Avui, al Diari de Balears, apareix una interessant entrevista a la líder del PP illenc, Rosa Estaràs. Amb una frase ha explicat a la perfecció la necessitat d'aconseguir que el coneixement del català vengui equiparat, a l'Estatut d'Autonomia, al castellà. La frase per a la història, en una clara mostra de diglòssia, ha estat pronunciada bilingüe (la mitat en castellà, la mitat en català, tal i com "toca" segons la seva particular visió de la sociolingüística). Aquesta frase, no obstant, esper que contribueixi paradoxalment a la normalització lingüística del País, ja què durà a molts a entendre el perquè de la ferme oposició PP, secundada amb la anuència tàcita del PSOE, durant la tramitació de l'Estatut d'autonomia a l'equiparació del nivell d'exigència de llengües. Quan es parla de drets i deures, no són cabòries de juristes, sinó que les lletres estatutàries es redueixen a coses tan clares com aquestes. Ja ho sabeu tots i en resum de la tesi exposada a l'entrevista, hi ha llengües bones, que sí que es poden exigir aquí i a Madrid (el castellà), i d'altres d'anar per casa, la nostra, la catalana, que tenen una consideració de segona divisió, i, per tant, en relació amb aquestes llengües patois "el deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano". Per aquesta visió, trista i preocupant, les llengües de segona divisió no es mereixen ni tan sols reconeixement d'exigència estatutària.
El dret de parlar-lo no dóna el de ser atès en català?
No. Tu tens el dret d’utilitzar la llengua que vulguis, però no hi ha cap deure de fer-ho [atendre en català]. Tu et pots dirigir a l’Administració en la llengua que vulguis, però l’Estatut no reconoce el deber. Durant la negociació de l’Estatut hi va haver un debat molt intens sobre això, sobre si amb el dret anava equiparat el deber a aprender la lengua catalana. I a diferència de l’Estatut català, el nostre no recoge el deber. El deber no existe. Sólo existe el deber de saber castellano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada