Avui ha mort Santiago Carrillo. No repetiré els estàndards biogràfics que demà es publicaran als diferents mitjans informatius. Diré, simplement, el que va representar Santiago Carrillo per a mi. De petit, Santiago Carrillo, era, per a mi, la imatge del PCE. Poc importava que ja no hi fos al partit, i que ni es presentés "el Partit" a les eleccions (ja estava dissolt dins Izquierda Unida), i que hi hagués al capdavant de l'esquerra del PSOE un tal Gerardo Iglesias (sense comentaris...), però, per a l'imaginari col·lectiu en el que em vaig criar, Santiago Carrillo i Dolores Ibarruri eren les icones del comunisme a l'Estat espanyol. De petit, no sabia qui era en José Díaz ... ni n'Andreu Nin ..., ni les diferències entre el PSUC i el PCE, però sabia qui era en Carrillo i la Pasionaria. Això, per bé i per mal, em va marcar. Carrillo, Pasionaria, Rafael Alberti i Vázquez Montalbán han estat, per a mi, sempre, la imatge del comunisme a l'Estat espanyol.
Anys després, quan m'iniciava en el doctorat, em vaig dedicar a estudiar les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i, de retruc, vaig poder estudiar la seva vida, obra i pensament. Ja més d'adult, per a mi, en Carrillo era la veu brillant, culte i "moderna" de les tertúlies de La Ventana amb na Gemma Nierga a la Cadena Ser. Com he gaudit d'escoltar-ho, per favor!
No entraré en valorar llums i ombres, ni parlaré de l'eurocomunisme ni de la seva postura davant la qüestió nacional, ni molt manco de Paracuellos, tema recurrent dels feixistes radio-televisius quan parlen den Santiago, per a mi, Carrillo, ha estat, és, i probablement sempre serà, una part molt important del meu procés de formació política. I això, li he d'agrair sempre!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada