31 de març 2012

Trepa



"L'ambició sol portar a les persones a executar els menesters més vils. Per això, per trepar*, s'adopta la mateixa postura que per arrossegar-se".


Jonathan Swift (1667-1745) Polític i escriptor irlandés.


*En català, el terme més usat (i menys castellanitzat) és "enfilar" enlloc de "trepar" per referir-se a pujar aferrant-se al que sigui. De totes maneres el Diccionari Català Valencià Balear admet l'expressió "trepar" maldament ens adverteix que no és d'ús freqüent. De totes maneres, el propi Borja Moll solia dir que, a Mallorca, de forma inconscient, les coses dolentes tendeixen a dir-se en castellà ("quina noche que he passada" "vaja caldo que li ha sortit" "es passa tot lo dia fent es perro". Així, i considerant des de el meu punt de vista l'actitud "trepa" com una de les pitjors del gènere humà, crec que he fet una traducció el més fidedigne possible a l'esperit de Jonathan Swift. 

28 de març 2012

Reflexions post Derbi

He viscuts al llarg de la meva vida molts de derbis estre el meu estimat Atlètic Balears i el Real Mallorca. Uns cops amb el primer equip i l'altra amb el seu filial. Forma part de l'essència balearica la rivalitat amb el nostre etern contrincant, el Real Mallorca. Aquest diumenge vaig viure el darrer, contra el filial mallorquinista (un filial que juga a Segona B, tal i com molt bé va recordar el nostre fons nord, gràcies a la compra per 400.000 € d'una plaça a la RFEF, ja que havia descendit l'any passat esportivament); un derbi que acabàrem guanyant, gràcies a Déu, per 3 gols a 1. Les emocions viscudes m'han dut a recordar passatges de la meva biografia en to nostàlgic, no ho negaré. 

Vaig néixer en el si d'una família balearica, i vaig començar a anar al camp de la mà del meu padrí. He vist ascensos i descensos de categoria, he viscut la glòria i he tocat l'infern, he observat caure moltes llàgrimes i brotar molts de somriures a les grades de l'Estadi Balear. En definitiva, l'Atlètic Balears forma part inseparable de la meva vida. Quan un viu un partit com el de diumenge passat, amb 9.000 persones al camp que tenen febre i ànsies de què arribi la promoció, hom s'emociona. I s'emociona perquè som pocs els que hem viscut també de primera mà els pitjors moments del Club, ara no fa tant, en què ens arrossegàvem per la Regional Preferent i havíem d'enfrontar-nos a equips com S'horta o el filial de la Unió Esportiva Poblera. Jo hi era allà, com esper esser-hi d'aquí un mes i mig celebrant l'ascens a Segona Divisió A, 50 anys després. Crec, en tot cas, passi el que passi, que és molt bo mirar d'on venim, ja que noltros hem estat sempre un club marcat per una màxima, la humilitat, i no l'hem de perdre mai. Pugem o no, hem de ser qui som, i hem de representar el que representam (tots els balearicos entendran aquestes paraules...) i, per tant, al marge que entri o no la pilota, ens hem d'enorgullir del nostre escut, amb unes arrels que broten de 1903 entre les morques dels mecànics de Isleña Marítima i la suor dels estibadors del port de Palma. Que mai, ni les victòries ni les derrotes, ni els ascensos ni els descensos, canviïn la nostra identitat. Si ho aconseguim, aquesta serà la major de les glòries somiades.  




29M Vaga general

L´únic dret constitucional que costa doblers d'exercir als ciutadans és el dret de vaga. Així, per molts de treballadors, en èpoques de crisi els costarà moltíssim haver de perdre un dia de sou a l'hora que es signifiquen laboralment davant la seva empresa. Així, la incidència de la vaga crec que no serà tot el nombrosa que desitjaríem. En tot cas, sí que crec que s'ha de fer una crida a tots els treballadors que es veuen obligats per les seves circumstàncies personals a anar a fer feina demà que, com a mínim, s'apunten a les diferents manifestacions (que això no els costarà res econòmicament) per poder demostrar el poder de la classe obrera en marxa plantant cara al neoliberalisme destructor de totes les conquestes que ha costat segles aconseguir. 


