El "senyor" de la foto és José Utrera Molina, sogre del Ministre de Justícia Ruíz-Gallardón. Fou Ministre de la Vivenda, Ministre del "Movimiento" i Conseller Nacional del "Movimiento" durant la dictadura franquista. Aquest senyor, avui fa 40 anys, va signar el "conforme" a la sentència de mort del camarada Salvador Puig Antich. Pels seus "mèrits", el govern espanyol li ha anat concedint les següents condecoracions: Grandes Cruces de Carlos III; del Mérito Civil; del Mérito Militar; del Mérito Naval y Aeronáutico; de Cisneros; de la Orden Imperial del Yugo y las Flechas, de Alfonso X el Sabio, del Mérito Agrícola, etc. A dia d'avui, còmodament jubilat, es dedica a escriure articles a l'ABC lloant a Franco i a la dictadura. Després d'intentar sense èxit que fos jutjat a Espanya, les associacions
de víctimes del franquisme intenten que pugui ser jutgat a Sudamèrica vista la impunitat i protecció que manté a Espanya. Crec que és un bon exemple de la "democràcia espanyola", de com es va fer la transició i d'una "casta" dirigent de famílies, emparentades entre elles, que duu dècades governant, primer en dictadura i després en falsa democràcia ...
30 de juliol 2014
Crims impunes
Etiquetes de comentaris:
Drets Humans,
Estat espanyol
27 de juliol 2014
Malditos socialistas, malditas elecciones...
Poema anarquista, sobre la col·laboració del PSOE amb la dictadura de Primo de Rivera, que fou musicat per Chicho Sánchez Ferlosio l'any 1999:
MALDITOS SOCIALISTAS, MALDITAS ELECCIONES
"Que el mundo va a cambiar, nos dicen...
que cuando votemos, nos escucharán.
Si en cambio no votáis, nos dicen...
los del otro lado nos aplastarán,
y así se quedarán, nos dicen,
con las manos libres para hacer su plan.
Malditas elecciones, decimos,
si la voz rebelde se domesticó.
Malditas elecciones, decimos,
quieren el gobierno,
y nosotros no...
Menudos demagogos,
con sus perros de presa,
jugando como siempre
al palo y la promesa.
Malditos socialistas
vendidos al patrón,
jugando con nosotros
al gato y el ratón.
Nos habéis traicionado
sin ninguna vergüenza,
nos habéis desterrado
y matado también...
Habrá que echar la cuenta
de tantas injusticias,
la cuenta de la sangre
y de la libertad.
La cuenta de la sangre,
y de la libertad..."
que cuando votemos, nos escucharán.
Si en cambio no votáis, nos dicen...
los del otro lado nos aplastarán,
y así se quedarán, nos dicen,
con las manos libres para hacer su plan.
Malditas elecciones, decimos,
si la voz rebelde se domesticó.
Malditas elecciones, decimos,
quieren el gobierno,
y nosotros no...
Menudos demagogos,
con sus perros de presa,
jugando como siempre
al palo y la promesa.
Malditos socialistas
vendidos al patrón,
jugando con nosotros
al gato y el ratón.
Nos habéis traicionado
sin ninguna vergüenza,
nos habéis desterrado
y matado también...
Habrá que echar la cuenta
de tantas injusticias,
la cuenta de la sangre
y de la libertad.
La cuenta de la sangre,
y de la libertad..."
14 de juliol 2014
Generació X
Article publicat al Diario de Mallorca de dia 14 de juliol de 2014, pàgina 20:
Generació X
Generació X
La “Generació
X” és un terme que s’empra internacionalment per referir-se a tots aquells que
vàrem néixer en la dècada dels anys setanta i començament de la dels vuitanta.
Es refereix, en concret, a la generació nascuda després de la generació
denominada dels baby boomers dels
anys seixanta, i és un terme que prengué carta de naturalesa i es va
popularitzar com a concepte sociològic arran del llibre “Generation X: Tales for an Accelerated Culture” (1991) de l’escriptor
canadenc Douglas Coupland. Si el llibre de Coupland és el referent conceptual,
a nivell de cinema, la pel·lícula que millor reflecteix el que és aquesta
generació fou Fight Club, de David
Fincher (1999), i un fragment de diàleg de l’esmentat film sintetitza l’esperit
d’aquesta generació “perduda”: “Veig molt
de potencial, però està tudat. Tota una generació fent feina en benzineres,
servint taules, o sent esclaus oficinistes. La publicitat ens fa desitjar
cotxos i robes, tenim feines que odiam per comprar merda que no hem de
menester. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius,
no hem patit una gran guerra, ni una depressió. La nostra guerra és la guerra
espiritual, la nostra depressió és la nostra vida. Creixérem amb la televisió
que ens va fer creure que qualque dia seríem milionaris, déus del cinema o
estrelles del rock. Però no ho serem, i poc a poc ho entenem, el que fa que
estiguem molt cabrejats...”
La “Generació
X”, a Espanya, va rebre originalment la denominació de generació JASP, arran
d’un anunci de l’any 1995 de la marca comercial Renault, sent JASP l’acrònim de
“Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Aquesta era la primera característica
de la nostra generació: la preparació; ja que som la primera generació que, per
damunt dels nostres orígens socials, hem arribat en massa als estudis
universitaris. I quin ha estat el nostre premi? L’atur, la precarietat i els
baixos salaris. Som la generació “mileurista”, la generació pitjor retribuïda
de la seva història en relació amb la seva formació. A més, ens ha agafat la
pitjor crisi econòmica patida des de la del petroli dels anys setanta, amb una
taxa d’atur que supera el 55% de la població juvenil. Aquesta mateixa crisi és
la que ens ha condemnat a l’emigració econòmica. Com deia una pintada que vaig
veure fa uns anys a Madrid: “Una carrera
universitaria en España tiene tres salidas: por tierra, mar o aire”.
L’exili laboral és la condemna que ens imposa un Estat en franca decadència
econòmica. I no només econòmica.
La
“Generació X” espanyola hem estat la generació que hem viscut l’explosió de la
corrupció i de la crisi política i institucional. Hem vist com el règim sorgit
de la restauració borbònica fa aigües per tots els costats. Hem contemplat com
centenars de polítics passaven pels jutjats acusats de corrupció, i com les
imputacions s’han estès des de petits regidors de poble arribant fins a la
família reial. I quina ha estat la nostra reacció davant tot això? La
indignació. Una indignació iniciada anàrquicament el 15M de 2011 i que ara
comença a tenir fruits electorals amb un daltabaix sense precedents del
bipartidisme que ha posat histèric al règim. El còctel de crisi econòmica,
moral, política... unit a la corrupció generalitzada i als privilegis dels
poderosos ha provocat que la gent, i en especial el jovent, de cada cop se
n’hagi donat compte que té menys a perdre. Com deia una pancarta del 15M: “No
tenim casa, no tenim feina, no tenim futur... no tenim por”. I que a ningú se
li oblidin les paraules de Bertolt Brecht: “Les revolucions neixen en els
carrerons sense sortida”.
Etiquetes de comentaris:
Articles,
Filosofia,
Socialisme,
Sociologia
Subscriure's a:
Missatges (Atom)