26 de febrer 2009
24 de febrer 2009
Steve Jobs
Tal dia com avui, de fa 54 anys, va néixer Steve Jobs. Per aquells que no siguin freaks de la tecnologia el nom no els dirà gaire. És el fundador d'Apple Computers. Sí, la marca que va fabricar uns ordinadors fàcils d'usar anomenats macinstosh i que ara està molt de moda per dos gadgets tecnològics: l'ipod i l'iphone. Steve no va tenir mai una vida fàcil, la seva mare, una fadrina universitària, el va donar en adopció només néixer. La seva primera família adoptiva no el va voler. La segona, una família de classe obrera, el va criar amb els pocs recursos que tenia i amb molt d'esforços el va dur a les portes de la Universidad. Va durar, amb les dificultats econòmiques que passava la seva família, poc a la institució universitària. Va ser una sort per ell, ja que en un garatge de California va fabricar, amb un amic (Stephen Wozniak) el primer ordinador Apple. Als pocs anys ambdos eren milionaris. El nom de macintosh ho va posar en record de les pomes que més li agradaven quan feia de pagès, durant els estius, en les recoleccions de les plantacions de California. Steve Jobs ha revolucionat la informàtica, i l'ha acostada als ciutadans. Esperem que es recuperi de la seva malaltia i que es reincorpori aviat al capdavant d'Apple Computer.
22 de febrer 2009
Brusel·les
Aquesta setmana he tengut l'oportunitat de participar en el viatge oficial del Govern de les Illes a Brusel·les. Ha estat una experiència positiva ja que, per la meva part, he tengut l'oportunitat d'entrar en contacte amb responsables de polítiques europees en matèria de discapacitats així com amb la coordinadora de l'any europeu contra l'exclusió social. La impressió general que m'han donat les institucions europees ha estat burocràtica i estatalista. Sembla que és molt difícil construir l'Europa de les nacions que superi l'Europa decimonònica dels Estats. A més, és necessari fer un replantejament global de com volem que sigui la Unió. Jo ho tenc clar: una Unió dels pobles lliures (no dels Estats), que fugi de la burocràcia i es faci propera als ciutadans, fonamentada en la defensa dels drets dels treballadors per damunt dels interessos del capital, que camini cap a un esperit federalista, i que esdevingui en un protagonista potent en l'escenari internacional. Aquest és el meu somni, però sembla que, a dia d'avui, queda molt lluny de la realitat que ens toca viure.
08 de febrer 2009
La llengua i la immigració
Llegesc al diari Ultima Hora que 25.000 immigrants votaran a les properes eleccions municipals a les Illes Balears. La notícia és esperançadora ja que suposa un avanç en els drets de ciutadans que conviuen entre noltros. L'alegria inicial esdevé en agredolça quan veig que els representants d'algunes associacions d'immigrants posen com a primera exigència als polític que es "flexibilitzi" l'ús del català. Aquesta "flexibilització", si un profunditza en les declaracions, es concreta en què no es demanin coneixements de català als immigrants que vulguin ser funcionaris de la Comunitat Autònoma, dels Consells o dels Ajuntaments del País. Aquesta demanda, a més d'il·legal, és poc comprensible. Tot funcionari d'un País ha de conèixer la llengua dels seus ciutadans. No crec que les associacions d'immigrants a Gran Bretanya reclamin mai al govern del Regne Unit que se'ls eximeixi de conèixer l'anglès per fer feina a l'administració pública britànica. El simple fet que aquí aquesta demanda es formuli com a "prioritària" demostra la profunda diglòssia lingüística que pateix la nostra estimada llengua minoritzada.
Associació de colombians: Andrade también apunta otra necesidad: «Poder trabajar en las instituciones públicas y formar parte del cuerpo de funcionariado». ¿Qué lo impide? «El catalán. La lengua es un tema importante, pero para aprender un idioma se necesita tiempo».
Associació d'argentins: «El catalán no debería ser el princial elemento a la hora de poder ser funcionario. La prueba debería tener en cuenta otras aptitudes y, después, por ejemplo, pedir que quien obtenga la plaza aprenda el idioma en un plazo de tiempo»
Associació de peruans: «En esta Isla que vive del turismo, deberíamos aprender idiomas como el inglés, el alemán o el francés», dice Rodríguez. También insiste en el nivel de catalán que se exige para entrar en las instituciones públicas. «Para un inmigrante, es difícil conseguir el nivel porque tenemos problemas de subsistencia más urgentes».
Associació de colombians: Andrade también apunta otra necesidad: «Poder trabajar en las instituciones públicas y formar parte del cuerpo de funcionariado». ¿Qué lo impide? «El catalán. La lengua es un tema importante, pero para aprender un idioma se necesita tiempo».
