I sens parar de lluitar...

Jo vull esser capità
dels desheredats del món
i amb els morts de fam anar
pertot... No m'importa a on.

Despertar amb els meus crits,
tremolant a la serena,
tots els que estan adormits
conformats i panxa plena.

I vull que sia ma llança
el llamp que en tots els combats,
il·lumini l'esperança
de tots els desesperats.

I sens parar de lluitar,
cercant ales pel meu vol,
morir sense doblegar
els genolls, mirant el sol.

I sens parar de lluitar
Pere Capellà i Roca

PS. Aquest és un dels meus poemes preferits del gran poeta algaidí Pere Capellà. Tot un símbol de rebel·lia d'una generació que vegé com els somnis de cultura i llibertat que havia representat la República s'estroncaven sota les urpes des feixisme. Mestre d'escola represaliat, tinent de l'exèrcit republicà, presoner polític, dramaturg i poeta, la biografia de Pere Capellà és, en certa manera, un reflex del que fou la vida de molts d'altres  mallorquins anònims, patriotes i socialistes, que patiren la llarga nit franquista.

Càrrecs eterns?

A l'Estat espanyol passen coses ben estranyes. Així, les principals institucions de l'Estat viuen el curiós fenomen de tenir una bona part dels seus membres en situació  de caducitat del seu mandat Així, la manca d'acord entre PP i PSOE impedeix renovar les magistratures del constitucional i veurem que passa també amb el defensor del poble (càrrec que ara, després de la finalització del mandat de Enrique Múgica, ocupa interinament l'ex-diputada eivissenca del PP María Luisa Cava de Llano). El cas més greu, no obstant, és el del Tribunal Constitucional. El TC està composat per 12 membres. D'aquest membres, un, el conservador Roberto García-Calvo, va morir el mes de maig de 2008, fora que s'hagi ocupat des de aquell moment la seva vacant. Així, des de l'any 2008 són 11 els membres del TC. D'aquests 11, 4, tenen el seu mandat caducat des de el mes de desembre de l'any 2007. És a dir, la presidenta María Emilia Casas Baamonde (progressista) i els magistrats conservadors Vicente Conde Martín, Jorge Rodríguez-Zapata y Guillermo Jiménez Sánchez, fa tres anys que finalitzaren el seu mandat, continuant des de aleshores, no obstant, exercitant el seu poder jurisdiccional com si res passés. A més, ara es dóna la situació que pel mes de novembre d'enguany (2010) tres magistrats més acaben el seu mandat: Eugeni Gay i Elisa Pérez Vera (progressistes), i el conservador Javier Delgado Barrio. Es pot donar la situació que d'un òrgan de 12 magistrats, un estigui mort, i dels 11 que queden, 7 exerceixin el poder jurisdiccional tenint caducat el seu mandat. Si així fos, dels 12 magistrats, només 4 (Ramon Rodríguez, Manuel Aragón, Pascual Sala i Pablo Pérez Tremps) exercirien les seves funcions dins el període pel qual han estat elegits. I aquests magistrats del TC, no ho oblidem, són els que han decidit, entre d'altres, coses el futur de Catalunya en forma de sentència estatutària, i són també el mateixos que s'hauran de pronunciar a partir d'ara sobre coses com la llei catalana d'acolliment dels immigrants, la reforma del codi penal o la llei estatal en matèria d'avortament. Resulta clar que la situació de bloqueig institucional que duen a terme PSOE i PP no pot continuar i que és penós per una democràcia que càrrecs amb el seu mandat caducat exerceixin funcions tan importants. En aquest sentit proposaria que  es reformés la LOTC per a què quedessin vacants automàticament les places a mesura que s'extingís el mandat pel qual han estat triades les magistratures, cosa que obligaria a què els partits espavilassin en la renovació si no volien arribar a un dia en que l'òrgan quedés desert. Ara, l'estratègia partidista de bloqueig ens duu a situacions com l'actual, provocant tot plegat, al meu parer, un greu mal a la democràcia i al sistema general de justícia.

Merci M. Platini?

Veig amb grata sorpresa com el passat dissabte aparegué a l'Estadi de Son Moix una pancarta que posava "Platini Balearico". Seria un honor que Michel Platini, un dels millors jugadors dels darrers quaranta anys, fos seguidor blanc-i-blau, cosa que ens hauria de fer  dir-li "Merci M. Platini", en agraïment per tenir, un club tan modest, un seguidor tan il·lustre. Com que pos en dubte, a pesar de les pancartes mallorquinistes, les suposades dèries baleàriques del dirigent de la UEFA, he començat a cercar altres hipòtesis, i he arribat a la conclusió que determinats aficionats mallorquinistes empren l'adjectiu "balearico" com un suposat insult per dejectar a qui, en aplicació de la normativa internacional, els ha retirat la llicència UEFA per insolvència econòmica. En tot cas, crec que és per tots els balearicos un honor que haguem estat  també capaços d'atreure l'atenció de l'afició barralet i que s'apliqui a la grada mallorquinista la denominació de "balearico" com si fos un dels pitjors insults en contra del màxim dirigent del futbol europeu. Si mal no record, des de aquella pancarta que posaren ja fa molts anys, i que deia "Es ferreret s'ha estrellat" (sic) amb motiu de la fallida del nostre principal espònsor d'aquells moments, la companyia aèria Centenial, no havíem tingut l'honor d'ocupar cap gloriosa pancarta al coliseu mallorquinista. Tot plegat és bon senyal, ja que implica que l'Atlètic Balears ha sortit d'un llarg estadi d'hibernació i que, al manco, és motiu d'atenció i pretès insult per part dels barralets. La rivalitat entre balearicos i alfonsins ve de molt endarrere i parteix de començaments del segle XX. Seria molt difícil resumir en poques línies dècades de rivalitat. El Balears va néixer l'any 1903 format per obrers de Transmediterranea, estibadors i mecànics, mentre que, el Mallorca, el fundaren monàrquics i alta burgesia de Palma, donant-li la denominació de RSD Alfonso XIII. Fou el RCD Mallorca, me pens, l'únic club espanyol que ha duit el nom d'un rei, mirau el fervor monàrquic dels seus seguidors. S'hagué d'esperar a l'adveniment de la república, evidentment, per a què el club de la Plaça de la Font de ses Tortugues agafés, per pura supervivència, el nom de la major de les Illes Balears. Podríem parlar de moltes altres coses, com de la participació del Balears a les Olimpiades Populars de Barcelona,  del paper polític de directius balearicos com els germans Peñaranda o Jaume Planes, o de les coaccions contra el Club blanc-i-blau per part del gobernador civil de Baleares y jefe provincial del Movimiento D. José Manuel Pardo de Santayana. Supòs que en successius posts tendré temps de parlar-ne de tot plegat. En tot cas, tots els seguidors del Balears sabem en certa manera, que a l'igual que el Barça, el Balears és qualque cosa més que un Club.    

Generació "ni ni"

Segons un informe de la UGT de Catalunya, el 23 % dels joves catalans ni estudia ni treballa. Són la generació "ni ni", no fan ni una cosa ni l'altra. 154.000 joves catalans es passen el dia sense fer res. Aquesta situació implica un fracàs majúscul del conjunt de las societat. El potencial de qualsevol poble es troba, sens dubte, en els seus joves. A partir del moment en el qual 1 de cada 4 joves ni té feina ni estudia per trobar-ne es genera un fracàs col·lectiu de molt difícil solució. Què pot pensar un jove que es passa el dia tombat jugant a la playstation o mirant televisió escombraria?Quins somnis pot tenir? Què aspira a fer durant la seva vida? Quins objectius marquen la seva existència? El capitalisme ha fomentat una societat de cérvols consumistes buits de valors i capacitat crítica. Aquest n'es un dels seus resultats. La manca d'esperit crític inoculat des de petits, i el bombardeig mediàtic de personatges públics, que esdevenen en  models socials, i que tenen com a únic mèrit a la seva vida el sortir en programes de xafardejos i fer gala de la seva ganduleria, en formen part del procés educatiu capitalista que ha generat la generació "ni ni". Esperem, amb esforç, canviar aquesta tendència generacional ja que la generació "ni ni" és, molt probablement, una generació perduda.     

Astúries

Acab de tornar de passar una setmana en terres asturianes. Sempre m'havia motivat poder conèixer la sociologia de la terra que va donar lloc a la revolució obrera de 1934, clar precedent dels esdeveniments que succeïren l'any 1936. Les sensacions han estat múltiples. He pogut observar reproduïdes les inhumanes condicions de vida dels miners asturians, amb una feina que implicava una mort en vida. En aquest sentit,  s'ha d'elogiar el museu de la mineria d'Entrego, que permet fer-se una idea del que era el dia a dia en l'obscuritat que genera fer feina a 600 metres de fondària, amb la mort silenciosa de la silicosi o el perill d'un esfondrament o explosió de grisú. Al marge de la mineria, la siderúrgia es un altre espectacle a Astúries, tot i que les dues gran siderúrgiques que hi ha a Avilés i Gijón han acomiadat, amb el procés de reestructuració, pagat per l'Estat, a més del 85 % de les seves plantilles. Un altre sector que impacta és el de la pesca. A tot els poblets mariners hi sol haver en un turó una petita capella, amb una imatge de la Mare de Déu de Guia, allà a on hi anaven les dones dels pescadors, els dies de tempesta, per pregar que els seus homes tornassin vius, cosa que no sempre aconseguien. Front a la resta del Principat, Oviedo és una altra història. Així, em va sorprendre especialment una dada donada pel guia oficial: de 220.000 habitants que viuen a la capital, més de 60.000 són funcionaris. L'arquitectura d'Oviedo és molt senyorial, es nota que és ha estat sempre una privilegiada capital de província. El caràcter conservador i un tant classista d'Oviedo front a la resta del Principat és mostra en múltiples detalls de la vida quotidiana, que seria molt difícil resumir. En tot cas, destacar, per posar un exemple d'un "gloriós" passat no superat, que encara hi ha en el centre d'Oviedo una important avinguda dedicada a la "División Azul". M'ha sorprès, a més, les grans inversions que fa l'Estat a la Comunitat Autònoma. Les autovies transcantàbriques, amb aqüeductes de més de 500 metres d'altària i kilòmetres de llargària, impliquen inversions multimilionàries de fons estatals. Tot això contrasta amb les penalitats que patim a les Balears cada cop que hem de suplicar a Madrid una petita inversió estatal en obra pública. Es nota, en aquest sentit, el "patriotisme" que tengueren els ministres asturians Álvarez Cascos i Rodrigo Rato. a l'hora de dur grans inversions al  seu territori. Per últim, i parlant d'Astúries, no em puc oblidar del bable. És una vergonya que una comunitat governada durant anys per PSOE i IU no hagi reconegut l'oficialitat de l'asturià. La llengua asturiana es manté viva als pobles, front a unes capitals majoritàriament castellanitzades. A les escoles públiques s'ensenya com una assignatura més el bable, sense que, en cap cas, sigui una llengua vehicular. A les privades, està completament absent en la majoria d'elles i, fins i tot, es va donar fa uns pocs anys el cas d'una escola de Villaviciosa que posava multes als seus alumnes per cada paraula que els sentia dir en asturià. I tot això, en ple segle XXI.