Generació X
La “Generació
X” és un terme que s’empra internacionalment per referir-se a tots aquells que
vàrem néixer en la dècada dels anys setanta i començament de la dels vuitanta.
Es refereix, en concret, a la generació nascuda després de la generació
denominada dels baby boomers dels
anys seixanta, i és un terme que prengué carta de naturalesa i es va
popularitzar com a concepte sociològic arran del llibre “Generation X: Tales for an Accelerated Culture” (1991) de l’escriptor
canadenc Douglas Coupland. Si el llibre de Coupland és el referent conceptual,
a nivell de cinema, la pel·lícula que millor reflecteix el que és aquesta
generació fou Fight Club, de David
Fincher (1999), i un fragment de diàleg de l’esmentat film sintetitza l’esperit
d’aquesta generació “perduda”: “Veig molt
de potencial, però està tudat. Tota una generació fent feina en benzineres,
servint taules, o sent esclaus oficinistes. La publicitat ens fa desitjar
cotxos i robes, tenim feines que odiam per comprar merda que no hem de
menester. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius,
no hem patit una gran guerra, ni una depressió. La nostra guerra és la guerra
espiritual, la nostra depressió és la nostra vida. Creixérem amb la televisió
que ens va fer creure que qualque dia seríem milionaris, déus del cinema o
estrelles del rock. Però no ho serem, i poc a poc ho entenem, el que fa que
estiguem molt cabrejats...”
La “Generació
X”, a Espanya, va rebre originalment la denominació de generació JASP, arran
d’un anunci de l’any 1995 de la marca comercial Renault, sent JASP l’acrònim de
“Jóvenes Aunque Sobradamente Preparados”. Aquesta era la primera característica
de la nostra generació: la preparació; ja que som la primera generació que, per
damunt dels nostres orígens socials, hem arribat en massa als estudis
universitaris. I quin ha estat el nostre premi? L’atur, la precarietat i els
baixos salaris. Som la generació “mileurista”, la generació pitjor retribuïda
de la seva història en relació amb la seva formació. A més, ens ha agafat la
pitjor crisi econòmica patida des de la del petroli dels anys setanta, amb una
taxa d’atur que supera el 55% de la població juvenil. Aquesta mateixa crisi és
la que ens ha condemnat a l’emigració econòmica. Com deia una pintada que vaig
veure fa uns anys a Madrid: “Una carrera
universitaria en España tiene tres salidas: por tierra, mar o aire”.
L’exili laboral és la condemna que ens imposa un Estat en franca decadència
econòmica. I no només econòmica.
La
“Generació X” espanyola hem estat la generació que hem viscut l’explosió de la
corrupció i de la crisi política i institucional. Hem vist com el règim sorgit
de la restauració borbònica fa aigües per tots els costats. Hem contemplat com
centenars de polítics passaven pels jutjats acusats de corrupció, i com les
imputacions s’han estès des de petits regidors de poble arribant fins a la
família reial. I quina ha estat la nostra reacció davant tot això? La
indignació. Una indignació iniciada anàrquicament el 15M de 2011 i que ara
comença a tenir fruits electorals amb un daltabaix sense precedents del
bipartidisme que ha posat histèric al règim. El còctel de crisi econòmica,
moral, política... unit a la corrupció generalitzada i als privilegis dels
poderosos ha provocat que la gent, i en especial el jovent, de cada cop se
n’hagi donat compte que té menys a perdre. Com deia una pancarta del 15M: “No
tenim casa, no tenim feina, no tenim futur... no tenim por”. I que a ningú se
li oblidin les paraules de Bertolt Brecht: “Les revolucions neixen en els
carrerons sense sortida”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada