El "primo" de Mariano Rajoy

Mariano Rajoy va negar els perills del canvi climàtic, argumentant el que li havia dit "su primo". Per ventura el que passsa és que té un pla "B" per si efectivament es desertitzen determinades zones de l'Estat espanyol:

Tretze roses roges

Article publicat al diari Ultima Hora del dia 26 d'octubre de 2007, pàgina 44:

Tretze roses roges

Antoni Bennàssar Moyà

El director Emilio Martínez Lázaro estrena aquesta setmana la pel·lícula Las trece rosas, basada en uns fets reals esdevinguts a la finalització de la Guerra Civil espanyola. Es tracta de la història de tretze al·lotes, set de les quals menors d’edat, que moriren afusellades a mans dels guanyadors de la guerra. Era un cinc d’agost de 1939, el lloc triat fou el cementiri de l’est de Madrid, i les bales segaren la vida a tretze joves dones, militants totes (llevat d’una, Blanca Brisac Vázquez) de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU).

La mort de les denominades «tretze roses» de Madrid fou un fet convertit ràpidament, per part de la resistència antifranquista, en una icona de la brutal repressió postbèl·lica que tenia lloc a Espanya. La història de les tretze roses de Madrid m’ha interessat personalment des d’un vessat particular: investig, des de ja de fa molt de temps, el fenomen polític que fou la constitució, l’any 1936, de les JSU. Les JSU nasqueren el mes de març de 1936 com a resultat de la fusió de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya i les Joventuts Socialistes del PSOE. El resultat d’aquesta unió fou l’aparició d’una organització nova, molt propera a l’ala esquerrana i postsoviètica del PSOE, que s’incardinava en una dinàmica unitària de l’esquerra política que es va produir a l’Europa de final dels anys trenta. Les JSU naixeren com a resultat de l’èxit electoral que va obtenir el Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. L’esquerra se n’adona que la unitat electoral és l’única manera de plantar cara als seus rivals polítics. Les eleccions de febrer de 1936, amb el triomf de la candidatura unitària d’esquerres, és el primer gran èxit d’aquesta estratègia. A més, i en l’àmbit estrictament socialista, les candidatures unitàries de febrer, que agermanen per primera vegada des de 1921 en unes mateixes llistes socialistes i comunistes, fan somiar en la superació de la ruptura del PSOE. En el cas espanyol, l’objectiu darrer desitjat per molts era la reunificació del PSOE i el PCE en una sola formació política. Les JSU foren la culminació d’aquest objectiu en l’àmbit juvenil. La guerra va estroncar la possibilitat d’una unificació dels partits mare. Una excepció fou el cas català, ja que a Catalunya es fundà, el mes de juliol de 1936, del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, fruit de la fusió, en bona mesura, de les federacions catalanes del PSOE i del PCE.

Les JSU tingueren un paper molt important durant la Guerra Civil espanyola. Molts de joves que lluitaren en el conflicte ho feren des de la seva militància en les JSU. En determinats moments del conflicte, les JSU s’aproparen als 500.000 militants. Entre aquests hi havia, acabada ja la guerra, tretze al·lotes de Madrid. Aquestes al·lotes, amb unes biografies personals molt diverses, tenien en comú la seva integració en la formació juvenil i el fet que la majoria eren menors d’edat en el moment en què foren assassinades (una minoria d’edat establerta aleshores als 21 anys). Bona part de les tretze roses es guanyaven la vida fent de modistes (Virtudes González, Julia Conesa, Dionisia Manzanero, Ana López, Martina Barroso, Pilar Bueno, Carmen Barrero y Luisa Rodríguez). Algunes, com Victoria Muñoz, s’havien afiliat a les JSU als 15 anys. Dionisia Manzanero havia entrat a les JSU després que una bomba franquista matàs la seva germana petita. Julia Conesa havia ingressat inicialment a les JSU perquè l’organització li permetia practicar esports, la seva gran passió. L’única que no era membre de les JSU, Blanca Brisac, tenia 29 anys (la més vella del grup) i era casada amb un fill petit. Blanca era catòlica practicant, votant de la dreta, i fou afusellada pel simple fet que el seu marit havia ajudat econòmicament un amic seu comunista. Com es pot veure, els orígens i les causes que havien fer que afusellassin aquelles dones eren molt heterogènies.

L’afusellament massiu de dia 5 d’agost de 1939 va tenir el seu origen en un atemptat de la resistència antifranquista que havia costat la vida al comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gavaldón i a la seva família. El règim va acusar les JSU de l’assassinat i, com a represàlia i escarni públic, es va organitzar un afusellament massiu de militants de l’organització. Aquell dia 5 d’agost al cementiri de l’Almudena de Madrid moriren 56 joves, entre els quals hi havia les tretze roses. Julia Conesa, una de les víctimes, demanava en la seva darrera carta «que no me lloréis y que mi nombre no se borre de la historia». Pel·lícules com la d’Emilio Martínez Lázaro permeten que aquesta darrera voluntat es compleixi.

---

Educación marxista

Llegesc a El País que la fundació del PP ha promogut una publicació en la qual denúncia el caràcter "marxista" dels llibres de l'assignatura "educación para la ciudadanía". Segons el document els llibres de educación promouen que es nins tendeixin a "razonar sistemáticamente en clave marxista" (uffffffffff, quina por...) a més de difondre "valores anticapitalistas, antioccidentales, antiamericanos, anti-PP y anticristianos". Les reflexions del document FAES són molt divertides i es recomenable la seva lectura. Imaginau-vos, fins i tot s'enfaden pel fet que es citi al pare Casaldàliga a algun llibre d'"educación".

Cremant senyeres

Impressionant imatge (font, diari Público), en primer pla, d'un grup d'ideologia d'extrema dreta cremant una senyera catalana el dia de la fiesta nacional. Esper que fiscalia actuï també contra els que cremen símbols autonòmics amb tota la duresa que està prevista al Codi Penal.

El franquisme... "era una situación de extraordinaria placidez"

L'eurodiputat del PP Jaime Mayor Oreja ha estat entrevistat pel diari La Voz de Galicia. A l'esmentada entrevista, el polític popular ha afirmat que el franquisme era una situació "de extraordinaria placidez" (pels franquistes, es suposa). A més, es nega a condemnar el franquisme i les seves atrocitats amb el següent argument: "¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?". Sobren, com casi sempre, els comentaris.

15.000 visites

Avui dia 13 d'octubre ha superat el blog les 15.000 visites. Mai m'hagués pensat arribar a n'aquesta xifra quan vaig començar aquest espai de reflexió personal. Ara a seguir, dia a dia, amb la meva petita entrada a la blogosfera.

Celebració del dia de la hispanitat

A Madrid s'ho passaren molt bé ahir celebrant el dia de la hispanitat. Un grup de joves cultes, en el marc de les celebracions, es dedicaren a fer coses ben divertides: calaren foc a una estelada (la vermella, la socialista, la del PSAN, com no...), insultaren al president del govern espanyol i al conseller primer de la Generalitat catalana, proferiren visques a n'en Hitler i cantaren el "cara al sol". A més, com es pot veure al vídeo, algun d'aquests "joves" dugueren a l'acte de celebració ninets de pocs anys (supòs que amb la finalitat de què en vagin aprenent). Res més a contar, el vídeo ho diu tot. Si l'Audiència Nacional vol actuar identificant aquests senyors (ara que ja en té experiència d'identificacions per crema de banderes) el vídeo roman penjat a la xarxa.

El caballo ganador

Frases estel·lars de Maria de la Pau Janer a la seva darrera entrevista:

"Él [Jaume Matas] era el caballo ganador. Tenía una fuerza enorme".

"yo no creí nunca que en el PP balear, que yo consideraba, viendo a Jaume Matas, muy moderado y muy de centro, pudiera haber tanta gente de extrema derecha"

"Jaume Matas se equivocó. Yo también, porque ninguno de los dos pudo imaginar las consecuencias de aquella historia. Yo sufrí un linchamiento. Unos me decían pepera, y otros catalanista traidora. Yo llegué a pensar que si hubiera una guerra civil vendrían los dos bandos a matarme"

"Tú te vas a Washington y me dejas a mí en medio de este pastel..."

Espanya, Espanya, Espanya!

S'acosta el 12 d'octubre, "día de la raza" en temps del general Franco. En una al·locució sense precedents ni comparances el líder de l'oposició dretana a l'Estat espanyol, Mariano Rajoy, es va dirigir a la "nación", com si un cap d'estat fos, per donar la seva particular visió d'Espanya. A n'aquest discurs fa una crida a "honrar la bandera"... "La bandera que aprobamos en 1978, la que exhiben nuestros deportistas con orgullo, la que cubre el féretro de nuestros soldados, la que saludan con respeto todos los jefes de Estado que nos visitan, el símbolo de España, el símbolo de la nación libre y democrática que formamos más de cuarenta millones de españoles, la bandera de todos, porque en ella estamos todos representados". Aquesta pública ostentació de la bandera ha de servir, segons Rajoy, "Para que todo el mundo sepa lo que los españoles sentimos por España, y que sabemos proclamarlo sin aspavientos, pero con orgullo y la cabeza bien alta...". Sobren els comentaris. I després, el més curiós, és que aquests mateixos són els que diuen que els nacionalistes som nosaltres, els periféricos, aquells que no ens sentim representats per aquest nacionalisme espanyol que pretén ostentar i capitalitzar en Mariano Rajoy.

En tot cas, vegeu el vídeo i reflexioneu:



PS: Mai m'hagués pensat que el meu blog hagués servit per fer publicitat d'un vídeo del PP, però ja veis, ho trob tan graciós i significatiu que li don difusió. Quines coses que aconsegueix aquesta gent! ;-)

Viure amb 1.000 euros

Segons les darreres dades publicades, el 60% dels treballadors de les Illes sobreviuen amb salaris de 1.000 euros. Si afegim això a l'alt cost que té la vivenda a les Illes, els resultats són evidents. Aquesta és la "rica" comunitat en la qual ens toca viure. I no em serveix l'excusa recurrent de l'existència d'economia submergida que distorsiona aquestes dades: la realitat quotidiana implica que, si bé hi ha gent fent feina en "negre", aquesta feina que no cotitza ni surt a les enquestes és un complement imprescindible per poder arribar a final de mes pagant l'hipoteca com a conseqüència d'uns sous "reals" d'autèntica misèria.

40 anys de l'assassinat del Che Guevara