest fou l'actual article 27 que regula el dret a l'educació. Així, el tema de l'escola privada i concertada religiosa ha provocat una importantíssima jurisprudència constitucional. D'aquesta forma, hem de considerar totalment inadequades les declaracions del President del màxim òrgan judicial espanyol. Aquells que tenen encomenada la funció d'enjudiciar casos que marcaran la vida dels ciutadans s'haurien d'abstendre de fer en públic qualsevol declaració de clar contingut polític. Es veu que el senyor Jiménez de Parga no comparteix la meva opinió...

La directora de IB3

Avui, el Diario de Mallorca entrevista a la directora de la nova televisió autonòmica: IB3. Les seves declaracions són força preocupants. En primer lloc, afirma rotunda que l'emissió de pel·lícules en català stàndard no contribueix a la normalització lingüística (el que s'ha de veure). A més, en relació a les retransmissions televisives dels partits de futbol, declara que si IB3 compra els drets del futbol televisiu TV3 haurà de deixar de emetre per Balears aquests espectacles esportius. I jo em deman: i com ho pensen fer? tallaran les emissions de TV3 durant una franja horària? Si comencen així, adéu a TV3 a curt termini. Finalitat que suposo que persegueixen, maldament ho pretenguin conseguir de manera indirecta.

Les JSIB republicanes

El Mundo s'ha escandalitzat per una campanya iniciada per les Joventut Socialistes de les Illes Balears de cara a la captació de nous membres. Així, les JSIB han engegat el repartiment d'un tríptic allà on hi apareix, a la portada, una composició pictòrica a base de banderes republicanes espanyoles. A més, es fa una crida per lluitar de cara a l'objectiu d'implantar la III República. Ja era hora que les joventuts d'un partit, històricament republicà, recuperassin l'esperit que sempre havia guiat la seva conducta.Esperem que les noces, al manco, hagin servit per això.

Pinochet perd la immunitat

La Cort d'Apel·lacions de Santiago de Xile ha eliminat la immunitat vitalicia de què gaudia l'ex-dictador feixista Augusto Pinochet. Sota les seves mans assassines moriren 3.000 persones i en foren torturades més de 300.000. Esperem que a partir d'ara es pugui començar a fer justícia. Recordem un fragment de les darreres paraules de Salvador Allende, President de la República Xilena i esperança del socialisme, que morir sota les bombes malèvoles llançades per en Pinochet i pagades per els Estats Units:

Siempre estaré junto a ustedes. Por lo menos mi recuerdo será el de un hombre digno que fue leal con la Patria.

El pueblo debe defenderse, pero no sacrificarse. El pueblo no debe dejarse arrasar ni acribillar, pero tampoco puede humillarse.

Trabajadores de mi Patria, tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres este momento gris y amargo en el que la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor.

¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!

Estas son mis últimas palabras y tengo la certeza de que mi sacrificio no será en vano, tengo la certeza de que, por lo menos, será una lección moral que castigará la felonía, la cobardía y la traición.

Noces (IX)

Segons les dades de la Directora General de RTVE, Carmen Caffarel, la retransmissió televisiva de les noces reial ha costat 4,5 milions d'euros (748.737.000 de les antigues pessetes). Que tothom tregui conclusions del que es podia haver fet amb aquest doblers.

Bé per en Bono

En José Bono ha sorprès a tothom (a jo el primer)a la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats. Així, s'ha compromès a "[...]restituir tot l'honor i tota la glòria que siguin necessaris al president Companys". És la primera vegada que un ministre del Govern Espanyol es manifesta en aquests termes en relació al que fou heroi de Catalunya i de la causa republicana. Estic especialment content ja que si hi ha dos grans oblidats dins de la historiografia progressista de caire espanyol aquests són en Lluís Companys i en José María Aguirre. Esperem que el PSOE també faci seves aquestes dues figures dins d'un passat comú de lluita antifeixista.

Les Corts Valencianes i el País Valencià

El diputat de EUPV Carles Arnal va ser ahir expulsat de les Corts Valencianes per haver posat davant del seu escó un cartell que deia "Som al País Valencià". Han passat vint-i-cinc anys des de la disputa política coneguda amb el nom "Batalla de València"; sembla, no obstant, que el temps no ha canviat gaire les coses.

