Mosquera

Som molts els que ens hem criat sentint contar les històries del primer jugador negre que va tenir el Club: en Máximo "Vides" Mosquera. Per ventura vaig escoltar mil vegades contar al meu padrí els gols de l'internacional peruà que havien quedats gravats en la retina dels que el pogueren veure jugar. Passaren els anys i Mosquera fou sempre un ídol per tots els que pogueren gaudir-lo portant la samarreta blanc-i-blava. Despús ahir va morir a Perú als 88 anys. Descansi en pau.

Tramuntana

Veure com Sa Punta de Na Foradada, i l’entorn de Son Marroig, es converteix cada capvespre en una gran verbena, amb música, i no precisament clàssica, a tot volum; centenars de persones, algunes ben begudes, empenyent-se; cotxes per tot entravessats i bregues de circulació enmig del col·lapse; i pensar si és així com es ret homenatge al llegat de l’Arxiduc i a la declaració de la Serra de Tramuntana patrimoni de la humanitat. Mallorca s’està convertint un vergonyós parc temàtic que fa empegueir.

IB3 poètica

Aquest mes de juliol es compleixen 20 anys de la mort de Miquel Àngel Riera i de Damià Huguet. He trobat molt a faltar l'emissió d'una programació especial per IB3 televisió sobre el tema. I si s'ha amès, disculpau la meva ignorància televisiva, però se m'ha passat per alt. 

S'haurien d'haver realitzat i emès des de la televisió pública, al meu entendre, un parell de bons documentals sobre els grans escriptors i poetes de les darreres dècades que ja no hi són (Riera, Huguet, Blai Bonet...). He trobat a faltar, per exemple, la ment privilegiada de doctors com Damià Pons i Pons explicant per la petita pantalla, des de la seva experiència i anàlisi literària, l'obra dels grans del Llevant de Mallorca. Em contaren fa temps la bona relació personal d'Andreu Manresa, actual director de IB3, amb Huguet, i, de ser veritat, esper que aquesta mancança que he apuntat, si és compartida, sigui esmenada en un futur, encomanant més programació cultural per la graella autonòmica. 

Entenc que IB3 és un Titànic mal de capgirar, però, en moltes de coses, l'ombra del tàndem creador Matas-Umbert, encara és molt allargada; i crec que som molts els que demanam més cultura i manco platja-verbena a les emissions de la televisió pública d'aquest País.

ATB, + de 75

Trob molt maca la campanya dels 75 anys de la fusió entre l'Athlètic i el Balears que està fent l'Atlètic Balears. Però convé recordar que, tal i com ha demostrat el Dr. Manel García Gargallo, la nostra història comença l'any 1920; per tant, enguany, complim 96 anys d'història, no 75!

Aquest 18 de juliol el vull acomiadar amb un poema del gran Blai Bonet que reflecteix el que va ser llarga nit franquista, que, en moltes coses, encara perdura. Facem junts que la muntanya, no només els capvespres, es tenyeixi de "violeta" republicà per oblidar la negror franquista. 

ESCOLA GRADUADA

Era una sala quadrada 
i tenia cinc finestres,
una muntanya pelada,
que era violeta als capvespres.

Darrera d'un mestret vell,
Jesús estava enclavat,
José Antonio ampliat,
Franco amb un faixí vermell.

La tarda era com un ciri.
Tocava Història d'Espanya.
Hi havia un gran cementiri:
la creu, els morts, un que guanya.

Darrera els vidres volava
la bandera de tergal:
volava, volava, estava
a l'aire i fermada a un pal.

Damunt una vidriera,
el sol fugia; el camp no.
Feia fred. La Sabatera
cantava al capdecantó:

"Sa moixa m'ha fet moixons
vestits de seminaristes,
quan han obert els ullons
han estat tots comunistes"

 

 

18 de julio

Tal dia com avui de fa 80 anys, la dreta, sota la bandera de l'espanyolisme i el tradicionalisme, amb l'ajut d'una part significativa de l'exèrcit i de l'església catòlica, iniciava el cop d'Estat que va acabar en Guerra Civil i 40 anys de dictadura franquista. M'encanta la portada del Heraldo de Madrid d'aquell dia; recordant la legalitat republicana front a l'aixecament militar reaccionari. Recordem que, tal i com sovint comentava el gran escriptor i periodista Haro Tecglen, Franco, i la resta de militars colpistes, havien jurat fidelitat a la República i besat mil vegades la senyera tricolor republicana. A més d'assassins en massa, foren, entre moltes altres coses, perjurs.  

