Un president pacificador

Article aparegut al Diario de Mallorca de diumenge dia 26 de març de 2006, pàgina 46:

TRIBUNA

Un president pacificador

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

El 22 de març de 2006 pot ser que sigui un dia històric per a l´Estat espanyol. L´organització terrorista ETA anunciava un "alto el foc permanent" que, en molts d´àmbits, ha estat acollit amb una gran esperança. S´inicia ara una nova etapa política que s´ha d´afrontar amb cautela, però també amb decisió i valentia. En aquest sentit, el paper del president del Govern, senyor José Luis Rodríguez Zapatero, serà decisiu per tirar endavant un procés, que s´ha denominat "de pau", i que pot canviar en molts de sentits la política espanyola.
Som ara a l´equador de la legislatura. Queden dos anys per a les properes eleccions, i les decisions polítiques que es prenguin en aquests moments, sens dubte, marcaran el futur polític de l´actual Govern, amb el president al capdavant. Fins a aquest moment, el tret principal que ha caracteritzat la present legislatura ha estat una crispació permanent vinculada, fonamentalment, a dos elements: d´una banda, els atemptats del dia 11 de març de 2004 i la possible influència d´aquests sobre el resultat electoral del dia 14; i, d´una altra, la polèmica sobre l´organització territorial de l´Estat; una polèmica centrada, fonamentalment durant la darrera etapa, en la possible aprovació de la reforma de l´Estatut d´autonomia de Catalunya. Ara, a partir de l´alto el foc d´ETA, s´obre un nou front, certament interessant, que sens dubte marcarà el temps que manca fins a la propera contesa electoral.
Ha arribat un moment de decisions valentes que poden decidir el futur de generacions. Ha arribat un moment en el qual el president del Govern ha d´assumir un paper, sens dubte molt arriscat però que definirà una època, bé en sentit positiu bé en sentit negatiu, en la política espanyola. Ha arribat un moment en què José Luis Rodríguez Zapatero haurà de demostrar la seva talla d´estadista. Ha arribat un moment d´iniciar un camí, esperem que sense retorn, que dugui a la solució d´un conflicte que ha provocat massa sofriment.
Fa sis anys pocs imaginaven que aquell diputat lleonès, gens conegut i amb fama d´avorrit, arribaria on ha arribat. Un 22 de juliol de 2000 Zapatero aconseguí en el XXXV Congrés del PSOE, "contra tot pronòstic" i amb un avantatge exigu d´onze vots sobre l´històric José Bono, la Secretaria General del socialisme espanyol. De la mateixa manera, guanyà les eleccions de 2004, també "contra tot pronòstic" (tothom, fins i tot militants socialistes en petit comitè, donava per cantada la majoria del Partit Popular). "Contra tot pronòstic" formà un govern paritari i ha aguantat amb dignitat dos anys de govern socialista amb el suport de l´esquerra parlamentària. A José Luis Rodríguez Zapatero uns i altres el subestimaren. I, com se sap, en la política, en la guerra i en la vida, subestimar el rival és la primera passa per perdre la batalla. Sense subestimar les seves actituds, esperem que ara també, "contra tot pronòstic", pugui culminar la difícil tasca d´eliminar el terrorisme a Espanya.

En el temps que queda de legislatura, si el president del Govern es veu capacitat per solucionar dos grans temes tindrà, ben segur, la reelecció assegurada. El primer ja l´hem apuntat: la pacificació del País Basc. Feina difícil, però que esperam que podrà dur a terme. El segon és l´Estatut català. Si s´aprova el text estatutari abans de la propera tardor, i es demostra, com molts hem defensat, que el text reformat ni desfermarà les deu plagues bíbliques ni és la capsa de Pandora que ha de destruir Espanya, l´efecte polític pot ser decisiu.

Un president amb una Catalunya acontentada, amb un procés de pau i desarmament al País Basc en marxa, amb una economia estabilitzada, amb una política internacional pacífica, té moltes butlletes per tornar a sortir reelegit. La tasca és difícil, esperem que tingui sort, perquè d´aquesta sort no tan sols depèn el seu futur polític i el del seu partit, sinó que, com he subratllat abans, depèn el desenvolupament d´una nova etapa política i de convivència que ha de marcar la vida de les properes generacions en pau.

Antoni Bennàssar Moyà és professor de Dret Constitucional a la UIB.

Deo gratias

El Mundo-El día manté un seguiment sobre la meva tasca d'articulista i va comentant en to sarcàstic els meus articles al Diario de Mallorca. Així, el meu article Lluita en Xarxa les va merèixer el següent comentari:

Miércoles, 22 de febrero de 2006
PERLAS CULTIVADAS

La Obra Cultural Balear (OCB) publica la lista de sus asesores. (De la prensa).
La ceba en pleno.

