31 de desembre 2012

2012

El 2012 ha estat un any molt dur a nivell col·lectiu. Des de un punt de vista econòmic i social, els pitjors presagis s'han complert i ha estat l'any de les retallades més impressionants que s'han produït ne la història de l'Estat del benestar a Espanya. A més, esteim en plena recessió, i la taxa d'atur s'acosta perillosament al sis milions de persones i supera el 25 % de la població activa. 

En quant a la perspectiva nacional, el 2012 es recordarà pel pas que ha donat Catalunya de cap a la seva llibertat, amb un 11 de setembre de 2012, que ha suposat la primera pedra en la lluita per l'alliberament nacional del poble català. Per contra, hem vist com s'ha dut a terme  a les Illes Balears el pitjor atac al català de forma institucionalitzada des de la mort del dictador Francisco Franco, encapçalat per president Bauzá i el seu conseller d'educació Rafel Bosch. 

Em preocupa, això sí, com quedarem la resta de PPCC el dia que Catalunya s'alliberi del jou. Així, no me cans de dir que somiï amb una Catalunya lliure, però no m'agradaria gens, haver de ser mallorquí d'arrel dins Espanya, ja que ens farien patir tal i com pateixen els irlandesos del nord  actualment dins Gran Bretanya. Per a què no hi hagi Bobby Sands a les Illes i al País Valencià, Catalunya no ens ha d'abandonar...

Jurídicament, ha estat un any marcat pel pitjor ministre de "justícia"des de la transició política. La llei de taxes ha acabat amb la tutela judicial efectiva a l'Estat espanyol i s'han iniciat reformes legislatives, com la del Codi Penal, que suposaran greus atemptats a les llibertats públiques i als drets fonamentals. 

A nivell personal, any de canvis i consolidació. He publicat la meva primera monografia, m'he consolidat com a advocat en la meva rentrée a la barra, i he tornat a la UIB guanyant una plaça de professor associat de Teoria General i Filosofia del Dret. La veritat és que no em puc queixar de com m'ha anat l'any en aquest aspecte.

El temps, a la llarga, posa a cadascú en el seu lloc,  i, poc a poc, s'acaba fent justícia, tot i que, en ocasions, s'ha de saber esperar ja que la justícia divina sol ser a llarg termini més implacable que no la corrupte justícia humana. I tal com pagues, amb el temps, seràs pagat... aquesta màxima, per la meva experiència personal, sempre, sempre, a la llarga s'acaba complint.
Per últim, crec que, i per posar un to irònic que no pot faltar, crec que podem estar tots satisfets ja que som supervivents de gran catàstrofes pronosticades i mai executades: l'efecte 2000; la profecia de Nostradamus, i enguany, la del maies... Som una generació de supervivents en aquest sentit (tot i no sé, us ho dic sincerament, si podrem sobreviure a l'era Rajoy-Bauzá).  

20 de desembre 2012

Rookies i (In)Experiència parlamentària

Aquests dies ha estat notícia l'elecció de Marga Duran, després de la imputació de Pere Rotger, com a nova presidenta del Parlament de les Illes. És la segona autoritat de les Illes. Al marge de la seva formació i trajectòria, sí que m'agradaria destacar una dada i és que només duu poc més d'un any de diputada i no en té cap tipus d'experiència parlamentària prèvia. Des de la Revolució Francesa s'ha intentat elegir president de la Cambra a un diputat amb més d'una legislatura a les seves esquenes i que conegués el funcionament parlamentari. Joan Huguet, Albert Moragues, Maria Antònia Munar, Aina Rado, Antonio Diéguez... tots ells reunien aquest perfil. Ara, per primera vegada, a una persona sense cap tipus d'experiència parlamentària li correspon presidir la cambra. No pos en dubte la capacitat d'aquesta senyora, ni molt manco, però crec que, en una època de gran crisi econòmica i institucional, i de parlamentarisme de tan baix nivell, el Parlament necessitava un President o Presidenta d'un perfil molt diferent. El mateix, no obstant, podria dir el Conseller de Salut, de només 30 anys, i sense cap tipus d'experiència de gestió política, ni de grans pressupostos, al seu darrera. Tenim rookies gestionant el País en el seu pitjor moment. Que Déu ens ajudi...

06 de desembre 2012

La Paloma de la Paz - Chicho Sánchez Ferlosio

Hi ha cançons que, malauradament, 40 anys després tornen a ser d'actualitat. Una molt especial és aquesta "La Paloma de la Paz", del cantautor Chicho Sánchez Ferlosio que, curiosament, era fill del fundador de Falange Española, Rafael Sánchez Mazas. És trist que haguem tornat de cap endarrera, com els crancs, i que aquestes lletres tornin a tenir un sentit que havien perdut fruit de l'actual clima d'explotació laboral vigent...

Que no, que no, paloma, no,
que así que no trabajo yo.
Que no, que no, palomita, que no,
que así que no trabajo yo.

Soy un hombre del pueblo
harto de trabajar.
Mi vida es el trabajo, paloma,
pero me pagan mal.
Las leyes están hechas
a favor del patrón;
la ley no escucha al pueblo, paloma,
aunque tenga razón.

El deber del trabajo
dicen que tengo yo.
De mis deberes hablan, paloma,
de mis derechos no.
Pero nos uniremos
contra la explotación;
la fuerza de los hombres, paloma,
siempre será la unión.

Nos juzgan y condenan
en nombre de la paz,
cada vez que pedimos, paloma,
justicia y libertad.
Pero la paz tú eres
y con ellos no estás,
que vuelas con nosotros, paloma
paloma de la paz.



04 de desembre 2012

4 de desembre: José Manuel García Caparrós

Tal dia com avui de 1977 va morir, als 19 anys, José Manuel García Caparrós, obrer, comunista, andalusista, i membre de Comissions Obreres, per intentar penjar una bandera andalusa a la Diputació Provincial de Màlaga. Els seus botxins foren la Policia Armada que li va disparar a sang freda. Feia dos anys que el dictador havia mort, Juan Carlos regnava, i la policia matava sense impunitat. Ara que sembla que només catalans i bascos tenim sentiment nacional, és bo recordar els màrtirs andalusos per l'autonomia, així com els comuners castellans. Visca la lluita socialista, i la llibertat dels pobles oprimits!

02 de desembre 2012

La classe mitja, exclosa de la justícia

"La clase media, si se aplica la ley de tasas tal y como está, no tendrá ninguna posibilidad de acudir a los tribunales para reclamar sus derechos. No podrá acceder a la Justicia gratuita, porque sus niveles de ingresos no son tan bajos, pero si no es rico tendrá que renunciar a sus reclamaciones simplemente porque no tendrà la disponibilidad económica que permita el coste de acceder a la Justicia

Martín Aleñar, degà de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de les Illes Balears, al Diario de Mallorca de dia 2 de desembre de 2012, pàgina 6, dixit.





29 de novembre 2012

Montesquieu


"No hi ha pitjor tirania que l'exercida a l'ombra de les lleis i amb apariència de justícia"

Charles Louis de Secondat, Baró de Montesquieu (1689-1755)

27 de novembre 2012

Taxes contra justícia

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 27 de novembre de 2011, pàgina 29:


Taxes contra justícia
Antoni Bennàssar Moyà

El dret fonamental més important, juntament amb el dret a la vida, és, sens dubte, el dret a la tutela judicial efectiva, pel seu caràcter instrumental envers els altres drets. S’ha produït, amb l’aprovació de la Llei 10/2012, de 20 de novembre, de taxes judicials, un atac sense precedent als drets fonamentals a l’Estat espanyol. A partir d’ara, si no tens doblers suficients per poder pagar la taxa judicial, no podràs fer valer els teus drets davant tercers en l’àmbit judicial, ni tampoc, en cas de què ja ho hagis fet, podràs recórrer davant un òrgan superior una decisió judicial que consideris injusta. A partir d’ara, litigar, et costarà doblers, havent de pagar pel simple fet d’accedir als tribunals, al marge dels honoraris que hagis de pagar al teu advocat i procurador. I no em serveix l’excusa governamental de què romandrà l’accés per part dels ciutadans a la justícia gratuïta a través del denominat torn d’ofici. Així, hem de tenir en compte que amb el càlcul a través del SMI i còmput per unitat familiar (art. 3 de la Llei 1/1996, de 10 de gener) és molt probable que gairebé qualsevol mileurista quedi exclòs de l’accés a la justícia gratuïta. I si analitzam les taxes, no són tampoc gens simbòliques, ja que, per posar una exemple, si hi ha una disputa entre dos germans a l’hora de xapar-se una herència allà a on hi hagi en discussió una casa familiar valorada en 700.000 euros, n’hauran de pagar 3.800 en concepte de taxa per poder interposar el plet. A n’aquests costos, li hauran d’afegir les despeses del seu advocat i procurador. I aquí n’hi ha una altra. He vist que el Sr. Ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, ha afirmat que: “Mucho más se paga por el abogado y el procurador que por estas tasas”. Aquí sí que ja s’ha arribat al límit del tolerable. Advocats i procuradors, cobram (quan aconseguim fer-ho, que no és sempre), per la feina que hem fet, i pagam, del que cobram (o del que no hem aconseguit cobrar però sí hem facturat) un 42% del total a la hisenda espanyola entre IVA i retencions de IRPF. Tot això sense comptar les cotitzacions a Seguretat Social, IAEs, i demés pressions contributives. Que ara es compari per part d'aquest ministre la nostra feina amb una nova càrrega fiscal en contra dels pobres, i que fa que només puguin accedir a l'administració de justícia els rics, em sembla vergonyós. Si ets ric, pots litigar encara que sigui de forma temerària, i jugar-te-la; si ets pobre, maldament tenguis raó, l'Estat no et reconeix el dret de litigar si no tens doblers per pagar la taxa que se t'exigeix per fer valer els teus drets. A n’això, a partir d’ara, a Espanya de li denominarà “justícia”. Enhorabona Senyor Ministre!




26 de novembre 2012

Eleccions catalanes 2012, xifra a xifra

Aquestes eleccions tenen, sens dubte, un contingut històric per l'avanç de Catalunya ( i esperem que de la resta de PPCC) de cap a la seva llibertat. Mai un Parlament català havia estat tan obertament independentista. Les forces polítiques netament catalanes i que defensen el dret a decidir, sent, per tant, sobiranistes, sumen 87 diputats (CiU,ERC,ICV,CUP). Per contra, el partits d'obediència espanyola o que s'oposen al dret de decidir directe d'una forma o l'altra, en sumen 48 (PP, PSOE, Cs). Els números són molts bon de fer, i, com es pot veure, el número de sobiranistes gairebé dobla als d'aquells que defensen que els catalans no poden decidir per si mateixos el seu futur. D'entre els espanyolistes, s'ha de distingir entre PP i Cs (28 diputats) que defensen que no es pot tocar l'actual relació entre Catalunya i Espanya, del PSC (20), que defensa la possibilitat d'un referèndum una vegada canviada la Constitució en un sentit federal. Així, si sumam, veim que tenim a 87 diputats a favor d'un referèndum d'autodeterminació passi el que passi; 28 que s'hi oposen, i 20 que l'accepten després d'un canvi constitucional. 

D'aquesta manera, i des de un punt de vista merament estadístic, els resultats són els següents:

  1. Un 64% del diputats defensen un referèndum d'autodeterminació.
  2. Un 20% s'hi oposa.
  3. Un 14 % l'accepta després d'un canvi constitucional federalista que reclama. 
No entenc com així els nacionalistes espanyols de PP i Cs estaven tan contents: només un 20% dels votants estan agust en la relació de Catalunya amb Espanya actual, i un 64 % demana un referéndum d'autodeterminació. 

A més, el resultat, i des de un punt de vista de sigles, ha provocat un dalt abaix en els següents aspectes:

a) El messianisme de Mas ha estat obertament derrotat.

b) ERC és la segona força, és a dir, el primer i segon partit de Catalunya són sobiranistes i independentistes.

c) El PSOE ha quedat per darrera d'ERC: L'esquerra nacional ha superat per primera vegada a la socialdemocràcia espanyola.

d) El PP, un partit que governa amb majoria absoluta a Espanya, és la quarta força a Catalunya, amb un paper residual en la política catalana, cosa que demostra que Catalunya, no és, ni pensa, com Espanya (afortunadament).

e) Per primera vegada, han entrat les CUP. L'esquerra marxista d'alliberament nacional entra, per primera vegada, al Parlament. El somni començat per l'MDT i Endavant, ha fructificat. 

 

22 de novembre 2012

Taxes contra justícia


“Mucho más se paga por el abogado y el procurador que por estas tasas”.

Alberto Ruíz Gallardón, ministre de justícia, dixit.

Mai m'hagués pensat que s'hagués arribat a n'aquests extrems per part d'un ministre de justícia. Que es compari un atac al dret de la tutela judicial efectiva tal i com és la imposició d'unes taxes abusives per poder litigar, amb la feina legítima que feim els advocats i procuradors em sembla un autèntic escàndol. Els professionals liberals de la justícia cobram (quan ho aconseguim) per la feina feta, i pagam, del que cobram (o del que no hem cobrat però si facturam) un 42% del total a la hisenda espanyola entre IVA i IRPF. Que ara es compari per part d'aquest ministre la nostra feina amb un nou impost en contra dels pobres, que ha disfressat sota la forma jurídica de taxa, i que fa que només puguin accedir a l'administració de justícia els rics, em sembla vergonyós. Si ets ric, pots litigar encara que sigui de forma temerària, si ets pobre, maldament tenguis raó, l'Estat no et reconeix el dret si no tens doblers per pagar la taxa que se t'exigeix fer valer els teus drets. I que no me venguin amb la història de que "la justícia gratuïta" està exempta de taxes ja que tots sabem com funciona la "justícia gratuïta" i qui té accés a ella (i, el que és més important, quan es té accés a ella). A més, amb els actuals límits, pràcticament qualsevol mileurista amb un pis hipotecat queda exempt, en la pràctica, de poder-se acollir a la justícia gratuïta. Sense oblidar que amb l'actual LEC, la sol·licitud d'advocat d'ofici no atura, si no ho decreta expressament el jutge, i no té perquè fer-lo, la declaració de rebaldia processal. Per primera vegada, de forma clara i sense vergonya, el classisme social ha arribat a la "justícia espanyola". Enhorabona Senyor Ministre!  


19 de novembre 2012

Un govern de Prestige

19 de novembre, tal dia com avui, de fa 10 anys, s'enfonsava el petrolier Prestige, el major desastre ecològic de tots els temps en les costes espanyoles. En sortien afectats 126.000 pescadors, i tot l'ecosistema cantàbric. De les 1.064 platges que hi ha a Galícia, Astúries, Cantàbria i Euskadi, 400 es veuen greument afectades.   Es varen vessar 66.000 litres de fuel. El president del govern, José María Aznar, va estar més d'un mes a aparèixer per terres gallegues (estava ocupat planificant guerres pel món...); Manuel Fraga es va torbar 8 dies en anar-hi i quan hi va anar va fer broma sobre si nedaria com a Palomares.  Mariano Rajoy fou el ministre encarregar de coordinar el govern en aquest desastre, i va mentir en el Congrés dient que simplement sortien del buc "cuatro pequeños hilillos con apariencia de plastilina". Davant la inutilitat governamental, miles de joves voluntaris llevaven amb les mans, juntament amb els pescadors, el fuel que destruïa la seva economia i el seu paisatge. Sota el lema de "Nunca mais" s'exigiren responsabilitats polítiques que ningú va voler assumir. A dia d'avui, el ministre que fou objecte de totes les crítiques per no saber aturar el desastre i per mentir al Congrés parlant de "cuatro hilillos de plastilina" és president del Govern, i enfonsa l'economia de la mateixa manera que va enfonsar el vaixell, mentint dia sí i dia també (tal i com ja va fer fa 10 anys). Tot poble té els governants que es mereix. 

Acte central de les CUP

"Venim a impugnar el règim, a desobeir la por, a destituir una estafa, a aturar les retallades, a aixecar la catifa. a dir-lis que ja n'hi ha prou, que s'ha acabat el temps de la infàmia, el frau i l'estafa. I els anem a dir una cosa: els farem la vida impossible mentre ells, cada dia, ens la facin a nosaltres. Si ells tenen el Liceu, nosaltres tenim milers de casals i ateneus; si ells tenen Montserrat Caballé, nosaltres tenim a la Meritxell Gener; si ells tenen patronal, nosaltres tenim sindicats combatius que donen la cara per aquest poble i per aquesta classe..."