Associació d'argentins: «El catalán no debería ser el princial elemento a la hora de poder ser funcionario. La prueba debería tener en cuenta otras aptitudes y, después, por ejemplo, pedir que quien obtenga la plaza aprenda el idioma en un plazo de tiempo»
Associació de peruans: «En esta Isla que vive del turismo, deberíamos aprender idiomas como el inglés, el alemán o el francés», dice Rodríguez. También insiste en el nivel de catalán que se exige para entrar en las instituciones públicas. «Para un inmigrante, es difícil conseguir el nivel porque tenemos problemas de subsistencia más urgentes».
07 de febrer 2009
06 de febrer 2009
Dades personals dels menors al web 2.0
Article publicat al diari Ultima Hora de dia 6 de febrer de 2009, pàgina 29.
Dades personals dels menors al web 2.0
Dades personals dels menors al web 2.0
Antoni Bennàssar Moyà
El 6 de febrer és el Dia Internacional per una Internet Segura, promogut pel projecte Safer Internet de la Comissió Europea. Es converteix, per tot plegat, en una efemèride molt significativa per analitzar el fenomen de la Internet i les seves repercussions sobre els menors d’edat.
La xarxa ha evolucionat de manera revolucionària durant els darrers temps. Així, convé recordar que, en poc menys d’una dècada, Internet ha passat de ser un instrument destinat a grans centres universitaris i a usos militars a ser un eina útil que trobam a la majoria de llars. Com qualsevol canvi tecnològic i social, Internet ha reportat grans avantatges però, consegüentment, alguns perills.
Internet ha permès una nova forma de comunicació. Aquesta manera de relacionar-se es caracteritza per la superació del concepte de frontera física. És molt fàcil que persones d’origen geogràfic o cultural molt diferent es trobin i mantinguin relació a través de la xarxa. El canvi comunicatiu, en aquest aspecte, és de primer ordre. A la possibilitat d’entrar en contacte gent d’origen i residència diversos, Internet hi ha afegit una nova característica: la descentralització de la informació. Els canals d’accés a la informació ja no estan supeditats als mitjans clàssics, i les dades i les notícies flueixen amb gran rapidesa i de forma horitzontal a través de la xarxa.
L’evolució de la Internet és constant. Allò que avui és innovador demà passa a formar part de la història arqueològica de la xarxa. En tot cas, les evolucions de la Internet es poden intentar datar. La primera, als efectes que ens interessen, es produeix a partir del moment en el qual es democratitza l’accés de la ciutadania a la Internet. Aquesta fase es pot situar a final de la dècada dels anys noranta del segle XX. La segona fase va vinculada al concepte de web 2.0. La web 2.0 (terme sorgit d’una conferència impartida pel fundador de Global Network Navigator, actualment inclosa dins del gegant American On Line, Tim O’Reilly) suposa, intentant simplificar molt el concepte, que el protagonista de la creació de continguts és el mateix internauta. Així, les pàgines de la web 2.0 són, bàsicament, instruments que faciliten que l’internauta difongui entre tercers els seus escrits, fotografies o qualsevol altre material personal.
La web 2.0 representa una oportunitat única de difondre informació sense restriccions; aquesta dada és òbvia. Implica, no obstant això, un perill específic en matèria de menors d’edat. Així, el principal problema que afecta els menors d’edat és la possibilitat que, mitjançant aquestes eines de la web 2.0, allotgin i difonguin dades personals que els puguin perjudicar en el present o en el futur. Ja he parlat, en altres ocasions, i per posar un exemple, del perill que comporta que els menors d’edat puguin allotjar sense cap control fotografies inapropiades, pròpies o de tercers, a la xarxa.
En relació amb la protecció de dades personals a la xarxa, consider que darrerament s’ha perdut una oportunitat de poder protegir els drets dels menors a Internet. Així, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades va aprovar el Reial decret 1720/2007, de 21 de desembre, que regula el reglament de desplegament de la Llei orgànica de protecció de dades personals. Aquesta norma preveu, en l’article 13, la possibilitat genèrica que els menors, a partir de catorze anys, puguin disposar lliurament de les seves dades personals. Som del parer que en un món com és el de la Internet, en el qual les dades personals tenen un valor de mercat molt alt, disposar que els menors puguin cedir-les i difondre-les sense que els pares en tenguin coneixement és tremendament perillós i inapropiat. L’Estat ha determinat, en certa mesura i de forma controvertida, la majoria d’edat en matèria de dades personals als 14 anys. En tot cas, s’haurà de veure si en àmbits específics, com ara el de la protecció de la pròpia imatge del menor, podem protegir les dades dels menors mitjançant una legislació específica, i tancar la porta incomprensiblement oberta pel reglament estatal.