Francesc Antich (PSOE) compara a Jaume Matas (PP) con un escorpión. (De la prensa).
Está furioso el algaidí.

Para la mayoría de jóvenes, PC significa ordenador personal y no Partido Comunista. (Antoni Bennàssar, constitucionalista).
Deo gratias.

Carlos Moyà es Gardel. (De la prensa argentina).
Complicada comparación, repuñema mundo.

Futbol professional: diguem basta

Article aparegut al Diario de Mallorca de divendres 17 de març de 2006, pàgina 48:

Futbol professional: diguem basta

TONI BENÀSSAR

La Llei de l´esport (Llei 10/1990, de 15 d´octubre) va introduir una novetat important que tenia la intenció de canviar el futbol espanyol. En un moment històric en el qual la majoria de clubs es trobaven en una situació de fallida financera deguda a l´endeutament es creà una figura jurídica nova, la societat anònima esportiva (art. 14.c de la Llei), que pretenia donar racionalitat al desgavellat sistema que havia regit el futbol professional fins a aquell moment. Arran del procés de reconversió dels clubs en societats anònimes esportives (SAE) milions de deutes foren rescabalats, en part per les aportacions particulars de capital social, i en part pels ajuts públics de diferent signe. Semblava que la creació de les SAE era un punt de no retorn, una solució extraordinària per a uns errors que no s´havien de repetir.
La revolució del futbol digital de pagament va fer oblidar mancances passades. D´aquesta forma, es començà una etapa de fitxatges vergonyosos per als quals es pagaven quantitats desorbitades. Així, un jugador professional guanyava, en una sola temporada, el que un treballador no guanyaria en deu vides de fer feina de manera ininterrompuda. En poc temps, els deutes començaren a créixer sense aturall a les SAE una altra vegada.
A l´hora d´intentar resoldre aquest nou endeutament, les SAE cercaren, a partir de finals de la dècada dels noranta, una fórmula "imaginativa": les requalificacions urbanístiques. El mecanisme era el següent: una SAE endeutada fins al capdamunt per una mala gestió empresarial demanava a l´ajuntament i a la comunitat autònoma que li requalificassin els terrenys de l´estadi o de la ciutat esportiva; una vegada requalificats, la SAE venia els terrenys a la iniciativa privada a preu de canari jove i, mitjançant aquesta operació, ingressava milions i milions d´euros. Uns milions d´euros que, automàticament, tornava a dilapidar en fitxatges més i més milionaris. Uns fitxatges milionaris que realitzaven uns presidents de les SAE que es dedicaven professionalment, curiosament i en la majoria d´ocasions, a la construcció i a l´especulació immobiliària.
El primer gran pelotazo urbanístic postllei de l´esport fou el de la requalificació del camp de l´Espanyol de Barcelona: Sarrià. El següent, i el més vergonyós, la requalificació de la ciutat esportiva del Real Madrid. Les famoses "torres del Real Madrid" desvirtuaren la competició perquè atorgaren al club blanc una capacitat adquisitiva fruit de l´ajut públic que cap altre equip no podia igualar. A la moda de l´especulació s´hi han apuntant darrerament, amb més o menys èxit, molts altres: el València CF, el Múrcia, l´Atlético de Madrid, l´Espanyol una altra vegada, la Reial Societat de Sant Sebastià i, ara, el RCD Mallorca. La cultura del totxo sembla que s´ha implantat definitivament sobre la verda gespa futbolística.

En aquests moments d´eufòria especuladora crec que hauríem de reflexionar sobre tres aspectes. Primer, el principal problema socioeconòmic de la majoria de la població espanyola és l´habitatge. Segon, la Constitució espanyola estableix de manera clara a l´article 47 que els poders públics han de regular el sòl per evitar l´especulació; a més, la comunitat ha de participar en les plusvàlues urbanístiques que generin les actuacions dels poders públics. Tercer, les SAE són empreses privades, per tant, si tenen beneficis, enhorabona, i si tenen pèrdues, que en responguin els accionistes.

Ha arribat el moment que des de la ciutadania compromesa ens plantem. Que diguem basta a ajuts milionaris directes i indirectes dels poders públics a unes empreses esportives que fan una gestió econòmica totalment irresponsable. Que diguem basta a fer pública ostentació de l´especulació com a instrument de lucre. Que diguem basta a decisions polítiques afavoridores d´uns particulars que podrien fregar el tràfic d´influències. Que diguem basta a amiguismes irresponsables. Que diguem basta a mesclar entusiasme hooligan amb gestió pública. Per tot això, crec sincerament que tots aquells que patim l´especulació urbanística i el preu vergonyós de l´habitatge hem de dir públicament basta.

Toni Bennàssar és professor de Dret Constitucional de la UIB.

OPA hostil

Article aparegut al Diario de Mallorca de dia 3 de març de 2006, pàgina 43.

TRIBUNA

Opa hostil

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Aquests dies el gran tema economicopolític d´actualitat és la possible compra, mitjançant una OPA (oferta pública de compra d´accions), de la companyia energètica espanyola Endesa. Així, la polèmica s´inicià quan la companyia energètica catalana Gas Natural, a començament d´aquest any 2006, proposà comprar la gran empresa energètica espanyola Endesa. Arran d´aquesta proposta de compra sorgida de Barcelona, les reaccions foren immediates. Així, es posà automàticament damunt la taula des de determinats sectors espanyolistes "el perill" que la principal energètica de l´Estat passàs a dependre d´entitats empresarials radicades a Catalunya. Ara, la qüestió s´ha complicat encara més a partir d´una contraoferta de compra d´accions emesa per la multinacional energètica alemanya E.On.
Sense entrar en la complexitat d´aquestes grans operacions empresarials, i des d´una perspectiva exclusivament política i constitucional, m´agradaria posar de manifest dues grans qüestions que afecten de manera directa aquesta operació de compra. D´una banda hi ha la controvèrsia generada en relació a la ubicació física de la seu de les grans empreses que controlen els sectors bàsics de l´economia. De l´altra, hem de tractar el paper que ha de tenir l´Estat o els poders públics en relació amb la regulació de l´economia.

La hipotètica compra d´Endesa per part de Gas Natural no hauria d´haver generat la polèmica que ha suscitat. Així, hem de recordar que l´actual gran Endesa fou constituïda, en bona mesura, sobre els clients i capital de la companyia catalana FECSA (Forces Elèctriques de Catalunya. SA). D´aquesta forma, no hi hauria d´haver cap inconvenient perquè Endesa tingués la seu social a Catalunya, lloc on té un gruix més que important dels clients. En canvi, actualment la té a Madrid, cosa que no és anecdòtica, ja que aquesta ubicació implica que la companyia (igual que moltes altres multinacionals) pagui la majoria d´imposts de la societat a la capital del regne, i contribueixi amb els seus tributs de manera significativa al finançament de la comunitat autònoma presidida per Esperanza Aguirre. D´altra banda, m´ha sobtat que aquells mateixos que s´envoltaren de la bandera rojigualda per oposar-se a la compra d´Endesa per part de Gas Natural, ara, en termes generals, no hagin piulat davant la possible compra de la companyia per part d´una empresa de Düsseldorf. Es veu que, fent ressorgir l´esperit imperial de Carles V, n´hi ha que prefereixen enfortir el teixit empresarial de l´espanyolíssima Alemanya que permetre que Endesa sigui dirigida des de Barcelona.

Hi ha una qüestió important, al marge de la ubicació de la seu i la nacionalitat de l´empresa matriu que dirigeixi Endesa, que m´agradaria destacar davant aquesta OPA. Així, ens hem de demanar quin ha de ser el paper de l´Estat davant l´operació de compra. D´aquesta manera, la gran qüestió que es planteja és si el Govern, de manera directa o indirecta, ha d´intervenir en la present operació financera condicionant-ne mitjançant mesures de Dret públic el resultat. Des de la meva òptica, la resposta ha de ser afirmativa. El control del sector energètic sempre ha estat un dels elements cabdals de l´economia de qualsevol Estat, i del seu domini empresarial i regulació les autoritats públiques no en poden abdicar. A més, hem de recordar que la nostra Constitució preveu l´iniciativa pública en l´economia, com també la reserva de determinats recursos o serveis essencials al sector públic (article 128.1), la planificació estatal de l´activitat econòmica (article 131) o la intervenció d´empreses (article 128.2). Articles, tots aquests que, a pesar de romandre en l´oblit, continuen plenament en vigor en el si del nostre text constitucional. Per tot això, no hauria d´alarmar ningú que des del Govern central es fessin totes les passes adients per garantir que la majoria accionarial d´Endesa romangui en empreses vinculades directament a l´Estat espanyol. Així, i segons el meu punt de vista, la intervenció política directa de l´Estat sobre l´operació més que una decisió discrecional hauria de ser una obligació moral que hauria de complir el Govern presidit per José Luis Rodríguez Zapatero.

* Professor de Dret Constitucional de la UIB.

1000 visites

Un ja llunyà dijous 13 de maig de 2004 vaig començar aquesta agradable experiència de tenir un blog personal. Malauradament, no tenia d'inici posat un comptador de visites a la pàgina web i no sé exactament quanta gent l'ha visitada en total. Així, avui fa exactament 134 dies que vaig instal·lar el comptador de visites a la mateixa. En aquest 134 dies he rebut 1015 visites a la web, una xifra gens menypreuable per tractar-se d'un blog personal. Enhorabona a tots es visitants i esper que aquesta continuï sent una eina útil per a la difusió del pensament.