30 de desembre 2008

31 de desembre


D'aquí un poc partesc cap a la manifestació del 31 de desembre. Ja fa anys que hi vaig, des de finals de la meva adolescència. N'hem viscudes de tots colors, de banyades i de mogudes, de tranquil·les i de calentes. Encara me'n record de quan es feia la mani el propi dia 31, poc abans dels sopars i els rems. També record quan a la plaça de Cort, el dia 31 dematí, hi anava a desfilar l'exèrcit, i es muntava una cridòria ben grossa en contra dels soldats espanyols (a dia d'avui substituïts per la policia municipal, quins canvis!). En tot cas, és paradoxal que facem la manifestació dia 30 de sembre, el mateix dia en què, a l'any 1833, el ministre espanyol Javier de Burgos va dividir Espanya, a imatge i semblança de la França centralista borbònica, en províncies. Per ventura, qualque anys d'aquest, hauríem de dur una pancarta que digués, en record d'aquest fet, "Illes Balears província? mai més!".

28 de desembre 2008

Terra Santa tacada de sang

Torna el Nadal. Torna el terror a Terra Santa. No sé si ho fan aposta els dirigents israelians, però sembla que volen emular el Nou Testament i repetir, per les mateixes dates, una matança de sants innocents. A la Franja de Gaza l'exèrcit israelià ha mort més de 220 palestins. No entenc com un Estat construir sobre la base de perseguits pel genocidi nazi ara pugui cometre aquestes atrocitats. Es veu que la crueltat és repetitiva en l'ésser humà.

17 de desembre 2008

65 hores

Hem passat en poc menys d'una dècada, d'un debat sobre la implantació a escala europea de la jornada laboral de 35 hores setmanals, a imatge i semblança de la França progressista de Jospin, a què els ministres de treball de la Unió Europea aprovessin una directiva que permetria jornades laborals de 65 hores. Avui, afortunadament i amb l'oposició del Partit Popular europeu, s'ha tomat al Parlament europeu la proposta de directiva. El mes de juny hi ha eleccions al Parlament europeu, la participació sol ser mínima, però coses com aquesta ens duen a recordar que la proclamada defunció de les ideologies, i la desaparició de les esquerres i dretes a nivell planetari, no es tal, i que tornen, molt probablement, temps de resistència i lluita pels treballadors europeus.

11 de desembre 2008

Drets humans i democràcia política

Article d'opinió aparegut al Diario de Mallorca de dia 11 de desembre de 2008, pàgina 38;

Drets humans i democràcia política

Antoni Bennàssar Moyà

Dia 10 de desembre de 1948, ara fa ja seixanta anys, l’Assemblea General de les Nacions Unides proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. El món acabava de sortir de la II Guerra Mundial, els països que havien combatut encara ensumaven el terror i la barbàrie de les potències de l’Eix feia empegueir les consciències. L’ésser humà hagué de veure com s’havien creat autèntics centres d’extermini humà, els camps de concentració, i com s’havia justificat, en nom d’una suposada superioritat ària, qualsevol atemptat contra la dignitat de la persona. Semblava que un “mai més” era l’element comú que havia d’agermanar tots els països, participants o no, del conflicte bèl·lic.

La Declaració Universal dels Drets Humans fou un propòsit bonic, però d’inici ja va topar amb grans dificultats per poder ser aplicada de forma efectiva. A partir dels anys cinquanta, la guerra freda va ser una legitimació emprada pels estats per legitimar violacions sistemàtiques dels drets humans. A Orient, l’estalinisme féu de la por el seu leitmotiv. Els gulags foren l’exemple màxim de com es podia crear un règim de terror col·lectiu, legitimant l’extermini d’aquell que no pensava com tu i fomentant la delació política. A les democràcies occidentals, per la seva part, l’anticomunisme serví per justificar actuacions clarament contràries als drets humans. Basta recordar, com a exemple, la denominada Escola de les Amèriques (United States Army School of Americas). A l’”escola”, situada originàriament a Panamà, es graduaren, sota la instrucció d’agents nord-americans, desenes de milers de policies i militars destinats a imposar dictadures fidels als Estats Units a tot Amèrica Llatina. El dictador panameny Manuel Antonio Noriega, el dictador argentí Leopoldo Galtieri o el dictador bolivià Hugo Bánzer, foren cadets de l’escola del terror nord-americà. En aquesta mal anomenada escola es formaren individus que violaren de manera reiterada els drets humans durant anys a Amèrica Llatina, ompliren els estadis de futbol de dissidents polítics, llançaren presoners vius des d’avions a l’oceà amb la finalitat que morissin ofegats o crearen la denominada operació Cóndor, que serví per cometre un crim imperdonable: robar a les mares els seus infants per donar-los a altres famílies fidels i properes al règim polític de torn.

La història d’aquests darrers seixanta anys ha estat una història d’incompliments reiterats dels drets humans recollits a la Declaració, això ja ho sabem. Però, de totes maneres, hem de veure el text amb esperança. Esperança de tenir un document de trenta articles que és assumit, encara que sigui només formalment, per la majoria d’estats del món. A més, aquest aniversari de la Declaració coincideix amb l’anunci que s’eliminarà una de les grans vergonyes de la societat occidental: el centre de tortures de Guantánamo, als Estats Units. És cert que hi ha moltes més violacions diàries i institucionalitzades dels dret humans, però que aquestes siguin públiques a un estat democràtic, tal com passa a Guantánamo, no es pot consentir.

Drets humans i democràcia política van inexorablement de la mà. L’avenç de la democràcia serà un progrés inexorable dels drets humans. En tot cas, hi ha sovint règims democràtics que mantenen institucionalitzades violacions greus dels drets humans. Així, aprofitant l’avinentesa de l’aniversari, no em queda més que recordar que l’article 3 de la Declaració Universal estableix que qualsevol individu té dret a la vida. És vergonyós que hi hagi, avui dia, estats formalment democràtics que mantenguin la pena de mort a les seves legislacions. Proper és el cas dels Estats Units, que fins i tot executa condemnats que havien comès els delictes quan eren menors d’edat. Rússia és un altre cas clamorós d’execucions d’estat, per no parlar de la dictadura xinesa, que encapçala el rànquing d’execucions anuals al món.

El proppassat 16 de juny de 2008, el president del Govern José Luis Rodríguez Zapatero va impartir a Madrid una conferència al costat de l’exsecretari general de la ONU Kofi Anan. El títol de la conferència era “En interés de España: una política exterior comprometida”. En aquest discurs polític, Zapatero hi va defensar, amb l’horitzó de l’any 2015, una moratòria internacional de la pena de mort. A més, Zapatero es va manifestar de forma clara contra la pena de mort aplicada a menors i persones discapacitades (tal com succeeix actualment a molts de països del món). Aquestes mateixes tesis foren exposades pel president espanyol davant l’Assemblea General de les Nacions Unides el passat més de setembre.

La lloable iniciativa del president Zapatero sobre la pena de mort troba una paradoxal contradicció teòrica amb el sistema constitucional espanyol. Així, a pesar que molts no ho recordin, convé fer esment que l’article 15 de la Constitució espanyola preveu la possibilitat que s’apliqui la pena de mort en cas de guerra. En Codi penal militar espanyol va incloure, en desplegament d’aquest precepte constitucional, la pena de mort per la comissió de determinats delictes militars (espionatge, sabotatge, rebel·lió...). L’any 1995, mitjançant la Llei 11/1995, de 27 de novembre, es va abolir del Codi penal militar la pena de mort. Queda, no obstant això, l’article constitucional que permetria, mitjançant una simple reforma legislativa, la reintroducció de la pena de mort, en cas de guerra, a l’ordenament jurídic espanyol.

En consonància amb les tesis abolicionistes de Zapatero, crec que és convenient, amb motiu del seixantè aniversari de la Declaració Universal del Humans, fer una crida per a la reforma de la Constitució espanyola en matèria del dret a la vida. Així, i segons el meu parer, l’article 15 de la Constitució s’hauria de limitar a dir “Resta abolida la pena de mor”, i eliminar l’afegitó actual que estableix que “llevat d’allò que puguin disposar les lleis penals militars per a temps de guerra”. Una reforma senzilla que hauria d’anar ratificada per referèndum, d’acord amb l’article 168 de la mateixa Constitució. Posats a donar idees, el referèndum es podria convocar, si s’hagués tramitat amb el consens de tots els grups polítics, amb la mateixa data que les properes eleccions generals, sortejant, d’aquesta manera, la dissolució anticipada de les Corts que disposa l’article 168. Una petita i simbòlica reforma que representaria, no obstant això, un gran pas en l’avenç de la protecció dels drets humans a l’Estat espanyol.


08 de desembre 2008

Reforma constitucional


Fa 30 anys que es va aprovar la Constitució espanyola. Ara sembla descartada la seva reforma. Una reforma necessària des de la perspectiva democràtica. Recordem que tenim una Constitució que, encara i de manera vergonyosa, inclou la pena de mort al seu articulat. A més, és una Constitució marcada per un moment històric que furta qualsevol possibilitat de construir un autèntic Estat federal. Recordem que tenim un Senat inútil que dista molt de la cambra alta dels Estats federals, allà a on els senadors representen de forma prioritària els territoris i els seus interessos enlloc de a la població. A més, la Constitució del 78 furta, entre altres coses, la possibilitat de què les diferents Comunitats es puguin federar entre elles. Tot això es feu, com és obvi, pensant en els Països Catalans (no m'imagin una hipotètica i perillosa federació entre La Rioja i Múrcia que no deixés dormir als polítics madrilenys). Aprofitant l'avinentesa, el Centro de Investigaciones Sociológicas espanyol ha publicat un baròmetre sobre la Constitució aquest mes de novembre. El podeu veure aquí. Crida molt l'atenció que només un 11 per cent de la població creu conèixer bé la Constitució, mentre que un 59, 7% no la coneixen gens, o si la coneixen és molt poc. A fortunadament, el 52,7% creu necessari la seva reforma. A més a més, crida l'atenció que un 31,9 % no estigui satisfet d'així com funciona la democràcia a Espanya. Més preocupant és que les institucions més valorades són les que tenen històricament un component menys democràtic: exèrcit, policia i monarquia.

04 de desembre 2008

Cola Cao


Antònia Ordinas surt rient de la presó. Diu que enyora el seu canet i que escriurà un llibre titulat "La canción del Cola Cao"allà a on ho contarà "tot". En una situació de crisi econòmica generalitzada, en la qual milers de famílies ho passen malament per poder anar a comprar bens de primera necessitat veure aquests espectacles fan mal al cor i a la intel·ligència. Si a n'això li sumam el judici del cas cavallistes, amb quatre bancades d'acusats integrades per batlles i alts càrrecs populars la cosa ja sobrepassa tots els extrems. Si veim després el Parlament, amb sis imputats als escons, la cosa ja sobrepassa tots els límits. La veritat és que l'espectacle de la política illenca fa empegueir. Supòs que des de l'operació "mans netes" protagonitzada pel jutge Falcone a la Itàlia de començament dels anys noranta mai s'havia vist una trama corrupta com l'actual. I segur que encara hi ha coses grosses per venir (IB3 i Palma Arena apunten fort).

24 de novembre 2008

Crisi de parella

Dijous i divendres passat celebrarem a la UIB el primer congrés sobre la defensa dels menors a les crisis de parella. Foren dos dies de molta intensitat i reflexió sobre els problemes dels menors d'edat quan la parella que formaven els seus progenitors es disol. L'organització d'un congrés implica de mesos de feina i més si es fa des de l'estalvi dels doblers públic i de manera autogestionada. En tot cas, crec que el resultat ha estat força positiu i esperem que l'any que ve ho poguem repetir.









18 de novembre 2008

Facebook i les xarxes socials

Intervenció a la tertúlia de bitòlegs d'Ona Mallorca sobre el Facebook i les xarxes socials a internet.

17 de novembre 2008

Corrupció a Llucmajor

Tornam a ser portada de tots els diaris estatals. S'ha condemnat a 3 anys de presó al batlle de Llucmajor, Lluc Tomàs, i a 6 al seu soci de govern, el polític anticatalanista Joaquín Rabasco. Ara el PP demana un temps de "reflexió", però ara per ara ni l'ha suspès de militància, ni l'ha expulsat, ni ha demanat que dimiteixi de batlle. Es veu que per això no necessiten consell del comitè d'ètica. Resulta cínic, en tot cas, que aquells que demanaven a crits la dimissió del diputat de UM Bartomeu Vicens (que consti, en tot cas, que trob que hauria de dimitir), ara mirin cap un altre cantó, tant amb el cas d'un batle seu condemnat, com en els casos dels altres quatre imputats que tenen i mantenen l'escó del PP al Parlament de les Illes Balears. Coses veurem...

10 de novembre 2008

Gratis total

Llegesc amb indignació com a Andalusia posaran internet gratis total a tots els ciutadans pel simple fet de ser andalusos. Tot plegat costarà un mínim de 70 milions d'euros cada any. Mentre, aquí, som els que més pagam i els que menys rebem de l'Estat. Ah, i tenim un ordinador per cada 14 nins a les nostres escoles. Resulta, en definitiva, que els nostres impostos serveixen per iniciatives tan "solidàries" com aquesta de l'adsl gratis d'Andalusia. Quan pagui aquest mes els 45 euros de la meva quota d'adsl pensaré amb la mala sort de no ser ciutadà d'una regió privilegiada com Andalusia que empra els nostros imposts per regalets com aquest. I llevonces, quan reclamam un finançament just pel nostre País, encara ens acusen els nacionalistes espanyols de "insolidaris". Vergonya cavallers, vergonya.

08 de novembre 2008

El trio

Del trio de les Açores, afortunadament, ja no en queda cap. Els tres "líders" que ficaren el món en la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades estan ja fora de la política activa. Un és intentant posar pau a Orient Mitjà, paradoxal la cosa. L'altre, es dedica a donar conferències contra l'ecologisme; segueix amb la seva línia. El darrer, acaba de retirar-se ara, i se n'anirà a Texas amb capell de cowboy anant a veure, de tant en tant, amb una bossa de crispetes com es reprenen les execucions "humanitaries" que duu a terme el seu germanet, governador de Florida, Jeb Bush.

06 de novembre 2008

La sanitat, en català


Reclamam que els nostres metges i infermeres ens atenguin en la nostra llengua, llengua oficial i pròpia d'aquest País segons l'article 4 de l'Estatut d'Autonomia. Volem que es respectin els nostres majors, molts d'ells monolingües catalanoparlants i que es troben incòmodes o que no es saben expressar bé parlant en castellà. Volem que els treballadors de la sanitat pública tenguin les mateixes obligacions que la resta de funcionaris públics en matèria lingüística. Volem poder comunicar-nos en tranquil·litat amb aquells a qui confiam la nostra salut i la nostra intimitat. Volem, en definitiva, ser un territori normal, o algú s'imagina un metge fent feina a un hospital de Washington que no sabés parlar anglès?

05 de novembre 2008

Yes... can they?


Avui s'ha iniciat el canvi polític als Estats Units. Fa vuit anys, va guanyar George Bush Jr. per un sol vot. Recordem que fou president per 5 vots contra 4 en una polèmica sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units. El seu rival, All Gore, ha passat a la història com el polític que, des de la vicepresidència, havia aconseguit introduir els Estats Units a l'era d'internet (no de bades, quan va deixar la política, Apple el va fitxar tot d'una pel seu consell d'administració). El guanyador per 1 sol vot, George Bush Jr., ha passat a la història per haver ficat els Estats Units en guerres sense fi, que tenen els morts per milers, i per haver dut l'economia sanejada deixada per Clinton a la pitjor crisi econòmica des de el crack del 29. Ara, sent una cosa impensable fa uns pocs anys, per primera vegada s'ha elegit un president de raça negre i d'orígens humils. Va derrotar aquest president, a més, a Hillary Clinton en les primàries del seus partit. Una Hillary que volia continuar la saga dinàstica familiar (tal i com a Argentina) i representava els Estats Units urbans i cools. Ara queda per veure si Obama i el seu equip poden fer una altra política, o si el lobby del poder podrà amb ells. De totes maneres, sembla que hi haurà un abans i un després d'aquesta campanya electoral. Així, és significativa la portada de la revista Time de fa ara gairebé un any: Barack Obama has promised to change politics. Has politics change to him?

04 de novembre 2008

Atlètic Balears, Real Mallorca, esquerra i dreta

Interessant article del cap d'esports del Diari de Balears, Pep Verger, sobre el Real Mallorca, l'Atlètic Balears, l'esquerra i la dreta d'aquest País. Ho podeu llegir al següent enllaç. Aquí un petit fragment del mateix:

"És prou evident que hi ha moltes similituds entre la rivalitat que mantenen l’Atlètic de Madrid i el Reial Madrid i la que encara perdura entre el Reial Mallorca i l’Atlètic de Balears. Segur que tots vostès són ben conscients de l’analogia entre el Reial Mallorca i el Reial Madrid. De la mateixa manera, les semblances entre l’Atlètic Balears i l’Atlètic de Madrid són també nombroses. En aquest sentit, el conjunt blanc-i-blau sempre ha estat més a prop del poble, de la classe treballadora. El Mallorca, en canvi, ha estat un equip tradicionalment lligat a la classe dominant, als botifarres de Palma. L’Atlètic Balears, com l’Atlètic de Madrid, sempre ha estat un equip més proper a l’esquerra i s’ha vist perjudicat pels poderosos.De fet, ja saben vostès que el Balears havia de participar a l’Olimpíada Popular de 1936. Els blanc-i-blaus estigueren lligats durant anys als moviments obrers, però no a l’esquerra nacionalista. Era un equip de les classes populars. Els mallorquinistes, com els incondicionals del Madrid, representen l’opulència, el luxe, la comoditat, la vida fàcil, la victòria... El Mallorca és poder; l’Atlètic Balears, només utopia".