David Fernández, candidat de la CUP al Parlament de Catalunya (18/11/2012)



10 de novembre 2012

Los Secretos a La Ventana de La Ser (9/10/2012)

Entrevista de casi una hora al gran grup madrileny, fent repàs a La Movida. Imprescindible per tots els fans! (entre els que m'incloc!)


09 de novembre 2012

El major terrorista, el capitalista

Gràcies a Déu, a Euskadi ja no està actiu el terrorisme d'ETA. Hi ha ben vigent, no obstant, un altre terrorisme: el terrorisme capitalista. Avui una dona de 53 anys s'ha suïcidat el mateix moment que la comissió judicial l'intentava desnonar. Es deia Amaia Engaña i tenia un fill amb un ex regidor socialista del poble. Només a Euskadi, és el segon suïcidi d'una persona desnonada que es produeix en els darrers 15 dies, a més de dos intents de suïcidi en els quals es pogué salvar la vida de les víctimes del terrorisme capitalista. Els bancs reben milers de milions d'euros dels nostres impostos i no aturen les execucions hipotecàries en contra de la classe treballadora ni admeten la dació en pagament. El capitalisme s'ha convertit en un sistema assassí que està duent a què el suïcidi s'hagi convertit en la primera causa de mort violenta a Espanya per davant dels accidents de trànsit. Supòs que aquesta notícia l'amagaran les televisions "oficials", poguent emetre coses intel·ligents com Gandia Shore, no emetran coses tristes que puguin fer plorar a la gent. Si ploren els espectadors, que sigui perquè a una de les protagonistes de qualsevol reality se li ha romput una ungla de la manicura... Visca l'alienació!

04 de novembre 2012

Progres de panfonteta

M'ha fet molta de gràcia veure aquesta banda de progres de panfonteta, que deim a Mallorca, amb els comptes corrents a vessar, que es fan fotos amb els palestins en contra de Israel i amb el Dalai Lama en defensa del Tíbet, i que després signen un manifest en contra del dret dels Països Catalans d'elegir lliure, i democràticament el nostre futur. El dret d'autodeterminació és la màxima expressió de la democràcia i em sembla ridícul que gent que es diu demòcrata, estigui en contra que un País, o que uns Països, decideixin què volen ser el dia de demà. Curiosament, aquests dies estava llegint sobre la polèmica entre Rosa de Luxemburg i Kautsky envers la qüestió polonesa i la brillant resposta de Lenin a Rosa, en la seva ja clàssica obra, referent de tots els esquerrans sobiranistes, El dret d'autodeterminació de les nacionsL'obra és de 1914 però més d'un d'aquest convindria que la llegissin, i sobretot analitzant els arguments que exposa el gran Vladimir en contraposició a la tesi de Rosa de Luxemburg negatòria del dret d'autodeterminació de les nacions sota el socialisme. Per acabar, vull parafrasejar a Lenin, i agafant el títol d'una de les seves obres, definiria l'actitud d'alguns d'aquests "progres" dient que l'esquerranisme, és la malaltia infantil del comunisme. O, actualitzat al llenguatge actual, podríem dir també que el "progressisme" és la malaltia infantil del socialisme. I l'esquerra necessita, vist el vist, molt d'antibiòtic ideològic, tornant a les fonts, si vol destruir a n'aquest bacteri "progre".

PS: Aquest són els principals intel·lectuals segon Vilaweb que estan en contra del dret dels catalans d'elegir el nostre futur: Félix de Azúa, Juan Goytisolo, Almudena Grandes, Javier Martínez Reverte, Rosa Montero, Elvira Lindo, Antonio Muñoz Molina i Mario Vargas Llosa; el periodista Miguel Ángel Aguilar, el director de cinema Pedro Almodóvar; l'ex-conseller de cultura basc Joseba Arregi; l'ambaixador espanyol Máximo Cajal; els actors Álvaro de Luna, Mercedes Sampietro, Carmen Machi i Aitana Sánchez-Gijón; el productor de cinema Elías Querejeta; el dissenyador Javier Mariscal; els catedràtics Javier Pérez Royo, Matías Cortés, Tomás de la Quadra Salcedo i Francisco Rubio Llorente; l'arquitecte Rafael Moneo; l'ex-dirigent del PSOE Carlos Solchaga; la presidenta del Consell de Seguretat Nuclear Carmen Martínez Ten; el magistrat del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín; el senador Juan José Laborda.

03 de novembre 2012

Masacre a Madrid

A Madrid han mort 4 al·lotes (per ara) després d'un allau humà en una macrofesta celebrada a un espai públic de l'Ajuntament de Madrid (el denominat Madrid Arena). Que hi hagi 4 morts, i ningú hagi assumit responsabilitats jurídiques i polítiques em sembla un autèntic escàndol. Aquí hi ha una clara responsabilitat dels organitzadors (es parla de portes d'emergència precintades per evitar que entrés gent sense pagar, de l'amollada de bengales que provocaren l'allau, a més d'haver ocupat el doble de l'aforament permès...) i de qui va llogar políticament l'espai a l'empresa organitzadora. A qualsevol país seriós ja hi hauria hagut dimissions polítiques i els organitzadors del concert haurien estat detinguts i interrogats per la policia, posant-los posteriorment a disposició judicial. Aquí, sembla que pots matar de forma indirecta gent i si tens poder i bons contactes polítics no passa res. Bé, que continuï la festa, com es sol dir (i en aquest cas en sentit literal, ja que amb els morts i ferits in presente va continuar durant hores la festa de Halloween..., el súmmum de la deshumanització).

Més atur, més impostos

El govern de José Ramón Bauzá ha anunciat la major pujada d'impostos de la història de l'autonomia. Aquesta pujada coincideix amb les pitjors xifres d'atur de tota la història de l'Estat espanyol. El govern neocon estatal i autonòmic ens està ficant en un cercle viciós de molt difícil sortida. De la gran depressió dels anys 30 es va sortir amb les receptes de major inversió pública sense reparar en dèficit. Ara, l'únic important és el dèficit sense importar amb els costos humans i productius que reporti. Un Estat amb 6 milions d'aturats i una taxa d'atur del 25,8 per cent és insostenible. El més paradoxal de tot, és que aquests que ens estan ofegant a impostos i, a més, han assolit les pitjors taxes d'atur de tota la història, guanyaren les eleccions sota el lema, més feina i menys impostos. Les hemeroteques, i la història, són molt sarcàstiques en ocasions...

28 d’octubre 2012

"Nos gusta Cataluña"

M'encanten aquests vídeos electorals del PP, m'han convençut, sens dubte, de l'espanyolitat del Principat: Rajoy dient que els seus fills han nascut a Catalunya i que li agraden els catalans "por su laboriosidad"; una exdiputada i ara batllesa dient que ells menjaven "pa amb tomàquet al Congrés"; Arenas proclamant "a los populares, por muchas razones, nos gusta mucho Cataluña"; una batllesa gallega donant les gràcies als catalans "por lo que nos regalais"; Esteban González Pons dient que catalans i valencians tenen la mateixa sang: "la española"; i el remat final de n'Ana Botella reclamant les olimpiades per Madrid i en Cobi amb la bandera espanyola. No sé a voltros, però a mi, m'ha encantat!!!! I m'han convençut!

De todos los cargos que desfilan por los vídeos, llama la atención el presidente del Gobierno, Mariano Rajoy: "Soy gallego, es mi tierra. Mis hijos han nacido en Catalunya y también es mi tierra. Me gusta Catalunya, me gustan sus gentes, su carácter abierto, su laboriosidad, son emprendedores, hacen cosas, exportan, crean trabajo, la gente cumple".

El pa amb tomàquet es evocado por la alcaldesa de Elda, Adela Pedrosa, al recordar cómo los diputados catalanes del PP que se reunían cuando ella estaba en el Congreso "obligaba" a los demás a comerlo.

