14 de juliol 2014

Generació X

Article publicat al Diario de Mallorca de dia 14 de juliol de 2014, pàgina 20:

Generació X

La “Generació X” és un terme que s’empra internacionalment per referir-se a tots aquells que vàrem néixer en la dècada dels anys setanta i començament de la dels vuitanta. Es refereix, en concret, a la generació nascuda després de la generació denominada dels baby boomers dels anys seixanta, i és un terme que prengué carta de naturalesa i es va popularitzar com a concepte sociològic arran del llibre “Generation X: Tales for an Accelerated Culture” (1991) de l’escriptor canadenc Douglas Coupland. Si el llibre de Coupland és el referent conceptual, a nivell de cinema, la pel·lícula que millor reflecteix el que és aquesta generació fou Fight Club, de David Fincher (1999), i un fragment de diàleg de l’esmentat film sintetitza l’esperit d’aquesta generació “perduda”: “Veig molt de potencial, però està tudat. Tota una generació fent feina en benzineres, servint taules, o sent esclaus oficinistes. La publicitat ens fa desitjar cotxos i robes, tenim feines que odiam per comprar merda que no hem de menester. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius, no hem patit una gran guerra, ni una depressió. La nostra guerra és la guerra espiritual, la nostra depressió és la nostra vida. Creixérem amb la televisió que ens va fer creure que qualque dia seríem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock. Però no ho serem, i poc a poc ho entenem, el que fa que estiguem molt cabrejats...”

La “Generació X”, a Espanya, va rebre originalment la denominació de generació JASP, arran d’un anunci de l’any 1995 de la marca comercial Renault, sent JASP l’acrònim de “Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Aquesta era la primera característica de la nostra generació: la preparació; ja que som la primera generació que, per damunt dels nostres orígens socials, hem arribat en massa als estudis universitaris. I quin ha estat el nostre premi? L’atur, la precarietat i els baixos salaris. Som la generació “mileurista”, la generació pitjor retribuïda de la seva història en relació amb la seva formació. A més, ens ha agafat la pitjor crisi econòmica patida des de la del petroli dels anys setanta, amb una taxa d’atur que supera el 55% de la població juvenil. Aquesta mateixa crisi és la que ens ha condemnat a l’emigració econòmica. Com deia una pintada que vaig veure fa uns anys a Madrid: “Una carrera universitaria en España tiene tres salidas: por tierra, mar o aire”. L’exili laboral és la condemna que ens imposa un Estat en franca decadència econòmica. I no només econòmica.

La “Generació X” espanyola hem estat la generació que hem viscut l’explosió de la corrupció i de la crisi política i institucional. Hem vist com el règim sorgit de la restauració borbònica fa aigües per tots els costats. Hem contemplat com centenars de polítics passaven pels jutjats acusats de corrupció, i com les imputacions s’han estès des de petits regidors de poble arribant fins a la família reial. I quina ha estat la nostra reacció davant tot això? La indignació. Una indignació iniciada anàrquicament el 15M de 2011 i que ara comença a tenir fruits electorals amb un daltabaix sense precedents del bipartidisme que ha posat histèric al règim. El còctel de crisi econòmica, moral, política... unit a la corrupció generalitzada i als privilegis dels poderosos ha provocat que la gent, i en especial el jovent, de cada cop se n’hagi donat compte que té menys a perdre. Com deia una pancarta del 15M: “No tenim casa, no tenim feina, no tenim futur... no tenim por”. I que a ningú se li oblidin les paraules de Bertolt Brecht: “Les revolucions neixen en els carrerons sense sortida”.