El 6 de febrer és el Dia Internacional per una Internet Segura, promogut pel projecte Safer Internet de la Comissió Europea. Es converteix, per tot plegat, en una efemèride molt significativa per analitzar el fenomen de la Internet i les seves repercussions sobre els menors d’edat.
La xarxa ha evolucionat de manera revolucionària durant els darrers temps. Així, convé recordar que, en poc menys d’una dècada, Internet ha passat de ser un instrument destinat a grans centres universitaris i a usos militars a ser un eina útil que trobam a la majoria de llars. Com qualsevol canvi tecnològic i social, Internet ha reportat grans avantatges però, consegüentment, alguns perills.
Internet ha permès una nova forma de comunicació. Aquesta manera de relacionar-se es caracteritza per la superació del concepte de frontera física. És molt fàcil que persones d’origen geogràfic o cultural molt diferent es trobin i mantinguin relació a través de la xarxa. El canvi comunicatiu, en aquest aspecte, és de primer ordre. A la possibilitat d’entrar en contacte gent d’origen i residència diversos, Internet hi ha afegit una nova característica: la descentralització de la informació. Els canals d’accés a la informació ja no estan supeditats als mitjans clàssics, i les dades i les notícies flueixen amb gran rapidesa i de forma horitzontal a través de la xarxa.
L’evolució de la Internet és constant. Allò que avui és innovador demà passa a formar part de la història arqueològica de la xarxa. En tot cas, les evolucions de la Internet es poden intentar datar. La primera, als efectes que ens interessen, es produeix a partir del moment en el qual es democratitza l’accés de la ciutadania a la Internet. Aquesta fase es pot situar a final de la dècada dels anys noranta del segle XX. La segona fase va vinculada al concepte de web 2.0. La web 2.0 (terme sorgit d’una conferència impartida pel fundador de Global Network Navigator, actualment inclosa dins del gegant American On Line, Tim O’Reilly) suposa, intentant simplificar molt el concepte, que el protagonista de la creació de continguts és el mateix internauta. Així, les pàgines de la web 2.0 són, bàsicament, instruments que faciliten que l’internauta difongui entre tercers els seus escrits, fotografies o qualsevol altre material personal.
La web 2.0 representa una oportunitat única de difondre informació sense restriccions; aquesta dada és òbvia. Implica, no obstant això, un perill específic en matèria de menors d’edat. Així, el principal problema que afecta els menors d’edat és la possibilitat que, mitjançant aquestes eines de la web 2.0, allotgin i difonguin dades personals que els puguin perjudicar en el present o en el futur. Ja he parlat, en altres ocasions, i per posar un exemple, del perill que comporta que els menors d’edat puguin allotjar sense cap control fotografies inapropiades, pròpies o de tercers, a la xarxa.
En relació amb la protecció de dades personals a la xarxa, consider que darrerament s’ha perdut una oportunitat de poder protegir els drets dels menors a Internet. Així, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades va aprovar el Reial decret 1720/2007, de 21 de desembre, que regula el reglament de desplegament de la Llei orgànica de protecció de dades personals. Aquesta norma preveu, en l’article 13, la possibilitat genèrica que els menors, a partir de catorze anys, puguin disposar lliurament de les seves dades personals. Som del parer que en un món com és el de la Internet, en el qual les dades personals tenen un valor de mercat molt alt, disposar que els menors puguin cedir-les i difondre-les sense que els pares en tenguin coneixement és tremendament perillós i inapropiat. L’Estat ha determinat, en certa mesura i de forma controvertida, la majoria d’edat en matèria de dades personals als 14 anys. En tot cas, s’haurà de veure si en àmbits específics, com ara el de la protecció de la pròpia imatge del menor, podem protegir les dades dels menors mitjançant una legislació específica, i tancar la porta incomprensiblement oberta pel reglament estatal.
03 de febrer 2009
La crisi del capital
Els banquers es reuneixen amb Zapatero. La crisi financera ha sortida en bona mesura dels bancs. Han deixat més doblers dels que eren necessaris i coherents i ara en paguen les conseqüències. No obstant, ara sembla que les castanyes del foc les hem de treure entre tots amb els nostres imposts. Curiós el capitalisme, sistema que privatitza els beneficis i socialitza les pèrdues. Seria bo que es replanteges el sistema i que es demanés el ciutadà mitjà com així allò que paga, en època de crisi, se'n va reviscolar als que més tenen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)