27 d’agost 2013

IU i la independència

Acostant-se l'11 de setembre, festa nacional de Catalunya, Cayo Lara, Secretari General d'Izquierda Unida, no ha desaprofitat l'oportunitat per tornar a dir que votaran en contra de la independència catalana arribat el moment ja que seria "mala para el resto de España". L'estalinisme, desviació pèrfida del marxisme, sempre ha reconegut el dret d'autodeterminació de forma retòrica, però l'ha menyspreat, trepitjat i represaliat quan ha arribat el moment d'exercir-la. La presó en què es va convertir la URSS i els seus satèl·lits n'és el millor exemple. I la primavera de Praga, el seu punt culminant. En el cas espanyol, podria parlar durant pàgines i pàgines de les relacions entre el PCE i Catalunya, des de l'extermini (en un sentit físic i literal) del POUM, fins els intents continuats d'esclafar el PSUC i la seva autonomia. Em fa gràcia, per no dir una altra cosa, tot l'estol de falsos progres, que defensen la independència de Palestina portant mocadors; del Sàhara o del Tibet i s'oposen a la de Catalunya i la resta de PPCC, al·legant la "indisoluble unidad de España". En el fons, els temps no canvien tant, i estam, com en l'època d'Andreu Nin.  Visca la IV Internacional!

25 d’agost 2013

Lorca

"El más terrible de los sentimientos es el sentimiento de tener la esperanza perdida" 

Federico García Lorca (1898-1936)


Foc i fum

Article publicat al Diario de Mallorca el diumenge dia 25 d'agost de 2013, pàgina 31.


Foc i fum

Antoni Bennàssar Moyà

Aquests estiu les Illes hem estat portada de tots els mitjans informatius degut als dos grans incendis que s’han produït a Mallorca: el d’Andratx i el d’Artà. El d’Andratx ha estat una autèntica catàstrofe ecològica havent-se cremat 2.335 hectàrees de la Serra de Tramuntana. Una Serra que vérem, plens d’orgull, com fou declarada, el mes de juny de 2011, patrimoni de la humanitat. El d’Artà, en menys de 24 hores, ja havia cremat prop de 500 hectàrees. Aquest estiu serà, sens dubte, un estiu marcat pel gris de la cendra dels incendis forestals.

L’incendi d’Andratx sembla que, per les primeres investigacions policials, fou provocat per les restes d’una torrada feta al bosc, produint-se, gairebé tot d’una després de l’incendi, una detenció policial d’un presumpte responsable dels fets. En el cas d’Artà, es desconeixen les causes de l’incendi (tot i que sembla que ha estat intencionat) però és de destacar que segons les primeres informacions, l’incendi ha afectat majoritàriament als terrenys privats que fins a l’any 2003 formaren part del Parc de Llevant (aquell any l’executiu de Jaume Matas, a petició de la Asociación de Propietarios de Fincas Rústicas de Baleares, va excloure els terrenys privats del Parc, avui en bona mesura cremats, i va restringir els límits del Parc als terrenys públics). No fa gaire, durant l’any 2011, hi va tornar a haver fortes discrepàncies, coincidint amb la declaració de la Serra com a patrimoni de la humanitat,  entre els propietaris de les finques rústiques i la Conselleria de Medi Ambient sobre la gestió dels espais protegits de la Serra de Tramuntana, i, sobretot, envers el lliure pas dels ciutadans pels camins de la Serra que creuen per finques de titularitat privada. Tot plegat ens ha de dur a reflexionar, al meu entendre, sobre la confrontació de la propietat privada i l’interès públic en els boscos mallorquins.

En aquest País, s’ha apel·lat, una i mil vegades, al dret a la propietat privada, constitucionalment sacralitzar quan es parla de finques rústiques. S’obliden, els que ho fan, que el mateix article de la Constitució que preserva la propietat privada, el 33.1, preveu la funció social propietat (33.2), l’expropiació forçosa i la limitació de la propietat en bé de la utilitat pública (33.3). La conservació dels boscos no és, ni ha de ser, una funció exclusiva dels propietaris de les terres, això és obvi. No ho ha de ser tampoc, com també és obvi des de el meu punt de vista, la seva gestió. Així, la Constitució preveu el dret de tots els ciutadans al medi ambient (art. 45.1) i preveu també la denominada “solidaritat col·lectiva” en la gestió i preservació del medi ambient. En aquest sentit, crec necessari fer una reflexió profunda en com s’ha de gestionar el patrimoni natural de les Illes que roman en mans privades. Així, molt probablement s’hauria d’acudir, al meu parer, a una major intervenció pública en les finques privades, acompanyada d’una major inversió pública en el manteniment de les mateixes, que s’hauria de derivar de la imposició de tributs finalistes ambientals aplicats al sector turístic, gran beneficiat indirecte del patrimoni natural de les Illes.  

