Educació i Igualtat Social

Article aparegut al diari Ultima Hora el dissabte 20 de setembre de 2008 a la pàgina 45.

Educació i igualtat social

Antoni Bennàssar Moyà[1]

Com cada any, comença a mitjan setembre un nou curs escolar. L’educació, i en especial l’escola, és un dels principals elements conformadors de les característiques bàsiques d’una societat. Així, una de les grans revolucions que ha permès, durant els dos darrers segles, forjar una societat més justa, ha estat la implantació d’un sistema públic i gratuït d’ensenyament a la majoria d’estats del món.

L’avenç que implica que un infant pugui rebre una formació estàndard, al marge de la renda dels seus pares, és un dels pilars bàsics de l’estat social i democràtic de dret. Així, només es pot construir una societat lliure sobre la base de ciutadans formats, i l’existència de l’escola pública com a element bàsic de l’aprenentatge de l’individu és un requisit inexcusable per aconseguir un model social avançat i democràtic. D’aquesta manera, la lluita progressista sempre ha anat encaminada a reforçar dos pilars bàsics de l’estat: l’educació i la sanitat. La sanitat, per evitar que la salut i la vida del ciutadà anés condicionada al seu nivell de renda; i l’educació, per intentar que els ciutadans poguessin tenir uns mínims d’il·lustració que els permetés pensar per si mateixos i no ser simples elements obedients del poder polític o econòmic.

L’educació és un element bàsic per a l’emancipació de l’individu. En aquest sentit convé recordar que l’extensió del sistema educatiu a nous sectors socials fou considerada en el seu moment un element pertorbador i revolucionari. La gran esperança de progrés social dels més dèbils de la societat anava vinculada a la millora dels recursos educatius i a l’aprenentatge. Ja des de final del segle xix, el moviment obrer organitzat creia que un treballador format era un treballador amb més dificultats per patir l’explotació del sistema capitalista. Així, una de les primeres tasques que dugueren a terme les societats obreres decimonòniques fou la recerca de l’alfabetització de les classes populars, comesa que fou una constant al llarg de tot el segle xx. I convé recordar, en aquest aspecte, el paper destacat que tingueren tant les cases del poble socialistes com els ateneus anarquistes i republicans. Foren milers els treballadors que pogueren aprendre a llegir i escriure gràcies a les classes que reberen als centres obrers de començament del segle xx.

La segona meitat del segle xx espanyol es va caracteritzar per la implantació d’un model educatiu basat en un ensenyament bàsic gratuït que era emprat pel règim com a instrument d’adoctrinament polític i unificació nacional. El basc, el gallec i el català quedaren proscrits a l’escola, es depuraren milers de mestres per les seves fílies republicanes i la formació del “espíritu nacional” impregnà els projectes docents. En tot cas, i intentant treure coses bones d’una època negra, convé destacar que a partir dels anys seixanta, i coincidint amb el denominat desarrollismo econòmic, hi va haver tota una generació de ciutadans, provinents de la classe social mitjana baixa, que va tenir la possibilitat d’accedir, per primera vegada, als estudis universitaris. L’increment d’alumnes universitaris i l’augment de l’heterogeneïtat dels seus orígens socials foren, sens dubte, una de les empentes que possibilitaren la caiguda de la dictadura. Recordem, en aquest sentit, que la universitat es convertí, a les acaballes del franquisme, en un dels principals focus de moviments conspiradors antifranquistes.

L’educació universal i gratuïta no tan sols té la seva importància amb vista a la formació d’una ciutadania il·lustrada, conscienciada i crítica, sinó que també és, sens dubte, un dels principals instruments de què disposa l’estat amb vista a la igualtat social dels seus ciutadans. En aquest sentit, la sociologia industrial sol parlar de l’existència de les denominades “passarel·les socials”, que permeten que un individu ascendeixi o descendeixi econòmicament en la jerarquia social. La formació rebuda per un individu no és garantia, però sí que constitueix una base molt important, perquè pugui tenir una vida millor de la que han gaudit els seus pares. En aquest sentit, bona part de la inversió que fa un estat en educació és, indirectament, una inversió en polítiques d’igualtat social. Donar a un infant una bona formació implica possibilitar-li els mitjans necessaris per poder aspirar a aconseguir en un futur i de forma autònoma el seu propi model de vida. M’agradaria destacar, en aquesta línea, que l’escola a la qual va un nin no l’hauria de marcar, ni en sentit positiu ni negatiu, en el seu futur personal i professional. Així, la qualitat de l’ensenyament ha de ser la mateixa independentment de si l’infant va a una escola pública, concertada o privada. Aquest és el gran objectiu que han de garantir sempre, estant a l’aguait, les administracions públiques en l’àmbit educatiu. No es pot consentir, en un estat social i democràtic de dret, que la renda personal dels pares determini una millor o pitjor educació dels fills. I aquesta màxima s’hauria d’estendre també, gradualment, a l’ensenyament secundari i superior no obligatori.

---

[1] Antoni Bennàssar és advocat i actualment és director general de l’Oficina de Defensa dels Drets del Menor del Govern de les Illes Balears.