El nostre exèrcit es diu cultura...

"Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i que gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. Aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit està arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem d'aquesta nació una terra lliure!".

Francesc Ribera i Toneu, "Titot", al seu discurs al Camp Nou en el Concert per la Llibertat.

Amenaces lletrades

Capella ardent dels advocats assassinats al Carrer Atocha (1977)

Avui s'ha fet públic que un dels advocats de l'acusació exercitada contra Luis Bárcenas, José Mariano Benítez de Lugo, rebé les amenaces de l'imputat a la sortida de la vista per dilucidar la presó provisional de l'antic dirigent del PP. L'advocat fou l'únic que demanà la presó provisional a la vista celebrada, presó que s'acabà dictant per l'Audiència. La defensa lletrada és el pilar de l'Estat de Dret. Així no es pot permetre cap tipus d'interferència a la mateixa i és, tant o més sagrada,  que l'actuació jurisdiccional o la del ministeri públic. D'aquesta forma, al llarg del temps han estat molts els advocats morts per l'exercici de la seva professió, entre ells, a manera d'icona, els advocats laboralistes assassinats per militants de dretes al ja mític Carrer Atocha de Madrid mentre negociaven un acord col·lectiu en el sector del transport. Allà a on es violen els drets humans, els advocats són els primers que en són atacat. Així, no fa molt, l'advocacia espanyola emetia un informe allà a on es descrivia, a títol d'exemple, que a Honduras, en menys de tres anys han mort cinquanta-nou advocats com a represàlia per haver dut la defensa de determinats casos. A Colombia, en el que duim d'any, n'han assassinat sis. En el cas espanyol, no fa molt, a Màlaga mataren a un advocat, Salvador Andrés Arena, i el Col·legi d'Advocats va dir que clarament era conseqüència de la seva tasca de defensa. El cas està sense aclarir. En el mateix temps, es va assassinar a Burgos a un altre advocat, Francisco Javier Ezquerra, en unes estranyes circumstàncies. I, en aquest sentit, recordem que un individu que ara va de defensor dels drets humans, Baltasar Garzón, ha estat condemnat per ordenar de forma indiscriminada fer escoltes il·legals a les conversacions entre detinguts i advocats. Sense oblidar tampoc les amenaces mafioses que, sovint des de el poder, s'emeten per intentar cohibir a qui exerceix lliurament el dret a la defensa dels seus clients. Molts dels exercents, les hem patides, i les continuarem patint. Com es veu, la defensa lletrada està molt enfora de ser garantida arreu del món, i a Espanya en particular, i, sense defensa lletrada, no hi ha estat de Dret. 

Escrit de denúncia presentat per l'advocat amenaçat

Espanya, terra de bars

Els nord-americans estan orgullosos de les seves universitats; els alemanys de les seves indústries; els anglesos de la seva diplomàcia i comerç internacional; i els espanyols, els espanyols estan orgullosos... dels seus bars. L'anunci de Coca Cola és simptomàtic d'una gent, els espanyols, que han fet de la "charanga y pandereta" que glosàs el gran Antonio Machado, l'ensenya "nacional". No han canviat gens en el darrer segle: les canyes, les tapes i la festa són el símptoma més clar d'un Estat que ha anat de prepotent en les darreres dècades, i té uns peus socials de fang, fonamentats en la incultura social a tots els nivells. Patètic tot plegat!

Televisió és alienació

"La televisió és el mirall allà a on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural"

Federico Fellini, director de cinema italià (1920 -1993).

Espanya no sura

Imatge "virtual" del submarí espanyol S80. 

Llegesc a El País que Espanya s'ha gastat 2.135 milions d'euros en construir un submarí militar. El cas és que no l'han sabut fer i si es fica dins l'aigua no tornaria a surar ja que han errat amb el pes i li sobren aprop de 80 tones. Han hagut d'anar als Estats Units i pagar-los 14 milions d'euros per veure si els americans poden fer que el submarí de l'Armada pugui surar. Es calcula que l'errada arribarà a costar uns 800 milions d'euros més dels nostres pressupostos. Això és Espanya, l'Estat de la "chapuza" i el "que inventen ellos". No hi ha doblers per res, i els espanyols tuden milers de milions d'euros dels nostres impostos en fer armes inútils que ni saben dissenyar. I mentre, es detecten aprop de 50 nins desnodrits a les escoles de Palma. Ni hi ha pa pels nostres nins, i els nostres impostos se'n van a Madrid per pagar submarins militars que ni suren. Esperem que la ciutadania obri els ulls, i no permeti que els mallorquins ens enfonsem amb aquesta Espanya que no sura...

L'escola com eina de llibertat

"L'esquerra ha fet de l'escola la seva eina; d'aquí la gran politització i adoctrinament que es viu a les aules"

Juana María Camps, Consellera d'Educació de les Illes Balears.

