Els jocs de la fam (The Hunger Games)

Ahir vaig tenir l'oportunitat de veure aquesta magnífica pel·lícula. No he tingut encara, no obstant, el plaer de llegir la novel·la. La pel·lícula és llarga, però ràpida, no té moments d'avorriment, està ben tramada, amb acurades acceleracions argumentals i sense cap llacuna en la trama que sigui remarcable. D'entre les interpretacions, tot i que sigui molt secundària, destacaria la den Donald Sutherland, un dels meus actors favorits, fent del dolent President Snow. 

La pel·lícula és l'adaptació d'un llibre del mateix títol. Tot i ser el llibre molt recent (2008) té un argument que presenta, al meu entendre, un transfons que m'ha recordat molt les meves lectura, quan era adolescent, de dues obres clàssiques de la literatura de ciència futurista: 1984 de n'Orwell (escrita l'any 1948) i Un Món Feliç den Huxley (escrita l'any 1932). Aquests llibres m'encantaren, descrivint determinades coses que dècades després es varen produir (malauradament algunes d'elles). En The Hunger Games el paper de les pantalles em recorda molt el paper de les mateixes, com a instrument de diversió i control a l'hora, que apareix a 1984. The Hunger Games es una visió duta a l'extrem del realitys shows televisius. I no ho puc evitar... determinades escenes de la pel·lícula em recordaren molt, malauradament també, a la programació de T5, La Siete, etc. etc. etc. La única diferència és que els programes de Gestevisión fan un sacrifici (per ara) incruent dels seus personatges. A més, s'entreveu al llarg de tota la pel·lícula una denúncia de l'estructura de classes, entre els d'adalt (els habitants del Capitoli) i els d'abaix (els 12 districtes), que també crec que està molt inspirada en el discurs tapat de lluita de classes que és tan propi de les obres n'Orwell, així com també el paper del control de la informació com a instrument de control de les masses. 

El dit, una bona pel·lícula que, sens dubte, donarà lloc a una important saga.  

Sentiment per l'Atlètic Balears

Article publicat la diari Ultima Hora de dia 28 de maig pàgina 32.

Es sol dir que l’èxit té mil pares i el fracàs és orfe. Després del partit més important que hem viscut els balearicos en els darrers 50 anys (i amb un resultat que no ha estat el desitjat) voldria tenir unes paraules per a tots aquells que ens han dut a on estam. Així, en uns moments durs, vull reconèixer a la persona que ha estat l’artífex de portar-nos a un moment històric que mai hauríem somiat fa uns anys: en Fernando Crespí, el nostre President. En Fernando ha estat el responsable d’un canvi històric en la dinàmica de l’entitat, aconseguint que, un Club que duia dècades arrossegant-se per tercera divisió estigui a les portes, encara ara a dia d’avui, de la segona divisió A. Es pot dir, en aquest sentit, que s’ha produït un petit miracle, i que en Fernando ha estat capaç de ressuscitar un mort, rejovenint i il·lusionant a l’afició, i aconseguint durant els darrers anys uns èxits esportius sense precedents. A més, en Fernando és el cap visible d’un projecte que aglutina a desenes de persones que, de forma anònima, altruista i desinteressada, diàriament dediquen hores del seu temps a mantenir un club que funciona, en molts d’aspectes, de forma autogestionada per part de la pròpia afició. Aquesta és la major grandesa i força del nostre Club, i, passi el que passi, no s’ha de perdre mai.

La humilitat i la modèstia sempre han estat, des dels nostres orígens l’any 1904, la nostra marca definitòria. L’Atlètic Balears té el seu origen en el club que fundaren els treballadors del port de Palma, majoritàriament, en el seus inicis, mecànics de Isleña Marítima (actual Transmediterránea). Conten les cròniques de l’època que, davant la pobresa dels fundadors, les primeres samarretes que portaren per disputar els seus partits foren les seves granotes velles de treball, amb les mànigues i cames tallades, a les que li cosiren franges blanques, intentant imitar els colors de les xemeneies dels vaixells de la companyia a la qual treballaven (colors que, a l’hora, representaven els blau de la mar i el blanc dels niguls del cel). Ben aviat al Mecànic Futbol Club se li anaren sumant com a aficionats acèrrims els estibadors del moll, els pescadors, i, poc a poc, tota casta de treballadors, iniciant una inèrcia que dugué a què, amb el pas del temps, el que des de l’any 1920 es digué Balears Futbol Club, aglutinés a amplies classes populars de Palma. Aquests orígens han generat un ADN molt especial en una afició, la baleàrica, que sempre, hagi passat el que hagi passat (amb més moments dolents que no de bons al llarg de la nostra història, seguem sincers...), ha estat al costat de forma fidel als seus colors.  

