Vassallatge esportiu

Guardiola havia dit que no aniria ningú del Barça a recollir el Príncipe de Asturias concedit a "La Roja" ja que demà a les 18:00 h jugam partit de lliga. La directiva havia recolzat en públic i en privat aquesta decisió. Ahir el Rei d'Espanya va cridar a Sandro Rossell. El president del Barça, com a bon súbdit, es va posar a les ordres règies i es va desdir de la decisió tècnica i institucional. Avui Xavi Hernández serà a Oviedo i demà no podrà jugar contra el Saragossa. Per ser president del Barça no basta amb ser un bon gestor o tenir una bona imatge, es necessita molt més. Josep Suñol, membre d'ERC i president del Barça durant la guerra civil espanyola, fou detingut pels "nacionales" a Guadarrama i afusellat allà mateix. Narcís de Carreras, un dels millors presidents de la història del Barça, va proclamar el 17 de gener de 1968, en ple franquisme, allò de "El Barça és més que un Club". El seu successor, Agustí Montal, va contestar a la dona de Franco, acabada una final de copa del generalísimo, que la gent del Barça "somos lo que somos y representamos a lo que representamos". Es veu que aquesta junta, hereva del servilisme de Núnez y Navarro, no fa honor la història de resistència i rebel·lia del Barça. 

Els morritos i la pocavergonya masclista

"Cada vez que veo los morritos de Leire Pajín pienso lo mismo"

Francisco Javier León de la Riva, batlle de Valladolid dixit.

El batlle de Valladolid, el "popular" Francisco Javier León de la Riva, acaba d'insultar a la ministra de sanitat, igualtat i afers socials, Leire Pajín. Els greus insults sexistes no són insults exclusivament en contra d'una ministra, sinó que són per extensió insults a totes les dones, ja que l'atac misogin ha anat en contra de qui ha de vetllar pels drets de les dones a l'estat espanyol. A més, aquest senyor es veu que ja té un llarg historial de misogínia, amb perles tal i com "No creo en las paridades, me parecen paridas" o quan va denominar a la ministra de defensa, Carme Chacón, "señorita Pepis vestida de soldado". En un dia en el qual el president del govern espanyol ha decidit prescindir del Ministerio de Igualdad es veu que el masclisme institucional ha pres força. En aquests casos hem d'actuar igualment que feim en els casos de terrorisme o violència domèstica: hem de denunciar tant a l'agressor com a aquells companys seus que en són còmplices amb el seu silenci. 

Pagar per esterilitzar

Una ONG nord-americana, denominada Project Pevention ofereix 220 euros a cada drogoaddicte britànic que es decideixi fer una esterilització. La BBC ja ha entrevistat a un drogoaddicte, de nom John, que ha cobrat l'esmentada quantitat a canvi d'una vasectomia. Segons la presidenta de l'ONG, Barbara Harris, la finalitat de la mesura és evitar que es produeixin embarassos en els quals els fetus puguin patir malformacions fruit del consum de drogues per part de la mare. He de dir, en primer terme, que l'esterilització és per a mi una pràctica mèdica que em genera miraments inclús practicada en els animals. El fet que des de una ONG s'aprofiti de la situació de feblesa moral i econòmica d'un drogoaddicte per impulsar-lo a patir una intervenció quirúrgica irreversible em sembla una aberració moral de primer ordre. El que necessita tota persona addicte a les drogues és el màxim de suport mèdic i psicològic i no la presència de guardians de la raça que fomentin la seva esterilització per evitar que es reprodueixi. Pagar a canvi d'esterilitzar és una pràctica que atempta a les més bàsiques premisses de la bioètica. Aquest tipus d'actuacions són, des de el meu parer, molt perilloses, i més si es duen a terme impulsades des de la societat civil. Es veu que en aquest món del capitalisme feroç d'arrel nord-americana tot té un preu, inclús l'esterilització d'una persona considerada problemàtica socialment. Molt perillós tot plegat.        

La incultura a cultura

Avui el ministre Pérez Rubalcaba s'ha reunit amb un grup de "toreros". Es veu que aquesta genteta estava indignada pel fet que un país modern i europeu com Catalunya s'hagi atrevit a prohibir la "fiesta nacional". Per compensar el greuge, el ministre les ha promès que les competències  taurines deixarien d'estar al ministeri d'interior, que és el ministeri competent en regular els espectacles públics, i passarien al ministeri de cultura, donant la raó als toreros, que és consideren uns "artistes". La festa dels bous genera sempre posicions molt confrontades, però donar passes cap endarrera considerant que la tortura continuada d'un animal, per espai de vint-i-cinc minuts de mitjana, és una mostra d'art del segle XXI diu molt d'aquest estat que en diuen Espanya. Legitimar el maltractament animal, promocionar-lo amb doblers públics, i incloure-ho dins un ministeri de cultura diu molt de l'endarreriment espanyol en molts d'aspectes. Ara, la ministra González-Sinde ja tindrà dues ocupacions principals en la seva cartera: perseguir els internautes que es davallen cultura fora pagar a a les majors a través d'internet, i promocionar els toreros. Què us pareix?

La corrupció de Wall Street

Segons un estudi publicat pel prestigiós diari econòmic The Wall Street Journal enguany es batrà un rècord en quant a les retribucions dels directius de les grans companyies nord-americanes. Així, les 35 principals empreses de Wall Street repartiran entre els seus directrius 144.000 milions de dòlars. És autènticament escandalós que aquells que han provocat, amb l'especulació i l'artifici financer, la crisi actual, siguin els grans beneficiats de la mateixa. Per quin motiu hem de pagar sempre els treballadors les crisis i se n'han de dur els beneficis, tant en època de bonança com de recessió, els capitalistes? El sistema capitalista està corrupte fins abaix i serà molt difícil reformar-lo sobre criteris d'eficiència i justícia social. Dades com les retribucions dels directius així ho demostren. Aquest passat cap de setmana he vist les dues pel·lícules sobre Wall Street de n'Oliver Stone, la de 1987 i la 2010. En els dos films es veu el caràcter despiadat dels especuladors financers, i les mangarrufes que es duen amb les grans autoritats econòmiques del món. Malauradament, des de 1987 fins a 2010, entre la primera i la segona pel·lícula, no han canviat gens les coses, i es demostra amb la notícia del diari The Wall Street Journal que la realitat, com gairebé sempre, supera a qualsevol ficció.