25 de novembre 2009

Violència domèstica i menors

Aquesta passada setmana tinguérem l'oportunitat d'organitzar, des de l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor, el II Congrés estatal sobre la defensa dels menors davant les crisi de parella. Del debat amb els professionals m'agradaria destacar una dada: els menors que afronten millor la separació dels seus pares són aquells que mantenen, amb posterioritat a la separació, contacte quotidià amb els dos progenitors, alhora que el progenitor no custodi paga de forma regular la seva pensió alimentària. Per tant, si els pares tenen present que l'interès superior del fill és el que ha de prevaldre no hi sol haver problemes.Diferent és si s'empra als nins com una eina per fer mal a l'altre pare o mare. A més, del congrés es va desprendre una dada preocupant: darrera la meitat de les separacions hi ha hagut episodis, esporàdics o continuats, de violència domèstica. Així, tenim que molts de nins han hagut de viure, en el seu àmbit familiar, episodis de violència, ja sigui contra ells o contra les seves mares. Aquests nins són des de el moment en què han estat espectadors d'actes violents, víctimes de la violència domèstica. En aquests casos, i sobretot en arribar a l'adolescència, molts d'aquests menors desenvolupen actituds greument perjudicials. D'aquesta manera, alguns d'aquests adolescents víctimes de la violència reprodueixen els esquemes vistos i es manifesten de forma violenta contra les seves mares, germanes o al·lotes. En el cas de les nines, moltes d'elles pateixen, en arribar a la pubertat, una greu manca d'autoestima que es pot traduir en que siguin maltractades, física o psiquicament, per les seves parelles adolescents.

23 de novembre 2009

UPD

Aquest cap de setmana un partit de nova creació, i que ha crescut molt electoralment en les darreres conteses electoral, ha celebrat el seu congrés. Unión Progreso y Democracia, liderat per l'ex dirigent del PSOE Rosa Díez, ha fixat els seus eixos programàtics, entre els quals destaca la revisió de la Constitució espanyola. Dins d'aquesta revisió, s'inclouria la reimplantació de la cadena perpetua i s'eliminaria de la mateixa l'article 3.3, que és la disposició que recull la "riquesa" cultural que implica l'existència de diverses llengües a l'Estat. A més, s'ha declarat que UPD no és un partit ni de dretes ni d'esquerres. L'amalgama ideològica sortida del congrés és, en tot cas, preocupant. Quan llegia l'exposició ideològica als diaris em recordava, en certa manera, una mescla de lerrouxisme i del discurs dels denominats "antipartits" que sorgiren en l'àmbit de la dreta durant els anys 30 del passat segle. En aquella època, un discurs d'aquest tipus, mesclat amb notables dosi de demagògia i una certa covardia per part de la dreta democràtica a l'hora de combatre determinats arguments provocaren unes conseqüències que tots hem de recordar. Crec que els demòcrates hem de replicar, des de la raó i les urnes, totes aquelles involucions que suposin retallades de llibertats. I sens dubte que, tornar a l'època de les cadenes perpètues, o preveure eliminar el reconeixement constitucional de les llengües minoritzades com un patrimoni cultural de tots és una involució democràtica de primer ordre. Com a colofó del congrés, de forma paradoxal i cínica, Rosa Díez s'envoltà d'una bandera polisària i demanà el dret d'autodeterminació pel Sahara. Per ventura ho feu en record de la seva època de consellera a les ordres d'un lehendakari abertzale que pertanyia a un partit que ha defensat i defensa el dret d'autodeterminació pel poble basc.

12 de novembre 2009

Legalització de la prostitució?


El debat sobre la prostitució i la seva possible legalització està molt de moda darrerament. Es parla de què hauria de ser una professió com qualsevol altre i que els i les seves professionals haurien de pagar impostos i cotitzar a la seguretat social. El tema de la prostitució és força delicat i implica moltes consideracions. Per un costat, s'ha de dir que la gran majoria de prostitutes no ho són de forma voluntària. Algunes d'elles ho fan per pura necessitat econòmica, però, moltes altres, són simples esclaves sexuals víctimes de la tracta de blanques. Aquestes màfies, que en ple segle XXI trafiquen amb persones com si fossin animals, estan darrera de bona part de l'oferta de prostitució que hi ha al nostre País. A més, cada tant, es detecten a menors que són obligades a prostituir-se per part dels mafiosos que les han comprades als seus països d'origen. És, per tant, el món de la prostitució, un món sòrdid, ple d'injustícia, esclavitud, droga i sofriment, i, en conseqüència, la possible legalització del mateix no pot ser afrontada des de una visió simplista i demagògica. Per últim, no s'ha d'oblidar que darrera cada prostituta, sigui aquesta menor o major d'edat, hi ha tot un seguit de clients que, sense escrúpols, en fan ús, de forma periòdica, dels seus serveis.

06 de novembre 2009

Los Secretos

Acab de tornar del concert de Los Secretos a la Sala Assaig de Palma. M'ha entrat nostàlgia dels anys vuitanta. Nostàlgia d'una època que vaig viure sent adolescent. Una època referenciada per la millor generació de músics que hi ha hagut a l'Estat espanyol en els darrers cinquanta anys. La movida va marcar la nostra infantesa i primera adolescència. Vàrem créixer escoltant a Los Secretos, Nacha Pop, Alaska, Loquillo, Mecano, La Unión, El Último de la Fila, Sabina, Miguel Rios, Celtas Cortos, Objetivo Birmania i tants d'altres. Fou una època inigualable amb cançons meravelloses com La chica de ayer, Ojos de Gata o Déjame. Els anys noranta marcaren una decaiguda de la música en castellà i passaren a primer pla el rock català amb Gossos o Els Pets. En tot cas, no hi ha hagut un relleu generacional digne d'aquella meravellosa generació de músics que integraren la movida. Quan sent la música pop actual i la compar amb aquells grans músics la veritat és que l'actual fa ganes de riure. Es sabia transmetre una manera de pensar i de veure el món que, malauradament, a dia d'avui s'ha perdut. Fou, no obstant, aquella, una generació perduda. Molts d'aquells grans músics acabaren malament, víctimes de les drogues i la mala vida. Aquest final es una metàfora d'una generació que es volia menjar el món i que, finalment, fou devorada pel mateix món. L'heroïna sen dugué moltes de vides i va crear moltes fortunes. Era l'època de Tierno Galván, el viejo profesor, de batle de Madrid. Era l'època de l'oposició a l'OTAN i les primeres grans desil·lusions per les tendències dretanes del govern González. Ara tot ha canviat força. Resulta depriment veure com les noves generacions tenen de referents musicals els "triunfitos" (aprenda a cantar en 15 días) o altres productes del marketing comercial musical. Supòs que la música va parella a una societat de cada cop més aburgesada i avesada a què la trepitgin i que veu en el triomf ràpid, fruit de la casualitat o de la sort, com a la única sortida. En definitiva, de Los Secretos a Operación Triunfo ha plogut força.