No sé a quina categoria jugarem la temporada vinent, però el que sí que tenc molt clar és que, sota cap concepte, hem de canviar la nostra filosofia d’humilitat, pobresa i treball que ens ha caracteritzat sempre; una filosofia forjada a pols durant més de cent anys d’història i que ha generat una idiosincràsia molt peculiar entre la nostra afició. Aquesta és la nostra única força i ha de ser la clau del nostre èxit.

Records blanc-i-blaus

Estam a 90 minuts de la glòria o de la decepció. No sé que passarà diumenge amb el Mirandés, però aquests dies m'entra la nostàlgia. La nostàlgia d'una persona, jo mateix, que s'ha criat a l'Estadi Balear. Em vénen els records de nin, pujant les escales de l'Estadi de la mà del meu padrí Guillem al cel sia; em vénen a la ment tants de moments, alguns de bons i molts de dolents; em vénen al record grans alegries i moltes llàgrimes, callades, després d'un partit, a qualsevol racó de l'Estadi. Per jo l'Atlètic són els càntics de l'afició; l'olor dels fruits secs menjant-se un dia d'hivern a les grades de l'Estadi; per jo l'Atlètic és l'abraçada que et dóna quan tel trobes un balearico conegut per un carrer de Palma; per jo l'Atlètic és el renou de fons de la Via de Cintura mentre es disputa un partit; per jo l'Atlètic és sentir-te estimat per uns companys de colors que estan amb tu quan els necessites en l'aspecte personal; per jo l'Atlètic són el derbis i la rivalitat amb el Mallorca; per jo l'Atlètic és el record d'un diumenge horabaixa, devora la xemeneia, escoltant la ràdio i esperant que diguessin el resultat de l'Atlètic a Los Pinos d'Alaior; per jo l'Atlètic es veure el pont de la Via de Cintura ple de gent a peu anant-se de l'Estadi; per jo l'Atlètic és un grup de balearicos plorant a un tanatori quan n'hem perdut un dels nostres; per jo l'Atlètic són els partits robats, les expulsions injustes i les rabiades per mil i uns motius; per jo l'Atlètic és, en definitiva, el decorat que hi ha hagut sempre al darrera de la meva vida, i, per tant, quan s'acosten dates com l'actual, no ho puc evitar i m'emocion. És per això que tenc avui més que mai en ment tots els balearicos que ja no hi són i que vaig conèixer i estimar, molts de la meva família (majoritàriament balearica), altres, com si ho fossin, perquè els balearicos, per damunt de tot (i de les discussions puntuals), acabam formant una gran germandat. En aquests moments, això és el que més greu me sap, tots aquells que no podran viure un moment que, passi el que passi, és històric. No ho podran viure, però han contribuït a què seguem aquí, i això no ho podem oblidar. 

Durant generacions, amb un esperit forjat en les derrotes, hem resistit, i ha estat aquesta resistència el que ens ha posat ara a les portes de la glòria. No ens han doblegat mai, ni ens han aconseguit fer desaparèixer. Hem tocat molt baix, jo he vist no poder convocar 11 jugadors del primer equip perquè no les teníem jugant dins Tercera Divisió; jo he peregrinat pels camps de Regional Preferent lluitant per ascendir a Tercera; jo sé el que és veure com s'han d'afrontar pagaments quan no hi ha doblers per fer-los i han de ser directius que, de forma anònima (i en ocasions fora que ni ho sàpiga la seva pròpia família), les posen de la seva pròpia butxaca. El futbol no és l'espectacle del partit, ni la festa del triomf, el futbol és una realitat molt dura i ingrata en ocasions. A les victòries tothom s'hi apunta, i, en les derrotes, es sol deixar als responsables de la institució completament orfes. I la diferència entre la victòria i la derrota, sol ser, en ocasions, un grapat de mil·límetres, o l'apreciació subjectiva d'un home vestit de negre (o de vermell en ocasions, ara que els àrbitres són multicolors...). Per tant, passi el que passi diumenge, volia, des de la nostàlgia d'un sentimental com jo, escriure aquestes línies...

The Awakening

El començament d'una de les millors pel·lícules de terror que he vist en els darrers temps, amb una interpretació impressionant de Rebecca Hall: 

"Observació: Entre 1914 i 1919 la guerra i el grip se n'havien dut més d'un milió de vides només a Gran Bretanya.

Conclusió: Era un temps pels fantasmes"

La maldició de Rookford (The Awakening), 2011.

Bankia vs Kirchner

El mateix govern que va sortir amb la bandera rojigualda per defensar a una empresa privada, Repsol, davant la nacionalització de feta pel govern argentí de Kirchner, ara diu que vol nacionalitzar un banc privat gestionat per l'exministre del PP Rodrigo Rato, Bankia, per intentar tapar amb doblers públics el forat financer generat. Els argentins, de forma intel·ligent, nacionalitzen una empresa que gestiona recursos propis i que és extremadament beneficiosa pel País; aquí es nacionalitza un pou de deutes, un banc que ha fet fallida i que no té salvació possible aplicant les regles del lliure mercat. És molt curiós aquesta dreta pepera, que és nacionalista econòmica per defensar l'empresa privada, que és liberal a l'hora de suprimir serveis públics, i que és comunista a l'hora de salvar amb doblers públics a la banca que han dut a la ruïna els seus militants. Fa molt que dic que el capitalisme salvatge que patim és liberal a l'hora de privatitzar beneficis i socialista a l'hora de socialitzar pèrdues. D'aquesta forma tenim crisis per "Rato".

Syriza, el camí a seguir...

A Grècia hi ha hagut una sorpresa majúscula. Per primera vegada en la història recent europea, des de la caiguda del PCI italià, hi ha hagut sorpasso i l'esquerra autèntica ha passat per davant dels socialdemòcrates. La coalició Syriza s'ha fonamentat en la idea d'unitat i amb una alternativa coherent i realista a l'esquerra tradicional, tant la socialdemòcrata del PASOK com la comunista hereva de l'estalinisme del KKE (8,5% dels vots). Syriza, amb Alexis Tsipras al capdavant, un jove enginyer de 37 anys, ha aconseguit aglutinar a amplis sectors de la població, sumant el 16,8% dels vots, molt aprop dels guanyadors dretans de Nova Democràcia (18,9 %) i superant i humiliant als socialdemòcrates del PASOK (13,2%). Syriza és el camí en el qual ens hem de mirar els esquerrans, partint de polítiques d'unitat, amb fórmules electorals noves, sorgides de la base, i connectant amb amplis sectors de la població, sobretot els joves. S'ha de tenir en compte, a més, que Esquerra Democràtica, una escisió Syriza ha tret un 6,1% dels vots. I l'extrema dreta, a qui els mitjans espanyols li han donat un protagonisme que no es mereix per intentar tapar el triomf espectacular de Syriza, ha obtingut un 7% dels vots. De totes formes, pensau que els triomfs no venen caiguts del cel, així, Syriza va començar l'any 2004 amb un 3,3 % dels vots. Poc a poc s'encén el foc... (de la revolució!)

Sindicalisme Radical

"El gran problema actual de la Unión Europea son los sindicatos radicales. Tenemos unas leyes arcaicas donde sólo hay derechos para los trabajadores".

Juan José Hidalgo, president de Globalia, al diari El Mundo de dia 6 de maig de 2012, edició de Balears, pàgines 6 i 7.

Els empresaris han perdut la vergonya, i mostren les canyes. Diuen el que pensen sense complexes. Segons ells, el problema és que els treballadors tenim massa drets i això fa que no siguem competitius. És el mateix argument que feien servir els empresaris en el segle XIX per declarar delicte el sindicalisme o per permetre que els nins fessin feina per una tercera part del sou d'un adult. Han passat els segles, però ells estan igual ideològicament, i ara, amb uns governs europeus que els recolzen. Ens queda molta de lluita per mantenir allò que ens va costar generacions aconseguir: que els treballadors siguem tractats com a persones humanes.