02 de novembre 2008

Illes maltractades

Llegesc al Diari de Balears que els ciutadans de les Illes Balears som els que suportam una pressió fiscal municipal més alta. El finançament municipal és una de les grans assignatures pendents de la política espanyola. En tot cas, resulta paradoxal que un dels països que generam més riquesa de l'Estat haguem de sotmetre a tan elevada càrrega fiscal als nostres contribuients. La qüestió del finançament municipal s'ha d'arreglar, però també ho ha de fer el continu expoli fiscal patit per una terra que presenta una balança tan esbiaxada en favor d'un Estat central que escanya tant al ciutadans illencs com al conjunt de la seva economia de forma indirecta. La manca de recursos obliga als Ajuntaments a gravar a la ciutadania amb impostos i taxes molt més elevades que als de la resta de l'Estat si volen mantenir uns mínims de qualitat en els serveis públics. I en època de crisi, no estam, ni molt manco, per desincentivar el consum i la inversió mitjançant elevades càrregues tributàries contra els més humils.

26 d’octubre 2008

Facultat de Medicina


Llegesc amb alegria al Diari de Balears que es planteja per part del Govern de les Illes la construcció d'una facultat de medicina a les Illes Balears. Aquesta és una de les grans mancances que presenta aquest país des de un punt de vista educatiu. És inaudible que gairebé totes les Comunitats Autònomes tenguin a dia d'avui, i finançades en part amb els imposts dels ciutadans illencs, facultats de medicina i que, nosaltres, estiguem sense la possibilitat de formar als nostres propis metges amb la nostra pròpia llengua. A més, no oblidem que una facultat de medicina no només té finalitats formatives, sinó que serveix de motor dinamitzador de la investigació i la ciència del seu entorn.Tenim la gran experiència positiva de les escoles universitàries de infermeria i fisioteràpia que, amb bona feina, duen anys formant a professionals que s'integren al nostre sistema de salut. Sense oblidar els estudis de biologia illencs que tenen un important prestigi a l'Estat i a la resta d'Europa. A dia d'avui medicina és la carrera que exigeix una nota de tall més alta. A aquest mapa de la vergonya, allà a on apareixen les notes exigides a cada CCAA per estudiar medicina, es veu perfectament com La Rioja i Balears som les úniques Comunitats de l'Estat sense aquests estudis(Canàries no hi apareix, però té facultat de medicina a la Universitat de La Laguna). El dit companys, que endavant amb la iniciativa i a veure si aquesta legislatura podem aconseguir aquesta vella aspiració que ha trencat la il·lusió d'estudiar de molts de illencs pobres (els rics, com sempre, s'han pogut pagar sense problemes estudis a la península).

25 d’octubre 2008

Discurs de l'autonomia

He tengut l'oportunitat, aquesta setmana, de veure una estona, en directe, el debat sobre l'estat de la Comunitat. L'espectacle, amb quatre imputats a la Sala, no fou gaire agradable. El discurs de la portaveu dels populars fou dels de més baix nivell que he vist. Ni el llenguatge, ni les formes, ni l'agressivitat estaren al nivell desitjat. A més, el bilingüisme tornà a estar a l'ordre del dia. A cada frase n'hi havia dues o tres expressions en castellà, no fos cosa que qualcú l'acusés d'excessivament catalanista. Quan ho veia, recordava aquells discursos que seguia d'infant, allà a on Gabriel Cañellas omplia el discurs polític amb frases de la pagesia mallorquina (a pesar de venir ell, com no, de casa senyora). O els discursos del president més breu de l'autonomia, Cristòfol Soler, que fou durament criticat entre els seus per fer servir el català literari en els seus discursos de president (llengua estàndard que no ha tornat a fer servir cap altra president, ni socialista ni popular). Llàstima que durant les darreres dècades hagi davallat tant el nivell popular, tant lingüístic com polític.

21 d’octubre 2008

Ejemplarizante

Avui comença el debat sobre l'estat del país. Sent a primera hora del matí a Rosa Estaràs per la ràdio. Diu que els populars tenen una "conducta ejemplarizante (sic), expulsam als corruptes del partit i apoyam (sic) a n'es nostros compañeros (sic) que no ho són". El debat començarà amb quatre imputats asseguts als que haurien de ser nobles bancs del Parlament. Tres dels imputats són del PP, el que resta, de UM. José Juan Cardona, exconseller, imputat pel cas Cola Cao; Jaume Font, exconseller, imputat pel cas PTM; Catalina Soler, portaveu del PP, imputada pel cas cavallistes; Bartomeu Vicens, actual portaveu de UM al Parlament, imputat pel cas Son Oms. Que continuï idò aquest comportament ejemplarizante.

10 d’octubre 2008

La vostra corrupció és la nostra hipoteca

Les Illes Balears hem estat, una vegada més, portada de tots els diaris estatals. Una gerent d'un consorci públic va enterrar aprop de cinquanta milions de les antigues pessetes dins una capsa de cola cao dins un solc de cols que tenia al seu xalet. La imatge del fiscal arromengat, la policia cavant i el rateret a l'aguait supera al millor Berlanga. El trist és que aquest espectacle no és ficció i que els doblers enterrats són d'origen públic. Fa empegueir que, en una època en la qual la gent ho està passant molt malament per arribar a final de mes, i en que els exclosos socials augmenten dia a dia, hi hagi poquesvergonyes que fiquen mà a la caixa pública per robar allò que és de tots. I la cosa, els darrers anys, ha anat a pitjor. En fa deu que es va fotre defora a un president del Govern que semblava totpoderós per haver gestionat el cobrament de comissions il·legals en favor del PP per un valor d'uns cinquanta milions de pessetes. En l'època de Jaume Matas, sembla que els gerents d'empreses públiques i directors generals o no s'hi posaven, o si robaven, ho feien per milions d'euros. Les nuevas generaciones de gestors populars ha superat amb excreix als seus pares. Convé recordar, ara més que mai, aquell slogan de campanya del BLOC: la vostra corrupció és la nostra hipoteca.

27 de setembre 2008

ZP i la pena de mort

Zapatero sembla que es vol convertir en el líder mundial de l'abolició de la pena de mort. Per coherència, no obstant, convendria que comencés pel seu Estat i per la seva Constitució, l'espanyola. Així, m'agradaria recordar que la Constitució espanyola de 1978 és de les poques europees que encara inclouen, de forma vergonyosa, la pena de mort en el seu articulat. Per tot això, si en Zapatero vol ser un líder polític coherent, hauria d'impulsar de forma immediata una reforma del text constitucional espanyol enlloc de donar discursos grandiloqüents a l'àmbit internacional.

23 de setembre 2008

Educació i Igualtat Social

Article aparegut al diari Ultima Hora el dissabte 20 de setembre de 2008 a la pàgina 45.

Educació i igualtat social

Antoni Bennàssar Moyà[1]

Com cada any, comença a mitjan setembre un nou curs escolar. L’educació, i en especial l’escola, és un dels principals elements conformadors de les característiques bàsiques d’una societat. Així, una de les grans revolucions que ha permès, durant els dos darrers segles, forjar una societat més justa, ha estat la implantació d’un sistema públic i gratuït d’ensenyament a la majoria d’estats del món.

L’avenç que implica que un infant pugui rebre una formació estàndard, al marge de la renda dels seus pares, és un dels pilars bàsics de l’estat social i democràtic de dret. Així, només es pot construir una societat lliure sobre la base de ciutadans formats, i l’existència de l’escola pública com a element bàsic de l’aprenentatge de l’individu és un requisit inexcusable per aconseguir un model social avançat i democràtic. D’aquesta manera, la lluita progressista sempre ha anat encaminada a reforçar dos pilars bàsics de l’estat: l’educació i la sanitat. La sanitat, per evitar que la salut i la vida del ciutadà anés condicionada al seu nivell de renda; i l’educació, per intentar que els ciutadans poguessin tenir uns mínims d’il·lustració que els permetés pensar per si mateixos i no ser simples elements obedients del poder polític o econòmic.

L’educació és un element bàsic per a l’emancipació de l’individu. En aquest sentit convé recordar que l’extensió del sistema educatiu a nous sectors socials fou considerada en el seu moment un element pertorbador i revolucionari. La gran esperança de progrés social dels més dèbils de la societat anava vinculada a la millora dels recursos educatius i a l’aprenentatge. Ja des de final del segle xix, el moviment obrer organitzat creia que un treballador format era un treballador amb més dificultats per patir l’explotació del sistema capitalista. Així, una de les primeres tasques que dugueren a terme les societats obreres decimonòniques fou la recerca de l’alfabetització de les classes populars, comesa que fou una constant al llarg de tot el segle xx. I convé recordar, en aquest aspecte, el paper destacat que tingueren tant les cases del poble socialistes com els ateneus anarquistes i republicans. Foren milers els treballadors que pogueren aprendre a llegir i escriure gràcies a les classes que reberen als centres obrers de començament del segle xx.

La segona meitat del segle xx espanyol es va caracteritzar per la implantació d’un model educatiu basat en un ensenyament bàsic gratuït que era emprat pel règim com a instrument d’adoctrinament polític i unificació nacional. El basc, el gallec i el català quedaren proscrits a l’escola, es depuraren milers de mestres per les seves fílies republicanes i la formació del “espíritu nacional” impregnà els projectes docents. En tot cas, i intentant treure coses bones d’una època negra, convé destacar que a partir dels anys seixanta, i coincidint amb el denominat desarrollismo econòmic, hi va haver tota una generació de ciutadans, provinents de la classe social mitjana baixa, que va tenir la possibilitat d’accedir, per primera vegada, als estudis universitaris. L’increment d’alumnes universitaris i l’augment de l’heterogeneïtat dels seus orígens socials foren, sens dubte, una de les empentes que possibilitaren la caiguda de la dictadura. Recordem, en aquest sentit, que la universitat es convertí, a les acaballes del franquisme, en un dels principals focus de moviments conspiradors antifranquistes.