24 d’octubre 2012

Fuga de cervells

El ministre d'educació diu que la fuga de cervells no és negativa. No sé en què està pensant. El grau de riquesa d'un país es mesura, de cada cop més, amb un intangible material que es coneix com a "know how" en terminologia anglosaxona. Formar durant 30 anys a un jove i que després se'n vagi per a què ho gaudeixi (o exploti) un altre País, no té cap sentit. És, des de el meu punt de vista una desgràcia nacional. A més, no és el perfil, aquest emigrant, ni molt manco, que envia divises al País d'origen. Si ara ens volen enganar, que ho intentin, amb mi no ho conseguiran. Aquí sobra matèria negre i, malauradament, en fuig la poca gris que hem format.

23 d’octubre 2012

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany


Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la seva gorga brava
no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui estima els seus dies l'un
per la vàlua de l'altre estima,
com les parts iguals d'un tresor mesurat;
i qui no va a l'encalç del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera,
on el passat, insaciable que és,
ens lleva fins l'esperança,
casta penyora de la treva que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut dins la frèvola barca,
de cara als núvols, mut, s'abandona
a una aigua serena.

Poema 6
Estances

15 d’octubre 2012

Hi ha moltes formes de matar...

Diverses maneres de matar 

"Hi ha moltes maneres de matar. 
Poden enfonsar-te un ganivet al ventre. 
Negar-te el pa. 
No curar-te quan estàs malalt. 
Entaforar-te en un habitatge penós. 
Empènyer-te al suïcidi. 
Torturar-te fins la mort mitjançant el treball. 
Dur-te a la guerra, etc 
Només algunes d'aquestes coses estan prohibides en aquest Estat.” 

Bertol Brecht

Reflexió final al gran poema de l'escriptor alemany: El capitalisme mata de moltes maneres, i cap d'elles és titllada de terrorisme.

Pintada al Raval de Barcelona

14 d’octubre 2012

Educació atacada

Estam vivint un dels pitjors moments per a l'educació pública a Espanya. Les retallades econòmiques s'uneixin a una posada en qüestió de tot el sistema educatiu públic a l'hora que proliferen escoles elitistes privades. Mai hi havia hagut tantes universitats privades i tanta nova escola concertada privada (i no precisament d'origen cooperatiu, sinó ben bé el contrari). A més, des de els responsables polítics educatius, tant estatals com autonòmics s'està volent convertir l'escola en un element d'adoctrinament polític, oposant-se de manera furibunda a dos principis de profund arrelament democràtic: l'autonomia dels centres, i la llibertat de càtedra, inclosa, també, la col·lectiva del claustre. 

Ens tocarà lluitar. Som molts els que hem pogut assolir una educació superior gràcies al sistema públic educatiu, i, en especial a l'universitari. És de ser agraïts tornar el que ens ha donat els sistema públic d'educació en forma de resistència. L'educació fa por, molta de por, ja que una persona educada deixa de ser súbdit i es converteix en ciutadà. Les escoles, en aquest sentit, són les gran enemigues del feixisme en les seves diferents formes. Per tant, ara, més que mai, l'acte més revolucionari que es pot fer és defensar l'escola, i els seus artífexs: els mestres i professor. No passaran! Tornarem a lluitar, i tornarem a vèncer.

13 d’octubre 2012

"La nada" de Rajoy


"Fuera de España y de Europa se está en ninguna parte y condenados a la nada [...] apartarse de la Constitución y el Estatuto es apartarse de la prosperidad del bienestar y del empleo".

Mariano Rajoy, president del Govern espanyol dixit.

Estic esglaiat. El president del Govern espanyol m'ha fet por. Ha amenaçat als sobiranistes, dient que fora d'Espanya, "sólo queda la nada"... això, certament, m'acollona. Imaginau que d'aquí uns segles Catalunya sigui com l'Atlàntida, que qualcú afirmi que va existir, però que hagi desaparegut en "la nada" per haver volgut fer un referèndum. És més, fa temps, qualcú, en un bar, me va contar la història d'un independentista que va desaparèixer, abduït per un ovni diuen alguns (tot i que altres tenen altres teories, ja que va desaparèixer aprop d'Intxaurrondo...). A més, també vaig sentir la història d'un poble de muntanya, que, un pic va convocar un referèndum, una cosa senzilla, sobre el dret de pas de les cabres pels carrers del poble. I mai més es va saber res d'aquella gent. Ara, alguns excursionistes agosarats entren en els carrers deserts d'aquell poble fantasma... i pensen que tot va començar amb un referèndum: ja es sap, els referèndums els carrega el diable! Crec que anit no podré dormir... i hauré de posar a la ràdio, per mantenir-me informat, en concret escoltaré n'Iker Jiménez, per veure si dóna més informació sobre l'abisme còsmic que ens espera si sortim d'Espanya. Si és que el "presi" té tota la raó del món, apartar-se de la Constitució és apartar-se del benestar i de la feina. Gràcies a la Constitució espanyola, hi ha cinc milions d'aturats i la major taxa d'atur juvenil d'Europa. Què faríem sense ella? No m'ho vull ni imaginar... quin mal son!

12 d’octubre 2012

La cabra de la legión

Avui, 12 d'octubre, dia de "la raza" que celebren els espanyols, per a mi, és, sobretot, una imatge: la imatge de la cabra de la Legión. La imatge d'un grup de soldats mercenaris, desfilant pel centre de Madrid darrera d'una cabra amb una gorra militar és, per a mi, la imatge del surrealisme dut a les darreres conseqüències. De totes formes, segons la història, la cabra és una evolució civilitzada, ja que en altres temps duien moneies, ossos i, fins i tot, lloros que deien paraulotes insultants durant la desfilada.

La cabra és el símbol d'un cos militar, la Legión, que li diu molt. Recordem que la Legión espanyola fou fundada per José Millán-Astray, el famós general que va cridar durant la inauguració del curs universitari de 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, al gran Miguel de Unamuno aquell ja gloriós "Viva la muerte, y muera la inteligencia". Hem de recordar, a més, que si bé la Legión es va fundar, en principi per evitar l'exèrcit de lleva obligatòria en les guerres colonials africanes, la seva "gran actuació" fou en les repressions militars del moviment obrer asturià de 1934, i, especialment, en l'aixecament feixista de 1936 i la Guerra Civil. Hi hauria molt per escriure de la història "negre" de la Legión i de les atrocitats comeses per alguns dls seus membres, però, aquesta història, seria molt més trista que no la de la surrealista esperpèntica cabra que cada 12 d'octubre desfila per la capital del Reino de España.


10 d’octubre 2012

"Espanyolitzar" alumnes


"El interés del gobierno es españolizar a los alumnos catalanes"

José Ignacio Wert, ministre d'educació espanyol.

El ministre d'educació espanyol, José Ignacio Wert, ha mostrat les canyes i ha afirmat que el seu objectiu és "espanyolitzar" els alumnes catalans. Fa pocs minuts el propi president del govern espanyol ha avalat la tesi del seu ministre dient que és un objectiu del govern espanyol espanyolitzar els alumnes catalans canviant el sistema educatiu. Des de el franquisme que no s'afirmava per part dels dirigents ministerials que s'havien de fer servir les aules per adoctrinar políticament. I, inclús en el franquisme, els seus responsables polítics eren més discrets i subtils. Ara ja s'ha perdut fins i tot les formes i es diu directament que es vol imposar una determinada ideologia, l'espanyolista, des de les aules. Sobta a més, que aquesta proposta adoctrinadora provengui d'un partit que, aquí a Balears, està fent campanya davant el suposat "adoctrinament" polític que fan els mestres i professors a les aules en defensa de la cultura pròpia. Així, han proliferat vídeos per youtube allotjats per las Nuevas Generaciones del Partit Popular escarnint la suposada "manipulació" dels alumnes mallorquins per part dels seus professors fomentant artificialment el seu mallorquinisme. Ara, el ministre, ho ha deixat ben clar: vol convertir  des de el govern les aules en un instrument d'adoctrinament polític en pro d'una determinada ideologia, l'espanyolista. Extremadament greu tot plegat. 

