Nacionalisme i vigília de Tots Sants

Avui vespre és la vigília de Tots Sants. La celebració de Tots Sants és una de les més antigues del cristianisme. L'u de novembre, dia de Tots Sants, és costum a n'aquestes terres visitar el cementiris. El dia de Difunts és el dos de novembre. Així, algú es demanarà: si el dia de difunts és el dos, per quin motiu la visita al cementiri es fa l'u i no el dos de novembre? La tradició diu, curiosament, que el dia de Tots Sants els vius visiten als morts, portant-lis flors; i que el dia dels Difunts, els morts visiten als vius. Així que, la nit de presumpte contingut sobrenatural hauria de ser, forçosament als territoris de tradició llatina, la nit de l'u al dos de novembre, no la vigília de Tots Sants, tal i com es celebra darrerament per aquestes contrades fent un calc de l'anglosaxó Halloween (nit del 31 d'octubre). Sobre Halloween se n'ha parlat molt darrerament, i sobre de quina manera afecta a les nostres tradicions també. Aquesta setmana vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una conversa d'un nin d'uns 4 - 5 anys d'edat amb el seu pare: 

Fill: "Papá, papá, cómprame una calabaza de Halloween" 

Pare: "Si quieres una calabaza vete a América. Estamos en España. Tu eres español. En España celebramos la noche de difuntos. ¿No me saldrás un mal español?"

Em va cridar l'atenció pel fet que és una mostra que el nacionalisme espanyol no tan sols ataca la identitat catalana, cosa habitual en ell, sinó que també ataca l'anglosaxona, si veu perillar, d'alguna manera, el seu "status quo". És curiós que es facin actes de rebel·lia d'aquest tipus, quan tothom té perfectament assumit la pràctica de tradicions d'origen anglosaxó, o nord-americà. Així des de la pràctica de jocs com el football o el tennis, fins al fast food, o conceptes com la honeymoon, són tradicions que han estat internacionalitzades per països d'arrels anglosaxona, i, en especial, pels Estats Units. Alguna d'aquestes tradicions m'agraden, i d'altres no, però no en faig tampoc gran bandera d'això, ni em sent amenaçat per elles. Per exemple, no jo sóc ni de llengua ni de cultura castellana, i, en canvi, m'encanta el Don Juan Tenorio de Zorrilla, típic d'aquests dies, i una peça meravellosa de la literatura universal...

¡Ah! ¿No es cierto, ángel de amor,
que en esta apartada orilla
más pura la luna brilla
y se respira mejor?

Esta aura que vaga llena
de los sencillos olores
de las campesinas flores
que brota esa orilla amena;
esa agua limpia y serena
que atraviesa sin temor
la barca del pescador
que espera cantando el día, ¿no es cierto, paloma mía,
que está respirando amor?

Esa armonía que el viento
recoge entre esos millares
de floridos olivares,
que agita con manso aliento;
ese dulcísimo acento
con que trina el ruiseñor
de sus copas morador,
llamando al cercano día,
¿no es verdad, gacela mía,
que están respirando amor?

Y estas palabras que están
filtrando insensiblemente
tu corazón, ya pendiente
de los labios de don Juan,
y cuyas ideas van
inflamando en su interior
un fuego germinador
no encendido todavía,
¿no es verdad, estrella mía,
que están respirando amor?

Y esas dos líquidas perlas
que se desprenden tranquilas
de tus radiantes pupilas
convidándome a beberlas,
evaporarse a no verlas
de sí mismas al calor,
y ese encendido rubor
que en tu semblante no había,
¿no es verdad, hermosa mía,
que están respirando amor?

¡ Oh ! Sí, bellísima Inés,
espejo y luz de mis ojos,
escucharme sin enojos
como lo haces, amor es;
mira aquí a tus plantas, pues,
todo el altivo rigor
de este corazón traidor
que rendirse no creía,
adorando, vida mía,
la esclavitud de tu amor.