L’educació universal i gratuïta no tan sols té la seva importància amb vista a la formació d’una ciutadania il·lustrada, conscienciada i crítica, sinó que també és, sens dubte, un dels principals instruments de què disposa l’estat amb vista a la igualtat social dels seus ciutadans. En aquest sentit, la sociologia industrial sol parlar de l’existència de les denominades “passarel·les socials”, que permeten que un individu ascendeixi o descendeixi econòmicament en la jerarquia social. La formació rebuda per un individu no és garantia, però sí que constitueix una base molt important, perquè pugui tenir una vida millor de la que han gaudit els seus pares. En aquest sentit, bona part de la inversió que fa un estat en educació és, indirectament, una inversió en polítiques d’igualtat social. Donar a un infant una bona formació implica possibilitar-li els mitjans necessaris per poder aspirar a aconseguir en un futur i de forma autònoma el seu propi model de vida. M’agradaria destacar, en aquesta línea, que l’escola a la qual va un nin no l’hauria de marcar, ni en sentit positiu ni negatiu, en el seu futur personal i professional. Així, la qualitat de l’ensenyament ha de ser la mateixa independentment de si l’infant va a una escola pública, concertada o privada. Aquest és el gran objectiu que han de garantir sempre, estant a l’aguait, les administracions públiques en l’àmbit educatiu. No es pot consentir, en un estat social i democràtic de dret, que la renda personal dels pares determini una millor o pitjor educació dels fills. I aquesta màxima s’hauria d’estendre també, gradualment, a l’ensenyament secundari i superior no obligatori.



[1] Antoni Bennàssar és advocat i actualment és director general de l’Oficina de Defensa dels Drets del Menor del Govern de les Illes Balears.

12 de setembre 2008

11 STC


Un any més es celebrar l'onze de setembre. Efemèride de derrotes, es commemora amb tristor a diferents llocs del món la caiguda de Catalunya davant les tropes castellanes i borbòniques de Felip V, la caiguda del govern popular de Salvador Allende a Xile i la caiguda de les torres bessones a Nova York. Aquest any, el Tribunal Constitucional ha volgut sumar una nova derrota a la llista d'efemèrides. Mitjançant una polèmica sentència, ha prohibit que el president d'Euskadi pugui cridar a consulta al seu poble. Es prohibeix una consulta popular que ni tenia caràcter vinculant ni era pròpiament un referèndum. Aquesta decisió ha implicat una nova derrota de la democràcia directa a l'Estat espanyol. Sembla que molts del prohoms de l'Estat pensen que els referèndums els carrega el dimoni, i malament va un poble que s'avesa a ser consultar a les urnes.

La Sentència té perles jurídiques molt sucoses:

La Ley recurrida presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado” [art. 1 b) de la Ley impugnada], equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español, y capaz de negociar con el Estado constituido por la Nación española los términos de una nueva relación entre éste y una de las Comunidades Autónomas en las que se organiza. La identificación de un sujeto institucional dotado de tales cualidades y competencias resulta, sin embargo, imposible sin una reforma previa de la Constitución vigente. En realidad el contenido de la consulta no es sino la apertura de un procedimiento de reconsideración del orden constituido que habría de concluir, eventualmente, en “un nueva relación” entre el Estado y la Comunidad Autónoma del País Vasco; es decir, entre quien, de acuerdo con la Constitución, es hoy la expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible (art. 2 CE), y un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos en virtud del ejercicio de un derecho a la autonomía reconocido por la Norma fundamental. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado.

Com es pot veure, la base jurídica de la STC és clara: no existeix cap realitat diferenciada que no sigui Espanya nació. I Euskadi és, en tot cas, un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos. És a dir, i en resum, que Euskadi existeix degut a què l'ha creat la Constitució espanyola, no degut a què sigui una realitat preexistent a la Constitució i a la pròpia idea d'Espanya. Supòs que tothom, sigui o no jurista, pot entendre l'impacte polític que té un raonament jurídic d'aquestes característiques.

11 de setembre 2008

La recerca de feina a través d'internet

Participació a la tertúlia sobre noves tecnologies d'Ona Mallorca. Tema del programa: la recerca de feina a través d'internet.

08 de setembre 2008

El més estimat

El Diari de Balears fa una votació sobre quin és el club esportiu més estimat a les Illes Balears. Per ara anam líders nosaltres. La votació es por fer al següent enllaç.

05 de setembre 2008

Jaime Primero, ese gran español


Llegesc que Carlos Delgado, batlle de Calvià, ha introduït l'himne espanyol, la marxa de gradaneros, als actes de celebració de l'arribada de Jaume I a Peguera. A més, i com a mesura adjunta, s'ha eliminat (oh, pecat!) Els Segadors del repertori de l'orquestra municipal del consistori calvianer. Aquestes decisions són lògiques en virtut de la particular interpretació de la història que tenen alguns. Així, el proper que ens queda sentir és que Jaume I, un destacat membre de la dinastia borbònica (arrelada, com es veu, des de sempre a Espanya), va desembarcar a Mallorca amb una rojigualda al coll i xiulant l'himne d'Espanya. Espanya, una realitat existent des de la prehistòria, identificada per la llengua castellana, parlada pel bon rei aragonès (que no català), Jaume I (o Jaime Primero, millor, que era com li deien a l'època).

PS. Parlant seriosament, i posats a desmuntar mentides, m'agradaria recordar que Els Segadors no sonen a les Illes arran d'una imposició importada catalanista postconstitucional. L'himne de Els Segadors fou considerat des de començament del segle XX un himne revolucionari cantat amb freqüència per les classes treballadores mallorquines. Era part del repertori de l'orfeó proletari de la Casa del Poble i a la majoria d'actes obrers prefranquistes duts a terme a Mallorca sonava La internacional, Els segadors, La Balanguera, i, en ocasions, La Varsoviana. Hi ha abundant bibliografia sobre aquest tema i, a més, he tengut la sort de què persones (a dia d'avui malauradament ja mortes) que varen viure de primera mà el funcionament de l'enyorada Casa del Poble de Palma m'ho contessin en el seu moment.

31 d’agost 2008

Decideixo decidir

Divendres passat vaig tenir l'oportunitat de dinar, convidat per l'Obra Cultural Balear, amb Mònica Sabata, portaveu de la Plataforma pel Dret a Decidir. Es va parlar de la situació política al Principat, de la campanya decideixo decidir, de la implantació de la plataforma al conjunt dels Països Catalans, de la sentència del constitucional sobre l'Estatut català i de moltes altres coses. A jo, a títol personal, el que em sembla trist és que hagem d'articular, en ple segle XXI, moviment cívics que defensin una cosa tan bàsica com és el dret d'un poble a decidir lliurament el seu futur. El dret a decidir és la base de la democràcia i s'ha de lluitar per aconseguir que aquest dret estigui present a l'Estat espanyol en l'aspecte nacional. Defensar el dret d'autodeterminació de les col·lectivitats no implica, ni molt manco, defensar la independència de cap territori; simplement suposa defensar el principi bàsic democràtic que són els vots els que han de triar el destí comú d'un poble, i no les imposicions externes, provenguin d'on provenguin. Per tant, i des de la radicalitat democràtica, s'ha lluitar per a què els pobles triïn lliure i democràticament el seu futur, sense coaccions ni repressions legals.

23 d’agost 2008

Accidents

Tothom està de dol per la terrible desgràcia que ha passat a l'aeroport de Barajas. Tot plegat duu a la reflexió. Estam posant diàriament les nostres vides en mans de companyies privades, que declaren pèrdues, acomiaden treballadors, i que pretenen, per damunt de tot, oferir els seus productes al millor preu, costi el que costi. Hem viscut darrerament dos incidents greus que ens han impactat i que fan que molts de ciutadans tenguin dubtes sobre l'eficàcia dels controls públics sobre l'economia privada en àmbits especialment delicats. El primer d'ells, en ordre d'importància, ha estat l'accident de Barajas, però tampoc ens podem oblidar de les greus irregularitats que han dut a què s'amagués una greu fuita nuclear a la central d'Ascó. En aquest món del capitalisme desapiadat l'Estat no pot dimitir. Han de ser organismes públics i eficients els que controlin que, sota cap concepte, es posa en perill la seguretat dels ciutadans per produir a més baix cost. El neoliberalisme econòmic imperant, que promou l'aversió a tot allò que suposi dirigisme estatal, no ens pot fer oblidar una màxima bàsica: la seguretat pública està per damunt del benefici empresarial.