Noces (VIII)

Entre els convidats mallorquins a les noces només he vist tres representants d'allò que els liberals anomenen "societat civil":

a) Pedro Serra (l'amo del 80% dels mitjans de comunicació de les Illes Balears).
b) Gabriel Escarrer (per tots conegut, hoteler i doctor honoris causa per la UIB).
c) Juan March (El nét de "el último pirata del Mediterráneo", Juan March Ordinas, batejat amb aquest malnom per l'escriptor Manuel Domínguez Benavides allà perl'any 1934).

Convidades, segons la meva opinió, prou significatives.

Noces (VII)

I el 22 de maig plogué... i jo, precisament,em vaig enrecordar d'un poema que havia estat escrit i musicat el trovador Pablo Guerrero allà per l'any 1972:

Tú y yo muchacha estamos hechos de nubes
pero ¿quién nos ata?
Dame la mano y vamos a sentarnos
bajo cualquier estatua
que es tiempo de vivir y de soñar y de creer
que tiene que llover
a cántaros.
Estamos amasados con libertad, muchacha,
pero ¿quién nos ata?
Ten tu barro dispuesto, elegido tu sitio
preparada tu marcha.
Hay que doler de la vida hasta creer
que tiene que llover
a cántaros.
Ellos seguirán dormidos
en sus cuentas corrientes de seguridad.
Planearán vender la vida y la muerte y la paz.
¿Le pongo diez metros, en cómodos plazos, de felicidad?
Pero tú y yo sabemos que hay señales que anuncian
que la siesta se acaba
y que una lluvia fuerte sin bioenzimas, claro,
limpiará nuestra casa.
Hay que doler de la vida hasta creer
que tiene que llover
a cántaros.

Noces (VI)

Determinades imatges histèriques que he pogut veure per Madrid entre el públic promonàrquic m'han fet recordar el poema de n'Antonio Machado titulat "El Mañana Efímero":

La España de charanga y pandereta,
cerrado y sacristía,
devota de Frascuelo y de María,
de espíritu burlón y de alma quieta,
ha de tener su mármol y su día,
su infalible mañana y su poeta.
[...]
Esa España inferior que ora y bosteza,
vieja y tahur, zaragatera y triste;
esa España inferior que ora y embiste
cuando se digna usar de la cabeza,
aún tendrá luengo parto de varones
amantes de sagradas tradiciones
y de sagradas formas y maneras;
florecerán las barbas apostólicas
y otras calvas en otras calaveras
brillarán, venerables y católicas.
[...]
Mas otra España nace,
la España del cincel y de la maza,
con esa eterna juventud que se hace
del pasado macizo de la raza.
Una España implacable y redentora,
España que alborea
con un hacha en la mano vengadora,
España de la rabia y de la idea.

Herritarren Zerrenda il·legalitzada

La candidatura de l'esquerra abertzale a les eleccions europees acaba de ser il·legalitzada pel Tribunal Suprem espanyol en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Esperem veure el contingut de la sentència per poder-la analitzar.

Noces (V)

Segons el diari El País d'avui, les noces reials (feliz enlace) costaran un mínim de vint milions d'euros (3.327.720.000 milions de les antigues pessetes). Dins d'aquesta partida destaquen despeses com el cobriment del pati allà a on els convidats dinaran (1,35 milions d'euros) o el pagament de les hores extres a 14.500 policies nacionals i 4.700 guàrdies civils. El dinar sortirà a 180 euros a pagar per cada un dels 1400 convidats (suposo que, com a mínim, no menjaran macmenús a n'aquest preu). A més, i sense que estigui comptabilitzar, s'han de sumar els regals que s'han fet per part de totes les institucions públiques a costa dels pressupostos generals (CCAA, Ajuntaments, Diputaciones Provinciales, Consells ...). Esperem que, com a actitud rebeldia democràtica, els pocs diputats republicans que hi ha a totes aquestes institucions esmentades, el Congrés al capdavant, comencin a presentar preguntes parlamentàries per saber que ens han costat a tots les noces reials (feliz enlace).

