Nacionalisme i vigília de Tots Sants

Avui vespre és la vigília de Tots Sants. La celebració de Tots Sants és una de les més antigues del cristianisme. L'u de novembre, dia de Tots Sants, és costum a n'aquestes terres visitar el cementiris. El dia de Difunts és el dos de novembre. Així, algú es demanarà: si el dia de difunts és el dos, per quin motiu la visita al cementiri es fa l'u i no el dos de novembre? La tradició diu, curiosament, que el dia de Tots Sants els vius visiten als morts, portant-lis flors; i que el dia dels Difunts, els morts visiten als vius. Així que, la nit de presumpte contingut sobrenatural hauria de ser, forçosament als territoris de tradició llatina, la nit de l'u al dos de novembre, no la vigília de Tots Sants, tal i com es celebra darrerament per aquestes contrades fent un calc de l'anglosaxó Halloween (nit del 31 d'octubre). Sobre Halloween se n'ha parlat molt darrerament, i sobre de quina manera afecta a les nostres tradicions també. Aquesta setmana vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una conversa d'un nin d'uns 4 - 5 anys d'edat amb el seu pare: 

Fill: "Papá, papá, cómprame una calabaza de Halloween" 

Pare: "Si quieres una calabaza vete a América. Estamos en España. Tu eres español. En España celebramos la noche de difuntos. ¿No me saldrás un mal español?"

Em va cridar l'atenció pel fet que és una mostra que el nacionalisme espanyol no tan sols ataca la identitat catalana, cosa habitual en ell, sinó que també ataca l'anglosaxona, si veu perillar, d'alguna manera, el seu "status quo". És curiós que es facin actes de rebel·lia d'aquest tipus, quan tothom té perfectament assumit la pràctica de tradicions d'origen anglosaxó, o nord-americà. Així des de la pràctica de jocs com el football o el tennis, fins al fast food, o conceptes com la honeymoon, són tradicions que han estat internacionalitzades per països d'arrels anglosaxona, i, en especial, pels Estats Units. Alguna d'aquestes tradicions m'agraden, i d'altres no, però no en faig tampoc gran bandera d'això, ni em sent amenaçat per elles. Per exemple, no jo sóc ni de llengua ni de cultura castellana, i, en canvi, m'encanta el Don Juan Tenorio de Zorrilla, típic d'aquests dies, i una peça meravellosa de la literatura universal...

¡Ah! ¿No es cierto, ángel de amor,
que en esta apartada orilla
más pura la luna brilla
y se respira mejor?

Esta aura que vaga llena
de los sencillos olores
de las campesinas flores
que brota esa orilla amena;
esa agua limpia y serena
que atraviesa sin temor
la barca del pescador
que espera cantando el día, ¿no es cierto, paloma mía,
que está respirando amor?

Esa armonía que el viento
recoge entre esos millares
de floridos olivares,
que agita con manso aliento;
ese dulcísimo acento
con que trina el ruiseñor
de sus copas morador,
llamando al cercano día,
¿no es verdad, gacela mía,
que están respirando amor?

Y estas palabras que están
filtrando insensiblemente
tu corazón, ya pendiente
de los labios de don Juan,
y cuyas ideas van
inflamando en su interior
un fuego germinador
no encendido todavía,
¿no es verdad, estrella mía,
que están respirando amor?

Y esas dos líquidas perlas
que se desprenden tranquilas
de tus radiantes pupilas
convidándome a beberlas,
evaporarse a no verlas
de sí mismas al calor,
y ese encendido rubor
que en tu semblante no había,
¿no es verdad, hermosa mía,
que están respirando amor?

¡ Oh ! Sí, bellísima Inés,
espejo y luz de mis ojos,
escucharme sin enojos
como lo haces, amor es;
mira aquí a tus plantas, pues,
todo el altivo rigor
de este corazón traidor
que rendirse no creía,
adorando, vida mía,
la esclavitud de tu amor. 

Els millors advocats 2013

Una revista nord-americana ha publicat una llista amb els millors advocats de l'any 2013. No ha posat un criteri objectiu per determinar que fa que siguin millors o pitjors aquests lletrats. El més curiós de tot és que, de la llista, amb 82 noms, només hi ha 7 dones, el 8,5% del total. Hi hauria per fer un bon estudi universitari de sociologia jurídica, aquesta ciència tan oblidada a l'Estat espanyol, per veure per quin motiu el percentatge de dones a les cúspides dels grans despatxos és tan baix, quan n'hi ha tantes que fan feina de "juniors", inclús de "seniors" (fent servir la seva pròpia nomenclatura), als mateixos.

Limitacions genètiques i TIL

El metge forense dels jutjats de Palma, i destacat proselitista del PP, Javier Alarcón, ha dit a un pare via twitter que si el seu fill suspèn els exàmens en anglès del TIL és culpa de la seva "herència genètica" i a les "limitacions" del seu progenitor. Ja em sembla repugnat que una persona que està a una cort de justícia fent dictàmens que determinen el futur de les persones sigui, no sé si militant, però sí com a mínim proselitista públic a tots els mitjans de comunicació, del partit del govern. La imparcialitat no sé a on queda per part d'un funcionari de l'administració de justícia a qui se li hauria d'exigir, com a mínim, discreció, ja que les seves decisions han de ser imparcials i apolítiques. Si a n'això se li afegeix que sembla que ha vessat insults sobre les preteses "limitacions genètiques" de tots aquells que ens oposam a la imposició lingüística d'una llengua no oficial, esdevé, tot plegat, en una circumstància extremadament greu. Així, crec que el manifestat per part del funcionari és causa suficient per a què tots els advocats demòcrates (i directament també les víctimes), el recusem, ja que tenim dret a què no ens dictamini en seu judicial un metge forense que veu, en el marc de la seva praxis mèdica, que una opció política legítima es el producte de les "limitacions genètiques" de qui la formula. Per tant, i en conseqüència amb el manifestat, l'esmentat metge forense ha expressat una animadversió manifesta en contra de tots els que ens oposam al TIL i s'hauria d'abstenir de conèixer les causes judicials que ens afectin; i, en cas de què no ho faci, tenim dret a la recusació.

Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatre oficial del franquisme.

Quan he vist el tweet, no he pogut evitar que se m'hagi vingut al cap, tot d'una, la imatge d'un altre metge, Antonio Vallejo-Nájera, psiquiatre oficial del franquisme, que defensava que s'eliminassin els "rojos" i que es separassin els fills dels "rojos" dels progenitors, degut a què ser marxista era una "malaltia mental", d'herència genètica, pròpia dels "dèbils mentals", i que es podia transmetre als infants si no es separaven dels seus pares "malalts". Va estar investigant durant anys a on es trobava el "gen rojo" que provocava aquesta "malaltia mental" que es desenvolupava convertint als malalts en persones d'esquerres. Sota el seu ideari "científic" es varen cometre centenars de milers de delictes de lesa humanitat. No podem permetre que, mai més, es repeteixin aquests fets.

Lleis i homes

Un dels principals arguments unionistes darrerament és que la independència de Catalunya és una quimera ja que no ho permet la Constitució espanyola. És un argument que em recorda molt el que feien servir els franquistes al voltant dels anys 1970-1976 per oposar-se a la democràcia. Deien que com que la pluralitats de partits i la democràcia no estava permesa a les Lleis Fonamentals del "Movimiento" no es podria implantar mai la democràcia a Espanya. Ja sabem tots a on varen quedar les Lleis Fonamentals i les Corts franquistes a l'any 1977 amb la Llei de Reforma Política i a l'any 1978 amb la Constitució espanyola. Les lleis estan al servei de les persones, i no les persones de les lleis. I mai, cap llei, ha aturat la voluntat d'un poble (altra cosa ha estat la força de les armes).

"Bilingüismo" i nous proletaris

"... el término 'bilingüismo' es un eufemismo que disfraza la intromisión abusiva de la lengua inglesa en la enseñanza, fruto de la admiración idolátrica y gilipollesca que nuestros politiquillos profesan a lo anglosajón (y, en especial, a lo yanqui) y de los intereses aviesos de la plutocracia internacional, que ha convertido el inglés en una especie de koiné o lengua franca universal que favorece -junto con unos conocimientos rudimentarios de informática- la creación de un nuevo proletariado (sin prole) al que puede desplazar geográficamente a su antojo, a cambio de cuatro monedillas".

Juan Manuel de Prada, escriptor, article publical a XLSemanal de dia 13 d'octubre de 2013.

Vaga verda, consideracions jurídiques

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 14 d'octubre de 2013, pàgina 23.

Vaga verda, consideracions jurídiques

Antoni Bennàssar Moyà 

El dret de vaga és un dret humà fonamental que, al llarg de la història del moviment obrer, sempre ha estat durament reprimit. En aquest sentit, recordem que la classe treballadora commemorem, cada primer de maig, des de l´any de 1889, el dia internacional dels treballadors, en record de vuit vaguistes (la majoria immigrants alemanys) que foren condemnats a mort, i posteriorment penjats, pel govern dels Estats Units, pel fet d´haver exercitat el dret a vaga en reclamació de millores laborals a la ciutat de Chicago durant l´any 1886. Convé recordar això a tots aquells que, encara a dia d´avui, qüestionen un dret que ha costat tants de màrtirs per esser aconseguit. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que es qüestioni el dret de vaga.

