Article publicat al
Diario de Mallorca de dia 14 de maig de 2015, pàgina 33.
Podem decidir?
Antoni Bennàssar Moyà*
Durant el darrer any i mig, hi ha hagut dos moviments polítics que, de forma sorprenent, han il·lusionat a milions de persones que duien anys enfonsades en el desencant: el moviment d'alliberament nacional català, sorgit de la societat civil, i l'aparició d'una formació que afirmava voler rompre el règim sorgit de la Constitució de l'any 1978, Podemos.
La il·lusió inicial, en els darrers temps, ha esdevingut, per molts, en decepció. En el cas català, la decepció es deriva, al meu entendre, de dos factors. Ha decepcionat, en primer lloc, la manca de valentia d'establir un calendari ferm que condueixi de forma inequívoca, davant la manca de voluntat negociadora de l'Estat central amb les institucions catalanes, a una declaració unilateral d'independència. En segon terme, s'ha vist per part de la ciutadania un electoralisme tàctic dels partits sobiranistes que han donat la impressió, quelcom diria Churchill, d'actuar pensant més en les pròximes eleccions que no en les pròximes generacions.
En quant a Podemos, l'anàlisi ha de ser molt més profund. La gran diferència de Podemos envers la resta de formacions existents fou, en el moment de la seva aparició, doble. Per una banda, era un moviment nou, sorgit de la ciutadania, inspirat en els indignats del 15M, i que fugia de les formes tradicionals d'organització dels partits polítics. Per un altre costat, la gran diferència ideològica amb la resta de formacions existents era que Podemos havia de ser l'instrument per aconseguir la ruptura total amb el règim corrupte sorgit de la Constitució de 1978. El pacte de les elits, fet a la transició, ha desembocat amb una crisi total del sistema; una crisi que no és només econòmica, sinó que també és, al meu entendre, política, moral i social. La ruptura era l'únic oxigen que podia fer reviscolar un Estat, i una societat, que ha entrat des de fa molt en una caiguda en espiral que no té aturall. Aquest objectiu rupturista, que semblava formar part de l'ADN de la formació, ha quedat diluït totalment en els darrers mesos. Des de que s'han elegit els òrgans estatals i autonòmics de direcció s'ha anat parlant de cada cop menys de ruptura, i més de reforma. La tàctica d'intentar acaparar al màxim d'electorat possible ha fet que sembli que el que hauria de ser l'únic objectiu, trencar les cadenes constitucionals que oprimeixen al poble, hagi quedat oblidat com un simple record romàntic d'un pecat de joventut. La deriva socialdemòcrata ha decepcionat a molts. I la decepció ha estat més grossa quan s'ha fet públic el programa de la formació per les eleccions autonòmiques. Ha desaparegut del programa qualsevol referència al dret a decidir (llevat de què parla del dret a decidir una mort digna, trista metàfora...); oblidant-se també el programa de la defensa de les llengües i cultures minoritzades de l'Estat. Si a n'això se li afegeix la censura de l'executiva estatal al programa que havien aprovat democràticament les federacions d'Euskadi i Navarra; juntament amb les declaracions d'Iñigo Errejón parlant d'aturar qualsevol deriva "cantonalista"; així com la negativa d'Echenique al reconeixement de l'oficialitat de l'aragonès i el català a Aragó; fa que poguem identificar, sens dubte, una deriva centralista i autoritària molt preocupant. A n'això li hem d'afegir la dimissió irrevocable de Juan Carlos Monedero, fundador del partit i responsable polític de tirar cap endavant el projecte de reforma constitucional. La dimissió de Monedero es va produir just després de què ell mateix hagués denunciat públicament la renúncia del partit a molts dels seus principis originaris, semblant-se massa darrerament Podemos, segons la seva autoritzada opinió, als partits de "la casta" que afirma pretendre substituir. Amb tot plegat, crec que tothom mínimament intel·ligent pot treure les seves pròpies conclusions.
N'hi ha molts que estam cansats de la política lampedussiana: la política de canviar-ho tot per no canviar res. O s'està amb el sistema, o s'està en contra del sistema. No hi ha terme mig. El principal problema d'anar contra el sistema és que qui hi va, sol acabar perdent les prebendes i els sous de càrrec públic inherents a formar part de la classe, o "casta" con diuen alguns, política. Ha arribat l'hora de veure qui seran els valents.
*Advocat i doctor en Dret