Vientos del pueblo...

Tal dia com avui va morir Miguel Hernández, un dels meus poetes favorits. La poesia compromesa socialment de Miguel Hernández ha superat totes les èpoques convertint-se en referent ètic d'un home forjat a si mateix, de formació autodidacte, d'orígens gairebé marginals i que es va convertir en la veu d'un poble que mai havia tingut veu:

Vientos del pueblo me llevan 

Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

Los bueyes doblan la frente,
impotentemente mansa,
delante de los castigos:
los leones la levantan
y al mismo tiempo castigan
con su clamorosa zarpa.

No soy un de pueblo de bueyes,
que soy de un pueblo que embargan
yacimientos de leones,
desfiladeros de águilas
y cordilleras de toros
con el orgullo en el asta.

Nunca medraron los bueyes
en los páramos de España.
¿Quién habló de echar un yugo
sobre el cuello de esta raza?
¿Quién ha puesto al huracán
jamás ni yugos ni trabas,
ni quién al rayo detuvo
prisionero en una jaula?

Asturianos de braveza,
vascos de piedra blindada,
valencianos de alegría
y castellanos de alma,
labrados como la tierra
y airosos como las alas;
andaluces de relámpagos,
nacidos entre guitarras
y forjados en los yunques
torrenciales de las lágrimas;
extremeños de centeno,
gallegos de lluvia y calma,
catalanes de firmeza,
aragoneses de casta,
murcianos de dinamita
frutalmente propagada,
leoneses, navarros, dueños
del hambre, el sudor y el hacha,
reyes de la minería,
señores de la labranza,
hombres que entre las raíces,
como raíces gallardas,
vais de la vida a la muerte,
vais de la nada a la nada:
yugos os quieren poner
gentes de la hierba mala,
yugos que habéis de dejar
rotos sobre sus espaldas.

Crepúsculo de los bueyes
está despuntando el alba.
Los bueyes mueren vestidos
de humildad y olor de cuadra;

las águilas, los leones
y los toros de arrogancia,
y detrás de ellos, el cielo
ni se enturbia ni se acaba.

La agonía de los bueyes
tiene pequeña la cara,
la del animal varón
toda la creación agranda.
Si me muero, que me muera
con la cabeza muy alta.

Muerto y veinte veces muerto,
la boca contra la grama,
tendré apretados los dientes
y decidida la barba.

Cantando espero a la muerte,
que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles
y en medio de las batallas.


19 de març 2012

Senyeres a les escoles

La Conselleria d'Educació ha enviat una circular a tots els centres escolars ordenant retirar les senyeres que s'hi han anat penjat per protestar contra les polítiques reaccionàries que s'han emprès des de el Govern en contra de la llengua catalana. La circular, que ja "circula" per internet, és espectacular, ja que diu que s'ha d'eliminar la senyera dels instituts ja que ni és un "símbol reconegut a l'Estatut d'Autonomia" ni tampoc és "la bandera nacional" (es deu referir la circular com a bandera "nacional" a la rojigualda, ara bandera oficial del regne borbònic en el que vivim, i abans, durant 40 anys, bandera oficial del règim franquista...). A més a més, diu la circular que no es poden fer reivindicacions als centre amb "rerefons polític". Bé doncs, en primer lloc, com a mallorquí, em sent avergonyit que se'm digui que la senyera del Rei en Jaume no és un "símbol reconegut". Així ens va anar la transició, havent d'inventar entre d'altres coses banderes artificioses com la yankie acastellada que actualment és la "reconeguda" pel nostre "estimat" estatut. Així, ara, la senyera que ens ha definit nacionalment durant 800 anys, en la volen prohibir a l'hora que ens volen restringir la llibertat d'expressió dient que no es poden fer reivindicacions amb "rerefons polític". I jo em deman, quina reivindicació no té un rerefons polític? Cap, ni una. Altra cosa és que es vulgui criminalitzar les reivindicacions amb rerefons partidista (que tampoc hauria de ser així), però anar en contra de la política, entesa com ars comú de construcció de la polis, volent-la restringir a que la puguin exercir qui ens governa i furtant fins i tot la possibilitat de crítica és un símptoma clar d'una deriva en direcció al totalitarisme. 




14 de març 2012

Marx, mort o viu?

Tal dia com avui de l'any 1883 moria el fundador del socialisme científic, Karl Marx. Amb l'actual crisi del sistema capitalista a l'Europa occidental el seu pensament continua més viu que mai. Tot i la prostitució de les idees marxistes dutes a terme per determinats règim despòtics (amb l'estalinisme i el maoisme al capdavant), el marxisme ideològic continua més viu que mai. Som molts que, de manera directe i indirecte, vegem la vida des de la perspectiva de la lluita de classes, el materialisme històric o la dialèctica social de contraris. M'enrecord quan vaig comentar la meva tesi doctoral, l'any 2000, en què eren molts el que me deien que havia nascut 30 anys massa tard, ja que era un tesi molt pròpia dels anys 70 del segle XX però que, en el segle XXI, parlar de la crisi futura del capitalisme, preconitzar la titularitat pública dels mitjans de producció, teoritzar sobre nacionalitzacions, control dels mercats financers, o reflectir l'explotació laboral dels treballadors "estava passat de moda", i que "no anava enlloc" escrivint sobre "fòssils ideològics". Ara, maluradament, algun dels meus escrits tornen estar de moda. De totes formes, jo, tant avui com ahir, no he amagat mai la meva ideologia, agradi o no als "dirigents" intel·lectuals del coneixement universitari. 

12 de març 2012

Tears of the Sun



"L'únic que necessita el mal és que els homes bons no facin res"

Bruce Willis en Tears of the Sun, Antoine Fuqua, 2003.






10 de març 2012

The Alamo


"Res passa que no estigui escrit, hi ha que donar temps al temps"

John Wayne a The Alamo, John Wayne, 1960.






08 de març 2012

Dia de la dona treballadora

Avui, dia 8 de març, és el dia de la dona treballadora. Ficats en aquesta crisi econòmica vergonyant és fa molt difícil de parlar en exclusiva de la lluita de la dona en el mercat de treball. De cada vegada més ha d'estar més unida la lluita en contra de del capitalisme i del patriarcat. Així, en una època de retallades dels drets laborals l'explotació en contra de la classe obrera oprimeix en especial al més dèbils i dones, mares, immigrants, infants i exclosos socials solen ser les seves primeres víctimes. A més, vivim en una societat en la qual continua amb la pràctica extesa de la prostitució (una altra mostra històrica d'una cultura patriarcal explotadora), tant la de carrer, que es produeix de forma declarada en cantons, bordells i anuncis de diari; com aquella altra, més subtil, que va vinculada al manteniment o consecució d'un lloc de feina o d'un ascens social. Tot plegat ens duu a un flashback que fa que sembli que tornem endarrera dècades o segles en quant a determinades pràctiques, vivint un moments que, per l'avanç de la democràcia, hauríem d'haver superat amb escreix.  


Crema de llibres



"Allà a on es cremen els llibres, s'acaba per cremar als homes"

Heinrich Heine (1797-1856), poeta alemany.



07 de març 2012

El curiós cas de Benjamin Button


"Les oportunitats marquen la nostra vida, inclús les que deixam passar"

Brad Pitt en El curiós cas de Benjamin Button, David Fincher, 2008.



Res a perdre, un món per guanyar...


"Tremolin, si volen, les classes governants, davant la perspectiva d'una revolució comunista. Els proletaris, amb ella, no tenen res a perdre, com no siguin les seves cadenes. Tenen, en canvi, un món sencer per guanyar".