07 d’octubre 2012

Anticatalanisme visceral i pseudoreligiós


Segon un article aparegut avui a El Mundo i signat per Juancho Armas Marcelo, els que mataren al Bon Jesús eren catalans. I com a bons catalans es jugaren la seva túnica als daus (prova històrica irrevocable de la seva catalanitat): "La pela és la pela". Aquest article s'ha de sumar a la a la declaració aprovada per la Conferencia Episcopal Española, sense unanimitat, allà a on s'insta a defensar el "bien de la unidad", demostrant a l'hora la "inquietud" dels prelats espanyols, davant les propostes que ataquin aquesta unitat. Com es pot veure, els espanyols estan cremant tots els cartutxos, inclús els eclesiàstics, per intentar aturar un procés emancipatori que, llevat de què acudeixin a les armes, sembla imparable. Als articles anticatalans sorgits de l'odi més profunds, ni tenc ganes de contestar-los; als bisbes i cardenals integrants de la Conferencia Episcopal Española, els demanaria mem a quin passatge evangèlic parla del "bien de la unidad española", i que mem si pensen igual envers aquest suposat "bien de la unidad" estatal quan parlam de processos emancipatoris de pobles catòlics sotmesos al jou d'Estats opressors protestants, tal i com ha passat històricament amb Irlanda. Uns processos emancipatoris que sempre han tengut el suport implícit de l'església catòlica.  
"Cito a Pilatos porque era el gobernador de Tarraco en tiempos de Cristo. El hombre, contra su voluntad, fue destinado por el Imperio a Judea (o Palestina, como ustedes quieran) y se llevó de Cataluña -también por orden del Imperio romano- su guardia pretoriana (de catalanes) y un par de legiones de leva obligatoria. Al recalar en Jerusalén, se encontró con aquel ser superior, Jesús, hijo de José, que decía ser Hijo de Dios y con el Sanedrín judío. Saquen conclusiones de quien o quienes mató o mataron a Cristo. Y quien dio la lanzada final al costado del Maestro. Al final se jugaron la túnica de Jesús a los dados, en aquella película protagonizada por Victor Mature titulada exactamente “La túnica sagrada”. Más conclusiones: “la pela es la pela”, aunque sea del Hijo de Dios, y el euro no iba a ser menos".
Article aparegut a El Mundo de dia 7 d'octubre de 2012 i signat per Juancho Armas Marcelo.




Proteccionisme inquer (no deuen conèixer la Bolkenstein)

Imatge d'un parc religiós semblant al que es vol construir a Inca
He llegit molt sorprès al diari Ultima Hora que el batle d'Inca condiciona la concessió de la llicència d'obres al parc temàtic religiós "Tierra Santa" a què els picapedrers que es contractin per construir-lo siguin tots d'Inca. M'ha sorprès que un responsable municipal faci aquestes declaracions, ja que, qualsevol amb uns mínims (i molt mínims) coneixements de Dret sap que condicionar una llicència a la contractació de determinats treballadors viola manifestament tota la normativa urbanística, a més de la llei 15/2007 de defensa de la competència, i tota la normativa comunitària (tant originària com derivada) en matèria de lliure circulació de treballadors i mercaderies. Sorprèn molt això, que es faci una proposta il·legal sense cap mirament, i, que, a més, aquesta sorgeixi des de un partit polític que es diu "liberal" i que s'acolleix a n'aquest liberalisme per atacar en moltes ocasions, sobre la base del sacrosant ídol del lliure mercat, els drets dels treballadors. 

04 d’octubre 2012

El diari de Bridget Jones

"I va ser llavors, just llavors, just llavors, aquell va ser el moment. Tot d'una em vaig adonar que, tret que alguna cosa canviés de seguida, havia de portar una vida en la qual la meva relació més important seria amb una ampolla de vi. I al final acabaria morint grassa i sola, i em trobarien tres setmanes després mig devorada per pastors alemanys. Estava a punt de convertir-me en Glenn Close a Atracció Fatal

[...] 

Així que vaig prendre una important decisió. Per evitar acabar l'any com una sopa i escoltant clàssics del pop per trentanyers en emissores de la FM, vaig decidir prendre el control de la meva vida i començar un diari on explicaria la veritat sobre Bridget Jones. Tota la veritat".

El Diari de Bridget Jones, Sharon Maguire, 2001.

03 d’octubre 2012

La realitat exigeix lluita...



"La realitat exigeix lluita, exigeix que qui no vulgui ser un auxiliar voluntari o involuntari de la burgesia, es col·loqui al costat del proletariat"

Vladímir Illich Ulianov, Lenin.


21 de setembre 2012

666

Aquesta és l'entrada 666 del meu blog des de que el vaig crear l'any 2004, aviat farà 10 anys. Crec que es mereix un apartat especial sobre el significat teològic d'aquest nombre, aprofitant l'avintentesa per parlar de teologia, demoniologia, Dret canònic, i un poc de cinema...

"I a tots, petits i grans, rics i pobres, esclaus i lliures, els fa portar a la mà dreta o al front un encuny, perquè ningú no pugui comprar ni vendre si no porta l'encuny, és a dir, el nom de la bèstia o la xifra del seu nom. Aquí cal la saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és una xifra referida a una persona: sis-cents seixanta-sis"

Apocalipsis, 13, 16-18.

Hi hauria molt per escriure sobre el 666. L'autor de l'Apocalipsis, Joan de Patmos, fa un convit a desxifrar el sentit d'aquest número. Molts de biblistes ho identifiquen com una representació numèrica de Neró, perseguidor els cristians (teoria bíblica de Nero Redivivus). Però no és tan clar ja que en l'Egipte faraònic es representava en els jeroglífics a 666 figures dimoniaques amb cos d'home i cap d'animal (els Elohim). En aquest sentit sembla que hi havia un ordre de sacerdots que rendien culte a aquests dimonis en l'època de Moisès, amb qui es va enfrontar l'alliberador del poble elegit. Reactualitzant la descripció bíblica a l'Apocalipsi, alguns han interpretat l'Anticrist com un líder polític que vindrà per a controlar el món, i qui no obeeixi el seu poder terrenal serà perseguit: "Tots els habitants de la terra l'adoraran, tots els qui, des de la creació del món, no tenen escrit el seu nom en el llibre de la vida de l'Anyell degollat. Qui tingui orelles, que escolti: El qui ha d'anar a la captivitat, hi anirà; el qui ha de morir a espasa, hi morirà. Aquí mostrarà el poble sant la perseverança i la fe!"(Apocalipsis 13, 8-10). Així, el poder de l'Anticrist vendria de la política, i actuaria a través de bruixots infiltrats en les diferents esferes de poder que seguirien les seves ordres. D'aquesta manera, i al meu entendre, s'ha perseguit durant anys a la francmaçoneria per part del catolicisme com un instrument d'infiltració en les esferes de poder del maligne, actuant, principalment, a través del control econòmic. En aquest sentit, El cànon 2335 del Codi de Dret Canònic de 1917 establia que "els que donen el seu nom a la secta maçònica, o altres associacions del mateix gènere, que maquinen contra l'Església o contra les potestats civils legítimes, incorren ipso facto en excomunió simplement reservada la Seu Apostòlica". En l'actual Codi Canònic de 1983, el canon 1374, estableix, de forma més laxe, que "Qui s'inscriu en una associació que maquina contra l'Església ha de ser castigat amb una pena justa; qui promou o dirigeix ​​aquesta associació ha de ser castigat amb entredit". Aquesta omissió expressa provocà un fort debat en el seu moment i feu que la Congregació per a la Doctrina de la Fe emetés una"Declaració sobre la Maçoneria" amb el següent contingut: "S'ha presentat la pregunta de si ha canviat el judici de l'Església respecte de la maçoneria, ja que en el nou Codi de Dret Canònic no està esmentada expressament com ho estava en el Codi anterior. Aquesta Sagrada Congregació pot respondre que aquesta circumstància és deguda a un criteri de redacció, seguit també en el cas d'altres associacions que tampoc han estat esmentades per estar compreses en categories més àmplies. Per tant, no ha canviat el judici negatiu de l'Església respecte de les associacions maçòniques, perquè els seus principis sempre han estat considerats inconciliables amb la doctrina de l'Església, en conseqüència, l'afiliació a les mateixes segueix prohibida per l'Església. Els fidels que pertanyin a associacions maçòniques es troben en estat de pecat greu i no poden acostar-se a la santa comunió. No entra en la competència de les autoritats eclesiàstiques locals pronunciar-se sobre la naturalesa de les associacions maçòniques amb un judici que impliqui derogació de tot el que s'ha establert més amunt, segons el sentit de la Declaració d'aquesta Sagrada Congregació del 17 de febrer de 1981. El Summe Pontífex Joan Pau II, en l'audiència concedida al Cardenal Prefecte sotasignat, ha aprovat aquesta Declaració, decidida en la reunió ordinària d'aquesta Sagrada Congregació, i ha manat que es publiqui.
Roma, a la seu de la Sagrada Congregació per a la Doctrina de la Fe, 26 de novembre de 1983.
"

Aquesta Declaració aclaratòria sobre la francmaçoneria fou signada pel Cardenal Prefecte Joseph Ratzinger, actual papa Benet XVI, i deixa clar que la pertenença a la maçoneria és una causa d'excomunicació.