Batalla de València (II)

Aprofitant el post anterior en el qual comentava la denominada "Batalla de València" en relació a l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia Valencià, aquest dies ha sorgit una altra notícia sobre la mateixa temàtica. El President del Congrés dels Diputats Espanyol s'ha trobat en una situació ben problemàtica. A la Mesa del Congrés (òrgan de govern de la Cambra, ho dic pels despistats) hi ha hagut un fort enfrontament engegat pel diputat per València Ignacio Gil Lazáro (PP). Així, l'esmentat diputat va sol·licitar que no s'admetés a tràmit una proposició no de llei presentada per Esquerra Unida del País Valencià allà on es referia al País Valencià pel seu nom històric: País Valencià. Tal i com explicàrem, es dóna la paradoxa que la denominació oficial del País Valencià no és País Valencià, sino "Comunidad Autónoma de Valencia". En base a n'aquests arguments, l'esmentat diputat "popular" ha demanat que aquells documents parlamentaris que es refereixen a les terres llevantines amb el qualificatiu de "País" siguin inadmesos per adolèixer d'un defecte formal. EUPV ha respost al·legant que de dur-se a terme l'esmentada praxis es produïria una greu lesió a la llibertat d'expressió, al debat parlamentari i al respecte del pluralisme polític. Pel seu costat, en Francisco Camps, President de la "Comunidad Autónoma Valenciana" ha declarat que es denomini a la seva terra amb el nom de "Comunidad" y no amb el de País. Bé idò, en Manuel Marín, President del Congrés, té un bon berenar.

PD. Que s'en recordi que el seu Partit, allà pel riu Túria, rep el nom oficial de Partit Socialista del País Valencià - PSOE.

Noces (IV)

Quan veig les imatges d'en José Luis Rodríguez Zapatero i d'altres destacats ministres del PSOE, al costat dels "novios" i fent declaracions promonàrquiques, recordo el vot particular que va defensar el PSOE a la Comissió d'Assumptes Constitucionals de les Corts Constituients per a què l'actual Constitució fos una Constitució Republicana. L'històrica sessió allà on debaté i votà l'esmentada proposta republicana es celebrà el dijous 11 de maig de 1978 (BOC número 64). Reproduesc un fragment del discurs de defensa realitzat pel diputat socialista Gómez Llorente:

No creemos ni en el origen divino del Poder, ni compartimos la aceptación de carisma alguno que privilegie a este o aquel ciudadano simplemente por razones de linaje. El principio dinástico por sí solo no hace acreedor para nosotros de poder a nadie sobre los demás ciudadanos. Menos aún podemos dar asentimiento y validez a los actos del dictador extinto que, secuestrando por la fuerza la voluntad del pueblo, y suplantando ilegitimamente su soberanía, pretendieron perpetuar sus decisiones más allá de su poderío personal despótico, frente al cual los socialistas hemos luchado constantemente [...] acaso era por esto que Pablo Iglesias exclamaba en el Parlamento el diez de enero de 1912: "No somos monárquicos porque no lo podemos ser; quien aspira a suprimir al rey del taller, no puede admitir otro rey".

Noces (III)

Continuaré analitzant les relacions entre el republicanisme y el catalanisme polític federalsita partint de la premisa que són dues ideologies complementàries i mutuament necessàries. Aquesta visió no tan sols era percebuda des de els territoris catalans, sinó que també era reconeguda des de la centralitat castellana. Així, crec oportú fer esment a un discurs del gran republicà espanyol Manuel Azaña que arribà a ser President, com bé ja sabreu, de la II República:

Ha de crearse un Estado nuevo dentro del cual podamos vivir todos. A esto, líricamente, se suele llamar revolución. Hemos de hacer saltar la clave del arco en el cual se cifran todos los estigmas de la sífilis històrica que la estructura oficial española padece. El Estado ha de salir de la voluntad popular y ha de ser la garantía de la libertad. A esto se le llama República. Y si hemos de vivir juntos, catalanes y castellanos, respetándonos mutuamente, ha de ser en virtud de la federación y no en virtud del corrompido prestigio de instituciones extenuadas. Esta revolución que propugnamos no se dirige contra un Estado ficticio, sino contra un Estado real. Vosotros, catalanes, maldecís muy justamente del Estado español; nosotros también. Pero la frontera que divide a los amigos y enemigos del Estado español no es geográfica como la frontera lingüística sino social. Si el Estado español tiene acérrimos enemigos en Castilla, también el Estado español ha tenido (espero que no los tenga más) amigos y valedores en Cataluña, es decir, gente que ha pospuesto su catalanismo liberador a la preocupación fanática del interés de clase y se ha aliado mostruosamente con ese mismo Estado que debería considerar como su enemigo natural si escuchase su conciencia de catalanes.

En resumen: queremos la libertad catalana y la española. El medio es la revolución; el objetivo la República, y la táctica oponer una barrera incónmovible al confusionismo y a la bastardía.

Discurs d'en Manuel Azaña al restaurant Pàtria, Barcelona, 27 de març de 1930. Manuel Azaña: Discursos Políticos, Crítica, Barcelona, 2004, pàgina 75.

Noces (II)

Les relacions entre la monarquia borbònica i les nacionalitats històriques sempre han estat conflictives. Així, el republicanisme a l'Estat Espanyol sempre ha estat, com a mínim, federalitzant. D'aquesta forma, a pocs dies de les noces (feliz enlace) m'agradaria recordar unes paraules escrites pel gran socialista mallorquí Gabriel Alomar:

El federalisme, com idea popular, és, a Espanya, inseperable de la idea republicana. Un federal ha estat sempre un republicà. Republicà excels fou qui va difondre a Espanya els conceptes de fedaralitat. Republicana va esser la sola prova de federació establerta a Espanya. Més encara: el federalisme encarnà precisament en la part esquerra del republicanisme espanyol, con si diguéssim el seu progressisme, la seva escola filosòfica. La monarquia, inversament, és, a Espanya, símbol de tradició i d'uniformitat, nucli de forta i absoluta concentració, vèrtebra suprema, com digué en Maura. En la monarquia veuen els incondicionals de la vella Espanya la garantia de que la història es continuï indefinidament; veuen la monarquia com a bandera que agrupi a son entorn les cohorts de l'hegemonia castellana [...]

Article publicat el 20 de març de 1908 al diari nacionalista d'esquerres El Poble Català; Gabriel Alomar: Obres Completes, Editorial Moll, Volum III, pàgina 177.

Herritarren Zerrenda i l'estigmatització política

Es van començant a conèixer més coses en relació a la impugnació governamental de la llista electoral europea denominada Herritarren Zerrenda. Sembla que el principal motiu de la impugnació és que en l'esmentada llista hi apareixen quatre persones (sí, quatre) que es presentaren en les eleccions municipals de 1987 i 1991 en el si d'una candidatura integrada a Herri Batasuna. Bé doncs, en primera instància hem de dir que han passat des de llavors disset anys. No pot haver canviat ideològicament una persona en aquest temps? A més, què passa amb la resta de la candidatura il·legalitzada? Han de pagar la "culpa" de quatre companys que varen cometre l'errada de presentar-se, fa disset anys, en les llistes d'una organització il·legalitzada? Pel que sembla, el fet d'haver militat, simpatitzat, o presentat per una candidatura d'un partit avui il·legalitzat, i que no oblidem que en aquells moments era legal, suposa una espècie d'estigma que t'exclou sine die del joc polític. Coses veurem...

Rosa Regàs, la Biblioteca Nacional i la batalla de València

L'escriptora Rosa Regàs, recentment nomenada Directora de la Biblioteca Nacional (espanyola), ha declarat avui que acabarà amb la distinció (impulsada per l'anterior director, Luis Racionero) entre el català, el valencià i el balear en la clasificació dels llibres. Ha afirmat, rotunda, que aquests tres dialectes formen part de la mateixa llengua. Això, que jo sàpiga, no és notícia. El que sí que ja és més sorprenent ha estat la reacció del Partido Popular al País Valencià. Així, en Francisco Camps, President de la Comunitat Valenciana, ha reaccionat amb molta duresa afirmant que el valencià és una llengua diferent. Aquest assumpte, al marge de l'absurditat científica i estupidesa intel·lectual que suposen les manifestacions del Molt Honorable President, m'ha duit a recordar un episodi trascendental en la història del procés de construcció autonòmica: la Batalla de València. Pels despistats, he de dir que fou un fort combat entre dues concepcions força diferents del que havia de ser el País Valencià. Aquesta disputa es concentrà en una sèrie d'aspectes concrets en relació al contingut de l'Estatut d'Autonomia Valencià:

