La vaga del futbol

Ara resulta que les empreses futbolístiques espanyoles volen dur a terme un tancament patronal. El periodistes esportius, que de Dret no en solen saber molt, parlen de la "vaga del futbol". Desconeixen que la vaga només la poden fer els treballadors, i els clubs són empreses. La reclamació de les SAD que formen part de la LFP és que es deixi d'emetre futbol en obert, ja que així incrementarien els seus ingressos de les plataformes codificades que emeten el futbol sota pagament. Diuen que el futbol és un negoci, que tenen grans dèficits, i que no té cap sentit que s'emetin partits en obert producte d'haver hagut de vendre a canals sense codificar part de les emissions televisives a més baix preu que el que les pagarien els codificats. 

En tot aquest plantejament els clubs de la LFP amaguen moltes coses. En primer lloc, aquests clubs que ara estan en contra que tots aquells que no pagam un canal codificat poguem veure futbol en obert, s'obliden que reben bona part del seu finançament dels pressupostos públics que pagam entre tots, inclús aquells ciutadans a n'els que no els agrada el futbol. Només la seguretat pública d'accessos als estadis de primera divisió es valora en uns 6 milions d'euros anuals. A més, gairebé tots els clubs de primera divisió (llevat dels 2 o 3 més grossos) o disputen els seus partits en estadis de titularitat i manteniment municipal o ho fan en estadis que han construït gràcies pelotazos urbanístics especulatius. Tot això sense comptar amb els fons públic que reben, directa o indirectament, a través de subvencions vàries de comunitats autònomes, televisions públiques, ajuntaments i diputacions... A més, quan la LFP clama en contra de l'interès general del futbol se n'oblida que el deute dels clubs de futbol professional amb Hisenda, segons xifres de l'any 2009, puja a 627 milions d'euros. El Real Mallorca tot sol deu més de 30 milions d'euros a l'Agència Tributària i se li ha fet un acord privilegiat per poder pagar-lo en 10 anys sense necessitat d'avals personals dels seus dirigents. No hi ha cap sector econòmic que tingui un tractament privilegiat d'aquest tipus, i molt manco en època de crisi econòmica i greu dèficit fiscal de les arques públiques. Podríem parlar de múltiples aspectes en els quals les SAD de la LFP són privilegiades pels poders públics, però crec que només per les que he llistat anteriorment ja es justificaria que es mantingués in saecula saeculorum les emissions en obert del futbol televisat. De totes formes, amb el que han fet ja s'han més que retratat, demostrant al gran públic una insolidaritat i egoisme que la gent del futbol modest hem vist, i patit, durant dècades.

Mariposa de noviembre, Luis Pastor

La voz de mi corazón

es un canto de cigarra

del coro de tantos pueblos

que viven sin esperanzas.

La voz de mi corazón

canta para que mañana

España vuelva a ondear

bandera republicana! 

La vaig escoltar fa anys en un DVD del concert de Rivas Vaciamadrid en el que efectuaren un homenatge als republicans espanyols. Em va encantar. Fou una de les millors cançons d'aquell recital, juntament amb un solo de na Bebe. Des de llevonces, l'he escoltada mil vegades. 

El rito, un film sobre la fe

Aquesta setmana passada vaig tenir l'oportunitat de veure la pel·lícula El Rito, dirigida per Mikael Håfström i en la que fa un paper més que destacat n'Anthony Hopkins. La veritat és que sóc un fan del gènere de terror. Seré poc imparcial amb aquesta pel·lícula ja que The Exorcist, és la meva pel·lícula favorita en aquest gènere, i, vulguis que no, sempre veus amb millors ulls les pel·lícules que segueixen la seva saga argumental. Les crítiques de El Rito, film basat en fet reals recollits en un llibre de l'escriptor Matt Baglio, no han estat gaire crítiques positives i aposta m'he decidit a reivindicar aquesta pel·lícula. S'aconsegueix crear una atmosfera de terror força realista, amb passatges de terror psicològic molt aconseguits, tot i que al final se les envà la mà amb la fantasia, deslluint una trama bastant acurada des de una perspectiva de praxis teològica. Per ventura, la frase més important de la pel·lícula (apareix al trailer, no desvetllo res) és "El que no creas que existe, no te protegerá contra él". Així, bona part de l'argument de la pel·lícula es centra amb la fe. Ningú té sempre i en tot moment fe amb allò en el que creu, i així, els propis sacerdots passen, al llarg de la seva vida, per fasses d'agnosticisme. A més, es juga molt amb una idea que està bastant oblidada, i és que creue en l'existència del diable, implica creure en l'existència de Déu, i també a l'inversa. 

Hi ha un element destacat vinculat al fenomen de la fe que m'agradaria comentar i sobre el qual he reflexionat des de que he vist la pel·lícula: És curiós que en una època de progressiu augment de l'agnosticisme i l'ateisme, proliferin, per així dir-ho, les arts ocultistes en molts d'àmbits. D'aquesta manera, es curiós que determinats individus que no creuen per exemple en l'existència de Déu (postura més que legítima) es dediquen després a gastar-se els seus doblers en arts adivinatòries com poden ser el tarot o les cartes astrals. Molt curiosa, en aquest sentit, la modernitat, ja que estam en una època en la que ja ningú reflexiona sobre l'eterna discussió teològica i filosòfica de si estam predestinats o tenim lliure capacitat d'elecció, però, en canvi, molta de gent centra el seu interès en aquest tipus d'arts sui generis (per definir-les de qualque manera). I no tan sols això, sinó que, en aquesta línia, bona part de la programació televisiva de les televisions locals s'omple de pseudobruixes que tiren les cartes del tarot a través de números de tarificació addicional.   

Religió i universitat

Durant la setmana passada vaig tenir l'oportunitat d'assistir i participar com a ponent a unes jornades acadèmiques sobre religió i Comunitats Autònomes. el tema religiós, per bé o per mal, està de moda. A la meva intervenció vaig tenir l'oportunitat de parlar, entre d'altres temes, sobre la problemàtica que afecta de manera específica als menors d'edat vinculada a les creences religioses dels seus pares, parant especial atenció a la qüestió de les transfusions de sang dels testimonis de Jehovà, les discrepàncies entre progenitors de creences religioses diverses després de la separació o el divorci, així com, també, la qüestió de l'edat mínima per contreure matrimoni interrelacionada amb l'edat de consentiment sexual, un tema del qual, arribat el moment, n'escriuré una ressenya específica. En tot cas, d'aquelles jornades en sortiren molts de temes interessants i ara em ve de gust de parlar-ne d'un. Com es sap, hi ha hagut en les darreres setmanes una forta polèmica arran d'una protesta, protagonitzada per estudiants de la Universitat Complutense de Madrid, en la qual un grup d'al·lotes es posaren en topless durant una performance a la capella catòlica del Campus la Complutense, protestant contra la presència, en el si d'institucions educatives públiques, d'espais religiosos confessionals. Curiosament, un dels temes que es debateren i recordaren durant les jornades celebrades a la UIB fou el projecte, presentat ara fa uns deu anys, de construir un espai de culte intereligiós a al campus de la UIB. La denominació del centre de culte seria "Espai Ramon Llull", i hagués estat obert a les diferents confessions religioses, tal i com va recordar la companya de facultat i amiga, la professora Catalina Pons-Estel en la seva ponència. Aquest projecte, com molts d'altres, ha quedat en l'oblit de les hemeroteques i d'ell mai més se n'ha tornat a parlar. En tot cas, crec que arran dels fets de la Complutense, és bo parlar de la presència de llocs de culte en espais educatius públics. La meva opinió personal és favorable a la presència d'aquests espais (de la mateixa manera que existeixen a les presons, hospitals o quarters militars públics) però, sempre i en tot cas, sota la condició que estiguin dissenyats i decorats de forma i manera que puguin ser emprats per les diferents confessions religioses. Crec, d'aquesta forma, que no es pot amagar el fenomen religiós, però tampoc no es poden donar privilegis, en un estat aconfessional, a una religió, en un espai públic, sobre la resta. Aixi, abordar la qüestió des de la racionalitat preventiva, i establir infraestructures multifuncionals i plurireligioses, crec que seria una solució més que adequada en aquests tipus de casos.       

Sitges i la pornografia infantil

El darrer festival de Sitges ha estat notícia arran de la imputació d'un director,Srdjan Spasojevic, per l'exhibició d'una pel·lícula titulada "A Serbian Film" en la qual apareixien escenes pornogràfiques allà a on es mostren agressions sexuals en contra de menors d'edat. La polèmica s'ha desfermada arran de la campanya que s'ha originada, encapçalada per molts de directors que també participaven al certamen, en favor de la llibertat d'expressió i en contra de la imputació del director servi.

S'ha de dir que el codi penal espanyol és molt clar en aquest assumpte. L'article 189.7 considera delicte la producció, exhibició, venda, o distribució de material pornogràfic en el que, sense haver estat emprats directament menors o incapaços, s'empri la seva veu o imatge alterada o modificada. Les penes de presó van de tres mesos a un any.

Sembla, sense haver vist la pel·lícula, però pel que he pogut llegir de les sinopsis,i crítiques ,que s'ajusta perfectament l'exhibit al tipus penal. A partir d'aquí, que s'hagi obert una investigació criminal és el més lògic. Ara el debat es pot situar en si és correcte o no que hi hagi aquest delicte al Codi Penal, però que s'apliqui no és més que una obligació legal. Si entram en l'oportunitat o no d'aquest delicte, hem de dir que amb ell el que s'intenta protegir són dos bens jurídics. Per una banda, que no s'empri la imatge del menor manipulada en escenes que el pugin perjudicar en un futur. I, per l'altra, que no s'empri la ficció per intentar donar legitimitat a determinats comportaments, tal i com són els de la pederàstia i la pedofília, que estan perseguits per la llei.

Si posam en un plat de la balança la llibertat d'expressió i en l'altra la possibilitat de protegir la imatge dels menors i reprimir, llevant-li legitimitat, la pederàstia i la pornografia infantil; crec que bé està com està, al marge de polèmiques com l'actual, el codi penal espanyol.    

Ètica alemanya, realitat espanyola

El ministre de defensa alemany, el membre més valorat de l'executiu de n'Àngela Merkel, ha dimitit. El motiu? Que un diari l'ha acusat d'haver plagiat la seva tesi doctoral. Aquest fet a Espanya seria insòlit. Primer, perquè és que no hi ha cap ministre espanyol, que jo sàpiga, que sigui doctor. Així que ja partim d'una diferència notable de formació entre els polítics. I, després, hem d'introduir una diferència notable en quant a la manera d'entendre l'ètica política. D'aquesta manera, a l'Estat espanyol és pràcticament impossible que un polític dimiteixi. I, molt manco, seria impensable que un polític dimitís per culpa d'una cosa personal, tal i com seria plagiar una obra acadèmica. Aquesta és la gran diferència entre maneres distintes d'entendre la vida i la política. Hem de recordar que una coneguda presentadora de televisió, va emprar un "negre" que li va escriure completament un llibre. Quan es va conèixer la notícia no va suposar cap daltabaix per la carrera professional de la periodista, sinó tot el contrari. Estam a una societat, l'espanyola, que menysprea de forma constant la formació i la cultura, i tot plegat es reflecteix, indirectament, en el conjunt de la classe política. A n'aquesta terra és valora molt més a un torero,  a un futbolista, o fins i tot a l'amant d'un torero, que no a un científic o escriptor de prestigi. És trista la nostra realitat, i així estam, encorats en un model social i productiu de difícil sortida. De cada vegada més, la riquesa de les nacions no es calcularà en el seu PIB, sinó en la matèria gris que pugui acumular en l'interior de les seves fronteres. En aquest sentit, o es canvia de forma radical la manera d'entendre les nostres prioritats socials o estam condemnats a l'ostracisme en l'escena internacional. 

Primer de març

Avui s'ha celebrat el dia de les Illes Balears. La veritat és que es tracta d'una festa un tant postissa. Celebram la publicació al BOIB del nostre Estatut d'Autonomia. Crec, sincerament, que és molt poc patriòtic haver de celebrar l'entrada en vigor d'una llei. Així, jo, com a mallorquí, sent com a única festa nacional el 31 de des desembre, en que es commemora, des de època medieval, el començament de la catalanitat de Mallorca després de l'ocupació islàmica. En aquest sentit, la veritat és que celebrar una diada sense tradició històrica es fa difícil. Cada any es repeteix la fira del Passeig Sagrera i els actes institucionals de costum. Enguany, personalment, he gaudit del combat de glosat de davant Sa Llonja, una de les meves aficions. De totes formes, crec que ens hauríem de replantejar els nostres símbols nacionals derivats del procés autonòmic. Així, des de la bandera, fins a l'escut o la diada, són, en el nostre cas, elements inventats. Tot es va fer per intentar esborrar les arrels catalanoaragoneses de la nostra història. Es cert que aquí no foren tan cruels com a la batallà de València, però també en tenguerem la nostra part d'alienació històrica. I en dies com avui, convé recordar-ho.