De tots els dois que va dir la consellera ahir al Parlament (entre altres cosas va impulsar la denúncia contra mestres i professors pel que explicassin a les aules, i va afirmar que defensar el català és fer "provincianisme") va dir, tergiversada, una veritat, i és que l'esquerra sempre ha vist a l'escola com una eina. Però no, tal i com diu la consellera, com una eina de politització i adoctrinament, sinó com una eina de cultura i llibertat. Front a l'analfabetisme que històricament ha impulsat la dreta, l'esquerra política sempre hi va confrontar educació i cultura. En els tres anys que Emili Darder fou batle de Palma, es feren més escoles que durant els primers 25 anys de dictadura franquista. A l'Estat Espanyol, la República, vingué, sens dubte, de la feina intel·lectual feta per la Institución Libre de Enseñanza (me supòs que la consellera no deu saber que és això de la Institución, i deu pensar que, si era "Libre", devia ser qualque cosa "roja", que segur que no tenia res de bo...). Ara, tornam al mateix model: criminalitzar a l'educació pública i als seus ensenyants; reduir i ofegar econòmicament el seu finançament; al temps que es fomenten els centres privats ultra religiosos-conservadors, que, entre altres coses, separen nins i nines a les aules, sent, la majoria d'aquests centres, sostinguts amb fons públics via concerts (es veu que, aquests centres opusdeístics, no fan adoctrinament...). Front a n'això, ahir, avui i sempre, defensarem des de l'esquerra l'escola com una eina, com una eina de cultura i llibertat!

Jo no sóc "nadalista"

Mai m'ha agradat el tennis (es un esport que m'avorreix enormement veure-lo), i, a més, darrerament ja em té completament fart tot l'assumpte Nadal: des de la sobredosi dels mitjans de comunicació, fins al piloteig institucional que tothom li fa; passant, pel que més cremat em té, els pelotazos que van fent el seu entorn aprofitant-se de què la piloteta groga entra per sota una retxa de guix. No n'estic d'acord que el Parlament de les Illes Balears li faci una llei a mida per a què l'empresa de la seva família pugui fer un pelotazo urbanístic construint un centre esportiu privat a Manacor. També em repugna que el president del govern suspengui un mini Consell de Govern per tractar el tema de la crisi, per anar-se'n a tot luxe a Rolland Garrós a fer-se fotos amb el "manacorí". Em repugna que sent tant "mallorquí", Nadal pagàs els seus impostos a Guipuzcoa per beneficiar-se del concert econòmic basc; i més ràbia me fa que la periodista que ho destapar, Ana Pastor, fos posteriorment acomiadada de RTVE (Nadal tributava a l'1 per cent, enlloc del 52 % que hauria de tributar qualsevol altre mortal). Em fa oi tot plegat, i ho dic ben alt, i ben fort: no, no sóc gens "nadalista", i ja n'estic emprenyat pel fet de que ja que és "mallorquí" haguem de dir amén amén a tot el que faci i donar-li les gràcies per existir. N'Escarrer, en Barceló i en Fluxà també són mallorquins, han triomfat internacionalment, i no m'identific per res amb ells; el mateix me passa amb el Nadal i el seu entorn. Som i serem de mons totalment diferents. Sincerament, jo, com a treballador mallorquí, amb una persona, per molt mallorquina que sigui, que en 5 anys ha guanyat 56 milions d'euros, poc o res hi tenc a veure. Per a mi, que guanyi o perdi Rolland Garrós me és completament indiferent, tant o més com la victòria de La Roja d'ahir per 2 a 1 a quatre haitians afamegats; algú ho havia de dir! 

La cançó de l'estiu 2013

La cançó d'aquest estiu als PPCC serà, sens dubte, "Espanya carinyo, lo nostre no funciona" del duet Mali Vanili:

"No puc aguantar més perquè són tant anys sent el que no he volgut i, et sóc sincer, que cada nit que arribo al llit ha estat un nou dia perdut. I és que Espanya, carinyo, lo nostre no funciona, tinc molta pressa, sinó t’importa jo vaig passant, ja no ho arreglarem parlant".

“Hem tingut moments de merda, tants esforços per comprendre’ns... Fa tant temps que ja no puc recordar com va ser que ens vam conèixer, en quin moment vas aparèixer i em fa mandra que m’ho tornis a explicar”

“I no t’hi esforcis i no em truquis, i no em vinguis al darrera, quin martiri vida meva, pren-t’ho més a la torera!” “Un país que es lleva d’hora mai ningú no el podrà aturar”

“Tenim un dèficit fiscal, cultural, laboral, gramatical, conceptual i mental”

“Tants estius i tardors que hem deixat enrere, ara és l’hora catalans de la nostra primavera”

Som diferents

En un vespre d'emocions, recordar que, ara fa un any, estàrem a una passa de tocar la glòria… De totes maneres, la glòria està en ser qui som, i representar el que representam… a Segona, a Segona B, a Tercera, o a Preferent; això, per noltros, en el fons, ens és indiferent: molts no ho entendran mai, aposta no són dels nostres, una victòria, o una derrota, no farà mai canviar un sentiment.