Vint-i-quatre d’octubre

Avui és vint-i-quatre d’octubre. Pels despistats hem de recordar que, tal dia com avui, va començar la Revolució bolxevic russa. Així, en un país de les mides d’un continent, s’iniciava un experiment polític que havia de canviar la història de la humanitat. Si Marx fou la teoria al socialisme, Lenin fou la praxis, i la Revolució d’octubre l’experiment. És cert que trobam experiments revolucionaris ja en el segle XIX (v. gr. les revolucions de 1848 o la Comuna de 1871) però la Revolució russa tindria un significat especial per a tots els socialistes. Així, amb el naixement de la URSS (CCCP en rus), es consolidava una experiència de transformació social que s’estendria durant més de setanta anys. Maldament que, segons molts d’autors, el socialisme es va limitar als primers anys de la revolució derivant, tot seguit, en un capitalisme d’Estat igualment opressor per les classes treballadores. Això és, no obstant, una altra llarga història...

Bono i la División Azul

José Bono perdé el XXXV Congrés del PSOE, contra tot pronòstic, davant José Luís Rodríguez Zapatero. Això, a ben segur, l’ha marcat de per vida. Després, Zapatero guanyà, també contra tot pronòstic, les eleccions generals. Una de les primeres decisions del nou president fou el nomenament de l’altre hora rival, José Bono, com ministre de defensa. Aquesta iniciativa fou molt polèmica entre les pròpies bases del PSOE. Bono, en una de les primeres tasques assignades pel President, actuà amb diligència retirant amb prestesa i eficàcia les tropes espanyoles destinades a Irak. No obstant, i des de els seus inicis, la seva actuació ministerial ha estat caracteritzada per una afany de protagonisme desmesurat. Ara, torna a ser primera plana. El motiu? La desfilada militar del 12 d’octubre, antic «día de la raza». José Bono ha tingut la «gran» idea de fer desfilar junts a un veterà republicà, membre de la divisió Leclerc (la que va alliberar París del jou nazi), i un veterà de la «División Azul». Bé doncs, això, segons el meu parer, ha estat un gran error. Equiparar als lluitadors per la democràcia i per la llibertat, tal i com foren els republicans espanyols que moriren a la Segona Guerra Mundial lluitant contra els feixistes, amb els propis feixistes, és una aberració. La «División Azul», creada per Serrano Suñer i dirigida per Agustín Muñoz Grandes, fou un cos de voluntaris feixistes que, creient amb el principis del nazisme, acudiren joiosos a combatre la democràcia i el socialisme (tal i com ja havien fet a Espanya de 1936 a 1939). Crec, sincerament, que aquesta gent no mereix cap homenatge i manco, quan encara no han demanat públicament perdó.

PD S’imaginen que el ministre de defensa alemany fes desfilar a antics membres de les SS com a símbol de «reconciliació»...

La «ikastolización» de Jaume Matas

Acabo d’escoltar un fragment del discurs fet pel President Jaume Mates al debat sobre l’estat de la Comunitat. M’ha sobtat que fes servir el terme «ikastolización» per referir-se al model lingüístic escolar del qual s’ha de fugir segons la seva opinió. Amb aquesta referència a les ikastolas, el President ha volgut justificar els seus atacs a la llengua en l’àmbit educatiu. Bé, segons la meva opinió, aquestes declaracions només poden correspondre a la ignorància o a la mala fe del nostre President. El senyor Matas hauria de saber que a les Illes s’ha vingut adoptant, des de l’any 1984, un model antagònic al basc (el de les ikastolas). Així, a Euskadi, hi ha dues línees educatives: una en castellà, i l’altra en basc. Les ikastolas son el nom que reben les escoles que segueixen la línea basca d’ensenyament. Aquest model seria el que vol implantar el PP. Al•lots separats per raó de llengua. Així, amb les seves polítiques, el que vol crear el President Matas és, no sé si sense saber-ho, ikastolas a les Illes (serien les escoles que durien una línea d’ensenyament catalana front a la castellana). A n’aquesta escissió la dreta illenca li diu «fomento del bilingüismo» (sic). Pel contrari, a les Illes, només hi ha via (fins ara) una sola línea educativa. Aquesta línea compartia ambdues llengües a les aules en funció d’un sistema de percentatges lingüístics que venien prefixats pel PLC (Projecte Lingüístic de Centre). Al Principat, varen anar una passa més enllà, establint la immersió lingüística durant l’educació infantil i els primers cursos de primària.