Karl Marx, Friedrich Engels, Manifest Comunista, 1848.




Dèficit i Roosevelt

Des de la seva consagració constitucional, el nou tòtem de la política espanyola es diu "reducció del dèficit". Tot es val amb aquest objectiu: destruir la sanitat, l'educació, i tot el que es posi per davant. El dèficit no es ve produint per gastar massa, sinó per ingressar menys. Les polítiques de la dreta espanyola, seguint les directrius de qui ens governa realment (la dreta europea i els mercats financers) generen i generaran una increment del dèficit públic degut a què augmentaran la recessió econòmica, autèntica causa del sistema. Qualcú hauria d'explicar a aquests Chicago Boys que ens governen, tant aquí com a Madrid, les teories den Keynes i del Franklin D. Roosevelt i el seu New Deal. L'alternativa és la catàstrofe econòmica i el començament d'una gran revolta social tal i com va predir un altre gran economista: Karl Marx. 

04 de març 2012

Fight Club


"Veig molt de potencial, però està tudat. Tota una generació fent feina en benzineres, servint taules, o sent esclaus oficinistes. La publicitat ens fa desitjar cotxos i robes, tenim feines que odiam per comprar merda que no hem de menester. Som els fills maleïts de la història, desarrelats i sense objectius, no hem patit una gran guerra, ni una depressió. La nostra guerra és la guerra espiritual, la nostra depressió és la nostra vida. Creixerem amb la televisió que ens va fer creure que qualque dia seríem milionaris, déus del cinema o estrelles del rock. Però no ho serem, i poc a poc ho entenem, el que fa que estiguem molt cabrejats..."

Brad Pitt en Fight Club, David Fincher, 1999.





El diari de Noah


"Has estimat qualque vegada a qualcú fins a sentir que ja no existeixes? Fins al punt que ja no t'importa el que passi? Fins al punt en el que estar amb ella ja no és suficient... i quan et mira i el teu cor es deté per un instant?... Jo sí..."

Ryan Gosling en El Diari de Noah, Nick Cassavetes, 2004.



01 de març 2012

Johnny Guitar


"Mentim!, Dim que m'has esperat tots aquests anys. Di-m'ho. Mentim i dim que hauries mort si jo hagués tornat. Mentim i diguem que encara m'estimes i que jo t'estim..."



Sterling Hayden a Joan Crawford en Johnny Guitar, Nicholas Ray, 1954. 




Universitat Privada a Mallorca

Llegesc amb estupefacció i preocupació com ahir es va reunir el president del Govern de de les Illes amb uns empresaris recuperant un vell projecte de pelotazo urbanístic de l'època Matas consistent en construir una universitat privada elitista a Mallorca. Es vol aprovar mitjançant una llei singular i, entre els estudis que diu que impartirà es troba medicina. Òbvia dir que, al mateix temps, el Govern del Sr. Bauzá ha aturat la implantació dels estudis de medicina a la Universitat Pública de les Illes Balears. Molt simptomàtic tot plegat...

El més preocupant del conjunt és que estam construint una societat de dos nivells: la primera, d'aquells que es poden pagar els estudis privats, la segona, d'aquells que no. La reducció de beques, i el que és més greu, la progressiva implantació dels números clausus a la UIB (que deixen anualment a centenars de joves sense poder estudiar a la seva terra) es una mostra d'aquesta política. La universitat pública, i la UIB (a la qual conec malauradament amb molta de profunditat) té molts de mals insalvables, entre ells els nepotisme i l'endogàmia d'una part del seu professorat, unida al caciquisme de determinats catedràtics i a la dictadura, camuflada amb autonomia, dels Departaments i Facultats. De totes formes, la UIB és la que tenim, i és la que ha permès que desenes de milers de fills de la classe treballadora, entre els que m'incloc, haguem pogut cursar estudis universitaris. I, per tant, l'hem de defensar a mort...