Bebel García

Es deia Bebel García. Un 29 de juliol de 1936, tal dia com avui de fa 85 anys, els feixistes l'afusellaren als 22 anys d'edat a Punta Herminia (A Coruña) juntament amb el seu germà France. Extrem esquerra del Real Club Deportivo de La Coruña, en el moment del seu assassinat portava jugant 4 temporades a segona divisió amb el Dépor i havia marcat 11 gols amb la camiseta blanc-i-blava. De fermes idees social-comunistes, era militant de base de les Joventuts Socialistes Unificades (organització juvenil revolucionària que va suposar la unificació de les Joventuts Socialistes del PSOE i de les Joventuts Comunistes del PCE). Eduardo Galeano, en un relat sobre el seu afusellament basat en fets reals, el va convertir en immortal:

"La Coruña, verano de 1936: Bebel García muere fusilado. Bebel es zurdo para jugar y para pensar.

En el estadio se pone la camiseta del Dépor. A la salida del estadio, se pone la camiseta de la Juventud Socialista.

Once días después del cuartelazo de Franco, cuando acaba de cumplir veintidós años, enfrenta el pelotón de fusilamiento:

– Un momento -manda.

Y los soldados, gallegos como él, futboleros como él, obedecen.

Entonces Bebel se desabrocha la bragueta, lentamente, botón tras botón, y de cara al pelotón echa una larga meada.

Después se abrocha la bragueta:

– Ahora sí".

Eduardo Galeano

Abd-al-Karim

Es deia Muhammad ibn Abd-al-Karim al-Khattabí (1882 - 1963). Fill d'un cadí marroquí, va cursar el batxillerat espanyol a les escoles colonials de Tetuan i Melilla, realitzant  posteriorment els estudis universitaris a la Universitat de Salmanca. Ràpidament es va convertir en col·laborador dels colonitzadors espanyols del nord d'Àfrica, arribant a ser funcionari de l'Estat espanyol: primer fou traductor al servei dels espanyols; després periodista; fou posteriorment nomenat "cadí" (jutge) dels indígenes: arribant a assolir finalment el càrrec de cap dels "cadís" (jutges) del nord d'Àfrica. A partir de la Primera Guerra Mundial, i del seu empresonament per part dels francesos (1915), es va declarar independentista, convertint-se en un opositor a l'ocupació colonial francesa i espanyola del nord d'Àfrica. A l'any 1921 Abd-al-Karim ja era obertament el líder dels independentistes rifenys. Un 22 de juliol de 1921, ara fa just 100 anys, va tenir lloc la batalla denominada "Desastre d'Annual". Les tribus rifenyes, formades per uns 3.000 guerrillers liderats per Abd-al-Karim, varen massacrar a l'exèrcit espanyol, dirigit pel general Manuel Fernández Silvestre, amic personal del Rei Alfonso XIII, que fou l'autèntic responsable de la massacre. 

Oficialment moriren 9.454 soldats espanyols en la batalla d'Annual, però les xifres reals podrien rondar els 12.000 soldats. Gairebé tots ells eren fills de famílies pobres, duits allà a la força, ja que els rics, des de la llei de  de reclutament de 1912 que creava els "soldats de quota" (llei impulsada per José Canalejas), a canvi de pagar 2.000 pessetes quedaven eximits d'anar a combatre a Àfrica. Així, els soldats d'Àfrica, i de manera conseqüent els seus morts, eren tots ells fills de famílies humils que no havien pogut pagar les 2.000 pessetes exigides pel corrupte règim monàrquic vigent. 

El desastre d'Annual fou objecte d'una profunda investigació. El responsable de la investigació fou el general José Picasso. Tot i els obstacles i amenaces rebudes, José Picasso va fer un acurat informe de 2.433 folis. L'expedient Picasso apuntava directament a Alfonso XIII com a responsable de la matança. Les conclusions de la investigació Picasso, que tacaven al Rei Alfonso XIII, havien de votar-se el dia 3 d'octubre de 1923. Mai es va arribar votar. El Rei Alfonso XIII, per evitar que li exigissin responsabilitats en la matança, va promoure el cop d'Estat de Miguel Primo de Rivera que tigué lloc el 13 de setembre de 1923. El dictador Miguel Primo de Rivera va fer desaparèixer tots els exemplars del "Informe Picasso". Bé, tots no, en va quedar un al domicili del seu fill, José Antonio Primo de Rivera, fundador de Falange Española. Aquest exemplar, que fou recuperat pel govern de la II República de dit domicili durant un registre va permetre que Alfonso XIII fos jutjat i condemnat in absentia el 20 de novembre de 1931.  

