José Antonio Labordeta, referent d'esquerres

El passat diumenge 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta. Ara que veig que tothom es vol posar medalles dient que era "su amigo" i anant a fer-se fotos a les exèquies, me n'he recordat d'una de les seves darreres entrevistes, concedides a El País. En aquella entrevista Labordeta es queixava que els socialistes l'acusaven de "ser de derechas" i que Marcelino Iglesias, president d'Aragó, no l'havia convidat a la seva presa de possessió. Sí, sí, el mateix Marcelino que, una vegada mort, surt a totes les fotos proclamant-se orgullós i, en certa manera hereu, de Labordeta. Mirau que deia el gran cantautor finat no fa gaire "A mí ya no me invitan ni a la toma de posesión del presidente. Igual se ponen contentos con mi marcha, pero sigo escribiendo y lo haré con libertad". Quanta hipocresia que genera, en ocasions, la política entesa de forma electoralista. Vull reivindicar, al marge d'aquestes misèries, la figura i l'herència ideològica de Labordeta. Labordeta, llevat del seu pas pel PCE, va defensar sempre una manera d'entendre l'esquerra profundament arrelada a la pertinença nacional i d'arrels inequívocament marxistes. Ho va fer des de ben prest, l'any 1977, militant en un projecte interessant de socialisme alternatiu i antiestatalista tal i com fou Unidad Socialista (coalició en la qual estava integrat, en el seu moment, l'actual PSM). Labordeta, denunciant les contradiccions socialdemòcrates, sempre des de Aragó, i  amb la llibertat que genera el no estar supeditat a cap força amb seu Madrid, va dir al Congrés el que ningú s'havia atrevit a dir. La llibertat de la seva maduresa, unida al fet que era candidat per una força nacionalista, ecologista i d'esquerres (la Xunta), va aportar una veu valenta a l'hemicicle que contrastava amb l'automatisme d'aquells diputats que voten el que li marca amb el dit el seu cap de grup amb la finalitat única de cobrar una bona nòmina a final de mes. En definitiva, la imatge de Labordeta ens ha de fer seguir pel camí de la llibertat, una llibertat que només es pot aconseguir des de projectes d'esquerra autèntica, no subjectes al centralisme, bipartidista i dretà, madrileny.