Article d'opinió aparegut al
Diario de Mallorca de dia 11 de desembre de 2008, pàgina 38;
Drets humans i democràcia política
Antoni Bennàssar Moyà
Dia 10 de desembre de 1948, ara fa ja seixanta anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. El món acabava de sortir de la II Guerra Mundial, els països que havien combatut encara ensumaven el terror i la barbàrie de les potències de l’Eix feia empegueir les consciències. L’ésser humà hagué de veure com s’havien creat autèntics centres d’extermini humà, els camps de concentració, i com s’havia justificat, en nom d’una suposada superioritat ària, qualsevol atemptat contra la dignitat de la persona. Semblava que un “mai més” era l’element comú que havia d’agermanar tots els països, participants o no, del conflicte bèl·lic.
La Declaració Universal dels Drets Humans fou un propòsit bonic, però d’inici ja va topar amb grans dificultats per poder ser aplicada de forma efectiva. A partir dels anys cinquanta, la guerra freda va ser una legitimació emprada pels estats per legitimar violacions sistemàtiques dels drets humans. A Orient, l’estalinisme féu de la por el seu leitmotiv. Els gulags foren l’exemple màxim de com es podia crear un règim de terror col·lectiu, legitimant l’extermini d’aquell que no pensava com tu i fomentant la delació política. A les democràcies occidentals, per la seva part, l’anticomunisme serví per justificar actuacions clarament contràries als drets humans. Basta recordar, com a exemple, la denominada Escola de les Amèriques (United States Army School of Americas). A l’”escola”, situada originàriament a Panamà, es graduaren, sota la instrucció d’agents nord-americans, desenes de milers de policies i militars destinats a imposar dictadures fidels als Estats Units a tot Amèrica Llatina. El dictador panameny Manuel Antonio Noriega, el dictador argentí Leopoldo Galtieri o el dictador bolivià Hugo Bánzer, foren cadets de l’escola del terror nord-americà. En aquesta mal anomenada escola es formaren individus que violaren de manera reiterada els drets humans durant anys a Amèrica Llatina, ompliren els estadis de futbol de dissidents polítics, llançaren presoners vius des d’avions a l’oceà amb la finalitat que morissin ofegats o crearen la denominada operació Cóndor, que serví per cometre un crim imperdonable: robar a les mares els seus infants per donar-los a altres famílies fidels i properes al règim polític de torn.
La història d’aquests darrers seixanta anys ha estat una història d’incompliments reiterats dels drets humans recollits a la Declaració, això ja ho sabem. Però, de totes maneres, hem de veure el text amb esperança. Esperança de tenir un document de trenta articles que és assumit, encara que sigui només formalment, per la majoria d’estats del món. A més, aquest aniversari de la Declaració coincideix amb l’anunci que s’eliminarà una de les grans vergonyes de la societat occidental: el centre de tortures de Guantánamo, als Estats Units. És cert que hi ha moltes més violacions diàries i institucionalitzades dels dret humans, però que aquestes siguin públiques a un estat democràtic, tal com passa a Guantánamo, no es pot consentir.
Drets humans i democràcia política van inexorablement de la mà. L’avenç de la democràcia serà un progrés inexorable dels drets humans. En tot cas, hi ha sovint règims democràtics que mantenen institucionalitzades violacions greus dels drets humans. Així, aprofitant l’avinentesa de l’aniversari, no em queda més que recordar que l’article 3 de la Declaració Universal estableix que qualsevol individu té dret a la vida. És vergonyós que hi hagi, avui dia, estats formalment democràtics que mantenguin la pena de mort a les seves legislacions. Proper és el cas dels Estats Units, que fins i tot executa condemnats que havien comès els delictes quan eren menors d’edat. Rússia és un altre cas clamorós d’execucions d’estat, per no parlar de la dictadura xinesa, que encapçala el rànquing d’execucions anuals al món.
El proppassat 16 de juny de 2008, el president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero va impartir a Madrid una conferència al costat de l’exsecretari general de la ONU Kofi Anan. El títol de la conferència era “En interés de España: una política exterior comprometida”. En aquest discurs polític, Zapatero hi va defensar, amb l’horitzó de l’any 2015, una moratòria internacional de la pena de mort. A més, Zapatero es va manifestar de forma clara contra la pena de mort aplicada a menors i persones discapacitades (tal com succeeix actualment a molts de països del món). Aquestes mateixes tesis foren exposades pel president espanyol davant l’Assemblea General de les Nacions Unides el passat més de setembre.
La lloable iniciativa del president Zapatero sobre la pena de mort troba una paradoxal contradicció teòrica amb el sistema constitucional espanyol. Així, a pesar que molts no ho recordin, convé fer esment que l’article 15 de la Constitució espanyola preveu la possibilitat que s’apliqui la pena de mort en cas de guerra. En Codi penal militar espanyol va incloure, en desplegament d’aquest precepte constitucional, la pena de mort per la comissió de determinats delictes militars (espionatge, sabotatge, rebel·lió...). L’any 1995, mitjançant la Llei 11/1995, de 27 de novembre, es va abolir del Codi penal militar la pena de mort. Queda, no obstant això, l’article constitucional que permetria, mitjançant una simple reforma legislativa, la reintroducció de la pena de mort, en cas de guerra, a l’ordenament jurídic espanyol.
En consonància amb les tesis abolicionistes de Zapatero, crec que és convenient, amb motiu del seixantè aniversari de la Declaració Universal del Humans, fer una crida per a la reforma de la Constitució espanyola en matèria del dret a la vida. Així, i segons el meu parer, l’article 15 de la Constitució s’hauria de limitar a dir “Resta abolida la pena de mor”, i eliminar l’afegitó actual que estableix que “llevat d’allò que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra”. Una reforma senzilla que hauria d’anar ratificada per referèndum, d’acord amb l’article 168 de la mateixa Constitució. Posats a donar idees, el referèndum es podria convocar, si s’hagués tramitat amb el consens de tots els grups polítics, amb la mateixa data que les properes eleccions generals, sortejant, d’aquesta manera, la dissolució anticipada de les Corts que disposa l’article 168. Una petita i simbòlica reforma que representaria, no obstant això, un gran pas en l’avenç de la protecció dels drets humans a l’Estat espanyol.
