30 de maig 2009

L'espanyolisme surt al carrer

El nacionalisme espanyol ha sortit als carrers de Palma avui horabaixa en manifestació. No hi ha faltat ningú, fins i tot han vengut batles espanyolistes d'Euskadi que no havien estat mai a Mallorca i els líders del partits ultra espanyolistes UPD i Ciudadanos, sense que hi faltàs, com no, els líders polític del PP. A més, s'hi ha afegit, de forma vergonyosa al meu parer, el sindicat USO. El motiu de la manifestació és una suposada "imposición del catalán". La imposición es deu, segons ells, a què hi ha un decret de mínims de català que determina que els centres escolars d'educació obligatòria hagin de donar el 50% de les classes en català. Això és una imposició pels espanyolistes. No és una imposició, en canvi, que haguem de soportar els catalanoparlants viure en una societat en que la nostra llengua i cultura està relegada a un recó. Així, per exemple, quan vaig a comprar la premsa local, només puc comprar un diari en català d'entre tota l'oferta possible. O quan vaig al cinema, que no puc veure en tot l'any cap pel·lícula en català (llevat de qualque infantil per Nadal). O quan amoll la televisió, que veig com l'Estat ha donat 4 o 5 canals de TDT a cadenes que emeten tot lo dia en anglès o teletiendas i, en canvi, quasi no tenc oferta en català. O quan veig que els meus representants polítics tenen prohibit parlar en català a les Corts Generals i a la resta de poders estatals. Tot això, pels espanyolistes, no són imposicions. Clar, tot depèn de la perspectiva des de la qual es mira. I ells veuen les coses des de la perspectiva dels conqueridors, des de el poder que els dona tenir un Estat, amb la seva hisenda, exèrcit, lleis i policies, al darrera donant-los costat. No ens queda d'altre als pobres indígenes que resistir, sent conscients de qui som, i vegent qui tenim davant. Esper que, com a mínim, aquest tipus d'actes serveixin per mobilitzar la nostra gent en la defensa de la llengua dels nostres padrins davant dels successius intents d'aniquilació.

29 de maig 2009

Llenguagirats, esquerres i drets

Hi ha declaracions que queden per la història. El candidat del PP a les europees, Mayor Oreja, ha declarat que es sent molt orgullós que el seu padrí prohibís als seus fills parlar en euskera, la seva llengua materna. A n'això li diu que és propi de "mentes abiertas". A més, segons ell, aquesta decisió va permetre que els seus pares no es tancassin dins un graner. Tot plegat demostra una manera de pensar, la pròpia de la dreta, que ha intentat (sense èxit per ara) exterminar les nostres llengües autòctones des de una pretesa i alliçonadora superioritat intel·lectual. El català, com l'euskera a Euskadi o el gallec a Galícia, era vist pels botifarres com una llengua de pagesos i criades. Era la llengua dels pobres, dels que havien de doblegar l'esquena per guanyar-se el pa. En canvi, el castellà, era la llengua del poder, la llengua que parlaven els militars, els polítics, els Reis, els jutges i, fins i tot, la Guàrdia Civil. La decisió fou fàcil, i les classes altes mallorquines (i basques, i catalanes, i gallegues) ràpidament es passaren al bàndol dels traïdors a la seva llengua i al seu país. A més, a Mallorca fou molt més dramàtic ja que no tinguerem mai a una burgesia nacionalment conscienciada tal i com sí succeí a Catalunya i a Euskadi. Tot això ho haurien de recordar aquells que ara pretenen desvincular la lluita nacional de la lluita social, i pensen en l'existència un "tercer espai" allà a on no hi hagi ni esquerres ni dretes i un eteri regionalisme localista i aclassista sigui la única bandera agermanadora front als partits estatal.

25 de maig 2009

Els enemics d'Unitat

El líder (?) d'UM Miquel Nadal va celebrar una gran paellada "popular" el passat diumenge. En ella, es va referir al PSM com "els seus enemics". No sé si faria aquestes mateixes declaracions en relació amb el PP, partit amb el que es reuneix de manera periòdica i amigable. Les hemeroteques es solen oblidar, però s'haurien de consultar i recordar de tant en tant. Així, convendria que reflexionassin sobre aquestes declaracions els gurús "nacionalistes" que fa un any i mig preconitzaven la unitat de tots els "nacionalistes" mallorquins en una candidatura "unitària" al Congrés. Es va fer, sota aquesta premisa de "germanor nacionalista", "unitat" amb UM, la mateixa UM que ara qualifica d'"enemics" als seus ex-socis de cartell electoral i socis actuals de govern a totes les institucions illenques. Ja es veu es fracàs d'Unitat i l'errada històrica que va cometre el PSM en la seva decisió. Per un costat, un dels socis d'Unitat el qualifiquen ara d'"enemic" i, per l'altre, els altres socis d'Unitat, el veten a entrar a la candidatura de l'Europa dels Pobles. L'important és que dels errors també se n'aprengui i que tot això hagi servit per generar anticossos front al regionalisme conservador. La unitat s'ha de fer des de l'esquerra, agermanant a l'esquerra anticapitalista, l'ecologisme polític i els moviments progressistes d'alliberament nacional. Tot el que no sigui això, i més si suposa mesclar a UM, són coalicions antinatura a les quals castiga severament l'electorat.

Por fin estamos en la coalición en la que debemos estar (con Convergència i Unió y el PNV), y no como hace cinco años cuando nos vetaron quienes siguen siendo nuestros enemigos, el PSM

16 de maig 2009

Patriotes per Decret

La final de la Copa del Rei vengué marcada per una sonora pitada contra l'himne espanyol. El fet no hauria tingut més transcendència si no hagués estat pel fet que TVE espanyola, la radio i televisió pública que pagam entre tots, va censurar les imatges, repetint-les, manipulades, al descans del partit. Tot plegat em va recordar els millors temps del NODO. A més, el fet de la pitada ha despertat a l'Espanya més "autèntica" i profunda. Així, el monàrquic diari ABC, ha publicat un editorial el dia 15 de maig de 2009 que és per emmarcar. Es titula El himno como sintonía y parla del patriotisme entès des de la perspectiva espanyola. Aquest editorial té frases que poden passar a la història de l'espanyolisme:

Tal vez, convenga mirar a Francia y reflexionar sobre la norma impulsada por Sarkozy que impone la suspensión de cualquier acontecimiento deportivo si se produce algún tipo de ofensa a la Marsellesa.

Sin embargo, los hechos acaecidos en Mestalla son un pésimo síntoma del desapego hacia el fondo común de sentimientos compartidos que configuran una sociedad democrática

Es cierto, no obstante, que una gran mayoría disfrutó del espectáculo al margen de unos hechos profundamente antidemocráticos

En este contexto, la política permisiva hacia los nacionalistas radicales crea un caldo de cultivo que solo favorece a los extremistas dispuestos a negar la evidencia de la España democrática y constitucional.

És molt curiós com s'identifica, de forma malintencionada per part de l'editorial, Espanya (o, millor dit, el seu particular model d'Espanya) amb democràcia i es qualifica d'antidemocràtic qualsevol manifestació contrària als elements propis del nacionalisme espanyol. Sent autèntica por del patriotisme per decret i, molt més, quan el "patriotes" s'escuden en la suposada democràcia que ells diuen defensar i que s'hauria de traduir, segons el seu parer, en la "democràtica" decisió suspendre qualsevol acte en el que la gent xiulàs o es manifestés, de forma democràtica, contra un símbol espanyol. Visca la democràcia doncs, i la llibertat d'expressió i d'opinió que els hi són conseqüents. I que Déu ens salvi dels patriotismes imposats per Decret que hem patit al nostre país durant els darrers 300 anys.

07 de maig 2009

Ciutats de dretes

El diari El País treu avui un molt interessant estudi de ciències polítiques en el qual queda clar que el vot urbà és clarament dretà. Resulta que les classes baixes i mitges progressistes han anat emigrant cap a barriades perifèriques i repoblant pobles de l'extraradi mentre que els centres urbans estan en mans de classes mitges amb marcada ideologia neoconservadora. De tot l'estudi destacaria un fet: el votant de dretes tendeix a ser fidel i disciplinat a l'hora d'anar a votar mentre que, pel seu costat, el votant d'esquerres, i més si viu a la ciutat, és molt volàtil i inestable, caient fàcilment en l'abstenció. Aquest fet duu a fer preveure per part dels analistes una victòria clara del PP a les properes europees. A més, l'estudi remarca que el fenomen de la por s'ha de tenir en cada elecció molt present. Ja fa molt que el sociòlieg Ulrich Beck va dir que vivíem en una societat del risc en la qual les pors, moltes elles creades intencionadament, condicionaven la nostra vida. Tot plegat fa que el discurs de la seguretat ciutadana sigui un element polític bàsic que no es pot deixar que quedi apropiat en mans de la dreta.

A favor de la derecha juega una doble abstención: la de los extranjeros, que, aunque puedan votar, se sienten todavía muy poco implicados en la política, y la de los tradicionales votantes de la izquierda, que en la ciudad suelen ser más sensibles al contexto de cada elección y cada candidato y se abstienen de forma mucho más pronunciada que el votante de derechas. Algunos autores han acuñado el término de "votante exquisito". Es un elector de izquierdas que jamás girará a la derecha pero que, afectado por escándalos y por las crisis, opta por otras opciones distintas a la socialista y se decanta, sobre todo, por la abstención.

Los analistas consideran que los electores críticos y exquisitos de las ciudades son los que dieron la espalda a los socialistas en las europeas de 1994. Wert considera que también esta vez ganará claramente el PP porque los votantes de izquierdas no van a encontrar razones para ir a las urnas, salvo que percibieran que una derrota pondría en peligro al Gobierno de Zapatero.

Aunque la gente no se deja arrastrar por el pánico, lo cierto es que el 90% de los habitantes metropolitanos declara que sufre al menos algún tipo de miedo y que éste es más acusado entre las mujeres y, sobre todo, entre los que tienen menos medios, menos cultura y más años [...] El tipo de miedos no es similar en todas las ciudades, pero la inseguridad de los ciudadanos viene, en general, dada por la tecnología, el terrorismo, la muerte, la violencia física, la exclusión, la marginalidad o la pérdida de la posición social.




01 de maig 2009

Primer de maig

Tornam a ser al primer de maig. Un refredat gripós molt inoportú, combinat amb el mal temps d'avui matí, m'ha impedit anar a la manifestació del primer de maig tal i com venia fent els darrers anys. El primer de maig és una data de les marcades en el calendari, juntament amb el 31 de desembre, a les quals no m'agrada faltar-hi. És ben cert que el sindicalisme està molt professionalitzat en les grans organitzacions, i es cert que hi ha una gran diferència i distància sindical entre els treballadors fixes i els eventuals. A pesar de tots aquests problemes, la unió del treballadors és bàsica per fer front al capitalisme salvatge que patim. En temps de crisi, ha de sortir la revolta, i davant les lliçons dels neolliberals, que són els que han provocat la fallida econòmica, hem de fer propostes valentes i progressistes. Només des de la unitat de les esquerres, i contruint el sindicalisme nacional i de classe, podrem plantar cara a un sistema, el capitalista, injust i insolidari.