El "desastre d'Annual" va possibilitar que el 18 de setembre de 1921 es proclamàs la República Independent del Rif. Poc va durar l'alegria republicana. El 27 de maig de 1926, en una intervenció conjunta dels exercit militars espanyol i francès, es va ocupar el Rif i es va acabar amb la República independent del Rif (desembarcament d'Alhucemas). Es necessitaren 425.000 soldats (100.000 espanyols i 325.000 francesos) per poder acabar conquerint completament a les tribus rifenyes. Els espanyols, a més a més, feren servir armes químiques prohibides (gas mostassa) en contra de soldats i població civil per derrotar als rifenys. La batalla d'Alhucemas la dirigiren els generals Sanjurjo, Goded i Franco, que anys després serien els protagonistes del cop d'estat de 18 de juliol de 1936. Algunes de les pràctiques de tortura i repressió que aplicarien les tropes mercenàries africanes contra la població civil espanyola durant els fets d'Astúries d'octubre de 1934 primer, i a la Guerra Civil espanyola després, les havien experimentat anys abans amb les tribus del Rif. 98.000 soldats africans (legionaris, tabor de regulars, tiradors de Sidi Ifni...), a les ordres inicialment del general Yagüe, i de Franco posteriorment, foren traslladats a la Península durant la Guerra Civil, protagonitzant dites tropes els episodis més sanguinolents de la guerra en contra de la població civil. Però aquesta, aquesta és una altra història.

Jiménez de Asúa

Es deia Luis Jiménez de Asúa. Va néixer a Madrid a l'any 1889 i va morir l'any 1970 a l'exili de Buenos Aires. Jiménez de Asúa ha estat el més gran penalista espanyol de tots els temps. Jo, personalment, vaig descobrir la seva obra durant l'any 2000 mentre començava a preparar la meva tesi doctoral. Jiménez de Asúa, doctor en Dret amb una tesi sobre el sistema de penes, va ampliar els seus estudis a les millors universitats de França i Alemanya. Catedràtic de Dret Penal de la Universitat Complutense de Madrid des de l'any 1918, durant la dictadura de Primo de Rivera (pare) va renunciar a la seva càtedra en solidaritat amb Miguel de Unamuno que havia estat represaliat per les seves critiques al Rei Alfons XIII. El mateix Jiménez de Asúa, després de ser separat de la seva càtedra, seria desterrat per la monarquia durant l'any 1926 a les illes africanes Chafarinas, domini colonial espanyol, en represàlia per la seva militància republicana. Afiliat durant l'any 1931 al PSOE, fou elegit diputat per Granada a les Corts Constituents de la II República. Jiménez de Asúa va ser president de la comissió que va elaborar la Constitució republicana, i, temps després, és nomenat pel govern republicà director del Institut d'Estudis Penals, sent l'impulsor del Codi Penal de la II República (1932). Després de les eleccions de febrer de 1936 és elegit vicepresident de les Corts, i, el mes de març d'aquell mateix any, pateix un atemptat comès per pistolers de Falange, en el que aconsegueix salvar la vida, i en el que mor la seva escorta. Esclatada la guerra civil, la dictadura el separa de la seva càtedra de Dret Penal de la Universitat Complutense, havent de partir de cap a l'exili. Argentina acull a Jiménez de Asúa en l'exili, país a on exercirà de catedràtic de Dret Penal fins a la seva mort. Es converteix, durant aquells anys, en el penalista més important a nivell internacional de la seva època, i el seu "Tractat de Dret Penal", compost per 7 toms, s'ensenya a gairebé totes les universitats de sistema jurídic continental europeu. A l'any 1962, Jiménez de Asúa és nomenat president de la República Espanyola a l'exili, càrrec que ostentarà fins a la seva mort. 

Jiménez de Asúa representa una saga de catedràtics que foren represaliats, patiren exili, i les separaren de les seves càtedres per la seva fidelitat a la república i al socialisme. Jo, malauradament, he conegut una universitat d'una altra època molt diferent: una universitat en la qual ja no hi ha catedràtics con Jiménez de Asúa, sinó que, just al contrari, hi abunden els aprofitats s'afiliaren en el seu moment al PSOE per arribar a catedràtics. Així, sempre recordaré una frase que vaig sentir dir fa anys durant una conferència a l'actual Ministre de Política Territorial i Funció Pública, Sr. Miguel Iceta: "En España catedrático es, quien de cinco votos tiene tres" (referint-se que als tribunals de càtedres hi ha cincs catedràtics que són els que elegeixen per cooptació als nous catedràtics de la matèria). Idò això. 

"Hacienda no somos todos"

Acabada la campanya del IRPF bo es recordar el que va dir Dolores Ripoll, la Cap de l'Advocacia de l'Estat a les Balears, en el judici del cas Nóos mentre "defensava" a la infanta en nom de l'Estat: que ningú s'engani, "Hacienda somos todos" és un simple eslògan publicitari.

Toni Cantó

Es diu Toni Cantó. Té estudis primaris. No ha trepitjat mai una facultat de filologia hispànica ni una universitat en la seva vida (a no ser que hi hagi anat de visita). La seva trajectòria professional es bassa en haver estat model publicitari, presentador de Tele5 i actor (fonamentalment de teatre i de sèries de segon nivell). Des de l'any 2008 viu de la política. Ha passat per tres partits en 13 anys cobrant de tots ells: UPyD, Ciudadanos i PP. Ara, la Presidenta de la CA de Madrid, Díaz Ayuso, l'ha col·locat a una oficina sense personal ni competències cobrant 75.000 euros a l'any. El seu sou serà superior al d'un ministre del govern central. Les seves funcions en contraprestació per aquest sou seran "defender el español en Madrid". Basta mirar el seu twitter per veure que tindrà una feina molt difícil ja que haurà de defensar una llengua que, clarament, no sap escriure. Toni Cantó representa a la perfecció amb la seva trajectòria el que és la política espanyola.