Tornant a la cita bíblica inicial, és especialment interessant la referència a la denominada "marca de la bèstia": "els fa portar a la mà dreta o al front un encuny, perquè ningú no pugui comprar ni vendre si no porta l'encuny". Així, alguns, actualitzant la profecia han interpretat en el dia d'avui l'encuny del front i la mà com un codi de barres o, fins i tot un microxip de radiofreqüència en aquesta època en què estam tots controlats per la tecnologia. I com es pot identificar l'Anticrist? "Qui és, doncs, el mentider? ¿No és el qui nega que Jesús sigui el Messies? Aquest és l'Anticrist, que nega tant el Pare com el Fill. Tothom qui nega el Fill no té tampoc el Pare; tothom qui confessa el Fill té igualment el Pare" 1ª Joan, 2, 22-23.

Per no aprofundir en el debat teològic sobre l'element dimoníac, i apareixent la meva vena cinèfila, enllaçaré la primera epístola de Joan, que es refereix claríssimament a la mentida com element d'identificació del maligne, amb un diàleg de la meva pel·lícula de por favorita: The Exorcist:

"Ell és un mentider. El dimoni és un mentider. Ell mentirà per confondre'ns. Però també barrejarà les mentides amb la veritat per atacar-nos. L'atac és psicològic, Damien, i poderós. Així que no li facis cas. Recordau, i no l'escoltis".

Pare Lankester Merrin al Pare Damien Karras en la pel·lícula The Exorcist, William Friedkin, 1973.

18 de setembre 2012

Ha mort Carrillo

Avui ha mort Santiago Carrillo. No repetiré els estàndards biogràfics que demà es publicaran als diferents mitjans informatius. Diré, simplement, el que va representar Santiago Carrillo per a mi. De petit, Santiago Carrillo, era, per a mi, la imatge del PCE. Poc importava que ja no hi fos al partit, i que ni es presentés "el Partit" a les eleccions (ja estava dissolt dins Izquierda Unida), i que hi hagués al capdavant de l'esquerra del PSOE un tal Gerardo Iglesias (sense comentaris...), però, per a l'imaginari col·lectiu en el que em vaig criar, Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri eren les icones del comunisme a l'Estat espanyol. De petit, no sabia qui era en José Díaz ... ni n'Andreu Nin ..., ni les diferències entre el PSUC i el PCE, però sabia qui era en Carrillo i la Pasionaria. Això, per bé i per mal, em va marcar. Carrillo, Pasionaria, Rafael Alberti i Vázquez Montalbán han estat, per a mi, sempre, la imatge del comunisme a l'Estat espanyol.

Anys després, quan m'iniciava en el doctorat, em vaig dedicar a estudiar les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i, de retruc, vaig poder estudiar la seva vida, obra i pensament. Ja més d'adult, per a mi, en Carrillo era la veu brillant, culte i "moderna" de les tertúlies de La Ventana amb na Gemma Nierga a la Cadena Ser. Com he gaudit d'escoltar-ho, per favor!

No entraré en valorar llums i ombres, ni parlaré de l'eurocomunisme ni de la seva postura davant la qüestió nacional, ni molt manco de Paracuellos, tema recurrent dels feixistes radio-televisius quan parlen den Santiago, per a mi, Carrillo, ha estat, és, i probablement sempre serà, una part molt important del meu procés de formació política. I això, li he d'agrair sempre!

14 de setembre 2012

Absentisme escolar

Article aparegut al Diario de Mallorca de divendres dia 14 de setembre de 2012, pàgina 31:

 
Absentisme escolar
Antoni Bennàssar Moyà

Se m’ha demanat per part de les associacions de pares i mares d’alumnes que, en qualitat de jurista, doctor en Dret, i ex Defensor del Menor de la Comunitat Autònoma, em pronunciés sobre la polèmica referida a la campanya de protesta “Així el meu fill no comença” promoguda per determinats col·lectius de pares d’alumnes. Dir que sóc poc amic de les polèmiques i que, simplement, aprofitaré l’avinentesa per aclarir un grapat de conceptes jurídics referits a la no assistència dels alumnes a classe. La primera distinció que s’ha de fer és entre absentisme i desescolarització. Un alumne absentista és aquell que estant escolaritzat (és a dir matriculat) deixa d’acudir de manera reiterada a classe. Un alumne desescolaritzat és aquell que ni tan sols està inscrit en un centre educatiu. A Espanya, al contrari que a altres països occidentals, és un deure l’escolarització dels nens en les etapes d’educació obligatòria. En l’àmbit autonòmic l’absentisme escolar ve marcat per tres normes bàsiques: la llei 17/2006, de protecció de la infància i adolescència a Balears; el Decret 121/2010, de drets i deures de l’alumnat; i la instrucció de la Direcció General d’Ordenació Educativa en matèria d’absentisme pel curs 2011-2012. L’article 36.1 de la Llei 17/2006 obliga a l’administració a elaborar plans per evitar l’absentisme escolar i garantir l’escolarització obligatòria. L’article 36.2 obliga a denunciar els casos d’absentisme, desprotecció i maltractament per part dels centres escolars.  En aquest sentit, durant la passada legislatura es va aprovar el Protocol Unificat en Matèria de Maltractament Infantil que inclou un full específic pel sector educatiu que integra l’absentisme i la no escolarització. Aquest concepte d’absentisme va referit a un absentisme continuat i greu, sent un indici socioeducatiu d’una situació de desprotecció familiar integral del menor. El Decret 121/2010 preveu que serà cada centre educatiu, a través del seu Reglament de Funcionament (ROF), el que establirà com actuar davant l’absentisme (art. 26.3). A més, aquest Decret preveu, de forma molt innovadora, una espècie de dret de vaga pels alumnes a partir de tercer d’ESO que no vulguin acudir a classe per reivindicar alguna causa (art. 14). Esmentar, per últim, que la Instrucció de la DG d’Ordenació Educativa estableix que s’haurà d’actuar notificant l’absentisme als pares a partir de cinc faltes acumulades d’assistència en primària (art. 3.2.1) i catorze en secundària (art. 3.2.2).

En resum, l’absentisme és un indici de desprotecció integral del menor, i, per tant, ve sent observat i investigat per l’ordenament jurídic, arribant-se inclús, en els casos més greus, a una actuació protectora de Fiscalia de Menors. Aquest concepte jurídic d’absentisme no té res a veure amb deixar d’anar a una o dues classes com a acte de protesta, i, de cap manera, es pot confondre.       


10 de setembre 2012

Eurovegas i el tabac

El tabac provoca la mort de 53.000 persones cada any a Espanya. Els no addictes a la nicotina vàrem veure fortament millorada la nostra qualitat de vida amb la llei 42/2010, més coneguda com a la llei antitabac. Ara, n'Esperanza Aguirre ha anunciat que vol que es reformi l'esmentada llei per permetre que es pugui fumar al seu nou centre de vici, denominat Eurovegas, que vol construir a Madrid. Jo em deman: Es permetria que fos legal una organització terrorista que mata a 53.000 persones cada any a un País? Jo crec que no, idò bé, tenim una droga assassina entre nosaltres que, a més, provoca efectes i morts entre els denominats fumadors passiu, i ara resulta que el govern reaccionari que ens governa sembla que vol tornar a permetre que es pugui fumar a locals tancats. Davant l'atac a la nostra salut, no podem consentir que es doni ni una sola passa endarrera.

08 de setembre 2012

Nins i nines (separats, of course!)

"Hay que plantearse hasta qué punto el argumento de que la educación diferenciada supone discriminación entre los sexos es un argumento compatible con la Convención de la Unesco que firmó España contra la discriminación en la enseñanza"

José Ignacio Wert, Ministre espanyol d'educació, referint-se a la sentència del Tribunal Suprem que prohibeix finançar a les escoles que segreguin per raó de gènere, dixit.


No me pensava mai que veuria a un Ministre espanyol criticant al Tribunal Suprem per progressista. El Tribunal Suprem s'ha oposat a una cosa que és òbvia: no es pot finançar amb doblers públics a les escoles que segreguen per raó de gènere a les seves aules. De la mateixa manera que no es podria finançar amb doblers públics a les escoles que segreguen per raó de raça, religió, classe social, o qualsevol altre causa de discriminació de les incloses a l'article 14 de la Constitució. Aquest model segregador era propi de l'escola franquista, plena de prejudicis, misogínia i doble moral. I jo em deman, si qui segregàs, enlloc d'escoles integristes catòliques, fossin escoles religioses musulmanes, es permetria que es continués pagant els concerts i s'apel·laria a la llibertat d'elecció dels centres i els pares? Quan tenim un govern amb membres més reaccionaris que els propis i conservadors membres de la carrera judicial, molt malament anam...

 


07 de setembre 2012

De "putas" i "zorras"

Estic, un cop més, empegueït de pertànyer a n'això que en diuen Espanya, i, especialment, dels meus "compatriotres", tan ben educats: il·lustrats per T5 i ensenyats per na Belén Esteban. Una regidora socialista de Toledo ha estat víctima d'un delicte de revelació de secrets, difonent-se per internet un vídeo privat eròtic que ella protagonitzava. La resposta de la gent del seu poble, enlloc de donar-li suport, ha estat anar a escridassar-la en el primer ple municipal, dient-li "puta" i "zorra".  Viure a un Estat que tracta amb indiferència a la corrupció i als lladres dels doblers públics, i que, en canvi, es mobilitza per anar a linxar a una pobre dona víctima d'un delicte contra la intimitat, és per avergonyir-se, i, fins i tot, per exiliar-se. Veure com lladres dels meus i nostres doblers públics entren rient als Jutjats entre la indiferència de la gent i com una representant popular i víctima de la delinqüència informàtica és increpada no es sap ben bé perquè me fa renegar, un cop més, de l'Espanya de charanga y pandereta a la qual no em queda més remei que pertànyer, i de bona part dels meus conciutadans.


TOLEDO | Olvido Hormigos

La concejal del vídeo erótico recibida con gritos de 'puta' y 'zorra' en el pleno

  • Decenas de vecinos se dan cita en el ayuntamiento para increpar a la edil
  • Escena inquisitorial y aberrante contra ella por un vídeo íntimo
  • Aunque anunció su dimisión, finalmente continuará tras el apoyo recibido
  • El único imputado es un joven amigo de la víctima al que envió las imágenes
  • 'Señor alcalde, ¿ha salido de su dirección de e-mail?', pregunta el PSOE
  • El primer edil, del PP, opta por callar y emplaza su respuesta a otro pleno

 

01 de setembre 2012

Rajoy i l'IVA

Rajoy acaba de dir a Sotomayor (Galícia), referint-se a la pujada de l'IVA:

"Si hubiera habido una alternativa, ¿alguien creen que no habría sido el primer interesado en adoptarla?"

Hi ha alternatives a la pujada de l'IVA, i n'hi donaré 5 al "nostre" president del Govern, de bones a primeres:

1.- Pujada de l'IRPF a les rendes més altes.

2.- Reimplantació de l'impost sobre el patrimoni.

3.- Impost de societats progressiu.

4.- Enduriment penal del frau fiscal i prohibició expressa de l'aplicació de l'indult per part del Govern als defraudadors fiscals.

5.-Aplicació d'un nou impost sobre les transaccions de capitals especulatives.

Com veis, propostes alternatives n'hi ha moltes des de l'esquerra. Ells són el d'adalt i governen només pels d'adalt. Que no ens prenguin el pèl, per favor!

31 d’agost 2012

Walter Benjamin

"Marx diu que les revolucions són les locomotores de la història. Però, tal vegada, les revolucions siguin la forma en que la humanitat, que viatja en aquell tren, acciona el fre d'emergència

Walter Benjamin, filòsof (1892-1940), en Tesis sobre la història i altres fragments.


30 d’agost 2012

ORA i drets de les dones

He llegit amb estupefacció la notícia del Diario de Mallorca en la qual es conta que s'han hagut de retirar agents de l'ORA (ordenança reguladora de l'aparcament) de la zona de Pere Garau per incidents protagonitzats presumptament per fidels a la mesquita de la zona. El que més me preocupa del tema és que hagi estat un cas específicament en contra de les dones treballadores. No es pot consentir en un Estat democràtic que es produeixi cap tipus de coacció en contra de les dones, escudant-se en raons culturals, religioses, o ètniques. Me és absolutament igual els motius que s'hagin pogut al·legar però que en la meva ciutat hi hagi hagut dones (i només dones, cal remarcar-ho, que hagin patit atacs pel fet de ser-ho, ja que segons la notícia no s'han produït incidents amb els homes que fan la mateixa feina) em fa empegueir a l'hora que preocupar. No sóc ni he estat mai xenòfob, sinó tot el contrari, però no he consentit mai i no ho faré ara que es violin els drets fonamentals de les dones en cap àmbit i aquí sembla que s'ha produït. Si començam amb barriades allà a on es fan "excepcions" per la composició de la seva població i es fan "tractes especials" estam obrint les portes a la creació de guetos. Les portes del nostre País (Illes Balears - PPCC) han d'estar obertes  a tothom, però amb una condició, que tothom que vengui, sigui de Madrid, Mèrida, Rabat, o Pekín estigui disposat a dues coses: primera; integrar-se a la nostra cultura, llengua i tradicions; i, sobretot, segona; respectar els drets humans. Sinó està disposat a fer-ho, cap càntic multiculturalista em farà canviar el meu pensament contrari a aquestes actituds, i manifestaré el meu rebuig envers a ell, provingui d'on provengui, i li diré ben alt que no és ben rebut a la nostra terra. Qui no estigui disposat a respectar els drets humans no té cabuda entre noltros, ja sigui l'autor de la malifeta mallorquí, espanyol o estranger. I no oblidem mai que el respecte i la dignitat s'ha d'exigir a tothom envers a un mateix. No hem lluitat des de fa 100 anys des de el feminisme a n'aquesta terra per a què després hi hagi treballadores que no puguin fer feina al carrer pel simple fet de ser dones. No ho podem consentir.

16 d’agost 2012

Bauzá pagès/payés

Ja tenim imatge de l'estiu: Bauzá entrant bales d'alfals. Com a fill de pagesos, i orgullós d'haver fet des de petit feina de pagès al camp, aquesta imatge me fa empegueir. Cañellas es va fer una foto amb un tractor, i se'l va conèixer com a "tractorman", ara en Bauzá l'emula i, amb nàutiques, texans, i repentinat, s'ha fet una foto entrant bales d'alfals. Tot aquest tipus d'imatges preparades pels Goebbles de la comunicació governamental creant escenaris propis de Bienvenido Mr. Marshall me fan encendre la sang. Que durant 10 minuts, l'àngel exterminador de la nostra llengua, cultura i tradicions, es llevi la roba italiana per fer-se una foto amb pagesos m'encén la sang, no ho puc evitar. M'agradaria que aquest senyor sapigués que és el camp mallorquí: que hagués patit el que són hores davall un sol de justícia entrant bales de palla, d'alfals o de garba d'avena, unes rabioses pel picor i les altres criminals pel pes. M'agradaria que sapigués com es sent hom amb la coentor del poll dels ametlers després d'un dia de collita. O com es queda l'esquena després d'una jornada de treure patates, tondre ovelles o entrar sacs de gra. El camp no és una foto, el camp és sacrifici i esclavitud, un sacrifici i esclavitud molt llunyada de la imatge bucòlica que ens intenten transmetre en ocasions els llonguets ciutadans de Jaume (o Jaime) III. 

Els pagesos no necessitam fotos, no ens manca propaganda, i, en tot cas, si s'ha de fer propaganda que es faci de la feina callada d'aquells que han deixat la salut, i els doblers, darrera una terra que, fruit de l'especulació dels latifundistes, i d'una insularitat mai compensada, no ha pogut ser darrerament rentable.