"La República, QUE ES LA LEY, necesita de todos: ¡A defenderla!" 

NIça

Els atemptats de Niça són un atac directe a la democràcia; a la llibertat; als valors republicans; a l'esperit de Voltaire; a la defensa de la igualtat entre tots els éssers humans; i, finalment i en resum, a l'esperit de la revolució francesa i de les revolucions socials que se'n derivaren, com la Comuna de París de 1871... per tot plegat, la unió contra el terrorisme de ISIS és un deure de tots els demòcrates del món. No és gens casual la data triada per cometre l'atemptat. Aquests malnascuts ens volen fer tornar a la pitjors de les foscors duent-nos directament a l'Edat Mitja!

Damià Huguet

Recopilant material per un mes d’agost de lectura poètica campanera…

“Les pedres que hem tastat han vist la sang que hi havia.

Verdancs de llei més torts que la justícia.

Guarets ressecs i garrovers mig morts: negror d’alzines.

Tot farà ull. Terra cremada, camins amb llot,

arbres vençuts, rostolls amb pols, ungles d’acer,

pedra callada, sang de claper, esterrossalls,

llops sanguinaris, bucs esbucats. Cos mort de foravila".

Flor de Llops

Damià Huguet*

Aldea Global i tauromàquia

M'enrecord que quan era nin petit un toro, "Avispado", va matar l'any 1984 a Paquiri i els mitjans de comunicació convertiren la seva mort en una desgràcia "nacional"; no hi hagué ni una sola veu discrepant sobre els fets, ni sobre la tauromàquia. L'opinió pública era l'opinió publicada. Ara,la mort del torero Victor Barrio, 32 anys després, ha generat un tifó informatiu a les xarxes socials, amb debats, insults, denúncies penals, etc. Al marge del cas concret, tot plegat m'ha dut a pensar en com la profecia de Marshall McLuhan s'ha complert plenament.

Futbol i fiscalitat

Molt curiós que segons el dossier de El País, tots els futbolistes investigats per l'Hisenda espanyola per frau fiscal, llevat de Xabi Alonso, siguin del Barça. M'imagin que, a pesar de què les directives del Barça des de Sandro Rossell, han estat un autèntic desastre, no pot ser mai que només hi hagi frau fiscal al FC Barcelona; i que, per exemple, el Real Madrid, que té un pressupost superior i jugadors amb unes condicions salarials semblants a les del Barça no hagi incorregut mai en les mateixes pràctiques que el FC Barcelona en matèria fiscal. 

Dit això, trob lamentable la campanya que s'ha engegat de #TodosSomosLeoMessi. Què es vol dir, en el fons, que "tots" som delinqüents fiscals? Una vegada manifestat això, dir també que és vergonyós que s'hagi condemnat a Messi per part de la justícia espanyola sobre la base de l'acusació de l'advocacia de l'Estat i la seva teoria de la "ignorancia deliberada"; una teoria aquesta, la de la ignorància, a la que s'ha oposat de forma rotunda la mateixa advocacia que s'aplicàs en el cas de la infanta Cristina de Borbón. Què passa, que la infanta era "ignorant" del que es feia a Nóos i Messi no del que feien les empreses que administrava el seu gestor i família? 

Trob també vergonyós que a l'any 2012 s'arribàs a un "acord" entre Hisenda i Rafa Nadal davant un possible cas d'evasió fiscal derivat d'un domicili fictici sense que, pel que sembla, no es produís ni la imposició de cap sanció administrativa ni l'obertura d'una investigació penal quelcom s'ha fet amb altres esportistes. Segons sembla, Nadal, tenia una societat que declarava beneficis per valor de més de 19 milions d'euros anuals, i només va pagar en el darrer exercici abans de la inspecció, 10.319 euros en imposts.

Amb el tema de la fiscalitat en el món de l'esport, i com ja sol ser habitual en tot el que enrevolta el sistema polític i administratiu espanyol, tot plegat, fa molta mala olor...

Ciutat de nit

ciutat
de nit
diables vaguen
per què
temps
muralles
navalles
esgrellen
hores
comptades
mans de difunt
estimen
treballen
ulls de difunt
llàgrimes

No exagereu, que tanmateix…
Parlem-ne

Josep Maria Llompart*

Vídeos que ajuden a entendre resultats electorals...

¿Qué significa ser de izquierdas?
 

- Esos son los que apoyan a los "mariconsillos"
- Ser un cabroncete
- Ser un "joputa"
- Los que han echado España a perder
 

¿Qué significa ser de derechas?
 

- Los que ayudan al país a arreglarlo de la crisis que tenemos...

Lectures d'un diumenge d'estiu...

"Als Països Catalans vaig tenir sempre una terra d'acolliment. Allí vaig comprendre la importància de les arrels, la identitat i els seus acompanyants necessaris. Vaig sentir enveja, calor i emocions... em va canviar la vida sense saber-ho. "

Íñigo Errejón, escrit en un perfecte català, a la seva tesi doctoral "La lucha por la hegemonía durante el primer gobierno del MAS en Bolivia (2006-2009): un análisis discursivo"(Madrid, 2011)

Units, podem més?

Article publicat al Diario de Mallorca de 2 de juliol de 2016, pàgina 29:

Units, Podem Més?

Antoni Bennàssar Moyà

Passades les eleccions del 26J, toca fer una anàlisi en profunditat del resultat  de les mateixes i dels efectes que tindrà pel futur de l’esquerra alternativa a les Illes Balears. A l’àmbit illenc, la coalició entre Podem, Més i Esquerra Unida, clarament no ha funcionat. Gairebé 40.000 vots s’han perdut en relació a fa sis mesos. Ara ve el moment en què, des de la serenor, s’han d’analitzar les causes que ens han dut a aquesta pèrdua de votants que no ha permès fer el somiat (i necessari per pura oxigenació democràtica) “sorpasso” electoral al Partit Popular a les Illes Balears. Crec que ha arribat el moment de fer, fugint del caïnisme típic de l’esquerra, però també de l’autocomplaença i del paternalisme envers l’electorat, una autocrítica profunda de les coses que ens han fallat i que han conduït a què no es mobilitzessin desenes de milers de ciutadans que fa menys de mig any confiaren, aquell cop sí, separadament en els projectes polítics que representen a l’esquerra alternativa, transformadora, i sobiranista a aquesta terra.

La meva primera experiència política, ara ja fa més de deu anys, fou al BLOC per Mallorca, i allà vaig aprendre dolorosament que la suma de sigles de partits polítics, si no es fa des de la base i de forma cohesionada, no implica la suma de vots, ni molt manco, sinó que, ans al contrari, pot provocar just l’efecte antitètic, generant una pèrdua massiva de votants desencantats. Sóc un ferm defensor dels projectes d’unitat popular; però la unitat popular ha de partir de les bases cap a les cúpules, i no a l’inrevés. Negociar una candidatura verticalment, pactant llistes en reunions de despatx, és propi, sens dubte, de la “vella política”. Quan hom ha rellegit els documents polítics vigents de Podemos, aprovats ara fa menys de dos anys a Vistalegre, veu com, en repetides ocasions, es diu que una candidatura d’unitat popular no pot ser, en cap cas, una suma de sigles o de partits, sinó que ha de néixer de la ciutadania, sense que hi hagi quotes partidistes en el seu si. A més, la marca definitòria de la “unitat popular”, segons els documents fundacionals de Podemos, és que tots els membres de les llistes electorals de la candidatura d’unitat popular siguin elegits ad hoc mitjançant un procés de primàries obertes a tota la ciutadania sense tenir en compte la militància partidista originària dels candidats presentats. Pels motius que siguin, com es sap, el procés de constitució de “Units Podem Més” no es va fer seguint aquests principis, i ara s’han d’analitzar, internament i des de l’autocrítica constructiva, les conseqüències d’aquesta decisió.

A ben segur, la davallada de votants el 26J no es deu a una única causa, sinó a múltiples; i és ben cert també que l’èxit té mil pares i el fracàs és orfe. En tot cas, sí que és cert i segur, que la única solució possible, si es vol redreçar el rumb i rellançar el projecte polític mirant el futur és tornar a les bases originàries del moviment. I el projecte polític original de Podem, partia, no ho oblidem, de l’horitzontalitat; la participació permanent de les bases; i la transversalitat social tant de la militància com dels votants potencials. La participació institucional viscuda en el darrer any, i la conversió d’un moviment social en un partit polític clàssic, ha fet que es reprodueixin inconscientment els vicis propis de la “vella política” i això ha provocat, sens dubte, el desencís creixent entre una part important del membres de base de l’organització. Ara ens toca revertir aquesta situació, i, sens dubte, es pot fer. Només tornant als orígens, impulsant una altra manera de fer política sorgida de les preocupacions i anhels reals del carrer, podrem recobrar la necessària il·lusió que ens pot dur a l’esquerra alternativa, a mig termini, a ser la primera força política a les Illes Balears.