15 d’agost 2008

Bolivia i la recuperació de les llengües indígenes

El govern d'Evo Morales, a Bolivia, posarà en marxa universitats en aymara, quítxua i guaraní. És una passa aquesta molt important per recuperar una cultura pròpia destruïda durant segles. Si el genocidi dut a terme a Amèrica i Àsia per part dels colonitzadors europeus va ser mol important, no és menys escandalós l'etnocidi silenciós que es va efectuar i que es continua perpetuant a molts de països d'Amèrica llatina. Tots els intents de recuperació de les cultures que intentaren ser fagocitades pel castellà, anglès i portuguès són d'aplaudir. Afortunadament, a dia d'avui, hi ha a Amèrica llatina una fornada de governs que uneixen el fet de ser d'esquerres amb un alt component indígena. Evo Morales era presentat abans de ser president com el candidato indigenista, o el líder cocolero, per part de la premsa espanyola. A Hugo Chávez se'l denomina freqüentment com a el índio Chávez, i els opositors criolls interns, o colonialistes externs, el qualifiquen habitualment de goril·la Chávez, enfotent-se de què és un simple indi acabat de sortir de la selva i que ha arribat per casualitat al govern. Tant de bo que Amèrica llatina rompi definitivament les cadenes i els indígenes tornin a governar completament els seus territoris i fer valer els seus interessos.

14 d’agost 2008

Participació a Tertulia d'Ona Mallorca

He participat a la tertúlia d'Ona Mallorca i s'ha parlat de dos temes ben interessants, la corrupció del consorci turisme jove i Son Espases. Aquí teniu l'arxiu.


12 d’agost 2008

Corrupció a rompre

Cada dia un s'aixeca amb una sorpresa nova a nivell de detencions judicials vinculades a la corrupció d'etapes polítiques afortunadament anteriors. Ahir, sis membres del PP foren detinguts a Palma. Havien estat alts càrrecs del Govern Matas i ara sembla que presumptivament aprofitaven la gestió pública per enriquir-se a nivell personal. La portaveu actual del PP, Catalina Soler, ha manifestat que els populars seran immisericordiosos amb els corruptes. És curiós, ja que el cinisme de la vida fa que la pròpia portaveu immisericorde estigui relacionada amb una causa de fons ben obscur, el denominat "cas cavallistes". En tot cas, i al marge de qüestions puntuals, si sumam tots els casos que han anat apareixent durant el darrer any després de la desfeta electoral pepera ens podem adonar que hi havia una manera de fer política basada en la idea d'impunitat. Sort de què, per vint i pocs vots a la Illa d'Eivissa, es va poder començar a desmuntar tot això. L'aire fresc que desitjava Rosa Estaràs, afortunadament va arribar.

07 d’agost 2008

Fent País

Rafel Nadal, ara que negocia ser la imatge turística exterior del Govern de les Illes, s'ha posat a fer País. Segons El Mundo, se va enfadar molt de què un periodista s'atrevís a fer una pregunta en català a una roda de premsa. Sobren els comentaris.

PRESENTACIÓN EQUIPO OLÍMPICO DE TENIS
Nadal: 'Mejor en español'

* Nadal se enfada ante la pregunta en catalán a Robredo

Nada más entrar en la sala, Nadal ya preguntó en voz alta sobre el idioma en el que iba a ser la rueda de prensa: «¿Contesto en inglés o en español?». Cuando decidieron que iban a contestar a las preguntas en castellano, llegó la cuestión en catalán del informador, lo que terminó por importunar a Nadal, un poco harto de la situación.

02 d’agost 2008

Sobre corbates


Jo, com molts altres, sóc poc amic de portar corbata. En la professió del Dret és gairebé una peça de roba imprescindible per a determinades activitats, tal i com pot ser anar a les vistes orals del judicis. He vist en ocasions a advocats demanar excuses al jutge per no haver pogut portar corbata a un acte judicial. Ara, arran de l'incident que va protagonitzar José Bono al Congrés dels Diputats, la qüestió de les corbates s'ha tornat a posar de moda. I dins de la literatura sorgida, destacaria un gran article d'Andrés Trapiello publicat a El Magazine de dia 27 de juliol de 2008.

CORBATAS, CRUCIFIJOS Y OTROS ARREOS

ANDRÉS TRAPIELLO

¿Qué hombre no ha tenido en algún momento de su vida un altercado serio a cuenta de una corbata?. Hace años, formando parte del tribunal que sometía a escrutinio las solicitudes de los aspirantes a becarios de la Academia de España en Roma, se me acercó uno de los beneméritos miembros de la Academia de San Fernando (en cinco años no vi en ese jurado ni una sola miembra). Delante de todo el mundo me afeó que me hubiese presentado sin corbata. El día, de julio, era rigurosamente caluroso, y pongo por testigo de ello al severo crucifijo que presidía todas nuestras deliberaciones. Fue una situación embarazosa porque yo no conocía en absoluto a aquel hombrecillo del que me desagradó especialmente el puñado de pelos que le salían, como una brocha, de las orejas y las narices. Creo que tendría que haberle contestado que yo llevaría corbata el día que pasara él por las manos de un peluquero que le podara aquellas pelambres asquerosas. Pero, atacado de furiosa erubecescencia, le confesé tímidamente que la corbata era preceptiva para los académicos, pero no para los artistas y escritores a los que por fortuna esta bendita sociedad nuestra deja hacer, en asuntos talares, lo que les sale de los... Pocas veces se habrá visto a una palabra tan procaz ganar tan bellamente una batalla. El académico, vencido por el desvergonzado lenguaje del arrabal, se dio media vuelta mascullando no supimos bien si disculpas o coléricos deseos de venganza.

Hace unas semans, un ministro se le ha negado al presidente de las Cortes a ponerse una corbata y dentro de unas semanas es probable que los crucifijos dejen de presidir los actos públicos. Contra lo que tal vez piensen muchos, ambos hechos son igualmente trascendentales y simbólicos en su nimiedad. La corbata, en su actual abstracción, es una de las prendas más tontas que exista, y bastante tontas suelen ser casi siempre las razones que favorecen su uso indiscriminado. La mayor parte de las veces se la pone uno para no ser el único que no la lleva y convertirse involuntariamente en el centro de todas las miradas. El presidente de las Cortes cree, sin embargo, que la corbata es necesaria para "vestir" de respetabilidad el cargo, lo cual es una de esas chorradas inconsistentes que hacen fortuna sólo porque se han reiterado. Unamuno no la usó en su vida, ni siquiera siendo rector, y habría seguido rechazándola así le hubieran nombrado presidente de la República. ¿Y qué habría pensado del asunto de los crucifijos, él, que dedicó un maravilloso libro al Cristo de Velázquez?

La corbata no es ni ha sido otra cosa que el símbolo del poder. Lo que en origen distinguía a los ricos de los pobres, que sólo se la ponen cuando quieren parecer más ricos de lo que son (en bodas, bautizos y comuniones) o más respetables de lo que suelen creer otros. La corbata es, diríamos, como el crucifijo del capitalismo, por lo mismo que el crucifijo, en el pecho de obispos, cardenales y papas, es la corbata del clero más remiso a perder sus privilegios. Los cargos "se visten" por dentro, habría dicho probablemente Unamuno, y los crucifijos...también. Demasiadas cruces llevamos todos en esta vida como para tener además que cargar con corbatas, crucifijos y otros arreos....

31 de juliol 2008

Manipulació informativa

Vídeo i carta anònima de resposta d'un catalanoparlant emprenyat amb la manipulació de la Telemadrid de n'Esperança Aguirre:



En esta noticia de Telemadrid se quejan de que si te vas de vacaciones a la costa catalana, los restaurantes se llaman 'El racó del Bon Menjar' y los helados se llaman 'gelats' y los zumos se llaman 'sucs', y se quejan de que esto sea así,
y de que se indique así.

¡Qué fuerte, qué fuerte! Así que 'gelats'... ¡qué barbaridad!

¡¡En catalán helados no se dice 'helados', se dice 'gelats'!!

¡¡Dios, qué fuerteeeee... qué atropello, qué indignación!!

¿¿Pero cómo puede ser que en otro idioma no digan 'helados' igual que se dice en español??

(menudo descubrimiento que acaban de hacer estos 'periodistas' de TeleEspe, ¿eh?)

Y encima la culpa de que se diga 'gelats' la tiene el gobierno catalán... que es el que está obligando a los catalanes a decir 'gelat' y 'entrepà de formatge', pero qué fuerte!!!

Lo mejor de todo es el enfoque de la noticia: SE QUEJAN DE QUE AL ESTAR EN CATALÁN, LOS TURISTAS NO LO ENTIENDEN.

Y luego nos recuerdan que el turismo es muy importante para la economía española, para que pensemos que por culpa del catalán y el vasco toda España nos vamos a arruinar... (Por cierto, no viene a cuento, pero ¿Sabéis que entre los mejores restaurantes del mundo, todos los españoles que hay son catalanes o vascos?).

Vaya, vaya... así que en Telemadrid se quejan de que los guiris no entienden los letretitos de los bares.

Pero es que como todos sabemos, los ingleses y alemanes que vienen a emborracharse en las playas españolas tienen todos un doctorado en filología hispánica y si estuviera en español lo entenderían... además de que un restaurante no se ve claramente que es un restaurante, y un puesto de helados tampoco se ve claramente que es un puesto de helados... NO... no se ve. Es necesario que lo ponga un cartel, y además en español.

Yo es que vamos, cuando me enteré de que en la esquina de mi casa había un bar fue porque había un letrero que ponía 'bar', ya que lógicamente, cuando vi el bar como tal no me di cuenta de que era un bar...

¿Qué debía de ser aquello tan raro con mesas y sillas y una barra y una terraza donde un señor servía cervezas y cafés?

¿Sería un puticlub al aire libre? ¿O una correduría de seguros? Hummm... ¿Un bufete de abogados? ¿O quizás una obra de Gaudí en plan tirao?
No, espera...
¿Y si era una tienda del Barça? ¡O una sede de Esquerra Republicana de Catalunya! ¡Ahí, en medio de la calle, que la ven los niños!


No... señores... ese sitio donde un camarero servía tapas y bebidas... ¡¡era un bar!!

¡¡¡Quéeeee!!! ¿¿Un bar??

¡¡Pues que pongan el letrero con la palabra BAR bien grande (y en español), que soy de Madrid y no me enteroooo!!


Volviendo al ejemplo del 'entrepà de formatge' (bocadillo de queso).
No es por nada pero un francés y un italiano entienden perfectamente la palabra 'formatge', porque en su idioma se dice igual. Lo que dudo que entiendan es 'queso'.
¿Es que Cataluña o Mallorca no tienen turistas franceses o italianos?

Curiosamente, en italiano 'helado' se dice 'gelato' (muy parecido a 'gelat') y yo creo que es mucho más internacional escribirlo con G que con H (incluso en Japón existe la palabra GELATO!!), ya que todo el mundo conoce el famosísimo 'gelato' italiano (menos en Madrid... allí por lo visto sólo comen membrillo).

Otra de las quejas de la noticia es que tardaron 'una semana' en enterarse de que en un sitio donde ponía 'FRUITA' vendían fruta.

¡Uffff!

¡30 años de vida y 5 cursando una carrera para descifrar este increíble jeroglifico... FRUITA = FRUTA!

Estos de Telemadrid... les cuesta, les cuesta...


Pero de nuevo lo más curioso... Insisten en que los extranjeros no lo entienden...
¿Ah, no?

¡¡Pero si en inglés fruta es FRUIT !!

¡¡
FRUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIT!!

(Señores de Telemadrid: ¿notan ustedes el asombroso parecido con la palabra catalana FRUIIIIIITA? Está en la letrita 'i', por si su gran conocimiento de idiomas no les permite percatarse de ello).


Una cosa que muy poca gente sabe, y que no interesa que se sepa, es que el español es una lengua rara entre todas las románicas porque el vocabulario se derivó de una forma muy diferente... por ejemplo: ventana se dice finestra en catalán, fênetre en francés, fenestra en italiano... el español es el único en que derivó 'ventana'. Lo mismo pasa con 'dirección', en todas las lenguas románicas existen dos palabras: una para referirse a la dirección en que algo se mueve (direcció, direction...) y otra para la dirección donde está algo, como una casa o una dirección de e-mail (adreça, addresse, indirizzo)... El español es la única en que sólo derivó dirección. Y lo curioso es que gracias a que muchas palabras pasaron del francés al inglés (liberty, transport, table), en inglés también existen dos palabras: 'direction' y 'addresse' (¡qué curioso! ¡se parece al catalán adreça y se pronuncia casi igual!).
El catalán es una puerta directa para comprender el francés, e indirecta para comprener mejor el inglés... y viceversa.
Otro ejemplo: mesa... en catalán taula, en francés table... y en inglés también 'table'.
Y otro: aceite... en catalán OLI, en italiano OLIO, en francés HUILE y en inglés OIL.

Pero claro, los de Telemadrid se quejarán si van a un bar en Barcelona y en las aceiteras pone OLI (en catalán) y no ACEITE, porque dirán que es que OLI los extranjeros no lo entienden, pero aceite sí que lo entieden (claro, claro...).
Lo curioso es que en las aceiteras normalmente no pone NADA, porque todo el mundo sabe distinguir el aceite del vinagre (supongo que en Madrid también...).

¡Ay, qué lengua tan difícil el catalán!
¡Que no se entiendeeee!

Volviendo a la noticia...
Es curioso que no se quejen de que en los autobuses tampoco ponga 'autobús', sino 'Transports Metropolitans de Barcelona'... porque claro, para saber que eso es un autobús, hace falta que lleve un cartel bien grande que ponga 'AUTOBÚS' (en español), que si no, los madrileños no lo entienden y se piensan que es un coche de bomberos... igual que una heladería, que si no pone bien grande 'HELADOS' se piensan que lo que están vendiendo son cacas de perro de colorines. ¿Y ya les han pedido a los del McDonald's que pongan un letrero donde diga 'Hamburguesería' (en español)? A ver si un madrileño se va a pensar que es una tienda de algo de Madonna...
Por cierto... en Cataluña y Mallorca muchos McDonald's tienen los menús en catalán... queja que también leí en otra noticia.
¡Ay, qué dilema!
¿Cómo se dirá BigMac en catalán? ¿Y Coca-Cola? ¿Y McFlurry? ¿Y McNuggets? ¿Y patatas?
'¡¡Jo, tía, yo es cuando me la voy al McDonald's en Barcelona está el menú en catalán y la digo, que no me la entiendo!!'

(Nota: patatas se dice patates, apuntáoslo que no se os olvide, no sea que luego no lo vayáis a entender).


Por lo visto llevan un par de años con este tipo de noticias dando a entender que moverse por Cataluña es imposible porque no se entera uno de nada... y también difundiendo la idea de que 'te multan si pones el letrero en castellano', cuando la realidad es que los comercios pueden poner todas las lenguas que quieran, sólo se les pide que también haya información disponible en catalán.
Alguno no estará de acuerdo en que se obligue a poner la información como mínimo en catalán (o el idioma que sea), ya que lo que debe primar es la libertad, si sólo quieren ponerlo en chino, pues en chino... Pero ése es otro tema, y curiosamente, nunca lo han tratado en Telemadrid ni en ningún otro sitio. Ellos (y la Cope y muchos otros medios) sólo han tratado esta gran mentira: 'Te multan por rotular en castellano'. Es decir: Está prohibido usar el castellano.
¿Cómo te van a multar por escribir algo en castellano? ¿Alguien se lo cree? Sí: los tontos.

De todas formas, si un restaurante decide llamarse 'El racó del Bon Menjar' y no 'Mesón Pepe' será porque quiere, ¿no?
Pero claro, en Telemadrid se quejan de que con ese nombre los turistas no entienden que ahí lo que se vende es comida ('menjar').

Es curioso, porque la mitad de veces en mi vida que he comido en un bar o restaurante (en España, en Italia, en Japón, en Francia...), jamás me fijé cómo se llamaba...
¡Simplemente vi que era un restaurante y entré!
Pero, no, los telemadriles quieren que se lo pongan ahí bien clarito en su idioma, así en plan Homer Simpson.

'ATENCIÓN: AQUÍ, COMIDA, PA JALAR, ¡ÑAM ÑAM!'

Por cierto, yo tengo una queja respecto a los bares de Madrid.
He ido muchas veces, y me encanta ir a comer al MUSEO DEL JAMÓN.
A pesar de su nombre, no es un museo, es un bar-restaurante... Yo supongo que los madrileños, listos y cultos como son con sus musicales y sus museos y su Real Academia y esas cosas, saben reconocer que un bar-restaurante es un bar-restaurante y no el Museo del Prado, por mucho que se llame 'museo' (de la misma manera que sabrán que una heladería es una heladería aunque lo ponga en catalán, ¿o es que el sentido común se lo dejan en casa?).

La cuestión es que en este Museo del Jamón, al igual que en algunos bares de Madrid, vendían una cosa que ponían ahí en un letrero, y que yo nunca logré entender lo que era.

Ellos se quejan del 'entrepà de formatge' en un bar de pueblo catalán, porque no se entiende.

Pues yo me quejo de otra cosa que tampoco entiendo, no en un bar de pueblo, sino por todo el centro de la capital española.

La cosa que nunca logré entender en Madrid, por no estar rotulada en cristiano fue:

'PANTUMACA'

¿¿¡¡ QUÉ COÑO ES PANTUMACA !!??

¿¿ES UNA PALABRA DEL DIALECTO MADRILEÑO??

¡¡¡¡ QUE ROTULEN EN ESPAÑOL, POR FAVOR !!!!


PD: Esto es una crítica sarcástica a Telemadrid y a la gente rancia que aún no se ha enterado de que en España (como en muchos países) se hablan varios idiomas y es algo perfectamente normal.
NO es una crítica a los madrileños (entre otras cosas porque tengo amigos que lo son) ni tampoco es una crítica a su maravillosa ciudad.

30 de juliol 2008

No hay problema sin solución

Pel meu barri es publicita un vident africà. Ara he escanejat la publicitat que va deixant per les bústies ja que ho trob força interessant. De ser vera el que diu, no es necessitarien ni psicòlegs, ni advocats, ni mediadors familiars, ni metges, ni res de res. Posaríem un vident africà a la nostra vida i tot solucionat.




PS. He esborrat la primera part del número de telèfon per evitar que ningú es pensi que em dedic a publicitar serveis de dubtosa eficàcia.

23 de juliol 2008

Royal Mallorca SAD

Sembla que el Real Mallorca SAD pot ser venut a un anglès. L'anglès diu que no en sap res de futbol i que el que el seu primer objectiu és augmentar la massa social anglesa que vagi a veure la seva empresa. El futbol professional fa molt que ha perdut el cap. S'ha imitat el model de l'esport professional nord-americà i s'ha impulsat una manera d'actuar en la qual els sentiments dels aficionats són el que menys importa. No sé que pensaran els barralets, tampoc m'interessa gaire, em supòs que n'hi haurà que dins el fanatisme supporter ho veuran bé i altres seran més crítics. Aquest canvi de propietat podrà suposar a nivell estètic, en tot cas, que ara es puguin veure al fons sud de l'Ono Estadi (antigament Son Moix, of course), a més de les banderes espanyoles amb el toro de Osborne que porten els afeccionats radicals barralets, qualque Union Jack. Tot sigui per superar Trafalgar.

20 de juliol 2008

Un drama darrera cada prostituta

Apareix a El País un interessant reportatge sobre la prostitució i l'evolució de la nacionalitat de les prostitutes. Les dades que es donen són colpidores. Pel que es conta, es veu que estan augmentant el número de prostitutes espanyoles i que els preus cauen en picat. Recentment, a un congrés virtual sobre prostitució celebrat a Palma, es parlava que la prostitució s'està convertint en una nova modalitat d'oci de cap de setmana, socialment ben vista, per molts de joves de sexe masculí. El que m'agradaria destacar de tot això és que darrera cada prostituta hi ha casi sempre un gran drama personal i molt de sofriment, que s'ha de perseguir als proxenetes que es lucren amb la vida d'aquestes dones i que s'ha de preservar els seus drets el màxim possible. A més, i com a dada curiosa, es veu que la febre de la selección ha arribat als prostíbuls, i que la nacionalitat espanyola de les prostitutes augmenta les tarifes a pagar pels clients. Es conta al reportatge, que algunes d'aquestes prostitutes espanyoles duen d'indumentària, per distingir-se d'altres nacionalitats, la famosa camiseta del combinado nacional. La prostitució no és, ni serà mai, una professió com qualsevol altre, i les dones que es veuen obligades a prostituir-se, portant la roja o qualsevol altre vestit, són, malauradament, les grans maltractades (i oblidades) d'una societat fortament patriarcal i masclista. Que a ningú se li oblidi mai això.

Una madame -o mami, en jerga más actual- presenta a la chica como Ana. Es muy joven, guapa, de aspecto poco artificioso. Viste la camiseta de la selección nacional de fútbol y un tanga. "Es natural, cercana, es lo que tienen las señoritas españolas", dice su madame. Ana tiene una mirada mortecina y una sonrisa suave cuando da dos besos al cliente. Dice que lleva muy poco en el negocio, que acaba de empezar.

16 de juliol 2008

Mans enlaire, això és un atracament

Mans enlaire, això és un atracament. Tres dècades després de què s'aprovés la Constitució espanyola de 1978 l'Estat espanyol ha fet públiques, per primera vegada, les balances fiscals. Els resultats són colpidors. L'Estat espanyol se'n duu 3.190 milions d'euros que no tornen a les Illes. Mentre, les desigualtats socials creixen dia a dia, i els nostres serveis públics empitjoren degut a què no tenim el doblers necessaris per afrontar l'augment de població i les noves necessitats tecnològiques i interculturals. Vos imaginau les polítiques socials que podríem fer amb 3.200 milions d'euros? Són uns doblers que empren altres Comunitats, pagades per noltros, per passar-nos per davant i fer-nos la competència, millorant en I+D+I, i subvencionant les seves indústries per a què ens llevin clients. Aquesta és la penosa realitat en la que ens toca viure. Davant això crec que el crit de guerra de tots els ciutadans de les Illes, provenguin d'on provenguin, hauria de ser sobirania fiscal. I ja es sap que un poble sobirà fiscalment, acaba demanant a crits la sobirania política.





10 de juliol 2008

Bilingüisme xinès

Ahir vaig anar a una oficina de correus de Ciutat de Mallorca. Vaig quedar sorprès ja que no hi havia cap cartell de retolació exclusivament en català, tal i com denuncien els del manifiesto, emperò sí que n'hi havia un de ben gros escrit exclusivament en xinès. Em supòs que aquest tipus de retolació no molesta als defensors de la llengua de Cervantes (no he llegit mai cap article en contra dels rètols en idiomes estrangers, siguin el xinès a correus, l'anglès a Magaluf o l'alemany a la Beer Strasse de S'Arenal). Es veu que només es preocupen, els del manifiesto, davant els intents de recuperació del nostre estimat català al seu àmbit territorial. M'imagin que els espanyolistes pensaran, una vegada vista la fotografia, que un cartell en xinès té disculpa si incorpora imprès un element ben gros i significatiu tal i com és la rojigualda. Tal mostra d'espanyolitat no demanada ho disculpa tot.

07 de juliol 2008

Les dades del català a Balears i el Manifiesto

Front a les mentides, les dades. El Diari de Balears publica les dades de les notes tretes en català i castellà dels alumnes presentats a selectivitat.

Un 5,54 és la nota mitjana que els balears obtingueren de l'assignatura Llengua catalana i la seva literatura. En el cas de l'assignatura Llengua i literatura castellana, la mitjana, d'un 5,33, fou algunes dècimes lleugerament inferior, segons informaren ahir fonts de la Universitat de les Illes Balears.


Es veu que la suposada "persecució" que duim a terme "contra" el castellà, i que denuncien els del manifiesto, no està donant fruits. D'aquestes dades, almanco en Carlos Delgado en podrà treure una de positiva:

Com a cosa curiosa, els alumnes del municipi de Calvià són els que manco han emprat el català per fer els exàmens. Només entre un 50 i un 60 per cent dels estudiants residents en aquell municipi han emprat majoritàriament el català per examinar-se.

04 de juliol 2008

L'espanyolíssim Casillas

El capità de la selecció espanyola de futbol, la roja, s'ha sumat al Manifiesto por la Lengua Común (la castellana, of course). En declaracions a El Mundo, ho ha fet, segons ell, pels següens motius: "Me adhiero porque creo en el vínculo que supone nuestro idioma común y porque no quiero que ni un solo niño en mi país no pueda acceder a su derecho a educarse a través de este vínculo común"

Aquest manifest, que ara està tant de moda, intenta, en fons, tornar al monolingüisme castellà i conté perles com aquestes:

La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.

Los representantes políticos, tanto de la
administración central como de las autonómicas,
utilizarán habitualmente en sus funciones
institucionales de alcance estatal la lengua
castellana lo mismo dentro de España que en el
extranjero, salvo en determinadas ocasiones
características.

L'objectiu declarat d'aquest manifest és fer una llei estatal, canviant la constitució si fos necessari, per garantir els seus objectius. Uns objectius que parteixen d'una gran mentida: que es persegueix als castellanoparlants a les autonomies no castellanes, tal i com pugui ser Balears. El capità de la selecció espanyola es suma a la mentida, la perpetua i la popularitza. El seu ex-seleccionador va fer el mateix fa una setmana. I el que més m'emprenya (es veu que circula sang catalana per les meves venes) és que el sou d'aquesta gent (Casillas, Aragonés, etc.) l'he pagat, en certa mesura, a través dels meus impostos, per a què me representin (perdonau el sarcasme) lluint "la roja". Em sap greu, però la meva bandera és roja, però no està tenyida, ni molt manco, del roig que pretén representar aquesta selecció del toro de osborne i el "viva españa" per megafonia.

PS. Si Casillas i els altres són tan espanyols, que regalin els sous que han guanyat amb "la roja" a l'hisenda pública espanyola. Això sí que seria una gran mostra "d'espanyolitat". I vos deix, per, últim un gran acudit gràfic aparegut al Diario de Mallorca.


28 de juny 2008

Dos vídeos per la història

Ara que tothom parla de "la roja" i que la font de les tortugues s'omple de gent amb banderes espanyoles( i més d'una de feixista preconstitucional) aprofit per penjar dos vídeos inoblidables. El primer, el del reportatge del Canal 4 sobre el desplaçament a Gernika, el segon, la notícia de IB3 sobre l'ascens. 18 anys després, tornam a ser equip de segona.




20 de juny 2008

Sentiments blanc-i-blaus

Darrerament ha estat força polèmic a n'aquest bloc els meus comentaris sobre el Balears. Sembla que han despertat més ganes de replicar que qualsevol comentari polític. En tot cas, voldria recomenar dos articles, un den Pere Fullana i un den Francesc Bujosa, que resumeixin un poc el que representa el Balears i la seva rivalitat amb el Mallorca.

Els teniu aquí el den Francesc (html i pdf) i el den Pere Fullana (html i pdf). Transcric, a més, dos paràgrafs significatius de cada un d'ells.


Francesc Bujosa:

Mentre m’atracava a la porta d’entrada vaig pensar en una frase de Narcís de Carreres, el que fou president del Barça, que un dia afortunat va dir allò de "nosaltres som el que som i representem el que representem". Una frase d’aparença enigmàtica i que, tanmateix, tothom va entendre. L’únic president en el món que també pot dir això –som el que som i representam el que representam– i que tot el món entengui perfectament el que vol dir és el de l’Atlètic de Balears. No n’hi ha cap dubte. Tot el món sap perfectament qui és l’Atlètic de Balears i exactament el que representa. Vaig trobar una coneguda, ja dins l’estadi, que em digué que ella era del Mallorca, però que també era del Balears, perquè en el fons els dos són equips de Palma i Mallorca. Quasi no la vaig deixar acabar i la vaig escometre dient-li: "Això és impossible".

Hi ha una cançó de la Trinca que diu que "no se puede amar a dos mujeres a la vez i no estar loco". I si he de dir la veritat respecte a l’amor i les dues dones diria que si tengués doblers, encara em veuria amb cor de provar-ho, però ser de dos equips tan antagònics és no sols impossible sinó moralment impresentable. Molt pitjor que ser afeccionat a la bigàmia. Jo no tenc res a dir si algú vol ser del Mallorca i se sent identificat, per exemple, amb aquells que habitualment ocupen la llotja de presidència de Son Moix –ja sabeu aqui faig esment– però aquesta poc comprensible identificació no pot ser compatible de cap manera amb un equip que té els principis morals que té el nostre Atlètic de Balears. Mai. Fa molts d’anys que el gran Joan Fuster em va ensenyar que un nacionalisme mai no neix sol sinó sempre enfrontat amb un altre. El mateix passa en el futbol: la bona amistat entre el Balears i el Mallorca seria contra natura.


Pere Fullana:

"L’equip blanc-i-blau, popular i marginal, mai no ha mort, perquè guarda algun secret del passat. Mallorca conserva un inventari escassíssim de memòria esportiva, i el Balears és un dels escassos arxius vivents d’aquesta memòria historicoesportiva del país i una de les icones de la lluita de classes a la mallorquina. La gespa artificial i la repintada del camp fetes durant els darrers temps únicament han maquillat l’interior d’un estadi que representa una conjuntura extraordinària per a Mallorca, obsoleta i en decadència..."

"D’aquesta manera l’Atlètic representa la història d’una col·lectivitat sense història. És una figura realista on es projecta una part essencial del nostre país que ha treballat i a penes no ha triomfat; una part que ha desitjat fites i titulars rellevants i s’ha vist obligada a sobreviure en la indiferència generalitzada dels poderosos. Aquesta és la història dels que no tenen història, dels que mai no han pogut inscriure el seu nom al costat dels elegits, i sumar-se a aquells que els poders establerts consideren importants.

La grandesa i la misèria del país van tan unides com hi van també les d’aquest club que durant els darrers cinquanta anys ha viscut hivernat, en silenci, sense ningú que se l’escolti. Sobretot perquè en aquest país preferim música d’altaveu a la veu ben alta cantada en la llengua del país i sense fer ostentacions."

PS: (Les negretes apareixen a l'original)


14 de juny 2008

90 minuts

Demà diumenge, a partir de les 12, ens jugam l'ascens. Preus populars, 5 euros en anticipada, i es presumeix una entrada de més de 10.000 persones a l'Estadi. Esperem tenir la sort que mai hem tenguda i que puguem assolir una categoria que vàrem perdre fa 18 anys. En tot cas, sempre ens quedarà records inoblidables d'una temporada que entre d'altres coses ha aconseguit rellançar l'afició baleàrica i desplaçar més de 200 aficionats a Bilbao. Tot un rècord per un equip de tercera divisió.


07 de juny 2008

A Guernika

Aquest cap de setmana men vaig a Guernika. Jugam la final d'ascens a segona divisió B. Això ja és una festa i un premi passi el que passi damunt el camp. Després de l'infern de la regional fa dos anys haver assolit el campionat de lliga per davant del Mallorca i haver arribat a la final de l'ascens ja és tot un premi. Ens anam cap a Bilbao 200 grillats que sentim els colors blanc-i-blaus dins el cor. Justament ens la jugam contra l'equip d'una ciutat que és símbol del nacionalisme basc i de la lluita antifeixista. Només un arribarà a la segona divisió, una autèntica llàstima. Esperem tenir sort noltros en un camp difícil, la necessitarem.




05 de juny 2008

Lluís Sitjar

Com que aquesta setmana parlam bastant de futbol, crec convenient citar un interessant article den Llorenç Capella al diari de Balears en que conta el passat del president més emblemàtic del Real Mallorca: en Lluís Sitjar. Aquest president va donar nom camp històric dels barralets, el que estava ubicat (i encara hi està esperant un pelotazo), a la barriada de El Fortí. Bé, pels interessat en la història, aquí està l'article. Un dia parlaré de presidents i directius dels Balears (els Matas, Jaume Planas, Peñarandes, i companyia...) de ideologia antagònica al citat Lluís Sitjar.

04 de juny 2008

Acudit sobre el Balears

Estem a la recta final de la temporada i darrerament parl bastant més que de costum de futbol. El club dels meus amors, l'Atlètic Balears, està jugant la promoció d'ascens a segona divisió B. Aquest fet implica que els mitjans informatius ens prestin més atenció. Quan vaig entrar a la directiva del Club, l'equip havia davallat a regional preferent, estava ple de deutes, i només quedàrem tres persones a la directiva per treure el carro cap endavant. A dia d'avui, que van millor les coses, rebem qualque floreta. En aquest sentit, he vist que que el diari Ultima Hora ha publicat una vinyeta sobre la profunda preocupació que desperta entre l'afició mallorquinista el fet que poguem assolir l'ascens. Una preocupació que va unida a la situació del sector turístic i de la indústria del totxo. Molt significatiu. Els aficionats dels Balears, històricament, ens hem preocupat, a més de pel nostre Club, per la forma amb la qual podíem arribar a final de mes. La diferència sociològica històrica entre una afició i una altra és ben significativa.

Volem un tractament colonial

Llegesc al Diari de Balears una preocupant notícia. Sembla que la darrera idea del govern ZP és que vol treure del conveni ferroviari els més de tres-cents milions que es necessiten per construir el tramvia de Palma. Jo sóc més partidari de metro que de tramvia, i em supòs que si es fa el tramvia és, entre d'altres coses, degut a què és més barat per kilòmetre que un metro (les tuneladores et cobren a preu de canari jove). Ara sembla, segons la notícia, que Madrid es posa a discutir que tinguem un transport públic fins a l'aeroport. Un aeroport, el de Palma, que li permet treure uns beneficis anuals, en concepte de ingressos turístics, impressionants. Rebem de la metròpoli madrilenya, en aquest sentit, un tracte pitjor que el que rebien les colònies del segle XIX. Convé recordar, en aquest sentit, que l'Imperi Britànic va posar vies de tren a totes les seves colònies, ja que li permetien dur les matèries primeres amb rapidesa als ports, i d'allà a la metròpoli. Si des de Madrid fossis intel·ligents, i maldament només fos per un pur interès colonial, pagarien un tramvia fins a l'aeroport fora remugar ni un sol segon. El reportaria més benefici que seguir maltractant-nos tal i com fan sempre.

29 de maig 2008

Una república més, un rei menys


Crec que avui és un bon dia pel Món: la humanitat té una monarquia menys. El Nepal ha votat a favor de la República. El rei haurà de partir, els súbdits passaran a ser ciutadans. La monarquia és un règim propi de sistemes feudals, amb reminiscències odioses, que perpetua la discriminació nacional, de classe i de gènere. Per tot això estic content de què el Món tengui una república més i un rei menys. Encara que, no podem oblidar, que hi ha en el Món repúbliques odioses que de progressistes i respectuoses amb les identitats nacionals minoritàries no en tenen res.

1 any de Govern

El passat dissabte ens reunírem la gent del BLOC (militants dels partits i independents, entre els quals m'incloc) per analitzar el primer any de govern. Sembla que fou ahir en què es va derrotar al PP a les urnes i es donava pas a una nova etapa de canvi polític. En aquest any han canviat moltes coses, entre elles que s'ha posat en marxa una neteja política que ha desembocat en molts de dirigents de l'antic govern encausats per casos de corrupció política. Queda molta de feina per fer, noltros també cometem errors i tenim febleses, entre elles la més important la nostra debilitat orgànica com a possible força política alternativa al bipartidisme, però podem oferir a la societat, almanco, la credencial de tenir les mans netes de corrupció. I això, vist com està el panorama, és molt.

23 de maig 2008

Intrussisme professional


He quedat molt sobtat quan he llegit una notícia al diari Ultima Hora en la qual es narra com un home s'ha fet passar per advocat, fins i tot actuant a judicis, durant molt de temps. L'individu en qüestió sembla ser que no tenia cap tipus de titulació, encara que, segons va dir al judici, es considerava un "erudito del Derecho". A mi sempre m'agrada recordar una frase atribuïda al metge Gregorio Marañón i que afirmava que "Todo español, por el mero hecho de serlo, ya se cree un médico, y si, además sabe leer y escribir, se convierte automáticamente en abogado". Em resulta paradoxal, en aquests sentit, que en matèria de Dret, medicina i llengua tothom es cregui un "especialista". S'ha d'exigir un respecte per la gent, com jo, que hem dedicat i dedicam la nostra vida a l'estudi del Dret, a més de pagar religiosament les nostres quotes al col·legi professional. Benvingudes siguin en aquest sentit totes les sentències de condemna per fer front a l'intrusisme professional.

22 de maig 2008

Bona sort i poca memòria


Vicente Grande va guanyar en una sola operació immobiliària especulativa 32 milions d'euros. Va comprar una finca per 14 milions i la va vendre als pocs dies per 46. La seva declaració davant el jutge ha estat apoteòsica: diu que l'operació va ser un "cop de sort" i que "no se'n recorda"de com va cobrar els 46 milions d'euros. Sorprenent la poca memòria d'alguns en quantitats significatives...