Article, sobre la pèrdua de la Rectora Montserrat Casas, aparegut a la pàgina 4 del Diario de Mallorca de dia 2 d'abril de 2013.
Dol
universitari
Antoni Bennàssar Moyà
La
Universitat de les Illes Balears ha quedat commocionada per la notícia de la
mort de la seva Rectora, la Dra. Montserrat Casas. A mi, particularment, m’ha
agafat amb total sorpresa la notícia. El primer que vaig pensar és que,
malauradament, aquesta nostra Universitat ha perdut, molt joves i de forma
inesperada, a dos dels seus Rectors més emblemàtics: Nadal Batle i Montserrat
Casas. Tot i no haver tractat amb la Rectora en l’àmbit personal, sí que ho
vaig poder fer, en bastantes ocasions, en l’àmbit professional i acadèmic. Així,
fora saber si sóc la persona més adequada per fer-ho, m’he atrevit finalment a
escriure unes senzilles paraules amb la modesta intenció de fer un flashback dels records que genera en mi
la finada.
Per a
mi, Montserrat Casas sempre serà, fonamentalment, una imatge. Aquesta imatge es
va produir en un Claustre universitari, el Claustre, si mal no record, de l’any
2001. Jo, en aquella època, era representant sindical dels estudiants al
Claustre de la UIB. Enmig d’un avorriment generalitzat, entre pressupostos i
qüestions tècniques irrellevants per a la majoria dels assistents, es canviava
de punt de l’ordre del dia i pujava amb pas tranquil els graons de la palestra
de la sala d’actes de Son Lledó una dona de baixa estatura, primeta, professora
de física comentaven els assistents... aquella dona feia poc que havia estat
elegida com a primer Síndic de Greuges de la història de la UIB, i es deia
Montse Casas. La Dra. Casas va agafar el micròfon i començà la revolució.
Aquell discurs trencà, en mi, tots els conceptes i prejudicis establerts; i,
per primera vegada des de que havia iniciat els estudis de llicenciatura, vaig
tenir esperança en què la universitat espanyola podia tenir cura. Montserrat
Casas va plantar cara, i davant l’equip rectoral, i l’estol de catedràtics que integraven
aquell Claustre, va denunciar amb una valentia que per a mi era inimaginable,
les pràctiques intolerables que es produïen en el si de la institució
universitària. Record, i això que han passat devers 13 anys, com va reivindicar
els drets dels alumnes davant les actituds despòtiques de determinat
professorat; va parlar també del caïnisme existent, i que encara a dia d’avui
perdura, entre el professorat universitari; i, inclús, va denunciar la manca de
col·laboració de determinats Departaments en les seves investigacions com a
Síndica contra membres dels mateixos. Tots els que érem allà, sabíem i pensàvem
com ella, però ella, es va atrevir a dir-ho, i pràcticament ningú s’hagués
atrevit a fer-ho. Ella sí, i allò fou una autèntica revolució. A més, aquell
discurs provenia d’una persona de ciència, d’una física, que feia valer, en el
seu paper d’advocada defensora, els drets del membres més desvalguts de la comunitat
universitària. Era molt significatiu per a mi que aquell discurs humanista tan
ben trenat no provingués d’un jurista, sinó d’una científica; una professió, la
de jurista, en la qual abunden sovint els erudits en Dret que són a l’hora
analfabets en criteris d’equitat i justícia.
Com
dic, tothom parlarà aquest dies de la Dra. Casas rectora, o científica, però jo
vull fer reivindicació del seu paper de Síndica, càrrec que va exercir durant
cinc anys. Una figura, la de la Sindicatura, que recordem que en l’àmbit
polític autonòmic roman estatutàriament creada des de l’any 1983; i, 30 anys
després, encara no s’ha posat en marxa. Tant de bo haguéssim tingut en aquestes
tres dècades un Síndic autonòmic, amb la dialèctica valenta de la Dra. Casas,
dient al Parlament el que ella s’atrevia a dir sense por en els Claustres.
Aquesta
dialèctica valenta la va continuar en el Rectorat; així, en les inauguracions
del curs acadèmic, els seus discursos, sempre dins els límits de la diplomàcia,
foren anualment valents i agosarats, plantant cara al President autonòmic o
Conseller de torn que tingués al costat, reivindicant sempre, per damunt de
tot, l’autonomia (i en especial pressupostària) d’una Universitat que, ara des de
un altre càrrec, continuava defensant. Recordem així que la Dra. Casas va haver
de capejar uns mandats molt difícils, en plena crisi econòmica, amb dures
retallades; i, a més, havent d’implantar la reforma de Bolonya. Una reforma
educativa, ja de per si nefasta al meu entre tal i com s’ha dut a terme a
Espanya; i que, a més, sense recursos, corria el perill d’esdevenir en caòtica
a la nostra Universitat. Ella, amb el seu equip, se’n va sortir prou bé.
Montserrat
Casas ha volgut fer un darrer gest molt emblemàtic: demanar que no li enviïn
flors al seu sepeli i que es destinin els doblers als joves investigadors de la
UIB. Una darrera mostra simbòlica de qui semblava externament poc amant dels convencionalismes
socials, i, en canvi, molt predisposada a donar oportunitats a qui ho
necessités. Descansi en pau.
