Festes inventades

Avui surt publicat al BOE una llei basca. El pacte PP-PSOE que governa Euskadi ha decidit inventar-se el dia de l'autonomia basca i declarar-lo per llei festa. El dia del País Basc és, segons ells, el dia en que es va aprovar l'Estatut d'Autonomia de Guernika. Sembla, en aquest sentit, que pel pacte espanyolista que governa el País Basc, Euskadi neix el dia en què Espanya li va permetre, després del franquisme, tenir un altre cop autogovern. La finalitat clara d'aquesta llei és òbvia: intentar difuminar l'Aberri Eguna, festa  tradicional dels bascos, que es celebra cada any el diumenge de Pasqua en tots els territoris euskalduns. L'Aberri Eguna commemora la "conversió" de Sabino Arana, és a dir,  recorda el diumenge de Pasqua de 1882, dia que segons la seva biografia oficial el pare del nacionalisme basc se ne va adonar, després d'una discussió amb el seu germà, de què ell només era biscaí i no en tenia res d'espanyol. Es curiós, ja que el PSOE va celebrar a la clandestinitat, fins a l'any 1979, l'Aberri Eguna , i ho va tornar a fer durant un parell de convocatòries a començament dels anys 90 després de fagocitar a la gent d'Euskadiko Ezquerra. Ara s'han inventat per llei una festa que supòs que celebraran amb doblers oficials els espanyolistes  governamentals en oposició a l'Aberri Eguna abertzale. Com es veu, el govern PP-PSOE de Patxi López fa, una vegada més, de la divisió i la confrontació social interna entre espanyols i bascos el seu leitmotiv. Tot això de les festes inventades em fa recordar la invenció del 12 de setembre com a "festa de Mallorca", una decisió absurda des de tota perspectiva històrica, consensuada per PP, PSOE i els "nacionalistes" de UM, amb la única intenció de difuminar la festa nacional més antiga d'Europa, el 31 de desembre o festa de l'estandard.      

Exclusió europea

Mir amb força sorpresa com els dirigents dels Real Mallorca SAD es mostren "indignats"  amb la UEFA, ja que l'entitat federativa ha aplicat el seu reglament i ha exclòs al Mallorca de la propera edició  de la lliga Europa. Aquesta decisió ve motivada pel fet que l'empresa vermellenca es troba en concurs de creditors. La UEFA és una associació privada que té seu a Suïssa i, per tant, és lliure de decidir que participa o no a les seves competicions. A més, resulta clar que la ratio legis de la norma és doble. Per un costat, no es pot premiar amb la participació europea a entitats mercantils que han duit a terme una gestió econòmica desastrosa i que, per tant, estan en situació de suspensió de pagaments. Expulsant de la competició als mals gestors esportius s'intenta aconseguir desincentivar a aquells que malbaraten recursos que no tenen per assolir objectius esportius que no poden pagar. Per un altre costat, la finalitat de la norma és no incloure en competicions que mouen grans quantitats de doblers a entitats que estan en la UVI econòmica. Així, el concurs de creditors és una mesura jurídica desesperada per intentar evitar la desaparició de l'entitat mercantil. Els dirigents de la UEFA no es poden arriscar a que una entitat que participa en una competició d'aquest tipus desaparegui durant la disputa de la mateixa o romangui econòmicament intervenguda amb efectes sobre el conjunt d'ingressos de la competició esportiva. Per la seva banda, l'argument barralet de què no s'ha aplicat a altres casos semblants l'exclusió resulta rotundament fals, ja que, tal i com va publicar el Diario de Mallorca en un breu no fa molt, en els darrers 6 anys s'han expulsat de competicions europees a 40 equips pels mateixos motius que s'han aplicat al RCD Mallorca. Resulta curiós i cínic, en resum, que aquells que han dut a la ruïna econòmica una empresa amb sous multimilionaris, ara tirin les culpes a la UEFA pel fet de no haver estat capaços de complir amb els requisits d'accés que, des de fa lustres, exigeix l'associació del futbol europeu.    

Convergents per l'autodeterminació

A Catalunya estan canviant molt les coses en molt poc temps. A la sentència del TC sobre l'Estatut hi ha hagut una resposta social de primer ordre. L'efecte que tindrà l'espontaneïtat de més d'un milió de persones sortint al carrer, arraconant als polítics professionals, i cridant de forma quasi unànime "independència" s'haurà de veure amb el pas del temps. En tot cas, els efectes ja es comencen a notar. El primer d'ells ha estat el gir sobiranista de CiU. Així, ahir mateix, Artur Mas va anunciar que CiU apostarà, després de la sentència, per vies que duguin a l'autodeterminació. Pensar en declaracions d'aquests tipus per part d'un dirigent "convergent" fa uns anys eren inimaginables. Pujol va jugar a ser Cambó i va fracassar, com solen fracassar tots els "cambós" que pretenen canviar Espanya des de la perifèria. Ara, les bases de CiU són de cada cop més independentistes i això comença arribar a les burgeses elits de la federació. En tot cas, d'aquí no molt, hi haurà eleccions a Catalunya, i el que m'agradaria escoltar de la boca d'Artur Mas és que sota cap concepte pactarà o governarà amb el suport del PP. Un PP que ha estat l'instigador de l'atac brutal del TC contra l'autonomia catalana. Per contra, i a partir de l'exclusió del PP del joc parlamentari de pactes per la seva ideologia manifestament anticatalana, crec que s'haurien de començar a fer les passes per un compromís nacional (que no pacte de govern) de totes aquelles forces polítiques que defensen el dret de decidir de Catalunya (CiU, ERC i IC-EV). És necessari, de cada cop més, un front comú que reivindiqui davant Espanya la democràcia i la sobirania per Catalunya al marge de conjuntures partidistes concretes i els interessos derivats de repartir-se el poder autonòmic després de les eleccions d'octubre. S'hauria de tenir en compte, i crec que els actuals dirigents polítics catalans no ho tenen en ment, que el poble català comença a dir, en massa, "basta", plantant cara a Espanya i el seu centralisme. És un poble al que ja no l'alimenten molles, i reclama el pa sencer.

La realitat catalana

"Celebro que las calles catalanas se llenaran de banderas españolas y de personas con los colores de la selección, porque esta es la realidad catalana"


Alicia Sánchez Camacho, presidenta del PP a Catalunya, dixit (13/07/2010).

Ara resultarà que la realitat catalana són els milers que sortiren al carrer a celebrar la victòria de "la roja" i no el milió i mig de ciutadans que sortiren amb senyeres i estelades a defensar l'estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya, les Corts espanyoles i el poble català en referèndum. Esper, en tot cas, que no sigui una realitat catalana els 21 detinguts, 74 ferits i 9 cotxes dels mossos d'esquadra destrossats que es varen produir durant les "celebracions" dels seguidors de "la roja" a Barcelona.