Dia 24 de maig de 2013 un grup de dones sevillanes feren un homenatge a les dones represaliades pels feixistes a la capital d'Andalusia. La repressió a Andalusia, lloc d'entrada de les tropes mercenàries i mores dels feixistes, fou brutal, i la presència, encara a dia d'avui, del llegat feixista, tal i com es veu al vídeo d'homenatge, encara és ben patent per tot arreu. Que el nom de les assassinades i violades pels monstres feixistes no s'esborri mai de les ments dels demòcrates. Fent memòria feim història. I com sempre, ahir, avui i sempre, la poesia i la cançó recolliren allò que estava prohibit en els llibres...
"Dime donde vas morena
dime donde vas salada
dime donde vas morena
a las tres de la mañana.
Voy a la cárcel de Oviedo
A ver a los pacifistas
Que los tienen prisioneros
Esa canalla fascista.
Dime donde vas morena
dime donde vas salada
dime donde vas morena
a las tres de la mañana.
Dime porque vas llorando
cuando recien te levantas
dime porque vas llorando
dime porque ya no cantas.
Dime donde vas morena
dime donde vas salada
dime donde vas morena
a las tres de la mañana.
Yo lloro por mis hermanos
yo lloro por mis valientes
que los tienen prisioneros
en jaulas de fierro ardiente.
Dime donde vas morena
dime donde vas salada
dime donde vas morena
a las tres de la mañana.
Dime que llevas morena
en esa jarra cerrada
dime que llevas morena:
a las tres de la mañana.
Dime donde vas morena
dime donde vas salada
dime donde vas morena
a las tres de la mañana.
Llevo la sangre que corre
por las llanuras de Soria
Para tirarla a los fascistas
para que tengan memoria.
Dime donde vas morena
dime donde vas salada
dime donde vas morena
a las tres de la mañana".
Cançó "La Fuente de Cacho", versionada al vídeo, que fou escrita pel rellotger anarquista càntabre Emilio Carral.
127 premis Nobel fan feina a Boston, investigant i/o impartint docència. El MIT en té 78; Harvard University, 44; i Boston University, 5. En un interessant article científic, sota el títol Why start-up condense in America? l'investigador de les noves tecnologies i l'àmbit empresarial Paul Graham analitza de forma extremadament interessant què fa que els intel·lectuals triïn un lloc per fer-hi feina. Segons ell és una doble combinació; en primer lloc un projecte científic interessant, al que se li ha d'unir un lloc per viure atractiu. Així, i en quant al lloc a triar, per un costat els sol agradar un lloc històric, amb personalitat, si pot ser bon clima (Boston no el té, però la California de Silicon Valley, sí...), i que aposti per un model social i ecològic sostenible. Així, darrera de l'èxit intel·lectual de Boston, hi ha sense dubte el seu batle, el demòcrata Tom Menino, que ha convertit a la ciutat en una de les més verdes i sostenibles dels Estats Units, amb el seu concepte de Greentown. La sembrada massiva d'arbres, un codi de construcció extremadament exigent des de un punt de vista energètic, o la construcció de kilòmetres de carrils bicis i bon transport públic ha estat la seva divisa. No és anecdòtic que els millors investigadors triïn per viure llocs "verds" tal i com poden ser California o Boston. Aquest hauria de ser el camí de Mallorca, i, justament, aquí es segueix tot el contrari. El Parc Bit hagués estat una gran idea i es va prostituir amb l'especulació urbanística i la implantació d'establiments que res tenen a veure amb la investigació. Com podem tenir un cluster important d'investigació i/o docència a Balears amb les retallades continuades en l'investigació unides a un model urbanístic i de desenvolupament que malauradament és el que Tom Menino defineix com "Beantown".
No fa molt María Dolores de Cospedal va dir que els que protestaven contra el PP eren nazis. Aquest passat cap de setmana, la delegada del govern espanyol a Catalunya, i militant del PP, Llanos de Lluna, va participar a un homenatge als voluntaris de la División Azul que combateren amb els nazis en contra del comunisme rus a l'est, i de la democràcia a l'oest. La delegada del govern, a més de saludar efusivament a falangistes de camisa blava, va donar un diploma honorífic a la "Hermandad de Combatientes de la División Azul". Assistiren a l'acte dirigents i membres de Plataforma por Cataluña vestits de falangistes, i algun que altre ex militant del PP que també portava l'uniforme de Falange tal i com molt bé conta Vilaweb. A més, l'acte es va fer en l'interior d'una caserna de la Guàrdia Civil. Aquest tipus d'actuacions d'enaltiment del feixisme serien impensables a Estats com Alemanya o Japó. Aquí, malauradament, són habituals, i venen impulsades inclús darrerament, com es pot veure, pel propi govern espanyol. I el més trist és haver de veure com, després, ens acusen de nazis a noltros...
