Foc i fum
Aquests estiu les Illes hem estat portada
de tots els mitjans informatius degut als dos grans incendis que s’han produït
a Mallorca: el d’Andratx i el d’Artà. El d’Andratx ha estat una autèntica
catàstrofe ecològica havent-se cremat 2.335 hectàrees de la Serra de
Tramuntana. Una Serra que vérem, plens d’orgull, com fou declarada, el mes de
juny de 2011, patrimoni de la humanitat. El d’Artà, en menys de 24 hores, ja
havia cremat prop de 500 hectàrees. Aquest estiu serà, sens dubte, un estiu
marcat pel gris de la cendra dels incendis forestals.
L’incendi d’Andratx sembla que, per les
primeres investigacions policials, fou provocat per les restes d’una torrada
feta al bosc, produint-se, gairebé tot d’una després de l’incendi, una detenció
policial d’un presumpte responsable dels fets. En el cas d’Artà, es desconeixen
les causes de l’incendi (tot i que sembla que ha estat intencionat) però és de
destacar que segons les primeres informacions, l’incendi ha afectat majoritàriament
als terrenys privats que fins a l’any 2003 formaren part del Parc de Llevant
(aquell any l’executiu de Jaume Matas, a petició de la Asociación de
Propietarios de Fincas Rústicas de Baleares, va excloure els terrenys privats
del Parc, avui en bona mesura cremats, i va restringir els límits del Parc als
terrenys públics). No fa gaire, durant l’any 2011, hi va tornar a haver fortes discrepàncies,
coincidint amb la declaració de la Serra com a patrimoni de la humanitat, entre els propietaris de les finques rústiques
i la Conselleria de Medi Ambient sobre la gestió dels espais protegits de la
Serra de Tramuntana, i, sobretot, envers el lliure pas dels ciutadans pels
camins de la Serra que creuen per finques de titularitat privada. Tot plegat
ens ha de dur a reflexionar, al meu entendre, sobre la confrontació de la
propietat privada i l’interès públic en els boscos mallorquins.
En aquest País, s’ha apel·lat, una i mil
vegades, al dret a la propietat privada, constitucionalment sacralitzar quan es
parla de finques rústiques. S’obliden, els que ho fan, que el mateix article de
la Constitució que preserva la propietat privada, el 33.1, preveu la funció
social propietat (33.2), l’expropiació forçosa i la limitació de la propietat
en bé de la utilitat pública (33.3). La conservació dels boscos no és, ni ha de
ser, una funció exclusiva dels propietaris de les terres, això és obvi. No ho
ha de ser tampoc, com també és obvi des de el meu punt de vista, la seva
gestió. Així, la Constitució preveu el dret de tots els ciutadans al medi
ambient (art. 45.1) i preveu també la denominada “solidaritat col·lectiva” en
la gestió i preservació del medi ambient. En aquest sentit, crec necessari fer
una reflexió profunda en com s’ha de gestionar el patrimoni natural de les
Illes que roman en mans privades. Així, molt probablement s’hauria d’acudir, al
meu parer, a una major intervenció pública en les finques privades, acompanyada
d’una major inversió pública en el manteniment de les mateixes, que s’hauria de
derivar de la imposició de tributs finalistes ambientals aplicats al sector
turístic, gran beneficiat indirecte del patrimoni natural de les Illes.
Com a fill i nét de pagesos, i profund
coneixedor del camp mallorquí, he de dir que hi ha un element del qual ningú en
parla quan es produeixen els incendis: la urbanització progressiva del rústic
de Mallorca. Les parcel·lacions il·legals han omplert fora vila d’urbanites que
es compraren 2.000 metres de terra, sense cap coneixement del camp, per anar-hi
els diumenges i períodes de vacances a fer-hi barbacoes, no mantenint, molts
d’ells, la més mínima cura precautòria en la gestió de la terra. Fa cinquanta
anys, els únics que trepitjaven la Tramuntana eren els garriguers, sitgers,
llenyaters, pastors, porquers i caçadors. Tots ells coneixien, pam a pam, el
camp i els seus perills. Esdevenien, en si mateixos, en un element més de
l’ecosistema. El pagès mallorquí res té a veure amb els “senyors”, els seus
antagònics enemics de classe: botiflers propietaris de la terra, avui
entremesclats amb estrangers milionaris compradors de possessions. El pagès
autòcton s’ha anat extingint; i, amb ell, una manera d’entendre i conservar el
camp. Aquests pagesos, tal i com deien els meravellosos versos den Josep Maria
Llompart, són homes “...de sang afadigada, ossos humiliats d'enllà dels segles;
uns homes amb els ulls com ganivetes; per fitar el cel amarg. Aquests homes no
diuen mai: “la nostra terra”, perquè ells són, la nostra terra”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada