Decideixo decidir

Divendres passat vaig tenir l'oportunitat de dinar, convidat per l'Obra Cultural Balear, amb Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir. Es va parlar de la situació política al Principat, de la campanya decideixo decidir, de la implantació de la plataforma al conjunt dels Països Catalans, de la sentència del constitucional sobre l'Estatut català i de moltes altres coses. A jo, a títol personal, el que em sembla trist és que hagem d'articular, en ple segle XXI, moviment cívics que defensin una cosa tan bàsica com és el dret d'un poble a decidir lliurament el seu futur. El dret a decidir és la base de la democràcia i s'ha de lluitar per aconseguir que aquest dret estigui present a l'Estat espanyol en l'aspecte nacional. Defensar el dret d'autodeterminació de les col·lectivitats no implica, ni molt manco, defensar la independència de cap territori; simplement suposa defensar el principi bàsic democràtic que són els vots els que han de triar el destí comú d'un poble, i no les imposicions externes, provenguin d'on provenguin. Per tant, i des de la radicalitat democràtica, s'ha lluitar per a què els pobles triïn lliure i democràticament el seu futur, sense coaccions ni repressions legals.

Accidents

Tothom està de dol per la terrible desgràcia que ha passat a l'aeroport de Barajas. Tot plegat duu a la reflexió. Estam posant diàriament les nostres vides en mans de companyies privades, que declaren pèrdues, acomiaden treballadors, i que pretenen, per damunt de tot, oferir els seus productes al millor preu, costi el que costi. Hem viscut darrerament dos incidents greus que ens han impactat i que fan que molts de ciutadans tenguin dubtes sobre l'eficàcia dels controls públics sobre l'economia privada en àmbits especialment delicats. El primer d'ells, en ordre d'importància, ha estat l'accident de Barajas, però tampoc ens podem oblidar de les greus irregularitats que han dut a què s'amagués una greu fuita nuclear a la central d'Ascó. En aquest món del capitalisme desapiadat l'Estat no pot dimitir. Han de ser organismes públics i eficients els que controlin que, sota cap concepte, es posa en perill la seguretat dels ciutadans per produir a més baix cost. El neoliberalisme econòmic imperant, que promou l'aversió a tot allò que suposi dirigisme estatal, no ens pot fer oblidar una màxima bàsica: la seguretat pública està per damunt del benefici empresarial.

Paparra

Bolivia i la recuperació de les llengües indígenes

El govern d'Evo Morales, a Bolivia, posarà en marxa universitats en aymara, quítxua i guaraní. És una passa aquesta molt important per recuperar una cultura pròpia destruïda durant segles. Si el genocidi dut a terme a Amèrica i Àsia per part dels colonitzadors europeus va ser mol important, no és menys escandalós l'etnocidi silenciós que es va efectuar i que es continua perpetuant a molts de països d'Amèrica llatina. Tots els intents de recuperació de les cultures que intentaren ser fagocitades pel castellà, anglès i portuguès són d'aplaudir. Afortunadament, a dia d'avui, hi ha a Amèrica llatina una fornada de governs que uneixen el fet de ser d'esquerres amb un alt component indígena. Evo Morales era presentat abans de ser president com el candidato indigenista, o el líder cocolero, per part de la premsa espanyola. A Hugo Chávez se'l denomina freqüentment com a el índio Chávez, i els opositors criolls interns, o colonialistes externs, el qualifiquen habitualment de goril·la Chávez, enfotent-se de què és un simple indi acabat de sortir de la selva i que ha arribat per casualitat al govern. Tant de bo que Amèrica llatina rompi definitivament les cadenes i els indígenes tornin a governar completament els seus territoris i fer valer els seus interessos.

Participació a Tertulia d'Ona Mallorca

He participat a la tertúlia d'Ona Mallorca i s'ha parlat de dos temes ben interessants, la corrupció del consorci turisme jove i Son Espases. Aquí teniu l'arxiu.

Corrupció a rompre

Cada dia un s'aixeca amb una sorpresa nova a nivell de detencions judicials vinculades a la corrupció d'etapes polítiques afortunadament anteriors. Ahir, sis membres del PP foren detinguts a Palma. Havien estat alts càrrecs del Govern Matas i ara sembla que presumptivament aprofitaven la gestió pública per enriquir-se a nivell personal. La portaveu actual del PP, Catalina Soler, ha manifestat que els populars seran immisericordiosos amb els corruptes. És curiós, ja que el cinisme de la vida fa que la pròpia portaveu immisericorde estigui relacionada amb una causa de fons ben obscur, el denominat "cas cavallistes". En tot cas, i al marge de qüestions puntuals, si sumam tots els casos que han anat apareixent durant el darrer any després de la desfeta electoral pepera ens podem adonar que hi havia una manera de fer política basada en la idea d'impunitat. Sort de què, per vint i pocs vots a la Illa d'Eivissa, es va poder començar a desmuntar tot això. L'aire fresc que desitjava Rosa Estaràs, afortunadament va arribar.

Fent País

Rafel Nadal, ara que negocia ser la imatge turística exterior del Govern de les Illes, s'ha posat a fer País. Segons El Mundo, se va enfadar molt de què un periodista s'atrevís a fer una pregunta en català a una roda de premsa. Sobren els comentaris.

PRESENTACIÓN EQUIPO OLÍMPICO DE TENIS
Nadal: 'Mejor en español'

* Nadal se enfada ante la pregunta en catalán a Robredo

Nada más entrar en la sala, Nadal ya preguntó en voz alta sobre el idioma en el que iba a ser la rueda de prensa: «¿Contesto en inglés o en español?». Cuando decidieron que iban a contestar a las preguntas en castellano, llegó la cuestión en catalán del informador, lo que terminó por importunar a Nadal, un poco harto de la situación.

Sobre corbates

Jo, com molts altres, sóc poc amic de portar corbata. En la professió del Dret és gairebé una peça de roba imprescindible per a determinades activitats, tal i com pot ser anar a les vistes orals del judicis. He vist en ocasions a advocats demanar excuses al jutge per no haver pogut portar corbata a un acte judicial. Ara, arran de l'incident que va protagonitzar José Bono al Congrés dels Diputats, la qüestió de les corbates s'ha tornat a posar de moda. I dins de la literatura sorgida, destacaria un gran article d'Andrés Trapiello publicat a El Magazine de dia 27 de juliol de 2008.

CORBATAS, CRUCIFIJOS Y OTROS ARREOS

ANDRÉS TRAPIELLO

¿Qué hombre no ha tenido en algún momento de su vida un altercado serio a cuenta de una corbata?. Hace años, formando parte del tribunal que sometía a escrutinio las solicitudes de los aspirantes a becarios de la Academia de España en Roma, se me acercó uno de los beneméritos miembros de la Academia de San Fernando (en cinco años no vi en ese jurado ni una sola miembra). Delante de todo el mundo me afeó que me hubiese presentado sin corbata. El día, de julio, era rigurosamente caluroso, y pongo por testigo de ello al severo crucifijo que presidía todas nuestras deliberaciones. Fue una situación embarazosa porque yo no conocía en absoluto a aquel hombrecillo del que me desagradó especialmente el puñado de pelos que le salían, como una brocha, de las orejas y las narices. Creo que tendría que haberle contestado que yo llevaría corbata el día que pasara él por las manos de un peluquero que le podara aquellas pelambres asquerosas. Pero, atacado de furiosa erubecescencia, le confesé tímidamente que la corbata era preceptiva para los académicos, pero no para los artistas y escritores a los que por fortuna esta bendita sociedad nuestra deja hacer, en asuntos talares, lo que les sale de los... Pocas veces se habrá visto a una palabra tan procaz ganar tan bellamente una batalla. El académico, vencido por el desvergonzado lenguaje del arrabal, se dio media vuelta mascullando no supimos bien si disculpas o coléricos deseos de venganza.

Hace unas semans, un ministro se le ha negado al presidente de las Cortes a ponerse una corbata y dentro de unas semanas es probable que los crucifijos dejen de presidir los actos públicos. Contra lo que tal vez piensen muchos, ambos hechos son igualmente trascendentales y simbólicos en su nimiedad. La corbata, en su actual abstracción, es una de las prendas más tontas que exista, y bastante tontas suelen ser casi siempre las razones que favorecen su uso indiscriminado. La mayor parte de las veces se la pone uno para no ser el único que no la lleva y convertirse involuntariamente en el centro de todas las miradas. El presidente de las Cortes cree, sin embargo, que la corbata es necesaria para "vestir" de respetabilidad el cargo, lo cual es una de esas chorradas inconsistentes que hacen fortuna sólo porque se han reiterado. Unamuno no la usó en su vida, ni siquiera siendo rector, y habría seguido rechazándola así le hubieran nombrado presidente de la República. ¿Y qué habría pensado del asunto de los crucifijos, él, que dedicó un maravilloso libro al Cristo de Velázquez?

La corbata no es ni ha sido otra cosa que el símbolo del poder. Lo que en origen distinguía a los ricos de los pobres, que sólo se la ponen cuando quieren parecer más ricos de lo que son (en bodas, bautizos y comuniones) o más respetables de lo que suelen creer otros. La corbata es, diríamos, como el crucifijo del capitalismo, por lo mismo que el crucifijo, en el pecho de obispos, cardenales y papas, es la corbata del clero más remiso a perder sus privilegios. Los cargos "se visten" por dentro, habría dicho probablemente Unamuno, y los crucifijos...también. Demasiadas cruces llevamos todos en esta vida como para tener además que cargar con corbatas, crucifijos y otros arreos....