D´entre tots els drets fonamentals, l´únic dret fonamental que costa doblers als ciutadans quan s´exerceix, és el de vaga (article 28.2 de la Constitució espanyola, CE, en endavant). Els docents illencs han perdut milions d´euros en sous pel fet d´exercir el dret fonamental a la vaga, romanent, molts d´ells, en situacions personals molt precàries (hipoteques, fills, préstecs...). Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que se´ls tracti de "vagos" (sic) o de no voler fer feina. La democràcia representativa és una de les múltiples modalitats de democràcia que existeixen. I la democràcia, per molt representativa que sigui, no és un dret a exercir el vot que comporti una condemna a quatre anys d´esclavitud. Així, la pròpia CE recull el dret constitucional a participar directament (sí, sí, "directament") en els assumptes públics (article 23.1). A més, la CE reconeix (article 9.2) el dret fonamental dels ciutadans a participar en la vida política, econòmica, social i cultural de l´Estat. Els mecanismes de participació educativa (claustres, consells escolars, associacions de pares, sindicats de treballadors de l´ensenyament...) són un desenvolupament directe d´aquests drets constitucionals. Els docents, pares i alumnes tenen, a més, el dret constitucional a participar en les principals decisions dels centres sostinguts amb fons públics (article 27.7 CE); i, la lingüística, com és obvi, és una de les principals decisions que afecta a qualsevol centre educatiu. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que es digui que reclamar el dret constitucional a participar en les decisions escolars de fills i alumnes és "antidemocràtic".

Els pares tenen el dret, en exercici de la pàtria potestat, de decidir si els seus fills han d´anar o no a l´escola, si l´escola no funciona amb normalitat per culpa d´una vaga laboral (article 154 Codi Civil). Amenaçar-los en llevar-los els fills o posar-los multes coercitives si no duen els nins a l´escola és, a més d´una aberració jurídica, un exercici coactiu intolerable en un Estat de Dret. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre que s´amenaci als pares coartant-los la seva llibertat d´aquesta forma.

El denominat habeas data és un dret fonamental (article 18 CE). No es poden fer bases de dades, amb vet a saber tu quina finalitat present o futura, dels professors vaguistes, ni, molt manco, dels nins. Per tant, des de la democràcia, no es pot tolerar que es facin llistes negres d´infants i docents.

El fracàs escolar és un fenomen complex. El fet de què les Illes Balears siguem líders de l´Estat espanyol en fracàs escolar s´ha d´analitzar amb detall. Per ventura, hi té a veure que estiguem a la coa en quants a inversions estatals (per posar un exemple, l´Estat, l´any 2014, invertirà a les Illes 66 euros per habitant; i, per comparança, invertirà a Castella-Lleó 547 euros per habitant); o el fet de tenir una economia productiva basada en l´esclavitud dels pares durant quatre mesos i la condemna a l´atur durant la resta de l´any; o la reducció de 1.000 places de professors a les Illes durant els dos darrers anys; etc. Els factors que contribueixen al fracàs són múltiples. Per posar un exemple, l´any passat, milers de nins hagueren de dur flassades de casa seva perquè no tenien calefacció a les aules ja que la Conselleria no pagava el gasoil. No sé, permeteu-me el sarcasme, de quina manera deu afectar el tremolar de fred i els constipats en el rendiment escolar i en que siguem líders en fracàs escolar. Per tant, dir, des de la presidència del País, que la culpa del fracàs escolar la té que s´ensenya en català és, a més d´una salvatjada i una aberració pedagògica, un atac intolerable a la llengua pròpia d´aquesta terra (sí, sí, "pròpia", article 4 de l´Estatut d´Autonomia), i, de retruc, a tots els que la parlam; ja que, en el fons, es pretén dir que el català és un patois de pagesos en el que no es pot ensenyar res seriós i que, si es fa, els nins acaben irremeiablement suspenent. Per tant, des de la democràcia, no es pot permetre un atac d´aquesta índole a la "llengua dels nostres padrins".

Més de 100.000 persones sortírem al carrer diumenge dia 29 de setembre de 2013. Hi vaig veure persones de totes les classes socials; padrins amb crosses i cadires de rodes; dones amb el vel musulmà que hi duen els seus nins; gent, en definitiva, de tota casta i condició, molta d´ella monolingüe castellanoparlant. La gent que ens manifestàrem no érem quatre "rojos" i "catalanistas" radicals: érem gent que lluitàvem, no ja pel català, per l´escola de qualitat, o per la dignitat i drets laborals dels professors; érem gent que lluitàvem, en el fons, per la pervivència de la mateixa democràcia i dels drets fonamentals i les llibertat públiques que tant ens ha costat aconseguir; lluitàvem, i lluitarem, per un país, en definitiva, en el que ens poguem sentir segurs, lliures i iguals. Haver de lluitar per això en el segle XXI és el més trist de tot plegat.