La reforma del Senat

Aquesta setmana passada s’ha parlat força sobre els primers detalls que ha avançat el Govern, per boca del ministre Jordi Sevilla, de la reforma constitucional. Així, i en quant a la necessària reforma de la Cambra Alta, s’ha dit que està previst introduir un dret de veto del que disposaran les Comunitats Autònomes per impedir, o alentir (això encara no es sap), l’aprovació de determinades lleis. Es diu que aquelles Comunitats amb llengua pròpia i dret civil foral tindran el dret de vetar les lleis estatals que els puguin afectar. Per contra, s’ha filtrat que també es concedirà a les quinze Comunitats Autònomes, i a les dues Ciutats Autònomes africanes, el dret de vetar aquelles normes legislatives estatals que puguin rompre la «solidaritat» entre territoris. No fa falta dir que això es presenta força complicat. Quina llei no podrà afectar, potencialment al manco, a la suposada «solidaritat» entre territoris? Gairebé totes. Sembla que es vol tornar incórrer amb l’error del «café para todos» que va desnaturalitzar a principis dels anys vuitanta el procés autonòmic. A més, s’hauria de tenir present que a Alemanya, allà a on els Länders tenen al Bundesrat dret de veto davant determinades lleis federals, s’està duent a terme una reforma constitucional per eliminar precisament aquests vetos en matèria legislativa. El motiu és el col•lapse legislatiu que s’ha generat a l’Estat teutó. Els conservadors, majoritaris a molts de Länders, aturen de manera sistemàtica les lleis aprovades per la majoria socialdemòcrata del Bundestag. Aquí, com sempre, no s’aprèn del errors dels veïnats, i sembla que es vol copiar el dolent dels altres ordenaments jurídics.

Chávez, el referèndum i la revolució

Ahir es va celebrar a Venezuela el referèndum revocatori que hagués pogut acabar amb la presidència de n'Hugo Chávez. En primer lloc, s'ha de dir que és força curiosa i gairebé única la figura jurídica i constitucional del referèndum revocatori. Que un president pugui ser enviat a casa seva en qualsevol moment del seu mandat és una articulació de la democràcia directa que no s'ha dut a terme a cap Estat contemporani. En l'àmbit polític, la cosa també és certament interessant. La denominada "revolución bolivariana"és una experiència que seguim a nivell mundial, amb molt de deteniment i esperança, tota l'esquerra (o el que queda d'ella) . A jo, personalment, mai m'ha acabat de fer la figura d'Hugo Chávez. Sempre l'he trobat massa populista i un poc histrió. No obstant, les seves polítiques si que m'han convençut. Venezuela és un país amb la població escindida i allà on la lluita de classes es manifesta de manera clara i dramàtica. Un Estat riquíssim, el primer productor de petroli d'Amèrica Llatina, es troba amb una situació en la qual més del vuitanta per cent de la població està en la més absoluta pobresa. Una minoria, burgesa i descendent dels colonitzadors espanyols, s'ha repartit tota la riquesa que ha vingut generant el país. Chávez ho està intentant canviar. Esta engegant un repartiment dels beneficis petrolers, ha posat en marxa un procés d'alfabetització i d'assistència sanitària a les classes pobres, ha creat assemblees de base per dur a terme la revolució i per derrotar els intents reaccionaris, els "circulos bolivarianos", de clara inspiració soviètica. Quina ha estat la resposta de la dreta a n'aquestes polítiques de justícia social? La resposta és clara: cop d'Estat, lockouts empresarials, aliances de la patronal i els sindicats grocs i corruptes, terrorisme feixista, bombardeig informatiu amb el control de la majoria de mitjans de comunicació... en resum una clara involució democràtica. I com ha respost es poble? Donant suport al seu president. Amb el referèndum d'ahir, Chávez ha guanyat vuit eleccions seguides, entre d'elles una reforma constitucional inclosa. Ara, a la vuitena, la dreta ha contestat com sempre: qüestionant el resultats i fent un discurs totalitari i feixista. No obstant, i a pesar de les seves conspiracions ultradretanes, la revolució bolivariana continua, i esperem que per molts d'anys.

El capellà de Bailén

Antonio Baeza, capellà de Bailén, va oficià dia 20 de juliol una missa al seu poble. Així, i sent les festes patronals, va agafar una granera i des de dalt de la trona va citar a Sant Francesc tot fent una al·legat pacifista. Va defensar que els militars havien de deixar els fusells i agafar les graneres per netejar els mals del món. El problema era que a primera fila de l’ofici religiós hi eren les principals «autoritats» del poble, amb en José Manuel Moyá, General de Brigada, al capdavant. Justa acabada la missa, el general es dirigí al mossèn per recriminar-li el seu discurs. Dies després, la majoria absoluta de l’ajuntament, composada pel Partido Popular i una Agrupación Independiente, aprovaren una moció que sol·licitava al bisbat el ràpid trasllat del capellà a un altre poble.

Bé, el cas mereix comentari apart i profund. Analitzem, seguidament, un grapat de consideracions sobre aquests fets:
Primer: Per quin motiu assistiren les autoritats militars i civils, amb caràcter oficial i fent ús i ostentació dels seus càrrecs, a una cerimònia religiosa?
Segon: Suposant que hi assistissin degut a la seva condició no de polítics i funcionaris de l’Estat, sinó amb caràcter de creients; per quin motiu s’ofenen de què un mossèn citi textos religiosos pacifistes? O no és el cristianisme, en totes les seves variants, una religió que s’ha fonamentat en la pau i en l’estima al pròxim? Per ventura és que tants de segles de corrupció al Vaticà han fet oblidar a alguns les ensenyances de Jesús de Natzarè.
Tercer: Qui és un ajuntament i un militar per dir a una associació religiosa com és l’església catòlica el que ha de fer amb els seus empleats?
Bé, podríem comentar moltíssimes més coses sobre aquest cas, emperò considero que es poden resumir en una: a veure quan aconseguirem tenir un Estat autènticament laic que separi, de manera radical, església i Estat. Donem a Déu el que és de Déu, i al Cèsar el que és del Cèsar...

El pacte vergonyant

El diari El País d’ahir va treure en portada una notícia que, de confirmar-se, seria molt greu. Segons sembla, el PSOE està pactant unes conclusions amb el Partido Popular per tancar en fals la Comissió d’investigació en relació als atemptats de l’onze de març. Així, el PSOE no inculparia cap tipus de responsabilitat política als «populares» a canvi que aquests acceptessin signar amb els socialdemòcrates un nou pacte antiterrorista. Això, si es dur a terme, seria un frau més al sistema democràtic. El que han de fer els parlamentaris és esbrinar i depurar les responsabilitats, de tot tipus, que provocaren o permeteren que s’executés un atemptat que provocà més de 190 morts. Tancar un pacte entre els dos grans partits, amagant la veritat, seria una prostitució més de la democràcia parlamentària.