  

11 d’agost 2012

Intervenció de Sabino Cuadra, diputat de Amaiur, al Congrés dels Diputats

Algú les havia de dir quatre veritats sense complexes:

"Nosotros, si fueramos españoles, que no lo somos, estaríamos avergonzados de este gobierno... su marca España, es de baratillo, de "todo a cien""

"Ustedes no toman medidas contra los de arriba, porque son de los de arriba"

"Una paisana, mujer y vasca universal, Dolores Ibarruri dijo en su día: No pasareis; y no vais a pasar!"


Universitat: burgesia vs proletariat

L'any 1995 Vázquez Montalbán va escriure un genial article sobre na Dolores Ibarruri, Pasionaria, al diari El País. D'ell, n'extrec una frase, de clara inspiració Gramsciana, sobre l'ensenyament universitari que he repetit mil vegades i que, ara més que mai, en una època brutal d'atacs des de el sector públic, crec que convé recordar:

 "La burguesía renovaba, y renueva, cada cinco años sus cuadros dirigentes en las universidades. El proletariado tuvo que hacer una larga marcha hacia la cultura convencional, pasando por la escolarización, la alfabetización y el descifrar los códigos de la cultura establecida para comprobar hasta qué punto traicionaban sus propias necesidades"


Pasionaria y los mil enanitos

MANUEL VÁZQUEZ MONTALBÁN

EL PAÍS, 10 / 12 / 1995


Si un personaje histórico español no se merece el todo o la nada es Dolores Ibárruri, Pasionaria, no sólo para las amistades y los afines, sino para medio mundo. Esta hija de mineros carlistas, frustrada maestra de escuela, casi muchacha de servicio, casada con un minero del PSOE que sería uno de los fundadores de base del PCE, representa el prodigio histórico-social de la aparición de los intelectuales orgánicos de la base obrera un siglo después de las primeras escaramuzas de la revolución industrial.
    
La burguesía renovaba, y renueva, cada cinco años sus cuadros dirigentes en las universidades. El proletariado tuvo que hacer una larga marcha hacia la cultura convencional, pasando por la escolarización, la alfabetización y el descifrar los códigos de la cultura establecida para comprobar hasta qué punto traicionaban sus propias necesidades. Por eso la guerra civil sería algo más que una victoria militar y se convertiría en un genocidio cultural contra las vanguardias que más daño podían hacerle al reaccionarismo español: desde los intelectuales más avanzados hasta los intelectuales orgánicos de la clase obrera, convertidos en dirigentes de los movimientos sociales y de los partidos de izquierda, pasando por los maestros de escuela, que habían plantado la cizaña de las ideas de emancipación entre las mieses de la España contrarreformista.
    
Dolores representaba no sólo ese odioso ruido de los proletarios capaces de juzgar la realidad y la historia, sino, además, la no menos odiosa transgresión de la mujer opuesta al prototipo reaccionario femenino y que Franco idealizó en la figura de su propia madre, aquella sufridora doña Pilar, una buena mujer sin duda, que supo asumir con resignación cristiana las veleidades masónicas y faldilleras de su marido.
Militante en un PCE minúsculo, tan desdeñosamente juzgado por Mola en sus memorias, que no se explica el porqué de una guerra civil contra "la hidra comunista" Dolores Ibárruri era mujer de larga zancada que dejaría atrás a su propio marido, en un camino marcado por los hitos de los hijos que enterraba como consecuencia de la miseria y la desatención en la que vivieron las clases populares españolas prácticamente hasta el boom económico que ocuparía la década 1963-l973. Las Memorias de Dolores son extraordinarias para constatar ese medio social que la hizo a la vez posible e imposible, como una excepción que confirmaba la regla de una clase social condenada al silencio y a la resignación de sus mujeres.

En Pasionaria y los siete enanitos he tratado de ofrecer el cuadro de las reacciones de los hombres ante aquella mujer de estatura, en todos los sentidos de la palabra, poco común. Desde la calumnia de los franquistas, que la consideraron una tierra roja, hasta la agresión verbal de algunos camaradas caídos en desgracia, Dolores es el referente de la mujer que no responde a los moldes establecidos. Lo es también para su propio hijo Rubén, aquel niño que aprendió la vida clandestina desde que nació, que se curtió, hiciera sol o lloviera, a las puertas de la cárcel de Madrid, día tras día, esperando que liberaran a su madre, que renunció al estatuto de hijo de dirigente de la República para hacer la guerra civil a los 18 años y que, finalmente, moriría en el asedio de Stalingrado, defendiendo la causa de la libertad y la revolución frente a las tropas nazis. También Rubén vio toda su breve vida condicionada por la excepcional figura de su madre, y se convierte en cierto sentido en el chivo expiatorio de una historia en claroscuro a partir de la guerra civil.

Todos los líderes mundiales que conocieron a Dolores contribuyeron a la construcción del mito y a que la palabra Pasionaria se incorporara al vocabulario universal como sinónimo de mujer que lucha por la emancipación. Hasta muy recientemente, Ángela Davis o Rigoberta Menchú merecieron este apodo por parte de la prensa internacional. El censo de poesía suscitada por Pasionaria es impresionante, sea en verso, Neruda por ejemplo, o Hernández, su gran definidor poético, sea en prosa gracias a un Hemingway que glorificó a Dolores y a Líster. 

También el censo de insultos y de frialdades críticas es impresionante, porque Pasionaria no sólo fue la indiscutible heroína de la España proletaria, sino también la dirigente del PCE y de la Internacional corresponsable, por acción o por omisión, del caso Nin y posteriormente, ya secretario general del PCE, responsable del tenebrismo que cae desde la dirección sobre la esforzada lucha de los comunistas de a pie en el interior de España o en la resistencia de la Europa ocupada.
    
El periodo que media entre su ascensión a la secretaría general y la pérdida factual de tal responsabilidad a finales de los cincuenta, hay que caracterizarlo por las dificultades vividas por un partido que durante la guerra civil no ha preparado el paso a la clandestinidad y que una vez en el exilio se enfrenta a una Segunda Guerra Mundial, a la dispersión de sus principales cuadros, a la feroz represión franquista y a la condición de partido especialmente protegido por la URSS estalinista, en plena paranoia de infiltraciones contrarrevolucionarias.

Creo, sinceramente, que a Dolores le iba admirablemente la tarea de ponerse al frente de las masas, de vivir sus vidas, de darles voz, pero que le venía ancha la responsabilidad de dirigir aquel partido en tal difícil situación aplastada, además, por las consecuencias emocionales de la muerte de su hijo en Stalingrado.

Lo cierto es que la ya vieja dama supo dimitir con dignidad y dejar vía libre a Carrillo y sus muchachos, un grupo de presión de las Juventudes Socialistas Unificadas (JSU). No estaba del todo de acuerdo con su línea, ni con sus procedimientos, pero Dolores fue toda su vida una legitimista del centralismo democrático y por eso se explica que secundara las decisiones de la mayoría, incluso cuando el PCE rompe con la Unión Soviética en 1968, tras la invasión de Praga.
    
También esta lealtad a la norma interna, este legitimismo tal vez de raíces carlistas y de remache leninista, la lleva a asumir sin pestañear, o pestañeando poco, la caída de Carrillo y las sucesiones de Gerardo Iglesias y Julio Anguita. Por entonces ya era una mujer que lo había vivido casi todo, que había pagado sus deudas y enterrado a sus muertos y ese retrato escogido, sin duda idealizado, fue el que le respetó Andrés Sorel en una semblanza pacificadora del personaje como si le diera los últimos sacramentos laicos.
    
Una peripecia de la vida de Dolores llama la atención sobre el todavía no resuelto dilema sobre la prioridad de cambiar la vida y cambiar la historia. Aquellos revolucionarios comunistas esforzados y emancipadores no digerieron nunca bien que una mujer de 40 años tuviera una relación amorosa con un mozo de veintipocos, Francisco Antón. Desde una moral de monjas ursulinas descalificaron una historia de amor probablemente avanzada a su tiempo y que costaría más cara a Dolores que al propio Antón. Pero esta es otra percepción del personaje, la Dolores viva que se ocultó a sí misma en la segunda parte de sus memorias cuando su vida se había historificado y confundido con la historia del PCE.