-Llengua
-Nom de la Comunitat
-Bandera

En aquestes tres qüestions les esquerres, com casi sempre sol passar, vàrem sortir perdent. Així, la dreta provinciana va imposar els seus criteris i la llengua es denominà "valencià" (front al terme científic català); la Comunitat es digué "Comunidad Autónoma Valenciana" (front a la denominació històrica "País Valencià"); i la bandera no fou la senyera (emblema històric dels valencians) inventant-se una de nova: la bandera blavera. Aquesta bandera, que va servir per donar nom i definir al moviment de la dreta anticatalanista valenciana, incorporà una franja blava a les quatre barres. A més del blau, s'hi afegir un element prou simbòlic: les flors de llis, símbol borbònic. Així, l'esperit foral, austrista, maulet, popular i antiborbònic fou definitivament esclafat per la "pesta blava", tal i com la va definir l'intel·lectual valencià Joan Fuster.

Deslleialtat

En José María Aznar, exppresident del Govern Espanyol ha iniciat un viatge als Estats Units per veure el seu amic George Bush. La Constitució Espanyola otorga a tots els ciutadans la llibertat de moviments, possibilitant l'entrada i sortida lliure d'Espanya (article 19). No obstant, en José María Aznar no és un ciutadà com qualsevol altre; es un exppresident espanyol. Gràcies a n'aquest càrrec té sou, cotxe oficial blindat, guardaespatlles, avió de franc, i altres privilegis difícils aquí d'enumerar. Així, volent desconèixer la seva posició institucional, ha planificat un viatge pseudoficial al mes d'haver deixat el Govern. A més, està aprofitant l'estada als USA per desqualificar la política exterior del Govern de l'Estat Espanyol, Govern elegit lliurament per les urnes. Això és impresentable. A més, és totalment desconegut en els antecedents de la recent història constitucional espanyola. Ni n'Adolfo Suárez, ni en Calvo Sotelo, ni en Felipe González, s'han dedicat mai a qüestionar la política exterior espanyola creant una imatge de contrapoder a l'ombra. A més, amb aquesta actitud està fent un "gran favor" a n'en Mariano Rajoy, líder absolut del PP (com bé ja sabeu i no fa falta que vos recordi).

Noces (I)

Avui comença el compte enrera en relació al "feliz acontecimiento" de dissabte. Els primers efectes ja es comencen a notar: s'ha suspès el Tractat de Schengen de lliure circulació de ciutadans europeus i s'ha produït un autèntic caos als aeroports. A molts aeroports sembla que s'hagi entrat en un autèntic estat d'excepció. Estava justificada aquesta mesura? Recordem que, a títol d'exemple, en els dies posteriors als atemptats de l'onze de març no es va produir l'esmentada restricció. I que quan es va casar n'Ana Aznar Botella (precedent directe d'aquestes noces) tampoc.

Rumsfeld i les tortures a Irak

Avui la revista satírica nordamericana The New Yorker ha publicat la notícia de què el Secretari de Defensa dels Estats Units va autoritzar, prèvia vènia d'en George Bush, el pla sistemàtic de tortures a Irak. Molts s'han sorprès de la notícia, jo no. Qui és Donald Rumsfeld?

Als 30 anys d'edat Rumsfeld va obtenir una acta de congressista pel Partit Republicà, enquadrant-se ràpidament dins de la seva ala més ultraconservadora i anticomunista. L'any 1969, durant l'administració de Richard Nixon (aquell gran "demòcrata"), fou nomenat embaixador dels EE.UU davant la OTAN. Després de la caiguda d'en Nixon degut a l'escàndol Watergate fou nomenat Cap de Gabinet del Govern Republicà de Gerald Ford (1974-1975). Després, als 43 anys, accediria per primera vegada al càrrec de Secretari de Defensa dels EE.UU (1975-1977).

Bé doncs, si miram la seva biografia, veim que Rumsfeld va comandar la política de "Defensa" dels EE.UU. en la seva època més totalitaria i quasi-feixista. Fou l'època de la "Escuela de las Américas", dels agents de la CIA torturant opositors esquerrans a tota Amèrica Llatina, dels assassinats sistemàtics de polítics sudamericans propers a la URSS. A més, fou l'època dels espionatges massius de ciutadans nordamericans, de la caça de bruixes (segona part) i de la censura prèvia...

Si ens trobam davant d'una persona que té un currículum tan brillant... a qui li sorprèn, a hores d'ara, el que està passant a Irak?

Donde dije digo digo diego

Com canvien les coses en menys de dos mesos. La campanya electoral passada va venir marcada per un discurs de por que ve emetre el Partit Popular basant-se en un únic argument: el caràcter intangible del text constitucional espanyol. La reforma de la Constitució era com l'obertura de la caixa de Pandora. Segons el PP de tocar-se l'articulat constitucional, maldament fos per canviar una coma, es desfermarien les set plagues d'Egipte, provocant la destrucció de "España". Ara, dos mesos després, en Mariano Rajoy (líder, es suposa, del PP) s'ha mostrat obert a la reforma constitucional i dels disset Estatuts d'Autonomia. És més, ha exigit una reunió a alt nivell Rajoy-Zapatero per tirar cap endavant el tema. Qui ho havia de dir...

Il·legalització de Herritarren Zerrenda

Avui el Govern Espanyol ha anunciat que procedirà a instar davant el Tribunal Suprem la il·legalització de Herritarren Zerrenda (llista electoral independent de l'esquerra abertzale a les pròximes eleccions europees). De confirmar-se la il·legalització, seria una aplicació més de la Llei de Partits Polítics, suposant una continuació de una situació extraordinària en qualsevol democràcia liberal burgesa: l'expulsió d'un determinat col·lectiu polític del joc participatiu.
Jo, personalment, sempre he estat molt crític amb l'esmentada Llei de Partits. He considerat, des d'un començament, que era manifestament inconstitucional. Així, la meva opinió discrepa obertament amb la STC 48/2003, de 12 de març, que va confirmar la constitucionalitat de la Llei Orgànica 6/2002 de Partits Polítics (recurs presentat pel Govern Basc).Per jo, l'article 9 de l'esmentada Llei és descaradament inconstitucional degut a què estableix, tal i com argumentà el recurrent, un model de "democràcia militant".
Al marge de consideracions jurídiques, ens haurem de demanar fins a quin moment històric es podrà mantenir l'expulsió d'un 10 o 15 per cent de la població d'un determinat territori del joc electoral.

Doble volta electoral?

Una de les propostes "estrelles" que ha fet el PSOE aquesta setmana ha estat la reforma de la Llei Orgànica del Règim Electoral General per aconseguir que els batles siguin elegits en segona volta. Això suposa, de bones a primeres, avortar els possibles pactes electorals per a l'elecció dels caps muncipals. D'aquesta manera s'afavoreix de manera clamorosa a les dues forces polítiques majoritàries a l'Estat Espanyol: PP i PSOE. Així, d'aprovar-se el sistema de doble volta, adéu a la participació de partits polítics que no siguin els "grossos" en la direcció municipal. Anam pel camí de la consolidació legislativa d'un sistema bipartidista aberrant: només farà falta que ressuscitin a n'en Cànoves, a n'en Sagasta, i ja tindrem un sistema polític borbònic clàssic.

Coherència republicana

Ahir, en un acte de coherència republicana, tres formacions polítiques anunciaren que no assistirien a les noces reials. Així, sempre és d'agrair que un sigui conseqüent amb les seves idees. Pels seus fets els coneixereu i, en aquest aspecte, les tres formacions esmentades han estat força valentes. Pel contrari, hi ha altres partits que presumeixen de republicanisme en determinats moments, però a l'hora de fer-se la foto s'abracen a la flor de llis borbònica. Un aplaudiment, des de la meva part, per aquestes tres forces republicanes.

Vergonya al Senat

La reforma del Senat es fa més necessària que mai. Ahir, els nostres il·lustres senadors varen donar un espectacle vergonyós. Un bon nombre de senadors, fonamentalment d'esquerres, no "saberen" votar provocant que s'aprovés una moció del PP en relació a l'aplicació de la LOCE. Malament anam si els nostres electes no es veuen capacitats per pitjar un botó. I això que Ses Senyories no s'han format ni amb la LOGSE ni amb la LOCE ni amb la LOU... cosa que hauria de garantir un mínim de cultura general.

Inici del weblog

He refet el web. Ara es podran penjar missatges de contesta en relació als posts que hi posi. Bé idò, començam els tràmits de trasllat.