Unitat!

Article publicat al Diario de Mallorca de dissabte dia 29 d'abril de 2006, pàgina 48:

TRIBUNA

Unitat!

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

El 25 de maig de 2003, contra tot pronòstic, el denominat Pacte de Progrés, primera experiència d´un govern d´esquerres a la comunitat autònoma de les Illes Balears, sortia derrotat davant el Partit Popular. La depressió entre la gent progressista d´aquesta terra fou majúscula, i es començà un període denominat "de reflexió" que encara avui, gairebé tres anys després, perdura.
L´anàlisi freda de les dades no era tan dramàtica per a l´esquerra com es podia presumir d´inici. Així, el Partit Popular va guanyar les eleccions amb un resultat de 192.209 vots, mentre que l´esquerra en sumà 180.220 (PSOE: 121.425; PSM: 33.920; Esquerra Unida-Els Verds: 20.797; Els Verds de Menorca i Eivissa: 2.411; ERC: 1.667). Poc més de 12.000 votants i una llei electoral que afavoria la concentració del vot havien decidit el govern de la comunitat.
Intentant deixar enrere els plors del passat, ara, a menys d´un any de les properes eleccions autonòmiques, es fa necessari analitzar les possibilitats de futur de l´esquerra illenca. Així, esdevé cabdal analitzar la normativa electoral i la seva influència sobre les estratègies polítiques dels partits d´esquerres.
El procediment electoral a les Illes està regulat per la Llei 8/1986, de 26 de novembre. El sistema electoral a les Balears està fortament condicionat per l´article 12.4 d´aquesta norma, que estableix que aquelles candidatures que no hagin obtingut almenys el 5 per cent dels vots vàlids a la circumscripció no seran tingudes en compte. Aquesta disposició fou introduïda mitjançant la Llei 4/1995, de 21 de març, als darrers mesos del Govern Cañellas, amb la clara intenció de fer desaparèixer Unió Mallorquina del Parlament balear.
L´article 12.4 de la llei electoral pot condicionar el proper resultat electoral. Així, si es presenten per separat els partits situats a l´esquerra del PSOE, és molt probable que cap no arribi al 5 per cent dels vots. Per justificar aquest auguri, ens podem fonamentar en dues dades: primera, l´augment poblacional que ha viscut aquesta terra, que la situa molt a prop del milió d´habitants. Segona, la situació de desconcert i crisi interna que viuen bona part dels partits de l´esquerra política illenca. Així, si es complís el negre pronòstic, resultaria que desenes de milers de vots d´esquerres se n´anirien a la paperera sense que haguessin servit per obtenir representació parlamentària. La divisió de l´esquerra hauria estat la gran arma per a una majoria absoluta del Partit Popular.

Les diferències entre l´esquerra política, en la majoria d´ocasions, són mínimes. Els grans eixos de compromís són comuns per a bona part dels votants d´esquerres. La defensa del territori, la normalització lingüística, la lluita en favor dels desvalguts, la justícia social, la resistència enfront de l´abús dels poderosos i la pugna pels drets bàsics de l´individu són els mínims denominadors comuns que unifiquen, per damunt de diferències puntuals, la majoria de votants situats a l´esquerra de la socialdemocràcia. Així, i segons la meva opinió, no té cap sentit mantenir un conjunt de sigles marejadores que fan que el votant esquerrà hagi de triar entre opcions polítiques que, en el fons, ideològicament no es diferencien gaire unes de les altres.

El futur de l´esquerra política illenca és en la integració. Les properes eleccions són cabdals per al futur d´aquest país i per al futur del progressisme. Per intentar afrontar la contesa electoral amb garanties i il·lusió seria necessari, al meu criteri, la integració de l´espai polític a l´esquerra del PSOE. No sé si hi hauria temps de fer una federació abans de l´any que ve, o si la fórmula jurídica d´inici hauria de ser la simple coalició electoral. El que sí que sembla imprescindible és la unificació de l´entramat caòtic de sigles que pugnen per captar el vot d´un electorat limitat. Per ventura, una coalició a l´estil "Progressistes per les Illes Balears" seria un bon primer pas amb vista a les properes autonòmiques. Després dels comicis, el més lògic seria integrar de manera permanent i estable els diferents grups i partits d´esquerres en una estructura permanent. D´aquesta forma, la unitat federal esdevindria la millor arma per assolir una tasca política eficaç i recuperar l´esperança d´uns votants, a dia d´avui, força preocupats.

Antoni Bennàssar és professor de Dret Constitucional a la UIB.

14 d'abril; Plaça de Cort (II)

 
 
 
  

14 d'abril de 2006; Plaça de Cort

Adjunt posteig un petit reportatge fotogràfic que, amb la meva modesta càmara digital, he realitzat avui a l'acte commemoratiu de la segona república a la plaça Cort.

 
 
 
  

Orgull republicà

Article publicat al Diario de Mallorca el diumenge 9 d'abril de 2006, pàgina 44:

TRIBUNA

Orgull republicà

ANTONI BENNÀSSAR MOYÀ

Aquests dies han estat notícia les commemoracions que, d´un signe o un altre, s´han anat preparant amb motiu del setanta-cinquè aniversari de la Segona República Espanyola. D´aquesta manera, actes de diferent caire s´han anat succeint i preparant per celebrar l´adveniment d´una república que naixia el 14 d´abril de l´any 1931.
Em centraré en dos actes per comentar la manera diferent amb què afronten les institucions municipals aquest aniversari. D´una banda, l´Ajuntament de Girona, en acord de sessió plenària de 8 de març de 2006, decidia hissar la bandera republicana al balcó consistorial el 14 d´abril. De l´altra, l´Ajuntament de Palma denegava el permís per celebrar un dinar republicà el 14 d´abril a les Voltes, al·legant que la festa coincidia amb el Divendres Sant. A més, el consistori palmesà ha posat des de llavors mil i un entrebancs perquè se celebri a les proximitats de Cort qualsevol acte de commemoració del setanta-cinquè aniversari de la República. Com es pot veure, aquests dos consistoris han tingut dues maneres diametralment oposades d´afrontar un esdeveniment històric, polític i social com la proclamació de la Segona República a Espanya.
La comparança entre Girona i Palma no és intranscendent, sinó que, per contra, demostra al meu parer una qüestió de fons de la major importància. Així, l´aniversari de la Segona República ha estat caracteritzat per dues línies polítiques totalment diverses en relació amb l´efemèride. Per part de forces polítiques d´esquerres s´ha reivindicat, en major o menor mesura, el llegat republicà. En canvi, des de l´òrbita de la dreta política s´ha iniciat una etapa d´autèntica «reescriptura de la història» totalment inaudita. D´aquesta manera, darrerament, han aparegut als grans magatzems un seguit d´escrits de pseudohistoriadors que, des de postures reaccionàries, han justificat l´aixecament militar dretà i feixista del 18 de juliol de 1936.
Seria impensable que a Alemanya es justificàs el govern hitlerià, en canvi a Espanya darrerament sembla que el règim franquista té una tolerància inexplicable. És cert que la República Espanyola va tenir moltes ombres; és cert que des de les eleccions de 1933 i el Govern de Lerroux la República va iniciar una deriva d´enfrontament i desconstrucció; és cert que la revolució d´Astúries de 1934 va ser un enfrontament civil de primer ordre; és cert que les reformes agrària i militar no s´afrontaren amb valentia; i és cert, finalment, que la qüestió territorial no quedà solucionada. Totes aquestes coses i d´altres que es podrien afegir en el mateix sentit són certes, sens dubte. Però també és cert que la República fou la primera gran experiència democràtica en la història d´Espanya. La República arribà com una onada d´aire fresc després de la dictadura militar emparada per Alfons XIII. La República arribà com una esperança participativa després dels cinquanta anys de sistema electoral corrupte i caciquista de la Constitució de 1876. I la República arribà per donar, per primera vegada en la història, el vot a les dones espanyoles. Així, la II República, aquest règim ara tan atacat per alguns, fou la que possibilità per primera vegada el sufragi universal a Espanya.

Estam en una etapa històrica en la qual, després d´anys de vergonya, s´ha recuperat un cert orgull republicà. Així, recordem, baldament sigui un punt simbòlic, que les manifestacions en contra de la guerra d´Iraq o la festa del carrer Ferraz després de la victòria de José Luis Rodríguez Zapatero, foren actes polítics replets de banderes tricolors. Afortunadament, i enfront de discursos maniqueus, sembla que el republicanisme torna a despertar, especialment entre el jovent, de la letargia. Recordem amb orgull, en aquest setanta-cinquè aniversari, la II República, els seus avenços, les seves llums i les seves ombres, i el que va suposar, en definitiva, per a la història d´Espanya. Però, sobretot, recordem amb orgull la memòria de les persones que perderen la vida o la llibertat per la defensa de l´ideal republicà.

(*) Antoni Bennàssar és professor de Dret Constitucional a la UIB.