Com a fill i nét de pagesos, i profund coneixedor del camp mallorquí, he de dir que hi ha un element del qual ningú en parla quan es produeixen els incendis: la urbanització progressiva del rústic de Mallorca. Les parcel·lacions il·legals han omplert fora vila d’urbanites que es compraren 2.000 metres de terra, sense cap coneixement del camp, per anar-hi els diumenges i períodes de vacances a fer-hi barbacoes, no mantenint, molts d’ells, la més mínima cura precautòria en la gestió de la terra. Fa cinquanta anys, els únics que trepitjaven la Tramuntana eren els garriguers, sitgers, llenyaters, pastors, porquers i caçadors. Tots ells coneixien, pam a pam, el camp i els seus perills. Esdevenien, en si mateixos, en un element més de l’ecosistema. El pagès mallorquí res té a veure amb els “senyors”, els seus antagònics enemics de classe: botiflers propietaris de la terra, avui entremesclats amb estrangers milionaris compradors de possessions. El pagès autòcton s’ha anat extingint; i, amb ell, una manera d’entendre i conservar el camp. Aquests pagesos, tal i com deien els meravellosos versos den Josep Maria Llompart, són homes “...de sang afadigada, ossos humiliats d'enllà dels segles; uns homes amb els ulls com ganivetes; per fitar el cel amarg. Aquests homes no diuen mai: “la nostra terra”, perquè ells són, la nostra terra”.




Antoni Bennàssar és advocat i doctor en Dret.





23 d’agost 2013

L'exèrcit no té crisi

En una època de retallades en tots els sectors, i en què ens ofeguen sistemàticament a les autonomies, enguany, el Ministerio de Defensa espanyol s'ha gastat un 24% més del que tenia presupostat. La cuantía inicial del pressupost militar, 5.937 mlions d'euros (una animalada des de el meu punt de vista), se ha vist incrementada amb dos crèdits extraordinaris de 1.459 milions d'euros per comprar armament. Els crèdits s'han justificat per raons d'"extraordinària i urgent necessitat". O es preparen per invair Gibraltar, o ens prenen a tots per per beneits. 




09 d’agost 2013

Samarreta de Qatar

Fa empegueir que un Club com el Barça, que sempre "ha estat el que ha estat, i ha representat el que ha representat", porti publicitat a la camiseta d'una monarquia absolutista que no permet els partis polítics i que no respecta els drets humans. Encara m'enrecord quan l'Athletic de Bilbao i el FC Barcelona eren els únics clubs de Primera Divisió que no portaven publicitat a les samarretes per no vendre la seva imatge, i de retruc la seva identitat. Els dos han acabat venent la samarreta, però el Barça, enguany, ha estat el que ha caigut més baix. Primer es va imprimir el logo de Unicef per ensabonar al soci, després es va incorporar la Qatar Foundation, i ara ja és el "patrocinador", directament, Qatar Airways. Si el Barça s'ha identificat per molts amb Catalunya, i, en certa manera, amb tots els Països Catalans, veure com ara s'identifica, per la mateixa regla de tres, a Catalunya amb les monarquies absolutistes àrabs fa molt de mal. El mercantilisme ha destruït el poc que quedava de romanticisme en el futbol professional. 




04 d’agost 2013

Despesa militar

El BOE acaba de publicar un crèdit de 877 milions d'euros que ha demanat el govern espanyol per comprar armament. Fragates noves, avions de combat i tancs formen part d'aquesta despesa extraordinària. En una època en què es lleven les beques als estudiants, els malalts es moren als passadissos d'urgències perquè no tenen habitació disponible i en què es retallen sous i pensions que ja eren de misèria... veure que es gasta aquesta quantitat de doblers (sense tenir-los, és un crèdit!) per comprar màquines de matar és immoral i indecent. Fa empegueir pertànyer a un Estat, l'espanyol, que ens espolia els nostres impostos per comprar armes amb les qual matar-nos arribat el cas...