Enguany que serà el darrer any en què es juga a San Mamés, volia recordar un vídeo, per a mi preciós, que ha fet l'afició de l'Athletic de Bilbao. Sempre m'ha encantat el futbol del nord i el d'Euskadi especialment. I sempre recordaré l'esportivitat amb què ens reberen l'afició del Guernika en la promoció d'ascens a Segona Divisió B del meu estimat Atlètic Balears. El vespre abans del partit definitiu, aficionats bascos vingueren a l'Estadi Balear a sopar a la fresca amb noltros, i, inclús alguns, després d'haver perdut l'ascens, ens acompanyaren a la celebració a la font de la Rambla... molt probablement a cap altra banda de l'Estat espanyol una afició hauria fet el mateix. A més, sempre per a mi, el futbol de la meva infantesa seran records bascos. Encara se me posa la pell de gallina quan pens amb la Real Sociedad dels 80, amb el vell, i avui derruït Atocha, a vessar i amb un espectacular Arconada davall les vetustes porteries d'un camp amb una essència anglesa irrepetible; record també de forma difusa la "gabarra" davallant per la Ría, i amb un jove Javier Clemente d'entrenador; i encara em record també, com quan va ascendir l'Osasuna de Pamplona, i a San Mamés i Atocha cantaven, "tres somos tres, sólo falta el Alavés", reivindicant el caràcter basc, per damunt d'Estatuts d'Autonomia espanyols, dels navarresos. Per últim, "la catedral del futbol", San Mamés, sempre ha tingut una afició meravellosa, amant, per damunt de tot, del bon futbol. No es pot oblidar les grans ovacions que se n'han dut els bons jugadors duguin la samarreta que duguin. Així, Laudrup va sortir sempre entre ovacions cada pic que el canviaven a "la catedral", portàs la samarreta del Barça o del Madrid. De la mateixa manera no perdonaven mai els jugadors bruts i violents, i no oblidaren mai tampoc la violència de jugadors en el passat com Diego Simeone (amb la famosa clavada de claus a Julen Guerrero), o en el present del madridista Pepe (un jugador al qual li haurien d'haver retirat la llicència, al meu entendre, fa molt de temps). M'estendria massa, però vull destacar també la idiosincràsia, en un futbol convertit en negoci d'un club, l'Athletic, en el qual només hi poden jugar jugadors bascos. Tant de bo per tot, i tots els clubs fessin el mateix amb la nacionalitat dels seus jugadors... la identificació de la gent amb els colors dels seus Clubs, a ben segur, seria molt diferent...
I ara, un vídeo, que cada pic que el veig (i aquest de setmana especialment) en posa la pell de gallina; i molt especialment perquè, jo també, pertany a un Club, l'Atlètic Balears en el que, tal i com diu el vídeo al final "... es una cuestión de familia. Lo futbol, creanmé, es secundario":
Un día alguien me preguntó, ¿qué significa ser del Athletic?
A lo que yo respondí:
El Athletic es el aitite y el nieto compartiendo bandera.
El bocadillo de ama o la bufanda tejida por la abuela.
La bota del vecino y el abrazo con el desconocido.
La lluvia racheada, entrando por Ingenieros.
La mujer que de niña soñó con calzar botas y la hija que lo logró.
El último domingo compartido entre padre e hijo,
sin saber que sería el último.
El primer beso íntimo, rodeados de 80.000 ojos.
El escudo al atardecer, al fondo de una calle de bares.
El puro fumado por uno, pero compartido por todos.
El grito desesperado, la emoción desbordada, la lágrima suelta.
Y el placer de placeres. El éxtasis.
El rugido del león.
El "A por ellos" y el "Beste bat" o el "Athleeeeetic" con bufandas al viento.
Los primeros, cortos y rotundos.
El segundo, arrastrado con sentimiento.
Tal y como es la verdadera felicidad.
Así es nuestro Club.
De todos y de nadie.
Tan singular en filosofía, como plural en seguidores.
Tan respetado, como incomprendido.
Hay equipos que hacen historia, el Athletic hace leyenda.
Y todo, porque un día indeterminado, en un acuerdo no escrito, decidimos seguir un peculiar camino.
Donde otros veían el final nosotros veíamos principios.
Elegimos ser David cuando todos querían ser Goliat.
A la utopía con la épica, pasando por Bilbao.
En eso estábamos y aún estamos.
Un acuerdo que se mantiene, pese a todo, entre millones de aficionados alejados en lo geográfico, lo político, lo cultural o lo social.
Aquel día incierto, elegimos vencer menos pero ganar más.
Y entendimos que el Athletic es una cuestión de familia.
