Article publicat al diari Ultima Hora del dia 26 d'octubre de 2007, pàgina 44:
Tretze roses roges
El director Emilio Martínez Lázaro estrena aquesta setmana la pel·lícula Las trece rosas, basada en uns fets reals esdevinguts a la finalització de la Guerra Civil espanyola. Es tracta de la història de tretze al·lotes, set de les quals menors d’edat, que moriren afusellades a mans dels guanyadors de la guerra. Era un cinc d’agost de 1939, el lloc triat fou el cementiri de l’est de Madrid, i les bales segaren la vida a tretze joves dones, militants totes (llevat d’una, Blanca Brisac Vázquez) de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU).
La mort de les denominades «tretze roses» de Madrid fou un fet convertit ràpidament, per part de la resistència antifranquista, en una icona de la brutal repressió postbèl·lica que tenia lloc a Espanya. La història de les tretze roses de Madrid m’ha interessat personalment des d’un vessat particular: investig, des de ja de fa molt de temps, el fenomen polític que fou la constitució, l’any 1936, de les JSU. Les JSU nasqueren el mes de març de 1936 com a resultat de la fusió de la Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya i les Joventuts Socialistes del PSOE. El resultat d’aquesta unió fou l’aparició d’una organització nova, molt propera a l’ala esquerrana i postsoviètica del PSOE, que s’incardinava en una dinàmica unitària de l’esquerra política que es va produir a l’Europa de final dels anys trenta. Les JSU naixeren com a resultat de l’èxit electoral que va obtenir el Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. L’esquerra se n’adona que la unitat electoral és l’única manera de plantar cara als seus rivals polítics. Les eleccions de febrer de 1936, amb el triomf de la candidatura unitària d’esquerres, és el primer gran èxit d’aquesta estratègia. A més, i en l’àmbit estrictament socialista, les candidatures unitàries de febrer, que agermanen per primera vegada des de 1921 en unes mateixes llistes socialistes i comunistes, fan somiar en la superació de la ruptura del PSOE. En el cas espanyol, l’objectiu darrer desitjat per molts era la reunificació del PSOE i el PCE en una sola formació política. Les JSU foren la culminació d’aquest objectiu en l’àmbit juvenil. La guerra va estroncar la possibilitat d’una unificació dels partits mare. Una excepció fou el cas català, ja que a Catalunya es fundà, el mes de juliol de 1936, del Partit Socialista Unificat de Catalunya, el PSUC, fruit de la fusió, en bona mesura, de les federacions catalanes del PSOE i del PCE.
Les JSU tingueren un paper molt important durant la Guerra Civil espanyola. Molts de joves que lluitaren en el conflicte ho feren des de la seva militància en les JSU. En determinats moments del conflicte, les JSU s’aproparen als 500.000 militants. Entre aquests hi havia, acabada ja la guerra, tretze al·lotes de Madrid. Aquestes al·lotes, amb unes biografies personals molt diverses, tenien en comú la seva integració en la formació juvenil i el fet que la majoria eren menors d’edat en el moment en què foren assassinades (una minoria d’edat establerta aleshores als 21 anys). Bona part de les tretze roses es guanyaven la vida fent de modistes (Virtudes González, Julia Conesa, Dionisia Manzanero, Ana López, Martina Barroso, Pilar Bueno, Carmen Barrero y Luisa Rodríguez). Algunes, com Victoria Muñoz, s’havien afiliat a les JSU als 15 anys. Dionisia Manzanero havia entrat a les JSU després que una bomba franquista matàs la seva germana petita. Julia Conesa havia ingressat inicialment a les JSU perquè l’organització li permetia practicar esports, la seva gran passió. L’única que no era membre de les JSU, Blanca Brisac, tenia 29 anys (la més vella del grup) i era casada amb un fill petit. Blanca era catòlica practicant, votant de la dreta, i fou afusellada pel simple fet que el seu marit havia ajudat econòmicament un amic seu comunista. Com es pot veure, els orígens i les causes que havien fer que afusellassin aquelles dones eren molt heterogènies.
L’afusellament massiu de dia 5 d’agost de 1939 va tenir el seu origen en un atemptat de la resistència antifranquista que havia costat la vida al comandant de la Guàrdia Civil Isaac Gavaldón i a la seva família. El règim va acusar les JSU de l’assassinat i, com a represàlia i escarni públic, es va organitzar un afusellament massiu de militants de l’organització. Aquell dia 5 d’agost al cementiri de l’Almudena de Madrid moriren 56 joves, entre els quals hi havia les tretze roses. Julia Conesa, una de les víctimes, demanava en la seva darrera carta «que no me lloréis y que mi nombre no se borre de la historia». Pel·lícules com la d’Emilio Martínez Lázaro permeten que aquesta darrera voluntat es compleixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada