Estances, llibre segon

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.


I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.


Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.


Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

Carles Riba i Bracons, 1930

Fermín Galán

"La primavera ha venido
del brazo de un capitán
niñas cantad en coro
¡Viva Fermín Galán!"

Antonio Machado

He trobat, per pura casualitat, una copla gairebé perduda en la bibliografia de n'Antonio Machado. Una copla que no sol sortir en cap de les seves antologies, i que reflecteix un homenatge a Fermín Galán, un gran oblidat. Aquesta troballa poètica m'ha emocionat especialment ja que, d'infant, vaig sentir contar moltes vegades al meu padrí matern que dos retrats de Galán i de García Hernández varen presidir el seu menjador durant els anys de la República. Per intuició de sa mare, la meva repadrina, el dia abans de l'alçament feixista llevaren els retrats i els enterraren al corral de ca seva. Allò, molt probablement, els va salvar la vida, ja que el vespre del 18 de juliol un escamot de falangistes entrava a punta de fusell, conegudes les seves tendències esquerranoses, a ca seva per registrar a veure si trobaven material o propaganda subversiva. Aquells dos retrats haguessin estat un passaport gairebé segur de cap al paredó de Son Tril·lo. 

A dia d'avui els herois de Jaca romanen en l'oblit col·lectiu, a l'hora que es fan grans funeral d'Estat, i homenatges televisius, a ministres de la dictadura que enviaren a demòcrates a la pena de mort. Vergonya de País en el que ens toca viure. 

Bruixa de dol

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Bruixa de dol
Maria Mercè Marçal

La dama de ferro

Ahir vaig anar a veure La Dama de Hierro. Una de les millors cintes que he vist en els darrers temps, amb un a interpretació i caracterització magistral de na Meryl Streep que crec que li donarà l'óscar d'enguany a la millor actriu. Una pel·lícula per reflexionar. Reflexionar, des de una perspectiva personal, sobre si els sacrificis professionals compensen els efectes que aquests sacrificis tenen sobre la vida familiar. Des de una perspectiva política, una gran pel·lícula ja que ens mostra el començament d'una ideologia, la neoconservadora, que ens ha dut a la situació econòmica present. Reagan, Thatcher i Kohl foren els precursors de les polítiques neoliberals de retallada de serveis públics, davallada d'impostos als rics i privatitzacions que ens han dut a on estam ara. A més, i en quant a la qüestió nacional, es tracta el tema de l'IRA de forma tangencial. Vaig trobar a faltar, no obstant, que no és parlés (només es fa de passada en un diàleg) de la mort den Bobby Sands i d 'altres 12 republicans irlandesos en vaga de fam reclamant els seus drets com a presos, un dels episodis més interessants de la seva biografia política. Per contra, es tracta de manera bastant correcte la Guerra de les Malvines. Una pel·lícula, en definitiva, més que recomanable segons els meus gustos. 

El darrer Rei

"Aviat només quedaran cinc reis en el món: els quatre de la baralla de cartes i la Reina d'Anglaterra"

Faruq I d'Egipte (1920-1965), darrer Rei d'Egipte.

Joventuts Socialistes Unificades

El meu primer treball acadèmic postllicenciatura fou una ponència sobre les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Aquest projecte polític, que sempre m'ha fascinat, fou un intent de reunificació del socialisme espanyol, i havia de ser la primera passa per a la unificació futura del PSOE i el PCE. Una unificació que, a Catalunya, fou l'únic lloc allà a on es va produir, naixent el PSUC. Malauradament la guerra ho va estroncar tot. Sempre que pens en les JSU m'enrecord d'unes línies escrites per Eduardo Haro Tecglen en el seu llibre El niño republicano: "Socialistas y Comunistas somos primos hermanos y el día que nos unamos volverá a gobernar la izquierda en un nuevo Frente Popular". En tot cas, el motiu del post és que he editat del fragment de les JSU del vídeo que ha editat el PCE sobre els seus 90 anys. Crec que és un document únic sobre la història del moviment obrer. 

Undargarín imputat

Aquesta ha estat la gran notícia de començament de 2012. No entraré en la qüestió de fons, ja que no m'agrada parlar dels temes que es troben sub iudice. En tot cas, sí que crec que es pot reflexionar sobre dues qüestions: el paper de la Corona i la Família Reial i, també, sobre la imparcialitat de la justícia. 

Bona part del "cas" Undargarín es deriva de la problemàtica que presenta una Corona, com a institució, mal regulada, i que ens ve per herència de la dictadura franquista. Si entenem que la Corona és una institució de l'Estat, els seus membres haurien de ser funcionaris, sotmesos a règim d'incompatibilitats, i amb un sou mensual clar i publicat al BOE i cotitzant a la MUFACE. Aquesta consideració de funcionaris l'hauria de tenir des de el Rei fins al darrer membre de la "Familia Real". D'aquesta manera quedaria ben clar que qui volgués fer feina a aquesta institució no pot dur a terme negocis particulars relacionats amb el seu lloc de feina, ni contractar amb administracions públiques o privades. 

En segon terme, m'agradaria reflexionar sobre la imparcialitat de la justícia. En aquest "cas" es posa a prova el principi de separació de poders de l'Estat. Veurem com acaba, no puc aventurar res, però sí que, sens dubte, serà una prova de foc pel conjunt del sistema judicial espanyol. 

Escòcia, 2014

El diari The Guardian publica la notícia que el Primer Ministre escocès, Alex Salmond, està planificant celebrar un referèndum independentista per la tardor de 2014. Això ja ha despertat les alarmes a Londres, i en especial a David Cameron. En tot cas, els escocesos sembla que ja estan començant a planificar amb pas valent el seu full de ruta de cap a la llibertat. Tant de bo que aquí tinguéssim dirigents polítics al cap davant d'institucions públiques amb aquesta valentia. I més, si tenim en compte que hi ha presidents autonòmics, que se'n diuen nacionalistes, i que després arrufen el nas davant qualsevol possibilitat de què el poble decideixi lliurament el seu futur. En tot cas, crec que Escòcia pot ser un mirall en el que ens mirem tots els demòcrates sobiranistes europeus.