José Antonio Labordeta, referent d'esquerres

El passat diumenge 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta. Ara que veig que tothom es vol posar medalles dient que era "su amigo" i anant a fer-se fotos a les exèquies, me n'he recordat d'una de les seves darreres entrevistes, concedides a El País. En aquella entrevista Labordeta es queixava que els socialistes l'acusaven de "ser de derechas" i que Marcelino Iglesias, president d'Aragó, no l'havia convidat a la seva presa de possessió. Sí, sí, el mateix Marcelino que, una vegada mort, surt a totes les fotos proclamant-se orgullós i, en certa manera hereu, de Labordeta. Mirau que deia el gran cantautor finat no fa gaire "A mí ya no me invitan ni a la toma de posesión del presidente. Igual se ponen contentos con mi marcha, pero sigo escribiendo y lo haré con libertad". Quanta hipocresia que genera, en ocasions, la política entesa de forma electoralista. Vull reivindicar, al marge d'aquestes misèries, la figura i l'herència ideològica de Labordeta. Labordeta, llevat del seu pas pel PCE, va defensar sempre una manera d'entendre l'esquerra profundament arrelada a la pertinença nacional i d'arrels inequívocament marxistes. Ho va fer des de ben prest, l'any 1977, militant en un projecte interessant de socialisme alternatiu i antiestatalista tal i com fou Unidad Socialista (coalició en la qual estava integrat, en el seu moment, l'actual PSM). Labordeta, denunciant les contradiccions socialdemòcrates, sempre des de Aragó, i  amb la llibertat que genera el no estar supeditat a cap força amb seu Madrid, va dir al Congrés el que ningú s'havia atrevit a dir. La llibertat de la seva maduresa, unida al fet que era candidat per una força nacionalista, ecologista i d'esquerres (la Xunta), va aportar una veu valenta a l'hemicicle que contrastava amb l'automatisme d'aquells diputats que voten el que li marca amb el dit el seu cap de grup amb la finalitat única de cobrar una bona nòmina a final de mes. En definitiva, la imatge de Labordeta ens ha de fer seguir pel camí de la llibertat, una llibertat que només es pot aconseguir des de projectes d'esquerra autèntica, no subjectes al centralisme, bipartidista i dretà, madrileny.   

El toro de la vega

El dia 14 de setembre, a Tordesilla (província de Valladolid), han matat a cops de llança a "Platanito", un toro de 3 anys. Abans de matar-lo l'havien perseguit 200 homes a cavall acorralant-lo fins a l'extenuació per "la vega". Aquest "espectacle" és impulsat, pagat i patrocinat pel propi Ajuntament, que ho considera una "tradició". L'heroi del poble d'enguany ha estat un jovenet, vestit amb un polo de Ralf Lauren, que ha tingut l'honor clavar-li la llança definitiva. Televisión de Castilla y León ho ha retransmet tot per a què quedi constància gràfica d'aquesta "mostra cultural". Als informatius de la televisió  castellana digueren que "Platanito ha sido un digno toro de la vega". Sí, es va portar molt bé mentre li clavaven les llances i els punyals.  La batllessa de la localitat, María del Milagro Zarzuelo, ha qualificat la persecució de "Platanito" com un "torneo fantástico". A més, la batllessa ha respost a les protestes dels col·lectius en defensa dels animals dient que "El torneo no se puede suavizar más, porque eso significaría no matar al toro, y eso ya no sería la fiesta". Em perdonareu, però no puc admetre pràctiques bàrbares sota la justificació de la tradició i l'antiguitat. Si aquest fos el criteri supòs que també seria defensable una tradició tan espanyola com fou la Santa Inquisició i la crema d'infidels a les places públiques. Afortunadament l'evolució dels drets humans va fer proscriure aquests tipus de pràctiques primitives i salvatge; esperem que, de la mateixa manera, l'educació i la cultura acabin eliminant aquest tipus de maltractaments injustificables als animals que es segueixen practicant a les terres castellanes.

Català i universitat

El Govern català, en un gest valent, està estudiant exigir als professors universitaris uns mínims coneixements de català per poder impartir docència. És lògic que es demani que els professors d'un país coneguin la llengua dels seus alumnes. I és molt més lògic que si aquesta exigència s'aplica als professors de més baix nivell educatiu (primària i secundària), també s'hagi de demanar el mateix als professors i catedràtics d'universitat. La lògica, com sol passar sempre, no acompanya a la universitat i davant aquesta possibilitat tan raonable ja ha sortit la caverna mediàtica espanyolista atacant la mesura, afirmant que això impedirà que els bons professors donin classes a les universitats catalanes. Permeteu-me la llicència de dir que és surrealista afirmar que "un bon professor" universitari, que, per ser-ho ha de dominar forçosament més d'una llengua, deixarà una universitat a la que estigui còmode per no haver d'aprendre la llengua dels seus alumnes, en aquest cas el català. Altra cosa és que es consideri al català com un patois pagès, i que, per tant, no mereix l'atenció i dedicació necessàries pel seu aprenentatge. El més curiós, no obstant, és que els atacs no han provingut només dels espanyolistes de tota la vida, sinó que fins i tot pretesos "catalanistes" liberals, com l'ex vicepresident del Barça i catedràtic d'economia Xavier Sala i Martí. ha atacat durament la hipotètica mesura. L'esmentat professor ha anunciat que deixaria la seva plaça a la Universitat Pompeu Fabra si l'obligaven a examinar-se de català. Mira que és trist que per no voler acreditar, una persona tan intel·ligent com ell, que coneix suposadament una llengua, estigui disposat a deixar la institució universitària. Tot plegat està servint per llevar més d'una careta convergent i per saber qui és qui en quant a la defensa de la llengua i la cultura. Tant de bo que a les Illes Balears en prenguessin exemple del model català i es començàs un debat seriós sobre l'exigència de coneixença de la llengua del país per poder impartir docència a la seva universitat.