26 d’abril 2009

Ara més que mai, BLOC per Mallorca


Les generals de l'any passat foren una primera ganivetada pel BLOC. Es va voler inventar un pacte contranatura de la dreta regionalista amb el PSM i ERC. Els resultats foren penosos. Ara, amb les europees veim que s'ha volgut pegar una segona ganivetada a tot allò que representa el BLOC. L'exclusió del PSM de les llistes europees d'esquerra nacionalista a l'Estat espanyol crec que és una errada de dimensions històriques. I molt més quan el PSM és membre de ple dret de l'ALE (Aliança Lliure Europea). Els hi agradi o no a molts que tenen afany de protagonisme, no es pot entendre la història del País sense el PSM, de la mateixa manera que no es pot entendre la història de la lluita per la democràcia a aquesta terra sense el paper desenvolupat pel Partit Comunista. Uns i altres han lluitat durant dècades per la defensa del territori, de la llengua, de la cultura, i dels drets dels més pobres, i ho han fet rebent sempre pals, amb una militància abnegada i amb la condició de "idealistes minoritaris".

A pesar de la decepció europea, s'han de posar, a partir de demà mateix, les bases per fer un bon paper al 2011, no ens queda més remei, i s'ha de fer sobre el fonament que ha representat el BLOC per Mallorca i Eivissa pel Canvi. És imprescindible la unió de l'esquerra del PSOE fent camí cap al federalisme de les organitzacions i la creació d'un nou subjecte polític. I aquest subjecte ha de ser el BLOC, sumant l'esquerra transformadora, el nacionalisme d'esquerres i l'ecologisme polític. És el moment de fer passes valentes després de les europees, i aclarir a un electorat desconcertat qui i com es presentarà a les urnes d'aquí dos anys. Crec que la reedició del BLOC per Mallorca, i per què no, la creació d'un nou BLOC per Eivissa, renascut de les cendres d'ExC, és possible, i hem de treballar per a què així esdevingui. S'ha de construir un BLOC fort i ferme, amb els socis que hi vulguin participar, que aspiri a obtenir el màxim de vots possibles sobre tres premisses ideològiques clares: esquerra, nacionalisme i ecologisme. I amb l'advertència implícita clara que qui quedi defora del BLOC per voluntat pròpia quedarà sense representació parlamentària i governamental a partir del 2011 (la llei del 5% dels vots serà en aquest sentit, sens dubte, implacable).

25 d'abril de 1974: 35 anys de la revolució dels clavells

21 d’abril 2009

Eliminació dels Afers Socials

El Partit Popular ha presentat les seves propostes contra la crisi. Es fonamenten en llevar Administració i, en concret, en llevar aquella Administració que més ajuda a qui més ho necessita. La gran proposta del PP illenc és, en temps de crisi econòmica i social, eliminar la Conselleria d'Afers Socials i unificar la Conselleria d'Interior amb la de Treball. S'eliminaria, d'aquesta forma, la part del Govern que es dedica a ajudar als que més pateixen la crisi econòmica (Afers Socials), a l'hora que es desdibuixaria la identitat pròpia de la Conselleria dedicada a ajudar a cercar feina a qui no en té, a més de vetllar per la seguretat i la higiene al treball. La proposta de reestructuració del Govern s'acompanya de la eliminació de la Conselleria d'Habitatge, ja que, com es ben sabut (perdoneu el meu cinisme), a n'aquest País no hi ha problemes de manca d'accés a la vivenda. Crec que el tarannà dretà de la proposta és ben obvi, i, esperem, que mai es pugui dur a terme.

14 d’abril 2009

14 d'abril


Avui es 14 d'abril. Fa anys es va procalamar la II República espanyola. És una data per recordar. A dia d'avui, els republicans hem d'adaptar de forma pragmàtica el debat i la reivindicació política si volem superar la propaganda continuada dels mitjans de comunicació en favor de la monarquia. República és democràcia, i democràcia és llibertat. La màxima de que tots els càrrecs s'han d'elegir democràticament i què cada homo és igual que l'altre i que cadascú té, amb el seu vot, el mateix poder que l'altre, són les bases del pensament republicà, un pensament que compartesc. Sobre aquesta base s'ha de contruir el model social, que segons la meva particular visió de la filosofia política s'ha de fer sobre el principi de què a cadascú se l'ha d'exigir segons les seves possibilitats i se li ha de donar segons les seves necessitats. A n'això se'n diu socialisme des de el segle XIX. A més, i des de la perspectiva nacional, la igualtat entre els homes s'ha d'extrapolar a la igualtat entre nacions, i s'ha de partir del principi de lliure decisió democràtica de tots els pobles que conformen el Món. Només des de la lliure elecció col·lectiva es pot construir la democràcia. Desideratums, tots els exposats, als quals no renunciaré, recordant, en el dia d'avui, als caiguts per aquestes nobles causes.

09 d’abril 2009

Recordant misèries universitàries

Els blogs esdevenen en quaderns de bitàcoles que permeten reviure les experiències passades. Sempre em recordaré del Dimecres Sant de fa dos anys. Aquell dia, en un consell de departament extraordinari, s'acordava que no em renovassin el contracte laboral de professor de la UIB i que se me fotés defora de la Facultat de Dret. La causa? haver demanat justícia i clamat, per via judicial, contra el caciquisme i el nepotisme de determinats individus. La no renovació del contracte era el resultat d'un llarg procés d'aïllament que crec que es podia qualificar, vist en perspectiva, de mobbing. Un procés dut a terme per individus que després es passegen per Palma amb traje car i donant lliçons de progressisme. Aquell mateix dia, no obstant, tenia l'alegria de què es presentessin les llistes del BLOC per Mallorca, anant jo a elles per primera vegada. Ho contava així en una entrada de l'any 2007. Vist amb perspectiva, en els dos darrers anys he millorat moltíssim en tots els nivells, se m'han obert possibilitats noves, i faig una feina que m'encanta. Curiosament, va esdevenir per casualitat que ahir (també Dimecres Sant) vaig poder enviar els exemplars de la meva tesi als futuribles membres del tribunal que l'ha de jutjar. Dos anys després de tenir-la acabada a un calaix, ja que el boicot contra meva també va afectar a l'aspecte acadèmic, he aconseguit posar en marxa els tràmits per intentar ser doctor. I tot gràcies a gent valenta i honrada (que també n'hi ha i molta) que m'ha ajudat a tirar cap endavant des de dins de la mateixa Facultat. Aquesta gent és la que s'ha de potenciar des de el meu punt de vista. La gent que creu en la investigació i la universitat, que es passa hores tancada a un despatx fora cap reconeixement públic, i que es dedica en cos i ànima a n'el noble art d'ensenyar. Aquell Dimecres Sant de l'any 2007 se me va tancar una porta i se me ne va obrir una altra. Com sol passar sempre a la vida. I tal i com diu un refrany castellà, "no hay mal que por bien no venga". Deia Nietzsche de forma recurrent que allò que no et mata et fa fort, i de l'experiència se n'aprén sens dubte. S'han d'aprofitar les ocasions i agafar les adversitats i els moments tristos i difícils per sortir de l'ofuscació i veure amb perspectiva que hi ha un gran bosc darrera l'únic arbre que ens tapa la vista.

Al marge d'experiències personals, dir que, segons el meu punt de vista (i de molts d'altres), la Universitat necessita mà de metge. I ho necessita al marge de Bolònia. L'oposició a Bolònia no és només dels estudiants, sinó que molts de professors també hi estan en contra degut a què els implicarà més feina. Sense entrar en qüestions docents, la veritat és que, segons la meva opinió, la universitat necessita una remodelació molt i molt profunda que acabi amb el regne de taifes que han creat determinats catedràtics. El catedràtic és un funcionari de grup A. Punt. No es poden permetre els manejos de contractacions laborals que es duen amb doblers públics per part de determinades càtedres, ni es pot permetre, en un Estat de Dret, que es reprodueixin els esquemes feudals en ple segle XXI. Aquest canvi de la universitat pública, que és una autèntica revolució, no es pot fer des de dins. L´ha de fer el poder públic imparcial, l'ha de fer l'Estat i les Comunitats Autònomes. Només d'aquesta manera podrem aconseguir una Universitat moderna, democràtica i eficient. I de tot això ningú en parla, ofuscats com estan en un arbre anomenat Bolònia.

05 d’abril 2009

Llengües de segona

Avui, al Diari de Balears, apareix una interessant entrevista a la líder del PP illenc, Rosa Estaràs. Amb una frase ha explicat a la perfecció la necessitat d'aconseguir que el coneixement del català vengui equiparat, a l'Estatut d'Autonomia, al castellà. La frase per a la història, en una clara mostra de diglòssia, ha estat pronunciada bilingüe (la mitat en castellà, la mitat en català, tal i com "toca" segons la seva particular visió de la sociolingüística). Aquesta frase, no obstant, esper que contribueixi paradoxalment a la normalització lingüística del País, ja què durà a molts a entendre el perquè de la ferme oposició PP, secundada amb la anuència tàcita del PSOE, durant la tramitació de l'Estatut d'autonomia a l'equiparació del nivell d'exigència de llengües. Quan es parla de drets i deures, no són cabòries de juristes, sinó que les lletres estatutàries es redueixen a coses tan clares com aquestes. Ja ho sabeu tots i en resum de la tesi exposada a l'entrevista, hi ha llengües bones, que sí que es poden exigir aquí i a Madrid (el castellà), i d'altres d'anar per casa, la nostra, la catalana, que tenen una consideració de segona divisió, i, per tant, en relació amb aquestes llengües patois "el deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano". Per aquesta visió, trista i preocupant, les llengües de segona divisió no es mereixen ni tan sols reconeixement d'exigència estatutària.

El dret de parlar-lo no dóna el de ser atès en català?
No. Tu tens el dret d’utilitzar la llengua que vulguis, però no hi ha cap deure de fer-ho [atendre en català]. Tu et pots dirigir a l’Administració en la llengua que vulguis, però l’Estatut no reconoce el deber. Durant la negociació de l’Estatut hi va haver un debat molt intens sobre això, sobre si amb el dret anava equiparat el deber a aprender la lengua catalana. I a diferència de l’Estatut català, el nostre no recoge el deber. El deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano.

01 d’abril 2009

Cautivo y desarmado

Tal dia com avui va acabar, en concret dia 1 d'abril de 1939, la Guerra Civil espanyola. Els feixistes havien enderrocat el règim democràtic de la República i s'imposava un nou sistema polític que sotmetria en el terror durant quaranta anys a tot aquell que gosés parlar de democràcia i llibertat. A més, s'iniciava una etapa d'intent d'extermini de les llengües no castellanes de l'Estat. El català fou prohibit, exclòs de qualsevol ús oficial, i proscrit de les escoles. Fruit d'aquestes actuacions ens trobam amb amplies capes de la població que no saben ni llegir ni parlar en català. La tasca de la normalització lingüística iniciada a partir de l'any 1983 ha estat molt lenta i ineficaç en molts d'àmbits.

Curiosament, avui, dia 1 d'abril de 2009, surten al carrer determinats sindicats de professionals de la medicina i el Partit Popular reclamant que no s'exigeixi conèixer el català als metges i infermer que fan feina a les Illes Balears. Molt probablement si no haguéssim perdut aquella guerra fa setanta anys a dia d'avui no s'hagués produït aquesta manifestació, ja que la llengua estaria normalitzada i tothom tendria clar que el fet de què un pacient sigui atès amb la llengua del seu país no és una imposició al funcionari sinó un dret del ciutadà. Una manifestació que m'imagin que haurà triat aquesta efemèride (l'u d'abril) per pura coincidència, i sense haver-se mirat la història.

En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas Nacionales sus últimos objetivos militares.
LA GUERRA HA TERMINADO.
BURGOS. 1 de Abril de 1939 año de la Victoria
EL GENERALISIMO Franco